per Josep Sorribes (DEP) i David Gil
Les comarques oblidades
Si agafàrem un cotxe i recorreguérem la
distància que va des de Barraques a Sagunt, d’allà pujàrem fins a Vinaròs, i de
nou cap a l’interior cap a Morella, recorreríem, o passaríem a prop, dels
pobles i ciutats que concentren prop del 95 % del total de la població de les
comarques del nord del País Valencià, allò que coneixem administrativament com
la província de Castelló.
No obstant això, a les terres muntanyoses
que deixem entre la vall del Palància i els Ports de Morella, ens deixaríem
sense visitar tot un seguit de comarques que guarden una part molt important de
la història del País Valencià. Unes comarques que, a principi de segle,
concentraven una tercera part de la població de la província, i que van patir,
des d’aleshores, un procés intens d’emigració que les convertirien en el
pràctic desert que són ara mateix.
Aquest capítol busca ser una aproximació a l’economia i el territori de les comarques de l’interior i el nord del País Valencià, és a dir, l’interior de la província de Castelló, llevat de l’eix del Palància i els Ports de Morella. Buscarem d’analitzar la seua realitat social, econòmica i històrica, així com posar en relleu els seus trets més significatius per tal de no deixar –una vegada més– oblidada aquesta part del territori.
Terres de secà
i de muntanya de la no-província de Castelló
Escriure sobre les comarques que componen la província
administrativa de Castelló és escriure sobre una terra de contrastos: juntament
amb un dels districtes industrials més dinàmics del país, com és el districte
industrial del taulellet a la Plana, que estén la seua influència per un extens
eix litoral, trobem a les comarques de l’interior la major extensió de terra
pràcticament despoblada també de tot el país. Si llevem els 13 municipis que
compten amb més de 9.000 habitants, i les seues àrees d’influència, obtenim un
àrea de 4.600 km2 (un 70 % de la superfície
de la província), on només hi viuen poc menys de 54.000 persones, segons els
censos de 2011. Aquesta població, repartida en 93 municipis, equival a poc més
que la població de Vila-real, i suposa només un 10 % de la població del total
de la província. Si d’aquesta zona interior llevem els dos eixos de l’Autovia
Mudèjar i de la N-232 Vinaròs-Saragossa, trobem un quadrilàter interior, que
coincideix amb les zones més despoblades de la província.
Aquesta mena de quadrilàter el formen els municipis
que es troben compresos entre la serra d’Espadà i la Mola d’Ares, punt d’inici
dels Ports, a més de les terres septentrionals del Maestrat que queden fora de
la influència de l’eix Vinaròs-Morella. Aquest quadrilàter perfecte estaria
limitat per l’est per l’eix de comunicacions Sagunt-Vinaròs (AP-7, N-340,
ferrocarril, etc.), i tindria un mos a l’altura de l’Alcora-Onda, ciutats íntimament
lligades a la Plana, com s’ha esmentat. A més, tindria una zona grisa a l’eix
Borriol-Torreblanca, on la nova CV-10 ha dinamitzat una zona que fa vint anys
no es diferenciava gaire de la resta de comarques de l’interior, però que avui
fa passos a integrar-se plenament al districte industrial de la Plana.
Per analitzar aquest territori, deixarem a banda la
problemàtica divisió comarcal del Nord del país, d’acord amb divisió comarcal
oficial. Fem això perquè aquesta divisió comarcal ens aporta més problemes que
solucions a l’hora de comprendre aquesta part del país. Així , la divisió
actual de 1987, basada a la proposta de divisió comarcal de Joan Soler, feta
l’any 1974 es trobava més centrada en l’equilibri territorial entre les
comarques que en la total homogeneïtat històrica d’aquestes, i com a conseqüència,
fa sorgir agrupacions estranyes a aquesta part del País. Casos típics, per
l’oposició que desperten entre els afectats, són la inclusió de tres nuclis
històrics del Maestrat com Atzeneta, Vistabella i Benafigos a la comarca de l’Alcalatén,
amb la qual poc tenen a veure; per altra banda, tampoc agraden la inclusió de
Vilafranca a l’Alt Maestrat, o de la Tinença de Benifassà al Baix Maestrat,
quan totes aquestes poblacions tenen més a veure amb els Ports, i històricament
es reivindiquen com a tal. Tampoc té massa sentit històric la separació de la
Plana en dos, i la inclusió a la Plana Alta als municipis del Pla de l’Arc o la
Ribera de Cabanes-Torreblanca, quan aquests territoris tenen menys a veure amb
la capital que Betxí o Onda.
