per Abel Soler Molina
L’ALCÚDIA
De
l’àrab al-kudya الكُدْيَة,
‘la lloma, l’alteró, el tossalet’; nom molt repetit en el paisatge valencià.
ALFONDEGUILLA
La
Valldigna islàmica es deia Alfàndec ("al-Khandaq", ‘el fossat, la
fondalada’), tot evocant la "Gazwat al-Khandaq" غزوة الخندق o
‘batalla de la Fossat’, on Mahoma s’imposà als infidels i salvà Medina (627).
Alfondeguilla és el mateix fossat, però a petita escala. Escrit Alfandeguiella
(1285) o Alfandeguilla (encara en Cavanilles, 1792), amb diminutiu romanç -ella
> *al-Khandaqῑlya, i una variació
ulterior [a] > [o] influïda per l’àrab "funduq", ‘alfòndec,
hostal, fonda’ i pel fet d’estar el poble tan fondo.
ALMEDÍJAR
/ ALMEDÍXER
Escrit
Almexíxer (1238), Almedíxar (1256) i Almedíxer (1419). Ambdós, de l’àrab
"xajara", ‘arbre’ > "al-mijāxir [al-qurq]" المِجَاشَرْ القُرْق,
‘els rodals (de sureres), les arbredes (del suro)’; plural de "mixjār",
‘lloc plantat amb arbres’. Durant segles, s’hi ha explotat el suro; encara hui.
El topònim s’acastellanà en època moderna. Compte: no és el mateix que
l’Almedíxer d’Alcalà de Xivert, Almajéxer i Allmajézar en textos del segle XIII
("al-majāxir", ‘els masos’, plural de "maxjār").
ALMENARA
De
l’àrab "al-manāra" المنارة
‘senyal de foc feta des d’un lloc elevat’, derivat de "nār",
‘foc, foguera’. Des de l’estratègic castell i les dues talaies d’Almenara
(segle X), que dominen visualment la mar i la planura, es feien alimares durant
el dia (al-imāra, ‘fumada’) i senyals lumíniques de foc,
"almenares", en la foscor de la nit.
ARAÑUEL / ARANYEL
Escrit
"Aranyuel" en aragonés, amb -ny-, pel 1357 i en la carta de poblament
del 1612. Els moriscos del 1506 escrivien "Ranwāl".
De l’àrab "nawala", ‘repartir trossos, assignar lots, distribuir
parcel·les’ > "Arḍ an-Nuwāl" أَرْضْ النُوَالْ,
‘la terra concedida o assignada en lots’ > /arannwél/ > Aranyuel. El
topònim informa de la fundació de l’alqueria repartint franges de la Huerta
Debajo el Lugar entre colons. La traça hi roman. És un cadastre fòssil
andalusí, de línies perpendiculars a la séquia i al riu Millars. Hui dia està
molt parcel·lat, després de segles repartint herències, però hi persisteix la
petja de l’assignació fundacional andalusina. L’extensió total és de 336.000
colzes "raxxāxīn/s" quadrats (104.345 m2). Les franges més
llargues fan 420 x 66,66 colzes i fan pensar en 12 lots de 28.000 colzes2
cadascun. En una tanda de 7 dies, tocarien a 14 hores per regant. A cada 2.000
colzes2, una hora d’aigua de dret.
ARGELITA
/ ARGELETA
Els
cristians oïen dir /arʤelíta/, però els
moros del país escrivien ’Arjalīda (1475, 1495). De l’amazic ⵜⴰⵔⵊⵍⵉⵢⵜ (t)arjliyt, ‘els camins’. Estratègica cruïlla de
sendes de ferradura, que anaven d’Onda a Morella, Saragossa i Terol.
ARTANA
De
la tribu berber dels Yrutn ⵢⵔⵓⵜⵏ,
oriünds de l’actual Mauritània i documentats per al-Bakrī
(1014–1094). Eren part de l’exèrcit almoràvit, que ocupà aquestes terres a
principis del segle XII. El gentilici s’arabitzà ací i al nord d’Àfrica com Artāna
i a Mallorca com Yārtān, denominació d’un districte de l’illa.
AYÓDAR / AIÒDER
Els cristians oïen dir Iódar o Ayódar (segle XIII), però els moros del segle XV ho escrivien en alifat com Yawḍar o balda Yawḍar ("balda" és ‘poble’). Probable arabització de l’amazic ⵜⵉⵢⵓⴷⴰⵔ "tiyudar", ‘les espigues’ > *Tyódar > *Yódar. L’alqueria andalusina estava als peus d’unes eres amb pallers, las Eras; testimoni de la cerealicultura intensiva en aquest reducte d’horta enclotat entre muntanyes.
