Deia Joan Fuster que els moriscos conformaven el
contingent autòcton del País Valencià ja que, com diuen Herrero i Pons (1973),
tot i haver renunciat als seus costums i haver adoptat completament els
islàmics, la barreja amb els invasors nord-africans i àrabs no havia estat
suficient per a desvirtuar la seua particularitat racial hispana, romana i
visigoda.
 |
Distribució de la població al Regne de València el
1609.
En negre, els llocs on només hi vivien moriscos
|
Nogensmenys, després de la conquesta cristiana, "la
inassimilació d'aquesta minoria etnicolingüística, la disminució de les rendes
senyorials, l'amenaça política que la seva vitalitat demogràfica comportava,
les implicacions turques i la intolerància religiosa i social" (Ferrando i
Nicolás, 2011: 234) provocaren un rebuig general dels cristians nouvinguts
envers ells. Si el 1582 l'oposició interessada de gran part de la noblesa
valenciana impedí que el Rei Felip I de València i II de Castella els
foragitara (Costa, 2010: 27), el 1609 pràcticament ningú alçà la veu en contra
del Decret d'expulsió signat per Felip II de València i III de Castella.
Aquesta ordre d’expulsió suposà la pèrdua, en quatre mesos, de vora un terç de
la població del Regne de València, al voltant de 125.000 persones (Ardit,
2010: 72; Ferrando i Nicolás, 2011: 234) i, a més a més, d'un grup
dinàmic amb un ritme de creixement que ultrapassava en un 25% al dels cristians
(Reglà, 1968).
 |
Embarcament dels moriscos en el Grau de Vinaròs
Pintura de Pere Oromig i Francisco Peralta (1613)
|
Amb tot, València va tardar molt de temps a refer-se. A
mitjan segle XVII, el cens de 1646 mostra com encara no s'havien assolit al
Regne els nivells poblacionals anteriors a 1609 (Reglà, 1968). En definitiva,
el País va sofrir un "gran buidatge" que comportà
l'abandonament de 305 pobles, que representaven més del 55% dels 553
assentaments valencians de moriscos (Cano, 2014). Aquest buidatge s'accentuà
pel fet que els repobladors que ocuparen les localitats morisques i els seus
camps de conreu foren majoritàriament cristians valencians que migraren dins de
les mateixes fronteres del país. En aquest sentit, el contingent estranger de
repobladors no superà el 10% del total, amb una barreja de mallorquins, aragonesos,
catalans, castellans o, fins i tot, genovesos (Gil, 2012: 118).
 |
Vista del territori de la serra d'Espadà i del sud-est de
l'Alt Millars
|
Singularment, la serra d'Espadà i la banda sud-est de
l'actual comarca de l'Alt Millars, tancades dins del triangle format pels
nuclis cristians de Sogorb, Sagunt i Onda, s'havien convertit en un dels
territoris moriscos més septentrionals del Regne de València, amb una xifra
inferior a 19.000 ànimes mahometanes el 1609 (Espadàniques, 2014). En anar-se'n
tota aquesta gent, Gaspar Escolano (1611), historiador de l'època, descrigué
com "no se puede contar la
ruyna de los lugares del Reyno, y quan yermos y despoblados han quedado con la
transmigración de los Moriscos; y la dificultad que se siente en poblarlos".
Als despoblats d'Artesa, Tales, Benitandús, Veo,
l'Alcúdia de Veo, Eslida, Aín, Aiòder o Fanzara arribaren cristians nouvinguts.
Els seus noms esborraren la petjada dels antics pobladors: antropònims de
talers com Mahomat Abdosalem o Cilim Morisch, o d'artesols com Hamet Ubeÿt o
Yucef Roget, que apareixen al cens de 1510 (Valldecabres, 2002: 251), es van
esvair per sempre en favor de l'antroponímia cristiana. A pesar d'això, on si
quedà la empremta musulmana fou als topònims d'aquestes poblacions, que es van
mantindre després de l'expulsió morisca. Així doncs, l'Alcúdia deriva de l'àrab
al-kudya, "el pujol", o Aín, d'ayn, "font"
(DCVB), per citar-ne dos exemples.
La pitjor part d'aquesta despoblació se l'emportaren els
nuclis que no tornaren a ser poblats. Només els situats als territoris
espadànic i altmillarenc en fan una bona llista. Nosaltres ací en parlarem de huit:
Benisuleima, Castro (de Suera), Alfeig, Alfara (de Benitandús), l’Algímia
(d’Artana) o la Mesquita, l’Alcúdia (de Fanzara) o l’Alcudieta, Pelmes i
Bellota.
BENISULEIMA
Benisuleima,
o Suleima (Pérez, 2015a), anomenada després de l'expulsió dels moriscos com
Suera Alta, va ser un llogaret de la vall de Suera que, des del segle XIX,
s'integrà administrativament a Suera Baixa, l'actual Suera, de la qual ja
depenia des d'abans pel que fa als afers religiosos. Les seues ruïnes se
situen al cim d'un turó que domina el barranc de Castro, a una mitja hora a peu
del cap municipal, uns metres a l'oest i per damunt del camí vell de Castro, i
amb visió directa amb el castell de Maús.
 |
Turó de Suera Alta, des de la pista de Castro-Pedralba
|
D'acord amb Escolano (1611: 704), Benisuleima es va
fundar a partir d'un duar integrat pels descendents d'un cabdill
musulmà anomenat Suleiman, l'equivalent mahometà de Salomó. L'any de
l'expulsió, aquest llogaret, juntament amb els de Saudent (l'actual Suera) i
Castro, sumava 80 habitatges (López, 1829: 141). Un temps abans, el 1596,
Benítez (1994: 117) registrava 26 cases a "Benizuleime".