La comarcalització oficial, doncs, suposa un obstacle per analitzar aquest espai; però tampoc podem limitar-nos a utilitzar els accidents geogràfics i algun espai històric concret per guiar-nos per aquesta part del territori, ja que això suposaria recórrer-lo a cegues, mirant de traçar comarques sobre la marxa. Per tal de tindre alguna guia, considerem molt més adient recuperar, de forma orientativa, a una altra divisió comarcal, la d’Emili Beüt i Berenguer. Si bé aquesta proposta de comarcalització va caure en l’oblit, i no va ser publicada fins l’any 1970, ja a un context molt diferent al de la seua creació[1], aquesta està més basada en la història comuna dels municipis, a més de les seues semblances físiques, econòmiques, etc. Si bé, cal assenyalar que en alguns casos contradirem a l’autor original i alterarem les fronteres d’alguna comarca, o al menys la farem més permeable. Les comarques[2] que anem a estudiar, segons aquest model, són cinc (o sis): el Baix Espadà, la Conca del Millars (o l’Alt Millars), la Tinença d’Alcalatén (senzillament, l’Alcalatén), l’Alt i el Baix Maestrat, i la Tinença de Miravet, al qual nosaltres anomenarem, per ser la seua denominació actual, el Pla de l’Arc. Aquests cinc espais geogràfics diferenciats són fàcils d’identificar a un mapa, sempre que no tinguem massa en compte les línies de separació comarcals.
Cal assenyalar, abans de començar, que de la mateixa
manera que hi ha territoris que han sigut mal integrats a una comarca que no
els pertoca, també hi ha municipis que es resisteixen a una inclusió precisa en
una o altra comarca: per citar dos exemples, podem parlar dels municipis de
l’antiga baronia d’Aiòder,[3] a cavall entre la serra d’Espadà i l’Alt Millars, o els termes de l’antiga
Tinença de les Coves de Vinromà, o de la Serra d’en Galceran, a cavall entre el
Maestrat i el Pla de l’Arc.[4]
En primer lloc, la serra d’Espadà normalment queda
separada en tres comarques: l’Alt Palància (on cauen els pobles de la vessant
sud de la serra), la Plana Baixa, on trobem els nuclis més poblats (Artana,
Eslida, Alfondeguilla, Suera i Tales), i l’Alt Millars, on comença la zona de
transició entre la zona d’Espadà, i pròpiament la del Millars.
A continuació, l’Alt Millars és l’única comarca que
coincideix a les dues propostes de comarcalització de forma quasi íntegra;
aquesta està conformada per un grapat de pobles quasi despoblats, dispersos a
les muntanyes que van des de la serra d’Espadà a Penyagolosa i la majoria dels
quals es troben situats al curs dels rius Millars o Villahermosa.
El pic de Penyagolosa ens serveix de vèrtex entre tres
comarques: al sud-oest queda Villahermosa i l’Alt Millars, al sud-est Xodos,
extrem nord de l’Alcalatén (considerant només aquells municipis que pertanyen
al senyoriu històric), i amb Vistabella al nord s’obri la porta del Maestrat.
Pel que fa a l’Alcalatén, històricament ha comprés els dominis de Llucena i
l’Alcora; això no obstant, actualment l’Alcora té més a veure amb el districte
tauleller de la Plana, i la resta de la comarca queda reduïda a cinc municipis
que conformen el muntanyós “pati de darrere” de la ciutat industrial.
Al nord, i amb fronteres difuses, trobem el Maestrat,
domini de l’ordre del Temple, primer, i de Montesa, posteriorment, fins als
inicis de l’Espanya moderna. Aquesta demarcació va arribar a abastar des de
Penyagolosa fins al límit del castell de Morella pel nord, i el de Miravet
(Cabanes) a l’Est. A la divisió comarcal oficial, el seu terme històric es
troba dividit entre l’Alt Maestrat, el Baix Maestrat, l’Alcalatén i la Plana
Alta, encara que a encara podem rastrejar la seua identitat històrica a un bon grapat
de nuclis com Vistabella, Albocàsser, Culla o Sant Mateu.
En darrer terme, trobem la zona històricament menys
homogènia, però que mostra una major coherència actual; es tracta de la comarca
que Emili Beüt va anomenar la Tinença de Miravet, en referència a l’antic
castell de Cabanes. Aquesta és una zona que, si bé històricament ha estat
considerada quasi com una part del Maestrat, actualment té més a veure amb La
Plana i el seu teixit industrial. Nombroses obres –i ells mateixos–[5] coincideixen en anomenar aquesta subcomarca com al Pla de l’Arc, en referència a l’arc romà que es troba
al bell mig del pla de Cabanes-Vall d’Alba. I com hem dit abans, el creixent
dinamisme econòmic de la zona la fa ser la nota discordant d’aquesta agrupació
oficiosa de territoris.
Tenim així definit l’espai que va a ser objecte
d’estudi per aquest capítol. Es tracta d’unes terres que tenen una sèrie de
trets comuns, com el fet de tindre una orografia accidentada, no comptar amb
bones infraestructures de comunicació, haver patit un fort procés de
despoblament al darrer segle, i estar solcat de pobles i de masos, però de cap
ciutat.
Trobem, lògicament, notables diferències, com són, per
exemple, el domini lingüístic (castellà al Millars, i valencià a la resta); el
propi paisatge, més accidentat a sud i l’oest, i més suau al nord, o la
tradició econòmica, més dinàmica al Maestrat i l’Alcalatén que a les comarques
del Millars; no obstant això, els trets comuns ens inviten a un comentari
general abans de començar amb l’anàlisi detallat de cada comarca.
Una visió
general: trets comuns de les cinc comarques
Totes aquestes són comarques que s’han dedicat
tradicionalment al sector agrari com a principal sustentació econòmica:
l’agricultura de secà i la ramaderia han sigut les activitats que han ocupat
els seus pobladors durant segles, dispersant-se aquests al llarg i ample del
territori, en masos i nuclis més o menys poblats.
