Significat dels noms dels pobles espadànics (I)

 per Abel Soler Molina

Abel Soler Molina (Albaida, 1972) és medievalista, historiador i doctor en Filologia Catalana i Història per la Universitat de València. Des de fa uns mesos està escrivint un llibre divulgatiu en línia, una sèrie diària iniciada en Facebook el 9 de maig de 2023. Seguint l’opinió de Pierre Guichard, que als anys 70 va parlar sobre la berberització d’estes terres, s’està ocupant de veure que hi ha més noms de lloc amazics que àrabs, cosa que resulta fascinant. Els arabistes, però, solen ignorar esta llengua a l’hora d’explicar alguns topònims. En haver vist l’èxit de la sèrie en la xarxa, li ronda pel cap la idea de fer un llibre en paper que no haurà de faltar en cap casa valenciana. L’esperem i li agraïm la gentilesa de deixar-nos publicar una primera tanda de noms dels pobles de l'entorn de la nostra serra.  

Podeu seguir-lo en https://www.facebook.com/abel.solermolina

 

L’ALCÚDIA

De l’àrab al-kudya الكُدْيَة, ‘la lloma, l’alteró, el tossalet’; nom molt repetit en el paisatge valencià.

 

ALFONDEGUILLA

La Valldigna islàmica es deia Alfàndec ("al-Khandaq", ‘el fossat, la fondalada’), tot evocant la "Gazwat al-Khandaq" غزوة الخندق o ‘batalla de la Fossat’, on Mahoma s’imposà als infidels i salvà Medina (627). Alfondeguilla és el mateix fossat, però a petita escala. Escrit Alfandeguiella (1285) o Alfandeguilla (encara en Cavanilles, 1792), amb diminutiu romanç -ella > *al-Khandaqῑlya, i una variació ulterior [a] > [o] influïda per l’àrab "funduq", ‘alfòndec, hostal, fonda’ i pel fet d’estar el poble tan fondo.

 

 

ALMEDÍJAR / ALMEDÍXER

Escrit Almexíxer (1238), Almedíxar (1256) i Almedíxer (1419). Ambdós, de l’àrab "xajara", ‘arbre’ > "al-mijāxir [al-qurq]" المِجَاشَرْ القُرْق, ‘els rodals (de sureres), les arbredes (del suro)’; plural de "mixjār", ‘lloc plantat amb arbres’. Durant segles, s’hi ha explotat el suro; encara hui. El topònim s’acastellanà en època moderna. Compte: no és el mateix que l’Almedíxer d’Alcalà de Xivert, Almajéxer i Allmajézar en textos del segle XIII ("al-majāxir", ‘els masos’, plural de "maxjār").

ALMENARA

De l’àrab "al-manāra" المنارة ‘senyal de foc feta des d’un lloc elevat’, derivat de "nār", ‘foc, foguera’. Des de l’estratègic castell i les dues talaies d’Almenara (segle X), que dominen visualment la mar i la planura, es feien alimares durant el dia (al-imāra, ‘fumada’) i senyals lumíniques de foc, "almenares", en la foscor de la nit.

ARAÑUEL / ARANYEL

Escrit "Aranyuel" en aragonés, amb -ny-, pel 1357 i en la carta de poblament del 1612. Els moriscos del 1506 escrivien "Ranwāl". De l’àrab "nawala", ‘repartir trossos, assignar lots, distribuir parcel·les’ > "Arḍ an-Nuwāl" أَرْضْ النُوَالْ, ‘la terra concedida o assignada en lots’ > /arannwél/ > Aranyuel. El topònim informa de la fundació de l’alqueria repartint franges de la Huerta Debajo el Lugar entre colons. La traça hi roman. És un cadastre fòssil andalusí, de línies perpendiculars a la séquia i al riu Millars. Hui dia està molt parcel·lat, després de segles repartint herències, però hi persisteix la petja de l’assignació fundacional andalusina. L’extensió total és de 336.000 colzes "raxxāxīn/s" quadrats (104.345 m2). Les franges més llargues fan 420 x 66,66 colzes i fan pensar en 12 lots de 28.000 colzes2 cadascun. En una tanda de 7 dies, tocarien a 14 hores per regant. A cada 2.000 colzes2, una hora d’aigua de dret.

 

ARGELITA / ARGELETA

Els cristians oïen dir /arʤelíta/, però els moros del país escrivien ’Arjalīda (1475, 1495). De l’amazic ⵜⴰⵔⵊⵍⵉⵢⵜ (t)arjliyt, ‘els camins’. Estratègica cruïlla de sendes de ferradura, que anaven d’Onda a Morella, Saragossa i Terol.