En aquella mateixa època, molt poc abans de l'expulsió i
en plena campanya evangelitzadora dels moriscos valencians, el bisbe de
Tortosa, el morellà en Gaspar Punter i Barreda, va presentar un pla per tal de
reformar les parròquies existents als seus territoris. En el cas que ens ocupa,
disposà la creació d'una església parroquial a Benisuleima, de la qual
dependria Saudent. Aquest temple, que es ficà sota l'advocació de sant
Bertomeu, va ocupar l'edifici de l'antiga mesquita del poble que, a banda,
havia de reconstruir-se (Benítez, 1994: 118-119).
En ser obligats a emigrar els moriscos i quedar el poble
abandonat, el duc de Sogorb atorgà una carta de repoblament a data de 22 de
setembre de 1612, juntament amb la de Saudent. D'acord amb les dades de
Cavanilles (1787: 106), a primeries del segle XVIII la xifra de veïns entre ambdues
Sueres era de 70, i havia ascendit fins als 165 cap al 1785, gràcies a que
"el suelo rinde mucho quando hay
aplicación y constancia".
Un poc abans de la visita de Cavanilles, el 1765, el
comptador major i procurador general del duc de Sogorb, Baltasar Venero de
Valera, ens deixà una acurada descripció de l'indret, rebatejat ja com a Suera
Alta, i habitat, segons ell, per 12 veïns. La diferència poblacional aleshores
entre els dos nuclis era ja molt destacada, perquè el mateix Venero de Valera
compta 78 veïns a Suera Baixa (Grau i Romero 2005: 64).
"El lugar de
arriba, llamado Suera Alta, se compone de onze casas y doze vezinos, y está
situado en la cumbre de otro monte de bastante elevación por la parte de
oriente, en que está el único camino y subida al lugar, y por la de medio día,
en que se halla un profundo barranco sobre el que se sitúa el pueblo, desde
cuyas casas da vista a su hondura por estar abocado a él, y se manifiesta lo
inaccesible del lugar por esta parte, mirándose desde él azia la del poniente y
algo inclinado a la del norte, el castillo arruinado llamado de omenaje de
Suera, en un encumbrado monte cuya cuesta desde el pueblo tendrá un quarto de
legua. En el referido barranco de la parte de medio día vajo el lugar, se
hallan algunas huertas con el beneficio del agua que nace de una fuente a la
parte de arriba azia poniente, llamada de Castro y se recoge en una valsa para
el riego de ellas, sirbiendo para el de las de este lugar de Suera Vaja otra
fuente mayor copia que naze a la parte del norte del mismo barranco, distante
un tiro de fusil de este dicho lugar. Siendo el todo de las huertas de este
término doscientas quarenta y siete anegadas.
Se halla todo el término bastante poblado de alcornoques
cuya corteza sirbe de corcho, de que hay cosecha en este lugar, en los muchos
montes que ocupan el término, y los más de ellos cultibados y plantados de
algarrobos y algunos olivos y igueras". (Grau i
Romero, 2005: 64).
 |
Benisuleima, o Suera Alta, en l'actualitat
|
Aquest paisatge de sureres, o alcornocs, com
deien els majors a l'arbre del suro, es mantenia a mitjan segle XIX, en afirmar
Madoz (1847: 411) que "en Suera Alta y Suera Baja hay bastantes
alcornocales, haciéndose continuas plantaciones para aprovechar el corcho".
Així mateix, descrivia aquest autor el poble de la manera següent:
"Aldea con alcalde pedáneo
dependiente del ayuntamiento de Suera Baja (1/2 hora), de la provincia de
Castellón (5 leguas), partido judicial de Lucena (5 leguas), audiencia
territorial y capitanía general de Valencia, diócesis de Tortosa (20 leguas).
Situación: Sobre un peñasco en la falda meridional de un monte; la baten los
vientos del Norte y Oeste. Su clima es templado y sano. Tiene 20 casas y una
capilla dedicada á San Bartolomé, aneja a la de Suera Baja. El terreno es de
buena calidad, que baña el río Seco, llamado barranco de Pedralva. Caminos: el
que dirige á Matet y á Onda. El correo se recibe de este último punto tres
veces por semana. Producción: trigo, vino, aceite, higos y algarrobas; hay
alguna caza de conejos y perdices. Industria: la agrícola y un molino harinero.
Población: 14 vecinos, 45 almas. Riqueza y contribución: con Suera Baja (véase)". (Madoz, 1849: 553).
La
puixança del nucli de Suera Baixa respecte de la del de Suera Alta era més que
evident, com ja s'observava al segle anterior. Madoz comptà 45 habitants a
Suera Alta el 1849, mentre que a la Baixa n'eren 908 (Madoz, 1849: 553).
 |
Arcs a Suera Alta
|
L'abandonament de Suera Alta es va completar en la segona
meitat del segle XIX. L'onder Bernardo Mundina, al seu llibre Historia,
geografía y estadística de la provincia de Castellón (1873: 532) explica
que el llogaret "fué pocos
años atrás habitado por algunos vecinos, pero hoy ha sido tal su decadencia y
ruina, que solo cuenta en buen estado 5 casitas de uno y dos pisos inhabitadas
la mayor parte del año".