Durant segles, aquestes comarques foren la base
econòmica de bona part del país, i proporcionaren les matèries primeres per a
que començaren a desenvolupar-se les incipients, i després esplendoroses,
ciutats de la franja litoral. No obstant això, aquesta dinàmica canvià a la
segona meitat del segle XX. Les estratègies d’industrialització del govern
del desarrollismo franquista donaren facilitats al
desenvolupament d’una industria creixent, que es va localitzar a les franges
costaneres del País. Això, sumat al declivi de l’agricultura per la competència
internacional, van fer cada vegada més difícil la vida al camp, en comparació
amb les expectatives que arribaven del món urbà. Com a altres comarques
d’interior, va començar un fortíssim procés d’emigració del camp a la ciutat.
Això donà lloc a un fenomen molt important per a
comprendre les dinàmiques actuals d’aquests territoris: el paper dels emigrats.
Lluny de perdre’s per sempre, la essència d’aquestes terres d’interior roman
viva a la memòria dels seus fills emigrats, i fins i tot dels seus nets. El seu
retorn puntual, ja siga els caps de setmana o a l’estiu suposa un impuls
econòmic i social per als pobles, encara que siga de forma estacional. Aquestes
visites dels emigrants, dels seus fills i nets, que mai no han deixat de tindre
un vincle emocional i social amb el poble, canvien totalment el normalment
assossegat ritme d’aquests pobles, i són un actiu de futur a tindre en compte,
ja que permeten que la memòria i el valor del poble no caiguen en l’oblit.
Això ens mostra part del que signifiquen aquestes
comarques per als habitants de la Plana: simbòlicament, per a molts, al
Maestrat, a l’Alcalatén o a l’Alt Millars es troba el poble (o el pueblo), on
es puja a l’estiu i algun cap de setmana. Encara que els joves fills o nets
d’emigrants hagen nascut a la Plana, continuen pujant al poble a l’estiu, i
quan fan els 18 anys, entren a les comissions de quintos de Villahermosa, Atzeneta, Benassal o les
Useres per organitzar les festes, encara que passen quasi tot l’any a Castelló,
Vila-real o Onda.
A banda de l’aportació estacional dels emigrants, la
resta de l’any, l’economia d’aquestes comarques ix endavant mitjançant una
combinació que es repeteix amb prou freqüència, independentment del territori
on estiguem: un sector primari renovat i adaptat a les exigències d’un mercat
global, l’aposta pel turisme interior, i el treball industrial, a alguna
industria que es manté o es crea lligada al territori, o a les localitats de
les comarques industrials.
Pel que fa al primer element, a aquestes comarques
trobem un pes encara rellevant de la producció agrícola i ramadera, a les quals
s’intenta donar impuls amb estratègies novedoses de producció i
comercialització: així passa amb els productes amb marca de la terra (ja siga
arribant a tindre denominació d’origen o denominació protegida, o amb campanyes
de visibilització més modestes), com poden ser els olis del Maestrat, les
ametles o els vins, o productes més elaborats com formatges (de Catí o de
Benassal), torrons (de Benlloc), embotits (de Villahermosa), etc. A més de la
promoció de formes de producció ecològiques, i productes naturals, que troben
actualment un mercat en expansió.
Per altra banda, trobem també iniciatives per atraure
turisme rural, ja siga aprofitant el patrimoni natural, els paisatges i la
muntanya, per vendre un model de turisme actiu, de muntanya, o paisatgístic
(com es fa a la serra d’Espadà o l’Alt Millars) o explotant el patrimoni
històric: castells, ermites i cascs urbans pintorescos (sobre tot, al
Maestrat). Aquesta aposta ha sigut un dels principals eixos de promoció dels
nuclis de l’interior, per tal de visibilitzar l’ampla oferta del turisme
d’interior, front al turisme de sol i platja propi
del litoral.
Aquestes dues potes es combinen amb certa activitat
industrial localitzada en alguns nuclis específics, com l’entorn de l’Alcora a l’Alcalatén,
o al Pla de l’Arc, i als darrers anys abans de la crisi, també ha tingut molta
importància, al igual que a la resta del País, el sector de la construcció, que
encara continua ocupant a un 13 % de la població d’algunes comarques com l’Alcalatén.
Aquestes economies locals es complementen amb la gent que baixa a treballar als nuclis més propers dels
districtes industrials com l’Alcora, Sant Joan de Moró, Vinaròs, Onda o la Vall
d’Uixó.
En darrer terme, si hi ha una cosa que tenen en comú
aquestes comarques és el sistemàtic oblit als quals se les ha sotmeses per part
de la historiografia, pels mitjans de comunicació, i pels moviments i
organitzacions polítiques. En parlar del País Valencià, ens venen directament
al cap les hortes de regadiu de les planes litorals, la industria, o les grans
ciutats, però ben poques obres i representacions del nostre territori tenen en
compte aquestes contrades d’interior. El seu pes econòmic i demogràfic és,
certament, irrellevant en contrast amb les populoses i dinàmiques comarques
litorals; això no obstant, a aquestes comarques muntanyoses i seques trobem
bona part de la història del país Valencià, i no podem tindre una visió
completa del País si no fem encara que siga un repàs superficial.