ARTANA

De la tribu berber dels Yrutn ⵢⵔⵓⵜⵏ, oriünds de l’actual Mauritània i documentats per al-Bakrī (1014–1094). Eren part de l’exèrcit almoràvit, que ocupà aquestes terres a principis del segle XII. El gentilici s’arabitzà ací i al nord d’Àfrica com Artāna i a Mallorca com Yārtān, denominació d’un districte de l’illa.

 

AYÓDAR / AIÒDER

Els cristians oïen dir Iódar o Ayódar (segle XIII), però els moros del segle XV ho escrivien en alifat com Yawḍar o balda Yawḍar ("balda" és ‘poble’). Probable arabització de l’amazic ⵜⵉⵢⵓⴷⴰⵔ "tiyudar", ‘les espigues’ > *Tyódar > *Yódar. L’alqueria andalusina estava als peus d’unes eres amb pallers, las Eras; testimoni de la cerealicultura intensiva en aquest reducte d’horta enclotat entre muntanyes.

AZUÉBAR / ASSUÉVAR

Escrit Açubeba (1238), Azuveba (1256), Açueva (1277), Atzueva (1315), Zubeba (1343), etc. A Albaida (1248) es documenta una Atzueva prop de Benissoda i una altra prop d'Aielo de Malferit. Totes tres testimonien la presència de la confederació tribal berber dels "az-Zuwāwa" الزُوَاوَة /azzuvéva/ (nom arabitzat dels ⵉⴳⴰⵡⴰⵡⵏ "Igawawn", en amazic), oriünds del massís ¡d’Agawa, al cor de la Cabília algeriana. En l’edat mitjana, ocupaven el litoral de Tadelles (Dellys) a Bugia, ‘la Petita Cabília’. La -r adventícia del topònim, com les de Benagéber o Chóvar, és producte d’una castellanització ja detectada pel 1602 (Azuébar) i el 1609 (Adsuévar).

 

BETXÍ

Documentat com Bechín (1235), Menchín (1248), Belxí (1280), Betchí (1335) i "balad Bajink" en alifat (1485). Del romandalusí *Bentxínto, ‘ben resguardat, ben defés’ per un mur (< llatí vulgar "Bene cincto") > arabitzat *Banjῑnṭ /benjín(t)/. S’expliquen així les variants llatines i l’intent de reflectir la pronúncia àrab del topònim romanç en alifat. El Betxí andalusí –poblat per moriscos fins al 1609– mostrava un urbanisme compacte, “ben cint” per un mur, que s’amplià i reforçà al llarg dels segles.

 

CHÓVAR / XOVA

Escrit "Xova" en l’edat mitjana, amb l’afegit d’una -r adventícia (com Benagéber, Azuébar, etc.) per castellanització moderna. El terme de Xova era una devesa dels pastors berbers (Zanāta i Ṣanḥāja) de la Vall d’Uixó. Quan Jaume I els atorgà carta de poblament, el 1250, els respectà aquest dret: “E que puxa anar lo lur bestiar en tot lo terme de Xova, segons que a ells era ja legut [‘lícit’]”. Aquesta activitat té relació amb el nom amazic de l’alqueria, ⵛⵛⵡⴰ "ccwa" (c = tx), /ʧʧóva/, ‘torrada de carn, graellada, carn a la brasa’. Segurament, l’alqueria era un lloc de trobada per als pastors d’Uixó que hi duien a péixer ramats. Hi rostirien carn en festes senyalades.

 

ESLIDA

Els cristians oïen dir Eslida (1242), Ezlida (1246) o Esllida (1414), però els moros deien i escrivien Ajlῑda (1431). De l’amazic, en dialecte dels Zanāta, ⴰⵊⵍⵍⵉⴷ ajllid, ‘l’abella reina’, feminitzat amb una "-a" per a adaptar-ho a l’àrab; a diferència de Gilet/Jalῑt. Els bucs de suro amb ruscos organitzats per imprescindibles “ajlides” o abelles reines han donat renom al poble des de temps de l’Àndalus. Pel 1500, es parla del plet de “les abelles d’Eslida, que foren carnejades”: sotmeses il·lícitament a un impost aplicat a ramaders, i embargades. El governador del regne ho esmenà.

 

FANZARA

[Cal llegir "kh" com la "j" del castellà]. L’àrab khanzārῑ (< khanzῑr, ‘porc, senglar’) i el romandalusí khanzayr, ‘porcater’, ací voldrien dir ‘caçadors de porcs senglars’. *Khanzara, en femení al·ludeix a la qaryat Khanzara o ‘alqueria de la caça de senglars’. El 1401, el Consell de Castelló pagà a un tal Miralles per dos dies “que anà a Fanzara” i “per dos porchs f[e]réstechs que matà”. El senglar sobreabunda ací. És controlat amb batudes.