De tot allò, hui no queda pràcticament res. Els
habitatges altsuerencs estan a terra, envaïts per una frondosa vegetació que, a
poc a poc, recupera l'espai que li pertoca. A més, el darrer dels vestigis que
conservava de quan s'anomenava Benisuleima, el cementeri, va ser arrasat en
obrir una pista que fa cap a la font de Castro.
 |
Restes humanes al cementeri destruït de Benisuleima
|
A mode de tancament, cal apuntar que alguns autors com
ara Bazzana i Guichard (1978) identifiquen les ruïnes de Suera Alta amb les del
poble morisc de Castro, cosa que sembla contradir les paraules del cronista de
la visita de Baltasar Venero de Valera als dominis del duc de Sogorb el 1765:
"en virtud de la real pracmática de
veynte y dos de setiembre del año mil seiscientos y nuebe, se volvió a poblar
de nuevo este dicho lugar o universidad de Sueras, llamados entonces los dos
pueblos, de que se compone Suleyma y Saudent, conocidos en el día por los dos
nombrados Suera Alta y Baja"
(Grau i Romero, 2005: 65).
CASTRO
Castro, o
Castres, com l'anomena Escolano (1611: 704), va ser un llogaret de la vall de
Suera. Les seues ruïnes estan ubicades al cim d'un turonet, a escassos
metres del camí vell de Castro i molt a prop de la font homònima,
aproximadament a una hora a peu de la capital del municipi. Etimològicament, el
seu topònim deriva del llatí castrum, "fortalesa" (DRAE). No
hem de confondre'l amb el seu conegut homònim fondeguiller, que és el que
més profusament apareix citat a les fonts bibliogràfiques. La reiteració
d'aquest topònim en diversos indrets de la serra d'Espadà fa pensar
l'existència allà de nuclis cristians fortificats entre els segles V i IX "antes
de la asimilación de la población hispanorromana de la España Oriental durante
los siglos X y XI" (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 312-313).
 |
Ruïnes al despoblat de Castro
|
El nucli anà perdent població des del segle XV. Dels 33
habitatges que tenia el 1415, passà a 26 el 1427, a 16 el 1451 i, finalment, a
6 el 1563 (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 319; Lapeyre, 2009: 43).
Tanmateix, en els següents registres poblacionals de 1572, 1596 i 1602 no hi ha
cap dada de Castro. Com ja havíem dit abans per a Benisuleima, el 1609 es
comptaven 80 habitatges de moriscos a la vall de Suera (López, 1829: 141),
xifra que hauria d'incloure la de Castro.
En ser expulsats, va quedar abandonat i ja no va ser
repoblat amb cristians nouvinguts. És la causa que apunta Cervantes (1995: 300)
per a explicar que no aparega citat com a poble al segle XVII. No obstant això,
en un registre d'habitatges de 1646 se'n compten 18 al Castro de Suera (Butzer,
Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 319), però aquesta dada es podria correspondre
amb la de Benisuleima (Suera Alta) o amb la del conjunt d'una mermada vall de
Suera que aleshores no s'havia refet encara del buidatge poblacional sofert el
1609. En aquest sentit, la dada concideix amb l'aportada per al conjunt de les
dues Sueres en aquell 1646 per Halperín Donghi (2008: 247).
Cap visitant posterior d'aquestes terres parla de Castro,
i únicament fan referència a la font i al barranc de Castro, als quals dóna
nom, com ja havíem reproduït abans al text de 1765 sobre Benisuleima.
Cavanilles (1787: 106) també es refereix al barranc, però sense citar-ne el
nom: "tiene también un
riachuelo que fertiliza muchos campos".
 |
Ruïnes de Castro en l'actualitat
|
A la cartografia actual el despoblat apareix anomenat com
a "corrals de Castro", que és la funció que els cristians donaren als
habitatges buits dels moriscos. Tot i això, a banda de com a corrals, sembla
que també s'usaren com a assecadors, ja que a un mapa de 1908 així queda
reflectit. Hui dia, Castro és emprat com a abellar.
ALFEIG
Alfeig,
escrit també Alfetx, va ser una alqueria morisca del terme d'Eslida de la qual
pràcticament no ens han arribat restes. Tot i això, la permanència del seu
topònim ens permet determinar amb exactitud el lloc on estigué situada. Es
trobava, doncs, a l'actual partida de l'Horta d'Alfeig, a l'est i molt a prop
del nucli urbà del cap municipal. De fet, rep el nom de camí de l'Horta
d'Alfeig la via que ix des del carrer del Llavador d'Eslida i va a fer cap al
camí de Castro (el Castro de Fondeguilla), arribant pràcticament fins a la font
de Matilde.
 |
Mur a l'Horta d'Alfeig, possiblement del temps dels
moriscos
|
L'etimologia d'aquest topònim ens confirma la ubicació,
ja que vol dir "al peu de la muntanya" (Algarra, Hurtado i Rosselló,
2015: 282) i, efectivament, l'Horta d'Alfeig es troba als peus de la Costera,
amb un desnivell negatiu de vora 300 metres d'altura respecte del cim, que se
situa tot just al seu darrere si observem aquest indret des d'Eslida.
Alfeig és citat en un document de 1417, on s'anomenen els
"locos et alcareas de Almerxeta, Benisahada, Ampadars, Selim et Alfeig,
vallis de Esllida, et Almexera" (López, 2006: 476). El 1563 comptava
amb 12 cases (Danvila, 1887: 291).
