Entrevista a Òscar Pérez Silvestre, autor de ‘Secrets d’Espadà’

per Germà Esteve

Havíem quedat a Eslida, el seu poble; ell posava el lloc, i jo l’hora. Òscar havia triat la font de Matilde, un espai que freqüenta en els seus passejos breus. És una persona afable, pròxima, gens afectada per eixe mal que infecta alguns sabuts. Ell és fill del poble i se l’estima, no debades fa periòdicament visites i xarrades al voltant de la seua història i patrimoni quan el busca l’Ajuntament.

Secrets d’Espadà ha resultat una bomba inesperada en la indiferència plàcida d’este racó del món anestesiat, «un univers que ho conté tot», ens diu l’autor amb el rostre ple d’entusiasme. Per això hem quedat, per parlar d’un llibre guardonat amb el XL Premi d’Humanitats de Castelló i de tot allò que es cou (i a vegades s’empastra) a la serra d’Espadà. En només tres mesos s'ha exhaurit l'edició...

 

–Comencem per una qüestió senzilla: per què escrius Secrets d’Espadà?

–Sempre dic (i crec que és cert) que la investigació humanística és un procés personal d’interrogació: la curiositat crea inquietuds, desficis. Al llarg de la vida m’he fet moltes preguntes, he dubtat del que llegia sobre temes diversos, i això em fa assajar respostes alternatives o complementàries. En poques paraules, la curiositat crea incomoditat mental, que és el contrari de l’estat vegetatiu. No és ni millor ni pitjor; és només una manera de viure.

Este llibre naix d’això: de fer-se preguntes davant d’una realitat pròxima poc estudiada i divulgada amb tòpics, fins i tot per empreses de pack turístic que, no sé per què, cauen molt bé a certs polítics poc informats. Jo soc partidari de compartir les respostes que vaig trobant, perquè crec que pots ajudar de moltes maneres insospitades a altres: en les inquietuds comunes, en la solitud, en el guiatge personal o del grup cap a l’autoestima, per plantejar investigacions universitàries futures... Per això mateix va nàixer l’Equip de Treball Espadàniques el 2014, format per diverses persones quasi anònimes que detectaven buits que no suplia ningú: ni el Parc Natural, ni la SASE, ni els ajuntaments, ni les universitats... A hores d’ara, ningú té un projecte integral per a este territori marginal en perill de despoblament i de despersonalització: ens va costar segles estar en el mapa i connectats al món, i ara no ho sabem aprofitar.

 

–Vas entrant en matèria i encara no t’he estirat de la llengua...

–Home, tinc ja una edat i fa temps que sé que les coses s’han de dir pel seu nom. Si ser lliure és no estar lligat a res que t’oprimeix o que t’obliga a no ser tu, aleshores no esperes una altra actuació per part meua. Jo no aspire a res ni espere res de ningú, per tant em puc permetre sempre el luxe de dir el que pense. [rialles] Si a algú li pica, que revise com està fent les coses.

 

–Després d’anys d’investigacions i de reconeixements de treballs sobre llengua, literatura, societat i altres, vas i guanyes un premi de nom ben sonor amb estos Secrets d’Espadà: el 40é Premi d’Humanitats 2023. Per què el presentares?

–Jo no sabia que aquelles investigacions breus que anava fent sobre curiositats i dubtes em portarien fins ací. Anava investigant i escrivint amb la intenció de respondre’m preguntes, com t’he dit adés, i res més. Alguns escrits els compartia, per una necessitat social subjectiva, en alguna revista, o en el llibret de festes, o al blog, i així va anar bastint-se un corpus d’articles divulgatius bastant coherent. La resta va ser cosa de la pandèmia...

 

–A veure, explica això. Quina relació té la pandèmia del 2020 amb este llibre?

–Calia omplir el temps de confinament, no? En aquell moment tenia en preparació un parell de llibres: la nova edició del poema Seidia i un altre sobre escrits lingüístics de Nules. Mentre allò avançava, vaig intentar seleccionar, actualitzar i organitzar les divulgacions que tenia fetes sobre la serra d’Espadà. Allò em va ajudar molt a detectar altres buits que calia atendre, els vaig escriure i, a poc a poc, anaven encaixant les peces al voltant d’un fil conductor. En mans dels lectors ho deixe perquè judiquen si és encertat.