AZUÉBAR
/ ASSUÉVAR
Escrit
Açubeba (1238), Azuveba (1256), Açueva (1277), Atzueva (1315), Zubeba (1343),
etc. A Albaida (1248) es documenta una Atzueva prop de Benissoda i una altra
prop d'Aielo de Malferit. Totes tres testimonien la presència de la
confederació tribal berber dels "az-Zuwāwa" الزُوَاوَة
/azzuvéva/ (nom arabitzat dels ⵉⴳⴰⵡⴰⵡⵏ
"Igawawn", en amazic), oriünds del massís ¡d’Agawa, al cor de la
Cabília algeriana. En l’edat mitjana, ocupaven el litoral de Tadelles (Dellys)
a Bugia, ‘la Petita Cabília’. La -r adventícia del topònim, com les de
Benagéber o Chóvar, és producte d’una castellanització ja detectada pel 1602
(Azuébar) i el 1609 (Adsuévar).
BETXÍ
Documentat
com Bechín (1235), Menchín (1248), Belxí (1280), Betchí (1335) i "balad
Bajink" en alifat (1485). Del romandalusí *Bentxínto, ‘ben resguardat, ben
defés’ per un mur (< llatí vulgar "Bene cincto") > arabitzat
*Banjῑnṭ
/benjín(t)/. S’expliquen així les variants llatines i l’intent de reflectir la
pronúncia àrab del topònim romanç en alifat. El Betxí andalusí –poblat per
moriscos fins al 1609– mostrava un urbanisme compacte, “ben cint” per un mur,
que s’amplià i reforçà al llarg dels segles.
CHÓVAR
/ XOVA
Escrit
"Xova" en l’edat mitjana, amb l’afegit d’una -r adventícia (com
Benagéber, Azuébar, etc.) per castellanització moderna. El terme de Xova era
una devesa dels pastors berbers (Zanāta i Ṣanḥāja)
de la Vall d’Uixó. Quan Jaume I els atorgà carta de poblament, el 1250, els
respectà aquest dret: “E que puxa anar lo lur bestiar en tot lo terme de Xova,
segons que a ells era ja legut [‘lícit’]”. Aquesta activitat té relació amb el
nom amazic de l’alqueria, ⵛⵛⵡⴰ
"ccwa" (c = tx), /ʧʧóva/, ‘torrada de
carn, graellada, carn a la brasa’. Segurament, l’alqueria era un lloc de
trobada per als pastors d’Uixó que hi duien a péixer ramats. Hi rostirien carn
en festes senyalades.
ESLIDA
Els
cristians oïen dir Eslida (1242), Ezlida (1246) o Esllida (1414), però els
moros deien i escrivien Ajlῑda (1431). De
l’amazic, en dialecte dels Zanāta, ⴰⵊⵍⵍⵉⴷ
ajllid, ‘l’abella reina’, feminitzat amb una "-a" per a adaptar-ho a
l’àrab; a diferència de Gilet/Jalῑt.
Els bucs de suro amb ruscos organitzats per imprescindibles “ajlides” o abelles
reines han donat renom al poble des de temps de l’Àndalus. Pel 1500, es parla
del plet de “les abelles d’Eslida, que foren carnejades”: sotmeses
il·lícitament a un impost aplicat a ramaders, i embargades. El governador del
regne ho esmenà.
FANZARA
[Cal
llegir "kh" com la "j" del castellà]. L’àrab khanzārῑ
(< khanzῑr, ‘porc, senglar’) i
el romandalusí khanzayr, ‘porcater’, ací voldrien dir ‘caçadors de porcs
senglars’. *Khanzara, en femení al·ludeix a la qaryat Khanzara o ‘alqueria de
la caça de senglars’. El 1401, el Consell de Castelló pagà a un tal Miralles
per dos dies “que anà a Fanzara” i “per dos porchs f[e]réstechs que matà”. El
senglar sobreabunda ací. És controlat amb batudes.
GAIBIEL
Documentat
com Gaiuvel, Gayuvel, Gaiabel (1237), Gaivel (1270), Gahiveil (1277) i, en
àrab, "Gaybāl" /gaybél/ (1495). De l’àrab andalusí
"gayyaba", ‘estar amagat, ocult a la vista’ > *gayyubāl,
‘amagat, ocult’ entre muntanyes; reinterpretat després etimològicament com
"gaybāl", ‘el bosquet, el boscarró’.