En qualsevol cas, degué restar deshabitat després de
1609, ja que no apareix en la relació que na Maria Luisa del Rosario Fernández
de Córdoba y la Cerda fa dels dominis del ducat de Sogorb el 1787, en la qual,
en citar a Eslida, anomena "los
lugares derruidos de Celín, Amparades, Lauret, Masajaraca, Exâulin, Mirambuix,
y Benifanda" (Fernández
de Córdoba, 1787: 61). Tampoc l'havia mencionat Escolano (1611: 726), qui només
fa referència a una "aldehuela" anomenada Mesquita, a una
llegua de distància d'Eslida, en terme d'Artana, i que es correspondria amb
Algímia d'Artana (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 338); i a Almaxaraca,
que Pérez (2015b) situa a l'actual partida dels Corrals.
Tot apunta, doncs, a que els repobladors cristians
d'Eslida reconvertiren els carrers i habitatges despoblats d'Alfeig, propers al
cap municipal, al barranc de Xóvar i al naixement d'aigua de la font de
Matilde, i d'un relleu més suau que el de molts altres paratges del terme, en
camps de conreu, conservant el cognom d'Alfeig per a distingir aquella Horta
d'altres com la de la font d'Albir o la del Bany.
ALFARA
Alfara va
ser un llogaret morisc ubicat a la vall del riu de Veo. En l'actualitat no se
sap amb exactitud el lloc on va estar situat, ja que han desaparegut tant les
seues ruïnes com el seu topònim. El fet de ser anomenat pràcticament sempre al
costat de Benitandús i aparèixer a la documentació, fins i tot, com Alfara de
Benitandús, per a diferenciar-lo d'altres Alfares, com ara d'Alfara d'Algímia,
dóna a entendre que el seu emplaçament degué ser proper a l'actual pedania
alcudiana. Nogensmenys, Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, (1985: 310), optaren
per situar-lo a tocar de Veo. Etimològicament deriva de l'àrab al-ḥara,
"el carrer" (DCVB).
 |
Localització d’Alfara segons Butzer,
Butzer, Mateu i Miralles (1985)
|
D'acord amb les dades aportades pel cens de l'any 1488,
entre els focs de Benitandús i Alfara n'hi havien 37, que passaren a ser-ne 39
el 1490. El 1510 se'n comptaven 31, que es repartien 150 caps de bestiar
(Valldecabres, 2002: 550). El 1563 hi ha registrades tres famílies a Alfara,
que amb el conjunt de Benintadús en serien 22 (Danvila, 1887: 291, 294). El
1609, any de l'expulsió, Benitandús tenia 35 habitatges, però no hi ha cap
referència particular als d'Alfara. Això no vol dir que s'haguera despoblat, ja
que tan sols set anys abans, el 1602, apareixia citada la seua església a una
butlla papal per la qual es convertia el temple en un annex de la
parròquia de l'Alcúdia de Veo (Església Catòlica, 1753).
L'any 1611 li petorcà la repoblació cristiana d'Alfara a
Pere Escolano, juntament amb la de Benitandús (Ardit i Guinot, 2015).
Tanmateix, en el registre de 1646 tan sols es compten 9 habitatges a
Benitandús, sense fer cap esment a Alfara. No obstant això, Mares (1681: 125)
diu que "entre los dos (Alfara i Benitandús) tendrán 30 casas".
Aquesta xifra ens sembla, en tot cas, massa elevada i poc real, ja que
evidenciaria una ràpida recuperació poblacional que no es va donar a altres
indrets de la contrada.
En qualsevol cas, es duguera a terme o no la repoblació,
foren certes les dades de Mares o no, en la visita senyorial de 1765 no es fa
cap esment a Alfara, així com tampoc en parlen Cavanilles en eixe mateix segle
XVIII ni Madoz al XIX. Alfara, el poble i el topònim, desaparegueren en l'oblit
i les seues terres poden ser ara camps de conreu, carretera, perduts o estar
submergides sota l'embassament de Benitandús.
L'ALCÚDIA DE FANZARA
L'Alcúdia de Fanzara, anomenada també l'Alcudieta
(Sanchis, 1922), fou una localitat morisca ubicada al cim d'un turó que domina
el riu de Millars, i que està tancat, d'una banda, pel barranc del Turio i, de
l'altra, pel de la Mesquita. Situada no massa lluny de Fanzara, a la partida a
la qual dóna nom, hui dia queda pràcticament a la vora de la carretera CV-20
(Vila-real - Puebla de Arenoso). El seu nom, d'origen àrab, vol dir, en efecte,
'el pujol' (DCVB).
D'acord
amb els plans evangelitzadors per als moriscos dissenyats durant el segle XVI,
però escassament implementats, en els afers eclesiàstics l'Alcúdia depengué de
la parròquia de Fanzara, manada crear a mitjan dècada de 1530 a partir de la ja
existent al castell de Suera (Benítez, 1994: 112, 118).
 |
Corral en ruïnes a l'Alcúdia de Fanzara
|
Butzer, Butzer, Mateu i Miralles (1985: 319), i també
Lapeyre (2009: 43), apleguen algunes dades sobre la població alcudiana des del
segle XV. Així doncs, el 1415 es registraven 49 cases, xifra que no parà de
minvar des de l'aleshores: 32 en foren comptades el 1427, 30 el 1451, 29 el
1563 i 18 el 1596, només tretze anys abans de l'expulsió dels seus
habitants.