Res, continuem. S’aproximava el 25 aniversari de la declaració del Parc Natural de la Serra d’Espadà i vaig pensar que el Govern del Botànic seria sensible i atendria un espai com el nostre, tan marginat i oblidat. Tenia coneguts en aquell govern, però les coses s’han de fer bé: podia canalitzar la proposta per mitjà de l’Oficina Tècnica del Parc, amb seu a Eslida, al meu poble, on intuïa que valoraven el meu treball encara que no em demanaven mai res. Tot pintava bé: teníem temps per davant i allò podia anar bé. Doncs no: ni fent ni donant jo tot el treball gratuïtament van moure un dit. Ni botànics ni satànics, que diuen ara. No tenim mai sort en qui ocupa la Conselleria de Medi Ambient, mai. Ni ara ni abans. Tantes coses com es poden fer per este tros de terra...

En conclusió: este projecte volia ser un material de celebració dels 25 anys del Parc Natural, però ells mateixos el van desestimar. De fet, crec que la meua petició no va eixir mai d’Eslida i van intentar que el temps acabara llevant-me l’entusiasme. No saber cap a on van té eixes coses... Per a l’Administració i per als apoltronats és molt senzill passar olímpicament de les iniciatives autèntiques i arrelades que genera este territori. Ho veiem cada dia, per desgràcia. Dos anys després va rebre el premi a Castelló, amb una valoració unànime del jurat.

 

–Jo ja el tinc llegit i he dit la meua en una ressenya...

–Sí, una ressenya que no ha agradat per un despatx d’ací! HAHAHAHAHA!

(podeu llegir-la ací)

–Què dius?

–Tinc un correu del Parc Natural en què es mostren ofesos per algunes afirmacions o informacions teues... De tota manera, diuen que «compraran el llibre». És possible que ja no el troben: s'ha exhaurit en tres mesos i no han acudit a cap acte de presentació.

–Calla, home! Que ara no accepten crítiques?

–Això pareix. Diuen que la culpa és d’uns altres.

 

–Va, tornem. Jo ja el tinc llegit. Com vendries este llibre a qui s’acosta a les presentacions itinerants que fas?

–Ara ja s'han acabat, però mira: Secrets d’Espadà conté 38 articles divulgatius per a tots els públics, més de 100 il·lustracions poc conegudes, es pot llegir en l’ordre que decidisca el lector i crea addicció en les persones que s’estimen de veritat la serra d’Espadà. No soc només un investigador; com a persona, a més, soc opinador, per això el llibre comença amb un pròleg connectat amb una coda final que mostren el meu pensament actual sobre com es fan les coses per ací. Només els interessats i els covards intenten passar com l’aigua, sense tacar, però ací hem vingut a prendre partit. Preferisc ser oli, per allò de les taques...

 

–Tu parles molt d’arrelament i d’autenticitat. Creus que vivim en un territori desarrelat i de manera poc autèntica?

–Només cal mirar la història d’emigració que té la serra. Si algú es preocupara realment per l’estat dels nostres habitants, faria un Pla d’Atenció a l’Autoestima dels Territoris en Despoblament. No ho veurem, això tampoc. Emigrar desarrela, és evident, i ja no tornes igual al poble quan vens de visita, de vacances o a jubilar-te. Ací hauríem de parlar d’alguns conceptes de la psicologia social, però deixem-ho perquè almenys s’entretinguen pensant un poc els que tenen alguna responsabilitat pública, per tal que acaben donant llum en comptes de fum.

Sempre intente recordar als responsables polítics això de cuidar l’autoestima col·lectiva del món rural. Quan això falla, per falta de confiança, deixem de viure de forma autèntica, amb falsedats i falsificacions, amb artificis innecessaris. Això és llarg d’explicar...

 

–Satisfet amb l’edició del teu llibre? T’han tractat bé pel meu poble?

–Hahahahaha [carcallades]. Tot costa de preparar més temps del que m’agradaria, però sí. Des del setembre de 2023 se suposa que estem de 25é aniversari i el llibre ha eixit al carrer a temps. Una altra cosa és que al personal de Parcs Naturals els interesse poc o gens promocionar allò que fa certa gent de la serra...

 

–Disculpa’m que et talle: m’he documentat per preparar l’entrevista i no he trobat en les xarxes del Parc Natural ni de Parcs Naturals GVA un esment al teu llibre. És cert això?