A aquestes comarques trobem des dels nuclis del
Millars que guardaven l’entrada des de Terol a la Plana, o que van suposar el
refugi dels darrers moriscos del País Valencià, fins als dominis de l’ordre
militar que governà quasi una cinquena part del territori valencià durant
gairebé tres segles, passant per la comarca que suposa el bressol de l’actual i
puixant indústria taulellera castellonenca. És per això que el recorregut per
les comarques del nord del País Valencià no pot concloure sense atendre, una per
una, aquestes comarques, avui greument despoblades, encara que no desertes ni
molt menys mortes, i sobre tot, plenes d’història
La serra
d’Espadà
L’àmbit geogràfic de la serra d’Espadà engloba tres
comarques diferents, com ja hem dit abans: per una banda, el vessant sud-oest
pertany a la zona d’influència del Palància i, per altra, el vessant nord-est
es troba dividit entre les zones més altes i aïllades de l’antiga Baronia
d’Aiòder, integrades dins l’Alt Millars, i les zones més baixes, actualment
incloses dins la Plana Baixa, però que poc tenen a veure amb els municipis taronjaires
i industrials de la plana al·luvial.
La configuració del terreny fa difícil que puguem
parlar d’una comarca que incloga tota la serra,
ja que, de fet, els habitants d’ambdues vessants de la serra depenen més
econòmicament dels municipis que tenen a les seues respectives “planes de
referència” que entre ells: els habitants de la vessant sud-est acudiran abans
a Sogorb que a qualsevol altre poble de la serra, els d’Alfondeguilla baixaran
a la Vall d’Uixó abans que anar a Artana, i els de Suera i Tales baixaran a
Onda per qualsevol gestió. La serra, de fet, és un lloc del qual la gent baixa.
Per comprar, per treballar, per anar a l’hospital, a l’institut… És una comarca
que només té en comú l’orografia, però que funcionalment no és una unitat, sinó
que es limita a ser les parts muntanyoses de, al menys, dues comarques.
L’únic comú denominador de tots els municipis de la
serra és la seua història de lloc d’amagatall i resistències: els moriscos que
fugien de la persecució posterior a la Conquesta, primer, i els maquis que fugien de l’avanç del front nacional a
la guerra civil, posteriorment, han marcat aquestes terres com un lloc de
coves, trinxeres i nuclis petits, resguardats per valls i muntanyes. Els
primers que van utilitzar la serra de refugi, els moriscos, han deixat una
empremta indeleble a la toponímia del lloc, a noms com Alfondeguilla, Algimia
de Almonacid, o Alcúdia de Veo. A banda d’aquesta història comuna, i un
paisatge comú, poc més comparteixen els municipis d’una vessant i altra de la serra;
per no compartir no comparteixen ni la llengua: el domini lingüístic valencià
té a la carena de la serra d’Espadà el seu límit sud-oest.
No obstant això, si bé no podem parlar d’una única
comarca de l’Espadà, si que podem observar una certa funcionalitat entre
municipis propers. Un exemple ens el donen 8 d’aquests municipis, que es troben
mancomunats a la Mancomunitat Espadà-Millars,[6] juntament amb altres 6 municipis de la ribera del Millars, i el municipi
de Ribesalbes. A més, cal tindre en compte, a l’hora de parlar d’un espai
comarcal, la presència, als basaments de la serra d’Espadà, de dos nuclis
industrials potents com són Onda i la Vall d’Uixó, que fan en molts casos les
funcions de cap de comarca, però mantenint enormes diferències amb la resta de
les localitats de la serra.
Si deixem de banda la vessant sud-oest de la serra,
que és domini del Palància, podem establir un espai “comarcal”, que si bé
resulta un tant problemàtic a la seua part nord, podria quedar com queda:
En primer lloc, dos “capitals comarcals”, ja
establides a la proposta d’Emili Beüt del baix Maestrat, que
serien Onda i la Vall d’Uixó. Aquestes ciutats, malgrat formar part de forma
indiscutible de l’espai de la Plana, degut a la integració de la seua economia
al districte agrícola i tauleller, concentren una gran oferta de serveis
d’àmbit comarcal dels quals es beneficien els pobladors de la serra: instituts,
centres de salut, establiments comercials o serveis especialitzats es
concentren en aquestes dues localitats. Són nuclis terciaris que abasteixen una
comarca de la qual ja no formen part.
En segon lloc, trobem un grup de municipis més
poblats, que es situen al “pati de darrere” d’aquests dos grans nuclis de la
Plana, i que a la vegada fan la funció d’articular la resta de pobles amb
l’espai de la Plana, com una mena de “portes d’entrada” a la comarca. Si bé no
poden negar que són ja pobles de la serra, encara guarden una certa diferència
amb la part més profunda de la comarca. Aquests pobles serien Tales, a
l’entrada des d’Onda, Alfondeguilla a l’entrada des de la Vall d’Uixó, i Artana
i Eslida a l’entrada des de Betxí i Nules en una posició intermèdia. Aquests
nuclis es caracteritzen per tindre una major població, i un major contacte amb
l’espai de la Plana; no obstant això, no arriben a tindre posició de caps de
comarca, degut a la proximitat de nuclis importants com Onda o la Vall d’Uixó
que ja desenvolupen aquesta funció.