Per aquell temps, als inicis del segle XVII, Escolano
(1611: 728) va nomenar breument l'indret:
"Corramos ya
la ribera del Río Mijares. De los pueblos recostados a ella, se ofrece el
primero la Alcudia de Fanzara, que es de treynta y cinco casas de Moriscos; y
se remata en ella el Obispado de Tortosa por aquel cabo".
Com
observem, doncs, les xifres de població aportades per aquest autor difereixen
de les donades pels abans citats: cap al 1611 Escolano comptà 35 vivendes on
quinze anys abans se'n registraven només 18.
 |
Paret conservada junt al que sembla una antiga era.
Possiblement es tracte de les restes d'un
desaparegut graner
|
L'Alcúdia va ser un dels indrets afortunats en
tornar a ser habitat després de 1609. D'acord amb l'escriptura de població de
Fanzara, de 30 de setembre de 1612, la repoblació de la localitat fou duta a
terme per Joan Badenes, originari de Llucena, a la comarca de l'Alcalatén. En
aquest sentit, Butzer, Butzer, Mateu i Miralles (1985: 319), certifiquen
l'existència de 22 habitatges al poble el 1646. De totes maneres, aquesta xifra
dista molt de la de Fanzara, on en aquell mateix any n'hi havia 71.
 |
Arcs d'un corral enrunat a l'Alcúdia de Fanzara
|
El 1765, no obstant, ja feia temps que no quedava ningú a
l'Alcúdia, doncs el cronista de la visita de Baltasar Venero de Valera,
comptador major i procurador general del duc de Sogorb, escrigué que "se volvió a poblar de nuebo esta dicha villa de Fanzara
juntamente con los lugares y derruhidos y inmediatos, situados en este
mismo valle aunque en las eminencias de dos montes pequeños, llamados el de la
Alcudia, que está junto al río, y el de la Leuxa (...)" (Grau i Romero, 2005: 47). En el mateix sentit s'expressà
Madoz (1847: 19) al citar, ja a mitjan segle XIX, els despoblats fanzarins de
"Alcudieta, Castell y Lleuxa, pueblos
destruidos, que se conocen por tradición y por algunos vestigios".
 |
Muralla del castell de l'Alcúdia de Fanzara.
|
Bernardo Mundina (1873: 297), a la seua famosa obra Historia,
geografía y estadística de la provincia de Castellón, feu també esment a
l'Alcúdia, però d'una forma certament inexacta:
"El origen
de esta población (Fanzara)
es morisco, en cuya época estaban poblados los tres pueblos de Alcudieta,
Castell y Llauxa, que formaban un conjunto animado y divertido con tantas
poblaciones en tan poco terreno. Estos pequeños pueblos fueron abandonados
después de la conquista (...)".
Doncs és clar que ni l'Alcúdia, ni tampoc Castell ni la
Lleuxa, foren abandonats en ser conquerida València pel Rei Jaume I.
Nogensmenys, el mateix Mundina es desdiu unes línies més endavant, quan
assegura que els motius de l'abandonament dels tres pobles del terme de Fanzara
foren "los continuos años de
sequía y la terrible peste del año 1707"
(Mundina, 1873: 297).
Per tant, sembla que hem de situar la ruïna definitiva de
l'Alcúdia cap al 1707, és a dir, coincidint amb el final de la Guerra de
Successió al tron de la Monarquia Hispànica al Regne de València i la
conseqüent annexió i incorporació d'aquest a la Corona de Castella. Aquesta
hipòtesi és confirmada per Miralles (1868: 14) qui, al descriure Fanzara,
diu:
"En su término se ven los vestigios de los
despoblados de Alcudieta, Castell y Lleuxa. Estas aldeas, así como la villa,
estaban bastante pobladas al tiempo de la reconquista: la espulsión de los
moriscos y posteriormente las guerras de sucesión, la redujeron al pobre estado
en que hoy se encuentra (...)".
A dia de
hui en són moltes les restes que han sobreviscut de l'Alcúdia, disperses entre
la frondosa vegetació i les velles ribassades que reaprofitaren els materials
dels habitatges abandonats per a abancalar els conreus que allà s'instal·laren
amb posterioritat. Destaquen, per damunt de les altres, les ruïnes del castell,
ubicades als vessants meridional, septentrional i occidental del turó, amb part
de les seues muralles, merlets i alguna que altra torreta, i amb un domini
excepcional sobre el riu de Millars i la localitat de Fanzara.
 |
Llenç meridional de la muralla del castell de l'Alcúdia
de Fanzara, amb merlets
|
 |
Llenç occidental de la muralla del castell
de l'Alcúdia de Fanzara. Al fons, una torreta
|
 |
| Vista de Fanzara des de l'Alcúdia. A sota, el riu
de Millars |
L'ALGÍMIA D'ARTANA
L'Algímia d'Artana, anomenada també la Mesquita
(Escolano, 1611: 726), va ser un poble morisc ubicat a prop de la localitat
d'Artana. D'acord amb la descripció de Traver (1968: 1), estigué emplaçat a la
partida artanenca de la Mesquita, no massa lluny de la carretera CV-223.
