per Lara
Cardona Fernández
Twitter: @larmari
ESPADÀNIQUES
vol agrair a l’autora la cessió d’este treball, fet expressament
per al blog amb motiu dels 9 mesos d’existència.
 |
Soldats i civils republicans exiliats que van creuar la frontera després de la victòria de Franco,
transferits d'un camp de refugiats a un altre, d'Argelès-sur-Mer i Le Barcarès (França), març de 1939.
(Extret de La maleta mexicana, Robert Capa). Agència Magnum Photos |
Sempre
que sentim parlar o llegim sobre els camps de concentració nazis ens
vénen a la memòria les imatges de jueus famolencs i morts al camp
d’Auschwitz. En canvi, quasi ningú coneix l’infern dels
republicans espanyols deportats a Mauthausen-Gusen, Dachau o
Buchenwald. La seua història no és diferent de la d’altres
col·lectius enemics del règim nazi als quals es volia exterminar.
Però, on comença, realment, la terrible història d’aquestos
veïns dels nostres pobles?
La
conquesta de Catalunya per part de les tropes nacionals obligà a mig
milió d’espanyols a creuar la frontera francesa durant els mesos
de gener i febrer de 1939. Per a la majoria dels refugiats a França
fou un enorme desencís comprovar les pèssimes condicions que van
haver de patir. Argelès sur Mer, Saint-Cyprien, Gurs o Septfonds van
ser algunes de les destinacions de milers d’espanyols que deixaven
enrere el seu país: eren els vençuts, i així van ser tractats,
sense gens ni mica de commiseració, tancats darrere d’enfilats i
estacades. En passar uns mesos, molts d’ells van decidir tornar a
Espanya, altres van posar rumb a Mèxic, alguns van optar per
diversos països de Sud-amèrica, i no van faltar els qui es van
traslladar a la Unió Soviètica. Però malgrat això, arribada la
tardor del 39, encara quedaven més de 200.000 espanyols en territori
francés. La seua situació va empitjorar encara més quan el govern
francés va advertir la imminent arribada del perill nazi. Així, als
homes se’ls va oferir la possibilitat de passar a formar part de la
Legió Estrangera o bé dels Batallons de Marxa, una mena d’exèrcit
auxiliar. No obstant això, la major part dels membres de l’exèrcit
republicà refugiats a França van optar per una tercera via: les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Més de 10.000
d’aquestos espanyols van ser destinats a llocs propers a la línia
Maginot i del mur de l’Atlàntic. Al principi, per realitzar
tasques de suport, i sense armes. Finalment, i davant la proximitat
dels alemanys, van tornar a les armes. D’aquesta manera, els
espanyols que havien lluitat contra Franco s’enfrontaven ara a la
gran ofensiva de l’Alemanya de Hitler.
 |
Argeles-sur-Mer. Març de 1939. Escenes quotidianes dels soldats republicans i civils
al camp d'internament per als refugiats espanyols.
(A partir de La maleta mexicana, Robert Capa). Agència Magnum Photos |
A
mitjan de 1940, l’avanç meteòric de les tropes nazis a causa de
la Blitzkrieg (guerra rellamp) havia trencat la línia defensiva
francesa, i com a resultat d’això milers d’espanyols van caure
presoners de la Wehrmacht.
La seua pròxima destinació serien els stalag,
els camps alemanys de concentració de presoners. Els espanyols allà
internats van vestir l’uniforme francés i van ser tractats
inicialment com a presoners de guerra. Les coses empitjoraren encara
més amb la intervenció de la Gestapo, que va dur a terme un
registre detallat dels presos espanyols, als quals va denominar rot
spanien
(‘rojos espanyols’), desposseint-los de la seua condició de
presoners de guerra. Aquells presoners van ser oblidats per totes les
parts i considerats apàtrides, condemnat-los a un destí encara més
tràgic. Als diferents stalags,
els alemanys començaren a fer formar els espanyols i a pujar-los a
trens sense destinació coneguda. En entrar als vagons del tren
deixaren de ser presoners de guerra i es convertiren en números.
Una
altra manera d’arribar als camps de concentració era haver estat
detingut com a membre de la Resistència, i, sense dubte, la més
tràgica de totes fou la dels homes, dones i xiquets refugiats a la
ciutat francesa d’Angulema, que van formar part del Comboi dels
927.
El
futur que els esperava depenia molt del camp en què foren internats.