 

GAIBIEL

Documentat com Gaiuvel, Gayuvel, Gaiabel (1237), Gaivel (1270), Gahiveil (1277) i, en àrab, "Gaybāl" /gaybél/ (1495). De l’àrab andalusí "gayyaba", ‘estar amagat, ocult a la vista’ > *gayyubāl, ‘amagat, ocult’ entre muntanyes; reinterpretat després etimològicament com "gaybāl", ‘el bosquet, el boscarró’.

 

MATET

Escrit en àrab, el 1500, "Maṭit" /matét/, encara que deu ser una adaptació de la pronúncia valenciana, on influeixen els diminutius amb -et. Potser vinga de l’amazic ⴰⵎⴰⵜⵜⴰⴳ amattég, ‘pals de fusta, mànecs’, per l’ancestral tradició artesana de manufacturar mànecs de fusta de lledoner, molt típica dels pobles de la zona.

 

MONTÁN / MONTAN I MONTANEJOS

Documentat com Castiel-montán (1236, 1381), Castell-muntà (1271), Castell-mutan (1419); en àrab, "Munṭān al-ˤUlyā" مُنْطَانْ العُليَا ‘Montan de Dalt’ (1495), per oposició a "Munṭān as-Suflā" مُنْطَانْ السُفْلَى, ‘Montan de Baix’, que era el nom original de Montanejos. Aquest es deia també "Montan" (1236, 1247) abans de ser "Muntanejos" (1413). La veu romandalusina "Qaxtīl" (< llatí "castellum", ‘castell’) explica Castiel- (com en Castellfabib) i l’adjectiu romanç "montano" (< llatí "montanum", ‘situat entre muntanyes’), amb pèrdua de la -o final, explica la forma arabitzada "Munṭān".

 

ONDA

Documentat com Onda / Unda en llatí i romanç (segles XII-XIII, inclòs el "Cantar de Mio Cid") i "ḥiṣn ’Unda" ‘castell d’Onda’ en al-ˤUḏrῑ (ca. 1038). De l’àrab ˤumda عُمْدَةُ ‘puntal, sosteniment, fonament’, literalment. En sentit figurat, s’aplicava al cap de l’aljama, al president del consell de xeics. Designa els alcaldes, encara hui, a Egipte. S’al·ludiria metafòricament, doncs, a alguna autoritat local i comarcal de la medina islàmica, resident al magnífic castell d’Onda. La fortalesa data del Califat, però fou reestructurada com a sumptuosa alcassaba en el segle XI. Coromines documenta diversos onders dits "Alondí" i un altre designat com "Alomdí" en el "Repartiment" de Mallorca. Dedueix que hi hauria una pronúncia culta /ˤúmda/ i una altra de popular, /únda/.

 

RIBESALBES

Alqueria islàmica de Ribesalbes (1245). Els moriscos escrivien "Ribax Albax" (1478). Del llatí vulgar "ripas albas", ‘les ribes blanques’ on s’encaixa el riu Millars > romandalusí, amb pronúncia dialectal de la [s] com [ʃ], "Ripax Albax" /ripexálbex/. L’escrit morisc, tardà, reflecteix la pronúncia valenciana [ríbes], amb [b].

 

SUERA

Escrit Çuela (1242), Çuera (1248, 1280), Zuera (1319) i Çoera (1419). Hi havia una Suera Baixa, l’actual, dita Saudent fins a inicis del segle XVII, i una Suera Alta, dita Benisuleima o Suleima (Banī Sulayman, ‘els fills de Sulàiman’, nom d’home), despoblada en el segle XIX. "Suera" era, doncs, el nom del muntanyam i del terme; del llatí vulgar "(Serra) Subaria", ‘la serra del suro’. Aquest seria el nom romà de la serra d’Espadà, reduït després a aquesta contrada, que era per on baixarien suro a la Plana. El romandalusí *Subeyra s’interpretaria com un diminutiu àrab: el nom de dona Zuhayra زُهَيْرَة, /suéyɾa/ ‘Floreta’. El suro, després de cuit, es raspava amb un rasclet, una mena de ribot de fuster. En amazic (dialecte taixelhit de l’Atlas, on es produeix molt de suro), aquest utensili es diu ⵜⴰⵙⴰⵡⴷⵜ tasawdt /tasawdét/. A Saudent, doncs, es dedicarien a raspar suro.