Aquesta ubicació sembla confirmada tant pel mateix Gaspar Escolano (1611: 726),
qui situa una "aldehuela" anomenada Mesquita entre Artana i
Eslida, com pel nom que rep eixa partida del terme hui dia.
 |
Possible ubicació de l'Algímia d'Artana respecte del seu
cap
municipal segons Butzer, Butzer, Mateu i Miralles
(1985)
|
Llidó (1999) assegura que aquest indret va ser fundat
pels romans. Nogensmenys, els dos topònims que ens han sobreviscut d'ell,
Algímia i Mesquita, són de procedència àrab. El DCVB deriva a Algímia de
l'àrab al-jami, 'lloc de reunió', o també, com diu Pocklington
(2010: 150), directament, 'la mesquita'. Per la seua banda, Mesquita prové
també de l'àrab masjid, amb el mateix significat (DCVB).
 |
Oliveres a la partida de la Mesquita, on va estar ubicada
l'Algímia d'Artana
|
Segons Traver (1968: 1), al paratge on va estar
l'Algímia, ara transformat en camps de conreu, encara es conserven restes dels
basaments dels habitatges. Així mateix, Vilar (1997: 1236) identificà les
ruïnes d'una edificació mahometana. Nosaltres, tanmateix, no trobàrem ja res de
tot açò. Abundant cagaferro, això sí. Però, al remat, més enllà d'alguns
fragments de teula, cap rastre superficial que indicara la presència allà
d'alguna classe de construcció en el passat.
 |
Fragment del que sembla una teula, al mig d'un camp
d'oliveres de la partida de la Mesquita
|
Pel que fa al nombre de pobladors, aquest era
sensiblement inferior al d'Artana. Així doncs, mentre que el 1563 es registren
65 vivendes al cap municipal, a Algímia se'n compten 19. La xifra baixa fins
als 15 habitatges el 1602, que contrasten amb els 93 d'Artana (Danvila, 1887:
299; Lapeyre, 2009: 41, 43).
 |
Marge amb abundància de cagaferro a la partida de la
Mesquita
|
Aquesta és la darrera de les dades que tenim sobre el
poble. En qualsevol cas, els seus terrenys ja havien estat reconvertits a
conreus agrícoles a mitjan segle XVIII, tal i com ens mostra un document de
1777 publicat per Artanapèdia. Amb tot, doncs, cal apuntar que l'expulsió
dels moriscos l'any 1609 suposà el buidatge definitiu del lloc.
 |
Detall del cagaferro
|
PELMES
Pelmes va ser un poble de l'Espadà del qual pràcticament
ho desconeixem tot, ja que només apareix citat al text de la Carta Pobla que el
Rei Jaume I concedí als musulmans de la serra d'Eslida a data de 29 de maig de
1242:
"Hec est carta gracie et securitatis quam
facit Jacobus, Dei gratia rex Aragonum, Maioricarum et Valentie, comitis
Barchinone et Urgelli et dominus Montispesulani, toti aljame sarracenorum qui
sunt in Eslida et in Ayn, in Veo, in Sengueir, in Pelmes et Çuela, quod
miserunt se in servitutem suam et devenerunt vassalos suos".
(Arxius Jaume I - Universitat Jaume I)
Els motius de la desaparició d'aquest indret ens són
ignots. Tal vegada va quedar despoblat en una època molt primerenca després de
la conquesta cristiana, tal vegada canvià de nom, ... . En qualsevol cas,
Herrero i Pons (1973) aportaren una pista molt significativa per a
identificar-lo. Ells observaren que les localitats citades al document estan
situades a un mateix vessant de la Serra, llevat de Xinquer, cosa que fa pensar
que Pelmes també hi devia caure per aquesta contrada.
 |
Mapa parcial de la serra d'Espadà, amb els pobles
citats junt a Pelmes marcats en roig
|
Així doncs, tenim perfectament identificades les
localitzacions d'Eslida, Aín, Veo, Xinquer (Sengueir) i Suera (Çuela). De la
resta d'assentaments que ens queden en la zona, tant Benitandús, l'Alcúdia (de
Veo), Benisuleima, Saudent com Alfara o Benialí tenen un topònim clarament
musulmà, mentre que el de Castro és llatí (DCVB). Tales, per la seua
banda, apareix citat en documents de l'època (1237, 1246, ...). És el cas també
del despoblat de Cavallera (1258), a mig camí entre la mateixa Tales i Suera, i
de Vilamalur, ja que és esmentada a un document de 1236.
Tot açò fa pràcticament impossible que puguem connectar
Pelmes amb cap poblament conegut, habitat o deshabitat, de la serra d'Espadà.
Tampoc ens aporta cap pista el seu topònim, que podria estar vinculat, no ho
sabem, amb el d'un poblat ibèric anomenat Pelma, al terme municipal de Xulella,
a la comarca dels Serrans (Sebastián, 1990: 401).
Una altra possibilitat seria connectar el topònim Pelmes
amb el castellà Belmez, nom d'un poble andalús conegut per les taques en forma
de rostres humans apareguts en un dels seus habitatges. Aquesta connexió és
factible per la inexistència del so de la zeta castellana a la nostra llengua i
per l'estreta vinculació entre els sons oclusius bilabials /p/ i /b/. D'aquesta
manera, Pelmes hauria de ser una paraula aguda, Pelmés, i no plana
com ens sembla adequat pronunciar d'entrada, igual que Belmez. Ambdues
derivarien de l'àrab be-el-mays, 'al costat del lledoner' (Román, 2012:
36). Certament, a la serra d'Espadà és important la presència del lledoner i,
com ens diu el full informatiu sobre el Parc Natural, al llarg de la història
s'ha emprat la seua fusta per a fabricar gaiatos.
Per últim, caldria apuntar la possibilitat que Pelmes
només fóra un error de l'escrivà que va redactar el text de 1242. En aquest
sentit, es detecten nombroses errades a l'hora d'escriure els noms musulmans
dels pobles de la zona als documents cristians de l'època (Butzer, Butzer,
Mateu i Miralles, 1985: 311). Tanmateix no sembla factible aquesta opció al no
obtindre cap resultat satisfactori en la comparació dels topònims coneguts amb
el de Pelmes.