Quan es tracta el tema dels espanyols als camps nazis, els estudis
solen centrar-se en el camp de Mauthausen-Gusen. Això és
perfectament lògic si es té en compte que la quantitat d’espanyols
que van passar pel camp austríac és clarament superior a la de cap
altre camp nazi, com Buchenwald o Dachau.
 |
Mapa dels diferents stalags. Revista The War Illustrated, 31 de gener de 1941. |
El
8 d’agost de 1938, cinc mesos després de l’Anschluss –l’annexió
d’Àustria al III Reich–, van arribar els primers presoners a
Mauthausen, un camp de categoria III, per a individus perillosos
incapaços de recuperar, d’extermini per mitjà del treball. A
l’hora de triar el lloc va ser decisiva la seua ubicació als
voltants d’una pedrera de granit, com també va passar amb el camp
annex de Gusen el 1940. Els presoners van ser utilitzats en els
primers moments en la construcció del camp i van treballar per a
l’empresa propietat de les SS: Deutsche Erd-und Steinwerke GmbH
(DEST) en la producció de materials per a les obres monumentals i de
prestigi de l’Alemanya nacionalsocialista. A partir de 1942-1943,
com en tots els camps de concentració, els presos van ser emprats de
forma creixent en treballs per a la indústria bèl·lica. Com a
resultat es van crear nombrosos subcamps i va créixer fortament el
nombre de presoners. Des de l’obertura del camp a l’agost de 1938
fins a l’alliberament per l’exèrcit dels Estats Units al maig de
1945, al voltant de 200.000 persones van ser deportades a Mauthausen.
 |
Construcció del mur que envoltava el camp de Mauthausen.
Fotografia revelada per Francesc Boix |
En
entrar a Mauthausen eren rebuts pel comandant amb les següents
paraules: «Heu entrat per la porta i eixireu pel fum de la xemeneia».
Milers de presoners van ser colpejats, abatuts a trets, assassinats
mitjançant injeccions de benzina al cor, per congelació en el
transcurs dels banys de la mort... Almenys 10.200 presos del camp de
concentració van ser assassinats mitjançant gas letal a la cambra
de gas del camp central, en el camp de Gusen, a les instal·lacions
del castell de Hartheim o bé en un vehicle adaptat per a això que
realitzava el trajecte entre Mauthausen i Gusen. La majoria dels
presos van morir com a conseqüència de l’explotació de la seua
força de treball, duta a terme sense escrúpols i acompanyada de
maltractaments a les pedreres com la de Kastenhof, així com unes
racions alimentàries insuficients, una vestimenta deficient i la
manca d’atencions mèdiques. Només els qui eren destinats a
treballs interns com a oficinistes, perruquers, cuiners, fusters,
obrers... o a treballs externs a les cases o a les granges de les SS
tindrien alguna possibilitat de sobreviure, com és el cas d’alguns
casos de nascuts als pobles de la serra d’Espadà. En total, van
perdre la vida uns 100.000 presos a Mauthausen, Gusen i els seus
subcamps, dels quals prop de 5.000 eren espanyols. D’ací la frase
encunyada de «Cada pedra de Mauthausen representa la vida d’un
espanyol».
 |
Fotografia de la Todesstiege, l'escala de la mort. Pedrera de Kastenhof, estiu de 1941 |
Un
total de 118 expedicions amb presoners espanyols arribaren a
Mauthausen, i dues terceres parts d’aquestos homes foren destinats
a Gusen. D’entre els deportats a Mauthausen trobem dotze veïns de
municipis de la serra d’Espadà i la seua àrea d’influència,
com Almenara
o Soneja,
que arriben majoritàriament en dos combois: el del 13 de desembre de
1940 i el del 27 de gener de 1941. Això ens dóna a entendre que
s’allistaren en les mateixes companyies i foren detinguts al mateix
temps i al mateix lloc.
Els del dia 13 de desembre: Sebastián
Moliner Pradas i
Pascual
Sornis (Soriano,
segons altres fonts) Pérez,
veïns d’Ayódar; Jaime
Nuña Muria d’Azuébar,
i Manuel
Alfonso Ortells
d’Onda
provenien de l’stalag
V-D d’Estrasburg (districte militar
V Stuttgart),
a Alsàcia. En aquesta expedició foren matriculats a les oficines
del camps 846 espanyols, dels quals 557 moriren; només Manuel
Alfonso
sobreviurà gràcies al seu treball com a dibuixant a les oficines
del camp junt a arquitectes i enginyers.
El 25 de gener de 1941, en la 17ª expedició arriba Pelegrín Aguilar Bru, d’Alfondeguilla, juntament amb 775 republicans dels quals no en sobrevisqueren 583, Pelegrín entre ells.