MATET
Escrit
en àrab, el 1500, "Maṭit" /matét/, encara que deu ser una adaptació de
la pronúncia valenciana, on influeixen els diminutius amb -et. Potser vinga de
l’amazic ⴰⵎⴰⵜⵜⴰⴳ amattég, ‘pals de
fusta, mànecs’, per l’ancestral tradició artesana de manufacturar mànecs de
fusta de lledoner, molt típica dels pobles de la zona.
MONTÁN
/ MONTAN I MONTANEJOS
Documentat
com Castiel-montán (1236, 1381), Castell-muntà (1271), Castell-mutan (1419); en
àrab, "Munṭān al-ˤUlyā"
مُنْطَانْ العُليَا
‘Montan de Dalt’ (1495), per oposició a "Munṭān as-Suflā"
مُنْطَانْ السُفْلَى,
‘Montan de Baix’, que era el nom original de Montanejos. Aquest es deia també
"Montan" (1236, 1247) abans de ser "Muntanejos" (1413). La
veu romandalusina "Qaxtīl" (< llatí "castellum", ‘castell’)
explica Castiel- (com en Castellfabib) i l’adjectiu romanç "montano"
(< llatí "montanum", ‘situat entre muntanyes’), amb pèrdua de la
-o final, explica la forma arabitzada "Munṭān".
ONDA
Documentat
com Onda / Unda en llatí i romanç (segles XII-XIII, inclòs el "Cantar de
Mio Cid") i "ḥiṣn ’Unda" ‘castell d’Onda’ en al-ˤUḏrῑ
(ca. 1038). De l’àrab ˤumda عُمْدَةُ
‘puntal, sosteniment, fonament’, literalment. En sentit figurat, s’aplicava al
cap de l’aljama, al president del consell de xeics. Designa els alcaldes,
encara hui, a Egipte. S’al·ludiria metafòricament, doncs, a alguna autoritat
local i comarcal de la medina islàmica, resident al magnífic castell d’Onda. La
fortalesa data del Califat, però fou reestructurada com a sumptuosa alcassaba
en el segle XI. Coromines documenta diversos onders dits "Alondí" i
un altre designat com "Alomdí" en el "Repartiment" de
Mallorca. Dedueix que hi hauria una pronúncia culta /ˤúmda/
i una altra de popular, /únda/.
RIBESALBES
Alqueria
islàmica de Ribesalbes (1245). Els moriscos escrivien "Ribax Albax"
(1478). Del llatí vulgar "ripas albas", ‘les ribes blanques’ on
s’encaixa el riu Millars > romandalusí, amb pronúncia dialectal de la [s]
com [ʃ], "Ripax
Albax" /ripexálbex/. L’escrit morisc, tardà, reflecteix la pronúncia
valenciana [ríbes], amb [b].
SUERA
Escrit
Çuela (1242), Çuera (1248, 1280), Zuera (1319) i Çoera (1419). Hi havia una
Suera Baixa, l’actual, dita Saudent fins a inicis del segle XVII, i una Suera
Alta, dita Benisuleima o Suleima (Banī Sulayman, ‘els fills
de Sulàiman’, nom d’home), despoblada en el segle XIX. "Suera" era,
doncs, el nom del muntanyam i del terme; del llatí vulgar "(Serra)
Subaria", ‘la serra del suro’. Aquest seria el nom romà de la serra
d’Espadà, reduït després a aquesta contrada, que era per on baixarien suro a la
Plana. El romandalusí *Subeyra s’interpretaria com un diminutiu àrab: el nom de
dona Zuhayra زُهَيْرَة,
/suéyɾa/ ‘Floreta’. El
suro, després de cuit, es raspava amb un rasclet, una mena de ribot de fuster.
En amazic (dialecte taixelhit de l’Atlas, on es produeix molt de suro), aquest
utensili es diu ⵜⴰⵙⴰⵡⴷⵜ
tasawdt /tasawdét/. A Saudent, doncs, es dedicarien a raspar suro.
TALES
Relacionat
amb l’amazic ⵜⴰⵍⴰⵙⴰ
"talasa", ‘l’esquilada, la tosa de les ovelles’; en alguna pronúncia
dialectal mancada de -a final. Per exemple, els Iznassen del Rif, al Marroc,
parlen de "tles" /táles/ ‘esquilar’ i de "tlāsa"
/telésa/ ‘l’esquilada’. L’alqueria seria un punt de trobada per als pastors del
lloc i de corrals propers, que hi celebrarien en primavera la festa de
l’esquilada. En l’edat mitjana, la ramaderia era important ací. Pel 1510, “los
bestiars de la moreria de Tales” eren 932 ovelles, repartides entre set
pastors.