 

TALES

Relacionat amb l’amazic ⵜⴰⵍⴰⵙⴰ "talasa", ‘l’esquilada, la tosa de les ovelles’; en alguna pronúncia dialectal mancada de -a final. Per exemple, els Iznassen del Rif, al Marroc, parlen de "tles" /táles/ ‘esquilar’ i de "tlāsa" /telésa/ ‘l’esquilada’. L’alqueria seria un punt de trobada per als pastors del lloc i de corrals propers, que hi celebrarien en primavera la festa de l’esquilada. En l’edat mitjana, la ramaderia era important ací. Pel 1510, “los bestiars de la moreria de Tales” eren 932 ovelles, repartides entre set pastors.

 

TOGA

De l’amazic ⵜⵓⴳⴰ tuga /tóga/, ‘l’herba, les pastures’; en referència a la cobejada devesa de Bou-negre, que els cristians de Lludient arravataren als pobres moros el 1413 mitjançant una sentència del duc de Gandia.

 

TORRECHIVA / TORRE-XIVA

Escrit Torrechiva (1489, 1493, 1499). En el segle XVI només tenia 16 cases o cabanes. De l’amazic ⴰⴷⴷⵓⵔⵔⵉ ⵏ ⵉⵄⵛⵛⵉⵡⵏ "addurri n aɛcciwn" (c = tx), ‘el refugi de cabanes’ > /addurreˤʧʧívan/. Ramaders berbers enmig de la muntanya. Segurament, comparteix ètim amb Xiva de Morella (els Ports) i Xiva (la Foia de Bunyol).

 

LA VALL D’UIXÓ

La vall estava poblada en el segle VII. Ho demostra una necròpoli del final de l’era visigoda, testimoni d’una matança. Els supervivents foren desplaçats per berbers del Rif que partiren la terra i hi fundaren alqueries d’ètnia amaziga: Zeneta (tribu de Zanāta), Seneja (tribu de Ṣanḥāja), Benigafull (Banῑ Gafūl, tribu de Gumāra), Benigazló (Banῑ Gazlūn, tribu d’Ulhāsa, confederació de Nafza)... Compartien un projecte i un nom: "Usún" ⵓⵙⵓⵏ, ‘el campament’. En dialecte araboandalusí sonaria /usón/ o /uʃón/, amb pronúncia suau la u- inicial. Ibn al-Abbār d’Onda parla d’un nadiu del "Xūn" del segle X. Arran de la crisi del Califat, els vallers alçaren el castell d’Uixó (ca. 1010). Dos segles després, els feudals conqueriren la vall de Son (1225), Huxó/Huxón (1249) o vall d’Uxó (1250). El topònim orienta sobre l’impacte de colonització amaziga del segle VIII: [1] conquesta i campament d’Usún, i [2] construcció d’una societat clànica, amb alqueries i hortes per a cada grup tribal; un Castro (ⵖⴰⵙⵔⵓ ɣasru /kásro/) o ‘graner’ col·lectiu i tècniques de reg saharianes: clepsidres de buidat, de bronze, per a planejar la tanda (cànters de 12 minuts i quarts de 3 minuts). Arran de l’expulsió dels moriscos (1609), uns nous colons, els valencians, s’agruparen al Poble de Dalt i al Poble de Baix. Ambdós nuclis es fusionaren pel 1860 i donaren lloc a la moderna ciutat.

 

VALLAT

Escrit Val·lat, ja pel 1301, però documentat com Baṭlāṭ /vatlát/ en un text morisc del 1468. Del llatí clàssic "viticula" > vulgar *vítula, ‘cep de vinya’ > "(campo) vitulato", ‘camp plantat de ceps, vinya’; en referència al replanell entre muntanyes, que els musulmans transformarien de vinya en horta > romandalusí *vetlato > àrab /vatlát/ > reinterpretat en aragonés com Val·lat o Vallat.

 

VILLAMALUR / VILAMALUR

Documentat com "Vil·lamalud" (1236), “ad tallatum de Villa Malur” (vora el talat d’arbres de Vilamalur, 1238), "Vil·lamalur" (1247), "castell de Vil·lamalur" (1262), etc. De l’àrab "bilād ’umm al-ˤūd" > /bilammalúd/, ‘terra o contrada de fusta excel·lent’. Viurien de l’explotació del bosc. Els geògrafs àrabs esmenten les aldees d’Alpont com "bilād al-Bunt", un plural que els feudals interpretaren ací com "vila/villa". "’Umm" ‘la mare de, la de’ reforçava topònims andalusins com a component emfàtic o d’excel·lència. Segons Madoz (1847), el terme “comprende muchos montes, siendo los más principales el llamado Alto del Pinar, de donde se surten de madera los vecinos, para sus usos y obras” i hi ha “muchas parideras y corrales esparcidos por el término”.