En darrer terme, trobaríem un grup de municipis ja
típicament de muntanya, poc poblats, i enclavats a l’interior de la serra
(Suera, Alcúdia de Veo i Aín), que limiten amb altres pobles de filiació
confusa, com els pertanyents a l’antiga Baronia d’Aiòder, que són també pobles
de la serra, i s’articulen mitjançant les carreteres que pugen des d’Onda, però
que es troben inclosos a la comarca de l’Alt Millars, i els que es troben ja
fora de la serra, a les riberes del Millars, però per als quals Onda continua sent
la capital de referència. Per fer més senzill l’anàlisi, i degut a l’escàs pes
demogràfic que tenen, deixarem aquests dos grups de municipis a la comarca a la
qual estan adscrits, i passarem a parlar d’ells a la secció següent.
Principals indicadors demogràfics:
|
La serra d’Espadà |
||||||||
|
POBLACIÓ |
DENSITAT DE POBLACIÓ 2011 |
% POBLACIÓ ESTRAN- GERA |
ÍNDEX D’ENVELLI-MENT |
% OCUPATS A L’AGRI-CULTURA |
% OCUPATS ALS SERVEIS |
|||
|
1900 |
1950 |
1991 |
2011 |
|||||
|
9062 |
7183 |
5367 |
5640 |
34,72 % |
7,98 % |
150 % |
16 % |
50 % |
Font: Cens de població i habitatge, 2011. Institut
Nacional d’Estadística. Elaboració pròpia.
Si observem quina és la realitat social, econòmica i
demogràfica d’aquesta comarca, el primer que veiem és la seua escassa població:
segons els censos de 2011, només hi viuen, als 7 municipis que conformen aquest
sector de la serra d’Espadà, 5640 persones (un 1 % de la població provincial).
La pèrdua de població es notable si es compara amb les dades de principis de
segle, si bé en termes de pèrdua de població, tampoc és un dels territoris que
més destaca : no ha perdut més del 40 % de la seua població al darrer segle, i
als últims 20 anys s’ha produït una lleugera recuperació demogràfica, passant
de 5.367 habitants al 1991 als 5.640 actuals. Aquesta dinàmica es pot constatar
també a l’evolució dels principals nuclis, com mostra la taula. Cal esmentar, a
més, que la població és molt més abundant a aquesta vessant de la serra que a
la vessant del Palància: els 9 pobles d’aquella vessant només sumen, entre
tots, 2200 habitants, no havent, a més, cap municipi que supere els 400
habitants.
Evolució demogràfica dels principals nuclis al llarg
del segle XX:
|
Població |
||||
|
1900 |
1950 |
1991 |
2011 |
|
|
ALFONDEGUILLA |
958 |
1.004 |
919 |
880 |
|
ARTANA |
2.769 |
2.224 |
1.905 |
1.955 |
|
ESLIDA |
1.509 |
1.095 |
846 |
915 |
|
TALES |
1.117 |
934 |
785 |
895 |
|
ONDA |
6.639 |
17.975 |
25.025 |
17.975 |
|
LA VALL D’UIXÓ |
8.694 |
27.837 |
32.660 |
27.837 |
Font: Cens de població i habitatge, 2011. Institut
Nacional d’Estadística.. Elaboració pròpia.
Pel que fa a l’estructura d’edats, l’índex
d’envelliment[7] no
és alarmant per aquesta comarca, en termes relatius, ja que puntua un 150 %,
mentre que la mitjana de la província és d’un 101 %. El contrast es nota si ho
comparem amb l’altra vessant de la serra, que presenta una població molt més
envellida, amb un índex d’un 421 %. També destaca l’escassa presència de
població estrangera: només suposen un escàs 7,98 % del cens.
En quant a l’economia d’aquesta comarca, destaca el
pes de l’agricultura (un 16 %) i de la industria (un 24 %),[8] sobre tot als municipis propers del districte de la Plana, a la qual
marxen a treballar vora un 65 % dels ocupats de la comarca.[9] També cal destacar el paper que juga a molt d’aquests pobles el seu entorn
natural de gran qualitat ambiental i paisatgística, que convida a la pràctica
d’esports de muntanya, i que és aprofitat mitjançant una creixent oferta
d’activitats de turisme actiu, normalment de cap de setmana, per part dels
habitants de la Plana, que es tenen en gran respecte i estima aquest entorn.
Com anirem veient, aquesta situació no és de les
pitjors amb les que anem a trobar-nos al nostre recorregut amb el Castelló
Interior. Els de la serra són un grapat de pobles ben comunicats amb la Plana,
que mai no han sigut grans nuclis de població, i que suposen un rerefons de
muntanya a l’àrea de la Plana, amb un entorn natural de gran qualitat
ambiental.