TOGA
De
l’amazic ⵜⵓⴳⴰ tuga /tóga/,
‘l’herba, les pastures’; en referència a la cobejada devesa de Bou-negre, que
els cristians de Lludient arravataren als pobres moros el 1413 mitjançant una
sentència del duc de Gandia.
TORRECHIVA
/ TORRE-XIVA
Escrit
Torrechiva (1489, 1493, 1499). En el segle XVI només tenia 16 cases o cabanes.
De l’amazic ⴰⴷⴷⵓⵔⵔⵉ ⵏ ⵉⵄⵛⵛⵉⵡⵏ
"addurri n aɛcciwn" (c = tx),
‘el refugi de cabanes’ > /addurreˤʧʧívan/.
Ramaders berbers enmig de la muntanya. Segurament, comparteix ètim amb Xiva de
Morella (els Ports) i Xiva (la Foia de Bunyol).
LA
VALL D’UIXÓ
La
vall estava poblada en el segle VII. Ho demostra una necròpoli del final de
l’era visigoda, testimoni d’una matança. Els supervivents foren desplaçats per
berbers del Rif que partiren la terra i hi fundaren alqueries d’ètnia amaziga:
Zeneta (tribu de Zanāta), Seneja (tribu de Ṣanḥāja),
Benigafull (Banῑ Gafūl,
tribu de Gumāra), Benigazló (Banῑ
Gazlūn, tribu d’Ulhāsa, confederació de
Nafza)... Compartien un projecte i un nom: "Usún" ⵓⵙⵓⵏ, ‘el campament’. En dialecte araboandalusí sonaria
/usón/ o /uʃón/, amb pronúncia
suau la u- inicial. Ibn al-Abbār d’Onda parla d’un nadiu del "Xūn"
del segle X. Arran de la crisi del Califat, els vallers alçaren el castell
d’Uixó (ca. 1010). Dos segles després, els feudals conqueriren la vall de Son
(1225), Huxó/Huxón (1249) o vall d’Uxó (1250). El topònim orienta sobre
l’impacte de colonització amaziga del segle VIII: [1] conquesta i campament
d’Usún, i [2] construcció d’una societat clànica, amb alqueries i hortes per a
cada grup tribal; un Castro (ⵖⴰⵙⵔⵓ ɣasru
/kásro/) o ‘graner’ col·lectiu i tècniques de reg saharianes: clepsidres de
buidat, de bronze, per a planejar la tanda (cànters de 12 minuts i quarts de 3
minuts). Arran de l’expulsió dels moriscos (1609), uns nous colons, els
valencians, s’agruparen al Poble de Dalt i al Poble de Baix. Ambdós nuclis es
fusionaren pel 1860 i donaren lloc a la moderna ciutat.
VALLAT
Escrit
Val·lat, ja pel 1301, però documentat com Baṭlāṭ
/vatlát/ en un text morisc del 1468. Del llatí clàssic "viticula"
> vulgar *vítula, ‘cep de vinya’ > "(campo) vitulato", ‘camp
plantat de ceps, vinya’; en referència al replanell entre muntanyes, que els
musulmans transformarien de vinya en horta > romandalusí *vetlato > àrab
/vatlát/ > reinterpretat en aragonés com Val·lat o Vallat.
VILLAMALUR
/ VILAMALUR
Documentat
com "Vil·lamalud" (1236), “ad tallatum de Villa Malur” (vora el talat
d’arbres de Vilamalur, 1238), "Vil·lamalur" (1247), "castell de
Vil·lamalur" (1262), etc. De l’àrab "bilād
’umm al-ˤūd" >
/bilammalúd/, ‘terra o contrada de fusta excel·lent’. Viurien de l’explotació
del bosc. Els geògrafs àrabs esmenten les aldees d’Alpont com "bilād
al-Bunt", un plural que els feudals interpretaren ací com
"vila/villa". "’Umm" ‘la mare de, la de’ reforçava topònims
andalusins com a component emfàtic o d’excel·lència. Segons Madoz (1847), el
terme “comprende muchos montes, siendo los más principales el llamado Alto del
Pinar, de donde se surten de madera los vecinos, para sus usos y obras” i hi ha
“muchas parideras y corrales esparcidos por el término”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies pel teu comentari. Entre tots i totes hem de treballar per fer un territori millor.