Els del dia 27 de gener: els
germans José i Vicente Ballester Gómez
d’Eslida,
Joaquín
Dobón Aguilera
i José
Guinot Moliner
d’Onda
procedien de l’stalag
XI-B
de Fallingbostel (districte militar
XI
Hannover),
a Oerbke (Baixa Saxònia). És la major expedició de les que arriben
al camp, un total de 1.478 homes, dels quals en moriren 1.146. José
Ballester
va ser gasejat al castell de Hartheim, la resta assassinats a Gusen;
només Vicente
Ballester
sobreviurà; per sort, formava part del Lambrecht Kommando situat al
poble de Saint-Lambrecht a Estiria on treballaven, en millors
condicions, uns 80 deportats a les granges i explotacions agrícoles
de les SS.
Amb l’expedició número 21, el 3 de març de
1941, arriba José
Bonet Navarro
de Montanejos
amb
altres 254 homes des de l’stalag
X-B
de Sandbostel (districte militar X Hamburg); va morir a Gusen nou
mesos més tard.
Dins de l’expedició número 22, el 3 d’abril de
1941, arriben al camp José María Sáez Melchor,
nascut a Almenara,
i Agapito
Martín Romaní
de Soneja,
deportats des de l’stalag
XII-D
a Trier/Trèves (districte militar XII Wiesbaden),
a la frontera entre Luxemburg i Alemanya. Vénen amb ells 357
compatriotes, dels quals en moriran 189; tots dos aconseguiren
sobreviure.
 |
Expresoners espanyols supervivents de Mauthausen a la porta del camp el dia de l'alliberament, 5 de maig de 1945 |
Deportats a Mauthausen
|
Dades
personals
|
Stalag
o presó
|
Deportació
|
Última
destinació
|
|
Nom
|
Data
de naixement
|
Lloc
|
Nº
presoner
|
Data
|
Camp
|
Nº
de matrícula
|
Estat
|
Data
|
ALFONDEGUILLA
|
AGUILAR
BRU,
Pelegrin
|
19/12/1890
|
XII-D
(Trier)
|
56803
|
25/01/1941
|
Mauthausen
| 4096 |
Mort
a Gusen
|
07/09/1941
|
ALMENARA
|
SÁEZ
MELCHOR,
José
María
|
27/10/1920
|
XII-D
(Trier)
|
|
03/04/1941
|
Mauthausen
|
4376
|
Alliberat
|
05/05/1945
|
AYÓDAR
|
MOLINER
PRADAS,
Sebastián
|
30/11/1895
|
V-D
(Estrasburg)
|
3220
|
13/12/1940
|
Mauthausen
|
5026
|
Mort
a Gusen
|
22/07/1941
|
SORNIS
(SORIANO) PÉREZ,
Pascual
|
12/06/1918
|
V-D
(Estrasburg)
|
2802
|
13/12/1940
|
Mauthausen
|
5302
|
Mort
a Mauthausen
|
07/02/1944
|
AZUÉBAR
|
NUÑA
MURIA, Jaime
|
04/04/1908
|
V-D
(Estrasburg)
|
2733
|
13/12/1940
|
Mauthausen
|
5078
|
Mort
a Gusen
|
11/02/1942
|
ESLIDA
|
BALLESTER
GÓMEZ,
José
|
04/03/1919
|
XI-B
(Fallingbostel)
|
87753
|
27/01/1941
|
Mauthausen
|
5828
|
Mort
gasejat al castell de Hartheim
|
16/10/1942
|
BALLESTER
GÓMEZ, Vicente
|
08/09/1913
|
XI-B
(Fallingbostel)
|
87593
|
27/01/1941
|
MauthausenLK
|
5829
|
Alliberat
|
05/05/1945
|
ONDA
|
ALFONSO
ORTELLS,
Manuel
|
20/09/1918
|
V-D
(Estrasburg)
|
|
13/12/1940
|
Mauthausen
|
4564
|
Alliberat
|
05/05/1945
|
DOBÓN
AGUILERA,
Joaquín
|
09/09/1910
|
XI-B
(Fallingbostel)
|
87663
|
27/01/1941
|
Mauthausen
|
5891
|
Mort
a Gusen
|
23/11/1941
|
GUINOT
MOLINER,
José
|
15/11/1921
|
XI-B
(Fallingbostel)
|
87593
|
27/01/1941
|
Mauthausen
|
6350
|
Mort
a Gusen
|
29/11/1941
|
MONTANEJOS
|
BONET
NAVARRO, José
|
03/12/1899
|
X-B
(Sandbostel)
|
64652
|
03/03/1941
|
Mauthausen
|
3228
|
Mort
a Gusen
|
20/12/1941
|
SONEJA
|
MARTÍN
ROMANÍ, Agapito
|
10/09/1916
|
XII-D
(Trier)
|
|
03/04/1941
|
Mauthausen
|
4183
|
Alliberat
|
05/05/1945
|
Nota 1. LK (Lambrecht Kommando). Aquest kommando pertanyia al Kl de Mauthausen, i estava situat al poble de Saint-Lambrecht a Estiria. Hi treballaven uns 80 deportats a les granges i explotacions agrícoles de les SS.