L’Alt Millars
Si seguim cap al nord des de la serra d’Espadà, i anem
baixant cap a les valls del Millars, entrem sense adonar-nos en una altra
comarca muntanyosa: l’Alt Millars. Un territori molt boscós, muntanyós i
accidentat, a través del qual s’obrin camí amb dificultats i creant
espectaculars canons, els rius Millars i Villahermosa. Dues carreteres
principals recorren aquest territori, aprofitant les valls que obrin aquests
rius, i regalant a la nostra vista un dels paisatges més encisadors del País
Valencià. La contrapart d’aquesta exuberància natural és l’escassa empremta que
els pobladors del terreny han deixat a aquestes muntanyes. Aquesta és una terra
tradicionalment poc poblada, amb un nombre relativament petit de masies i
pobles, més o menys habitats, i algun d’ells ja abandonat, que es situen, per
regla general, a les riberes dels rius que travessen aquesta comarca.
Aquesta és una comarca amb uns límits prou definits i
invariables al llarg de la història, gràcies a una geografia definitòria, i una
història més bé comuna, sota les ordres del ducat de Villahermosa: aquesta
comença durant la conquesta de Jaume I, durant la qual bona part de les viles
d’aquestes contrades romanien a les mans de l’antic governador de València Abu
Zeit (Abū Sa’īd ‘Abd al-Raḥman), aliat de Jaume I i convertit
al cristianisme. Una vegada constituït el regne, van rebre d’aquest mateix la
carta pobla d’acord al fur de Daroca, és a dir, d’acord a usos i costums
aragoneses.
Si bé la població de la comarca mai no ha arribat a
suposar un node poblacional de rellevància comparat amb la zona de la plana,
degut a la difícil orografia del terreny i l’absència de cap nucli important,
tradicionalment aquesta ha sigut una comarca pròspera, que al menys permetia
als seus habitants guanyar-se la vida entre aquest paisatge de muntanyes i
barrancs. La comarca es troba travessada per dos rutes que baixen des de les
comarques muntanyoses de Terol, i per tant, el flux de viatgers cap a la plana
travessava aquestes terres. Econòmicament, la ramaderia i l’agricultura a les
valls dels rius suposaven la base econòmica de la comarca, a més de
l’explotació forestal.
Pel que fa al fet cultural, aquesta és la primera
comarca xurra del nord del País Valencià: repoblada per
aragonesos, i inicialment sotmesa als seus furs i costums, aquests van deixar
de forma indeleble l’empremta de la llengua i la cultura del regne veí. Això
l’ha convertida en una terra més aragonesa que valenciana, al sentir dels seus
habitants i dels que els observen des de l’altra banda de Penyagolosa, i la
seua gent es sembla més als habitants de les serres de Gúdar i Javalambre, i
del Maestrazgo aragonès, que no pas als de l’Alcalatén
o la Plana.
Aquesta diferència cultural és compartida amb l’altra
comarca castellanoparlant: l’Alt Palància, amb la qual mantenen cultura i tarannà,
i amb la qual compartiren també durant molt de temps divisions administratives.[10] No obstant això, les diferències són notables en quant analitzem
l’estructura econòmica i demogràfica del territori: si bé la davallada
demogràfica del Palància (sobre tot als contraforts de les serres Calderona i
d’Espadà) ha sigut homologable a la de l’Alt Millars, la presència de nuclis
com Sogorb o Altura, i la bona comunicació mitjançant l’Autovia Mudèjar fa
sobreviure al conjunt de la comarca. A les terres del Millars no han tingut la
mateixa sort: la forta emigració que es va produir als anys 50 i 60 ha
convertit a aquest en un dels casos més sagnant de decadència d’una comarca de
tot el País.
Principals indicadors demogràfics:
|
L’Alt Millars |
||||||||
|
POBLACIÓ |
DENSITAT DE POBLACIÓ 2011 |
% POBLACIÓ ESTRAN- GERA |
ÍNDEX D’ENVELLI-MENT |
% OCUPATS A L’AGRI-CULTURA |
% OCUPATS ALS SERVEIS |
|||
|
1900 |
1950 |
1991 |
2011 |
|||||
|
20.299 |
15.354 |
4.235 |
4.295 |
6,70 |
8,15 % |
347 % |
10 % |
57 % |
Font: Cens de població i habitatge, 2011. Institut
Nacional d’Estadística. Elaboració pròpia.
Malgrat no haver sigut mai, com hem dit, un focus de
població important, la comarca de l’Alt Millars comptava, a l’inici del segle
passat, amb vora 20.000 habitants. A la comarca existien 8 municipis amb més de
1000 habitants i donava cabuda al 6,13 % de la població de la província. Les
densitats no eren excessives; uns 31,65 habitants per km2, però la comarca era un focus d’activitat
important. Actualment l’Alt Millars es debat entre la vida i la mort amb només
4.295 habitants. El conjunt de la comarca ha arribat a perdre quasi el 80 % de
la seua població al llarg del segle, i molts municipis es situen per damunt
d’aquesta xifra (Villahermosa ha passat de 2600 a 445, i altres com el Castillo
de Villamalefa, han passat de 1.300 a només 115 habitants). Cap dels nuclis
municipals, excepte Montanejos, supera actualment els 500 habitants; 13 dels 21
municipis no arriben als 200, situació que amenaça amb deixar caure la comarca
en l’oblit. A més, aquesta població és majoritàriament d’edat avançada, amb un
30 % de població major de 65 anys en tota la comarca, i un índex d’envelliment
global d’un 347 %, que arriba a xifres més preocupants en alguns nuclis, que
superen el 40 % de població major, o arriben a un índex d’envelliment d’un 1000
%.[11]
Pel que fa als seus nuclis poblacionals, si bé la
comarca no ha tingut mai cap nucli pròpiament urbà, destaquen tres localitats
de rellevància: Villahermosa del Río, tradicionalment el municipi més poblat i
rellevant de la comarca; Cirat, la capital de la comarca segons la proposta de
Soler, i Montanejos, actual capital de facto.