Amb tot, només ens queda constatar la impossibilitat de
localizar aquest llogaret espadànic, el més desconegut d'entre tots els que
tenim notícia de la seua existència.
BELLOTA
Bellota, o Villota (Bazzana, 1996: 459), va ser una
població morisca situada a l'actual terme municipal de Xóvar, al vessant
sud-oest de la serra d'Espadà. Apareix citada per primera vegada a un document
del segle XIV que tradueix al romanç dos originals àrabs dels anys 521 i 641 de
l'Hègira, és a dir, del 1127 i del 1243 d.C., on se l'anomena junt a Eslida,
Xóvar i un altre llogaret desaparegut dit Garraga, el qual es podria
correspondre amb la partida xovera coneguda hui com Tarragán (Bazzana, 1996:
459).
No obstant això, l'esment directe més antic de Bellota,
"alqueriam de Beiota", es troba al Llibre del Repartiment del
Regne de València (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 311) en un document
d'agost de 1238, pel qual és donada a Garcia Petri de Rivaroga (Riba-roja)
pel Rei Jaume I. Almenys fins a la Guerra Civil espanyola, es conservava també
a l'Arxiu de la Catedral de València un pergamí, datat del 17 d'octubre de
1277, amb l'acta de possessió que determinava que l'església de Bellota, i
també la de Xóvar,
"pertenece a Valencia por composición con el Obispo de Segorbe"
(Olmos, 1933: 206).
Sobre
l'ubicació del poble, assegura Martí (1995: 28; 2013: 210-211) que s'emplaçava
a la partida xovera hui dita del Prado. L'autor ho argumenta per "la
proximidad de recursos hidrológicos, su ubicación en un llano, pero en una zona
bien protegida (...) la presencia de algunas cerámicas dispersas de
tipologías que recuerdan las de la época medieval, y aún quedan en pie restos
de lo que debieron ser unas habitaciones".
 |
| La caseta del Prado, situada al paratge
on probablement estigué Bellota |
Aquesta hipòtesi de Martí es veu reforçada per la
proximitat entre el Prado i la partida precisament coneguda com la Bellota,
extens territori rural adjacent que es troba dividit entre Xóvar i
Assuévar.
 |
Al mapa, la partida de la Bellota respecte de
Xóvar, tancada en la depressió formada
entre la
penya de la Bellota, l'alt del Pinaret i el Cerro del Caballo. Al
mig, solca la vall el barranc de la Bellota, que baixa des dels
Pedregales |
Pel que fa a l'etimologia del topònim, Bellota deriva de
l'àrab ballūṭa, amb el mateix significat (DCVB), cosa que reforça
encara més el marcat caràcter musulmà d'aquest assentament. Nogensmenys, no hem
d'oblidar que la zona de la Bellota ja havia estat habitada abans de l'arribada
dels mahometans, tal com ho demostren les restes de l'edat del bronze trobades
a prop del cim de la penya de la Bellota (Escuder, Martín del Barrio i Sancho,
2012: 30).
 |
El corral de la Bellota, situat molt a prop del Prado, a
la
partida de la Bellota i per sobre del barranc homònim |
Poques dades hem pogut aplegar de la seua població. En
tot cas, sembla que no va ser massa nombrosa, doncs novament Martí (1995: 30)
reprodueix un text de 1560 pel qual el senyor dels llocs de Xóvar i de Bellota,
en Francisco Gerónimo Ferragut de Pujades, li sol·licita al Rei Felip I de
València (i II de Castella) l'autorització per a "poblar dichos Lugares en atención
de haverse arruhinado y Despoblado".
BIBLIOGRAFIA
ALCOVER i MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear.
Disponible en línia a: dcvb.iecat.net.
ALGARRA, Víctor; HURTADO, Tomás; ROSSELLÓ, Miquel (2015). "El poblado medieval de la Llometa del Castellet (Benaguasil, València). Una
primera aproximación cronológica y cultural", dins MARTÍ, Javier (coord.). Actuacions
sobre el patrimoni arqueològic de la Comunitat Valenciana: Actes de les I
Jornades d'Arqueologia de la Comunitat Valenciana (p. 267-282). València:
Ajuntament de València.
ARDIT, Manuel (2010). "Els moriscos valencians: una
panoràmica historiogràfica". Manuscrits, 28, 71-86.
ARDIT, Manuel i GUINOT, Enric (2015). Cartes de
poblament valencianes modernes (segles XVI-XVIII). València: Publicacions
de la Universitat de València.
BAZZANA, André (1996). "Un hisn valenciano: Shûn (Uxó) en
la Vall d'Uixó (Castellón)". Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de
Castelló, n. 17, p. 455 - 475.
BAZZANA, A. i GUICHARD, P. "Un important site réfuge du
haut Moyen Age dans la région valencienne: le despoblado de Monte Mollet". Mélanges
de la Casa de Velázquez, 14, 485 - 501.
BENÍTEZ, Rafael (1994). "Las parroquias de moriscos en los
territorios valencianos de la diócesis de Tortosa". A MARTÍNEZ, Enrique i
SUÁREZ, Vicente (ed.) Iglesia y sociedad en el Antiguo Régimen. Las
Palmas: Universidad de Las Palmas de Gran Canaria.