El
camp de concentració per a presoners polítics de Dachau, una menuda
ciutat als afores de Munic, va començar la seua construcció sobre
una fàbrica de municions abandonada el 22 de març de 1933, unes
setmanes després que Adolf Hitler fóra nomenat Canceller del Reich.
Aquest camp va servir de model per als posteriors camps de
concentració i més tard va ser l’«escola de violència» dels
homes de les SS. Era considerat de categoria I per a individus menys
perillosos i que podien recuperar-se per al III Reich. En un primer
moment, va albergar comunistes alemanys, socialdemòcrates i
opositors polítics. Amb el temps, els seus barracons van acollir
altres col·lectius que els nazis consideraven indesitjables com els
gitanos, els homosexuals, els jueus o els sacerdots que mostraven el
seu rebuig al nacionalsocialisme. Durant els dotze anys de la seua
existència, més de 200.000 persones procedents de tot Europa van
ser empresonades ací i en els nombrosos camps secundaris. Van ser
assassinats 41.500 presoners. El 29 abril 1945 les tropes
nord-americanes van alliberar els supervivents, dels quals 260 eren
espanyols.
 |
Antiga fàbrica de municions sobre la qual s'instal·là el camp de Dachau. 1933 |
 |
Porta d'entrada a Dachau amb la inscripció «Arbeit macht frei» (‘El treball allibera’) |
Deportats a Dachau
|
Dades
personals
|
Stalag
o presó
|
Deportació
|
Última
destinació
|
|
Nom
|
Data
de naixement
|
Lloc
|
Nº
presoner
|
Data
|
Camp
|
Nº
de matrícula
|
Estat
|
Data
|
AZUÉBAR
|
GÓMEZ
GÓMEZ, Víctor
|
17/01/1918
|
Compiègne
(18/06/1944)
|
|
20/06/1944
|
Dachau
|
73520
|
Alliberat
|
30/04/1945
|
MONTÁN
|
PEIRÓ
ESTEBAN,
Manuel
|
07/12/1900
|
Bordeus
(09/08/1944)
|
|
28/08/1944
|
Dachau
|
94076
|
Mort
a Dachau
|
15/01/1945
|
Víctor
Gómez Gómez, veí d’Azuébar, arriba a Dachau des del
campament Royallieu (frontstalag 122) a Compiègne, un camp de
trànsit per a l’internament de presoners polítics: comunistes,
sindicalistes i membres de la Resistència. Manuel Peiró Esteban, de Montán, fou un dels 800 deportats que viatjaven en un dels últims trens
fantasma cap als camps de concentració nazis, concretament en el que
va eixir de Le Vernet el
3 de juliol de 1944, arreplegant-lo com a presoner a Bordeus el 9
d’agost i arribant a Dachau el 28 d’agost. Potser l’epidèmia
de tifus que es va declarar al camp pel gener de 1945 fóra la causa
de la seua mort.
 |
Registre d'entrada al camp de Dachau de Manuel Peiró Esteban. 28 d'agost de 1944 |
Les
desgràcies, però, no acabaren amb l’alliberament dels camps: els
espanyols eren apàtrides i no tenien un país on tornar ni uns
honors per rebre com la resta d’expresoners. Només França els va
acollir. Tots els països que van perdre allà compatriotes van
repatriar els supervivents, els van indemnitzar econòmicament, els
van tractar com herois i van sufragar les despeses dels seus
respectius monuments. En el cas de l’escultura que recorda els
espanyols a Mauthausen, es va haver de pagar amb els diners que van
aportar els familiars de les víctimes.
Hui,
70 anys després, encara que la Llei de Memòria Històrica reconeix
els exiliats i deportats, els supervivents i les famílies de les
víctimes encara esperen el reconeixement institucional de la seua
lluita per la llibertat i la democràcia a Europa.
 |
Manuel Alfonso Ortells, d'Onda, de malnom «el Pajarito» per signar els seus dibuixos
a Mauthausen amb un pardalet, símbol de les seues ànsies de llibertat, a sa casa de Bordeus.
Imatges procedents del web DEPORTADOS. |
Apèndix: els stalags dels espadànics
 |
Stalag XI-B a Fallingbostel (districte militar XI Hannover), Oerbke, Baixa Saxònia.
Punt de partida de l'expedició del 27 de gener de 1941 |
 |
Stalag X-B de Sandbostel, prop de Bremen (districte militar X Hamburg) |
 |
Stalag XII-D a Trier/Trèves (districte militar XII Wiesbaden), a la frontera entre Luxemburg i Alemanya |
 |
Dibuix del campament Royallieu, al frontstalag 122 a Compiègne,
un camp de trànsit per a l'internament de presoners polítics |