Evolució demogràfica dels principals nuclis al llarg
del segle XX:
|
Població |
||||
|
1900 |
1950 |
1991 |
2011 |
|
|
CIRAT |
1.591 |
1.245 |
316 |
260 |
|
CORTES DE ARENOSO |
1.504 |
1.298 |
427 |
350 |
|
MONTANEJOS |
923 |
782 |
422 |
605 |
|
VILLAHERMOSA DEL RÍO |
2.611 |
2.214 |
524 |
445 |
Font: Cens de població i habitatge, 2011. Institut
Nacional d’Estadístic.. Elaboració pròpia.
Pel que fa al primer nucli, aquest fou el cap del
ducat de Villahermosa, baix el qual es trobaven també la baronia
de Cortes i la d’Aiòder, a més de bona part de municipis de la comarca, així
com de l’arxiprestat de Vilafermosa,[12] depenent de la diòcesi de València. Durant segles ha sigut el municipi més
poblat de l’Alt Millars, arribant el 1910 a tindre 2.741 habitants. Aquesta
xifra suposava 400 habitants més que Betxí i el doble que Benicàssim al mateix
moment, i només la meitat dels que comptava Nules. Aquesta vila estava a la
mateixa altura d’altres viles interiors de rellevància com Xèrica, Viver o Altura,
tal i com s’encarreguen de recordar-ho els seus habitants i dirigents.
Actualment, la fortíssima emigració que ha patit el
municipi cap a les zones industrials del litoral valencià l’ha deixat
tremolant, amb només 445 habitants segons el cens de 2011. No obstant això,
continua sent el segon municipi en nombre d’habitants de la comarca, i l’únic
nucli important de població a la meitat nord de la comarca. Els principals
factors son la seua entitat històrica, i la seua relativament bona comunicació
per carretera (si ho comparem amb la resta de municipis), que permet a molts
dels seus habitants baixar a treballar o comprar a municipis com Llucena (a
només mitja hora en cotxe), l’Alcora o Castelló. Malgrat la decadència
demogràfica, actualment el nucli està fent una aposta clara per l’explotació
dels recursos propis de la zona, amb un humil però puixant polígon industrial
on s’ubiquen una empresa de cosmètics naturals, una de fabricació de pellets amb a la biomassa dels boscos, i una
d’embotits i pernils.
Pel que fa a Cirat, aquest ha
sigut tradicionalment el nucli de major rellevància a la meitat sud-est de la
comarca: entre la seua pedania d’El Tormo i el nucli principal va arribar a
albergar 1643 habitants l’any 1910. Després de la Guerra Civil, però, el nucli
es va començar a buidar, com la resta de la comarca; només es va donar un
moviment contrari durant la construcció del canal Montanejos-Cirat, després de
la riuada de 1957, per canalitzar la força de l’aigua cap a la producció
d’energia hidroelèctrica: entre els censos de 1950 i 1960, es veu un increment
de la població de 1.147 a 1.958, degut a la presència dels treballadors, per
als quals es va arribar a construir un poblat del qual encara es poden observar
les restes. La capitalitat de la comarca, però, no es nota gaire actualment en
aquest municipi de 260 habitants.
El nucli que si ha mantingut una certa rellevància
comarcal és el que actualment suposa la capital de
facto de la comarca: Montanejos. Diem
capital de facto perquè és on es situen molts serveis
d’abast comarcal com per exemple l’institut, on acudeixen estudiants de tota la
comarca. Malgrat haver perdut població des de l’inici de segle, es manté com el
municipi més poblat de la comarca amb 605 habitants, una població que ha anat
incrementant-se als darrers anys (en 1991 només comptava 422). L’èxit de
Montanejos en aquest ambient de decadència comarcal generalitzada es deu sens
dubte a la història d’un poble que s’ha sabut vendre aprofitant
el seu entorn i una activitat tradicional al nucli: els balnearis. La seua
aposta clara pel turisme rural i de balneari (tant balnearis artificials, com
una potent publicitat de les basses naturals que fa el Millars al seu pas per
la localitat) l’ha convertit en lloc de referència tant en balnearis
artificials com per anar a banyar-se al riu a l’estiu. La zona de bany del riu
Millars propera al municipi sembla, en ple estiu, una vertadera platja,
amb xiringuito inclòs. Aquests actius naturals,
combinats amb la bona publicitat que es fa de la bellesa natural de les
muntanyes del voltant el fan un exemple d’èxit del turisme rural. Actualment,
aquest és el principal motor econòmic de la localitat, juntament amb els
serveis especialitzats: el 85 % de la població treballa als serveis, i més de
la meitat ho fa al propi poble. Juga al seu favor, a més, la proximitat a l’eix
del Palància (via Xèrica i Viver).