BUTZER, Elisabeth, BUTZER, Karl, MATEU, Juan F. i
MIRALLES, Ismael (1985). "Una alquería islámica medieval de la sierra de
Espadán". Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, volum LXI, 306
- 365.
CAVANILLES, Antonio Josef (1787). Observaciones sobre
la Historia natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de
Valencia. Madrid: Impremta Reial.
CERVANTES, Francisco Javier (1995)." El valle de
Almonacid, la Serra d'Eslida y la Vall d'Uixó, problemas de toponimia y
organización del territorio (ss. XIII-XVI)". Actes del XXI Col·loqui de
la Societat d'Onomàstica, 70, p. 295-304.
COSTA, Pasqual (2010). "Els moriscos, de la conversió
a l’expulsió". Sarrià: revista d'investigació i d'assaig de la Marina
Baixa, 4, 22-31.
DANVILA, Manuel (1887). "Desarme de los moriscos en 1563". Boletín
de la Real Academia de Historia, volum 10, 273-305.
ESCOLANO, Gaspar (1611). Década primera de la historia
de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia. València: Pedro
Patricio Mey.
ESGLÉSIA CATÓLICA (1753). Bullarum privilegiorum
ac diplomatum Romanorum Pontificum. Volum 5.
FERNÁNDEZ DE CÓRDOBA, María Luisa del Rosario (1787). Noticia
de la fundación del Patronato Real de Legos. Madrid: Antonio de Sancha.
FERRANDO, Antoni i NICOLÁS, Miquel (2011). Història de
la llengua catalana. Barcelona: Editorial UOC.
FUSTER, Joan (1962). Poetes, moriscos i capellans.
València: L'Estel.
GIL, Antonio (2012). Singularidades del régimen
señorial valenciano: expansión, declive y extinción de la señoría directa. Alacant:
Publicacions de la Universitat d'Alacant.
GRAU, Antoni i ROMERO, Joan (2005). Visita senyorial a
l'Estat de Sogorb (1765) i al marquesat de Dénia (1766).
València: Publicacions de la Universitat de València.
HALPERÍN DONGHI, Tulio (2008). Un conflicto nacional:
moriscos y cristianos viejos en Valencia. València: Publicacions de la
Universitat de València.
LAPEYRE, Henry (2009). Geografía de la España morisca.
València: Publicacions de la Universitat de València.
LÓPEZ, Luis (1829). Censo de población de las
provincias y partidos de la Corona de Castilla en el siglo XVI. Madrid:
Impremta Reial.
LÓPEZ, Carlos (2006). Liber Patrimonii
Regii Valentine. València: Publicacions de la Universitat de València.
MADOZ, Pascual (1847). Diccionario
Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar. Volum
VIII. Madrid: La Ilustración.
MADOZ, Pascual (1847). Diccionario
Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar.
Volum X. Madrid.
MADOZ, Pascual (1849). Diccionario
Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar. Volum
XIV. Madrid.
MARES, Vicente (1681). La Fénix Troyana. S.D.
MARTÍ, José (1995). "Chóvar, un documento importante para
la comprensión de su historia". Boletín del Instituto de Cultura del Alto
Palancia, n. 2, 21 - 34.
MARTÍ, José (2013). "Toponimia de Chóvar". A ACADEMIA
VALENCIANA DE LA LLENGUA. Actes de la VII Jornada d'Onomàstica -
Xérica 2013 (p. 210 - 219). València: Publicacions de l'Acadèmia Valenciana
de la Llengua.
MIRALLES, Adolfo (1868). Crónica General de España:
provincia de Castellón de la Plana. Madrid: Rubio, Grilo y Vitturi.
MUNDINA, Bernardo (1873). Historia, geografía y
estadística de la provincia de Castellón. Castelló: Rovira Hermanos.
OLMOS, Elías (1933). "Inventario de los documentos
escritos en pergamino del Archivo Catedral de Valencia". Boletín de la Real
Academia de la Historia, volum 103, p. 141 - 293.
POCKLINGTON, Robert (2010). "Toponimia ibérica, latina y
árabe de la provincia de Albacete". A Al-basit: revista de estudios
albacetenses, 55, p. 11 - 167.
REGLÀ, Joan (1968). Aproximació a la història del País
Valencià. València: L'Estel.
ROMÁN, José (2012). La flora y su terminología en la
provincia de Jaén: fitonimia y dialectología. Tesi doctoral dirigida pel
doctor Manuel A. Esgueva i tutoritzada pel doctor Rafael Rodríguez. Universidad
Nacional de Educación a Distancia (UNED).
SANCHIS, José (1922). Nomenclátor
geográfico-eclesiástico de los pueblos de la diócesis de Valencia con los
nombres antiguos y modernos de los que existen o han existido. València.
SEBASTIÁN, Vicente (1990). "Apuntes para el estudio del
proceso romanizador a partir de un ramal de la Vía Augusta: el caso de Iulella
(La Serranía, Valencia)". A DIVERSOS AUTORS. La red viaria en la
Hispania romana (p. 399 - 410). Saragossa: Institución Fernando el
Católico.
TRAVER, Vicente (1968). "Algimia de Artana". A Uxó:
periódico semanal de información, 64, p. 1.
VALLDECABRES, Rafael (2002). El cens de 1510: relació
de focs valencians ordenada per les Corts de Montsó. València:
Universitat de València.
VILAR, Enric (1997). "Toponímia d'Artana". Actes del XXI
Col·loqui de la Societat d'Onomàstica, 71, p. 1235 - 1243.