Cal assenyalar, abans de concloure, una fita rellevant
de la comarca en el que es refereix a nuclis municipals: a meitat de segle, els
municipis de la comarca encara eren 22, i no 21. Això es deu a que encara
existia un municipi anomenat Campos de Arenoso, que l’any 1977 va ser engolit
baix les aigües de l’embassament de Cortes, passant el seu terme municipal a
ser annexionat a Montanejos. Actualment el poble segueix allà, cobert per les
aigües de l’embassament, i de vegades quan el nivell de l’aigua baixa suficient,
les restes dels edificis emergeixen a la superfície.
Terminem el repàs a la comarca amb una visió de
conjunt: quasi buida degut a la fortíssima emigració de mitjan segle XX,
actualment la comarca compta amb un volum de població similar a la de un nucli
com Les Alqueries, i com ja hem dit, es tracta en la majoria dels casos d’una
població fortament envellida. Aquesta estructura demogràfica fa perillar el
futur de la comarca, i per això alguns dels municipis més dinàmics, com
Montanejos o Villahermosa estan tirant endavant diferents iniciatives per
revitalitzar la comarca, ja siga apostant fort pel turisme rural, com
Montanejos o Cirat, o intentant impulsar una industria amb productes propis de
la zona, com a Villahermosa. Precisament el primer actiu, el del turisme rural,
és un dels que millor es poden aprofitar, tenint en compte el seu riquíssim
patrimoni natural; de la mateixa forma que la serra d’Espadà, aquest espai
suposa, per a molts habitants de la Plana, un espai verge, on gaudir de la
natura, els boscos, les muntanyes i els rius; amb alguns al·licients singulars
com els banys del Millars o el massís de Penyagolosa.
Aquests reptes de futur serien molt millor afrontats
si la comarca comptara amb òrgans de coordinació adequats: els municipis de
l’extrem sud-est de la comarca es troben mancomunats amb els municipis de la serra
d’Espadà, com ja hem mencionat, en una mancomunitat que funciona prou bé, i que
agrupa els municipis de l’entorn de la ciutat d’Onda. Els municipis de
les terres altes, al seu torn, van constituir una
mancomunitat avui dissolta, i les principals històries d’èxit, les de
Villahermosa i Montanejos, són casos d’iniciativa i èxit totalment local, sense
pretensió d’abast comarcal. Aquesta és, probablement, la principal debilitat
política d’aquesta comarca.
 |
| Josep Sorribes i el seu germanet pels carrers d'Eslida (anys 60). Ja li agradava dur capell... |
Notes
[1] L’autor exposa aquesta
divisió a una conferència pronunciada l’any 1934, però no va tindre una difusió
excessiva, i no va ser publicada fins 1970, al llibre Geografia elemental del Regne de València.
Aquesta proposta, que no ha tingut res d’acceptació pels àmbits acadèmics degut
a l’excessiu nombre de comarques i a una certa associació amb el valencianisme
segregacionista, per la publicació on va aparèixer, ens servirà com a esquema
orientatiu per parlar, sense més intenció que la descriptiva, d’aquestes terres
del nord del País.
[2] En un sentit més
històrico-econòmic que administratiu.
[3] Aquesta baronia, amb
seu a la localitat d’Aiòder, formava part dels dominis del ducat de
Villahermosa, i incloïa, a més d’aquest municipi, els de Fuentes de Ayódar,
Torralba del Pinar i Villamalur, a més de la localitat de Higueras, avui
inclosa a la comarca de l’Alt Palància.
[4] Tancarien aquesta
llista el municipi d’Ares del Maestrat, més lligat als Ports que al propi
Maestrat, o els municipis costaners d’Orpesa i Torreblanca, difícils de
comarcalitzar.
[5] Així ho mostra la
celebració, de forma anual, de les jornades
culturals de la Plana de l’Arc.
[6] Aquests són Aín,
Alcudia de Veo, Suera i Tales, de la Plana Baixa; i Ayódar, Fuentes de Ayódar,
Torralba del Pinar i Villamalur, de la comarca de l’Alt Millars, a més dels
municipis d’Argelita, Fanzara, Espadilla, Toga, Torrechiva i Vallat, que no són
municipis de la serra, sinó de la part baixa de la comarca de l’Alt Millars.
[7] Aquest indicador mostra
la relació entre la població major de 65 anys i la població menor de 16 anys
d’un municipi.
[8] A partir de les dades
dels 5 municipis més poblats, que són els únics per als quals tenim dades.
[9] Totes les dades
d’estructura econòmica basades en el nombre d’ocupats o en el lloc de treball
es basen en les dades del Cens de Població i Habitatges de 2011 de l’INE.
[10] La part sud de la comarca estava inclosa al partit
judicial de Viver durant els segles XIX i XX.
[11] Exemples d’aquestes xifres són el Castillo de Villamalefa,
o el mateix Cirat.
[12] Aquesta demarcació religiosa comprenia l’actual comarca de l’Alt Millars. Aquesta denominació també se li donaria a un dels quarters als quals es va dividir el regne de València a l’anomenat Tall del Drap de 1404.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies pel teu comentari. Entre tots i totes hem de treballar per fer un territori millor.