– Sí, tristament és cert. Jo intente etiquetar-los per si de cas no estan a l’última en publicacions, però hi ha un filtre i una censura incomprensibles. Ja veus, un llibre que és tan per a tots els públics com este... Mira: fa uns anys va publicar la Diputació de Castelló un dels millors catàlegs de flora d’Espadà, obra de Juan Ramón Vázquez. És una meravella! És molt penós que els de Parcs Naturals no li dedicaren ni una línia; l'Equip Espadàniques, en canvi, va publicar una ressenya del llibre i un article del mateix autor escrit en primícia.

La falta d’interés és igual o superior ara: un organisme creat amb vocació pública ha d’estar obert a la gent a la qual diu que serveix, però ací no es nota gens la seua acció, i és simptomàtic que la gent del poble els anomene «los verdes» o «els pardalets». Fa uns dies anava per un poble de la serra i em comentaven uns regidors que no els coneixen ni la cara, i això que porten ací vint anys. La gent de trellat, amb criteri, detecta les mancances de seguida i sap si el treball és útil, superficial o innocu.

 

–Parlant de trellat i de xarxes: ¿es pot dinamitzar un parc natural amb les xarxes socials?

–Per motius professionals i voluntat pròpia administre algunes xarxes, i tinc clar que ajuden a fer-te visible entre alguns sectors de població. Les xarxes aplicades al món laboral només són un complement i no podem apostar-ho tot a això per molts motius: perquè tenen uns usuaris prou determinats; perquè l’interés per les xarxes està minvant; perquè hi ha una evolució en els hàbits i hi ha menys interacció; perquè hi ha altres públics destinataris de l’acció pública que no tenen xarxes; perquè veure una publicació no significa participar...

Crec també que cal tindre cura dels continguts, sobretot que siguen útils, pròxims, recognoscibles, autèntics, amb criteri, enfocats a millorar l’estat de coses, etc. No podem oferir una imatge parcial i esbiaixada de la serra, ni només amable ni incompleta, on no apareguen tots els protagonistes o sempre hi apareguen els mateixos dos o tres. Tota selecció implica una ocultació, i tendim a ocultar allò que no ens agrada o que desconeixem. Cal dir la realitat, ni més ni menys. Jo esperava que la tutorització del PEU UJI millorara l’enfocament del Centre d’Interpretació i de la marca Territori Espadà, però dissortadament no ha anat així i haurien de revisar-ho algun dia.

 

–Des de fora veig que ací està tot molt desunflat, sense carisma, basat en la propaganda de xarxes i de forment ni un gra...

–Tu ho has dit. Últimament he estat en alguns pobles presentant el llibre i la conclusió en les converses és unànime: no tenim a ningú que vetle per nosaltres. Som un territori natural "protegit", però no dinamitzat. Som com una reserva índia per a exhibició de turistes badocs. Tenim nova directora del Parc Natural, però no li coneixem la cara; tenim nou conseller de Medi Ambient, fill de Xilxes, però tampoc li hem vist la cara. Ací venen un dia cada any, el dia de la Trobada dels Pobles de la Serra, diuen quatre obvietats, diuen que estan a la nostra disposició per a tot allò que necessitem, plas plas plas, i a l’any següent ho tornen a dir en un altre poble davant dels mateixos i sense vergonya. Botànics i satànics, tant s’hi val; cap dels dos ens soluciona res i això es tradueix en distanciament cap als oficialismes.

 

–No et donaran càrrec... hahahaha!

–El meu paper en este món és un altre, no patisques. Ni espere ni aspire.

 

–Què et diu la gent pels pobles on organitzes les presentacions?

–He tingut moltes sorpreses, sobretot allà on no coneixia a ningú i em convidaven a dir la meua. Més del 95% de la gent és molt pragmàtica i prefereix no calfar-se el cap amb romanços, per això es queda a casa o desfoga al bar, però en les persones assistents he trobat molta proximitat, molta complicitat, interés. Fins i tot alguna expressió que et deixa parat, com «ja era hora que es fera un llibre de la serra!», o que el teu llibre enganxa, o està ben escrit, o que era molt necessari. Ve gent de lluny a les presentacions o a les fires on es ven, moment que aprofite per a intercanviar impressions. Per a qui gaudeix de la calma de la muntanya o del refugi de l’estudi, això li alimenta l’ànima i el reconcilia un poc amb esta realitat anestesiada.

Mira: jo veig en algunes persones ganes de canviar les coses, però la quotidianitat ens absorbeix i acabem pensant que estem a soles. Tot està molt parat i oficialitzat, i això ens hauria de preocupar. Del Centre d’Interpretació d’Eslida ja hem parlat, però n’hi ha un altre a Tales muntat per la Mancomunitat més innocu encara. La SASE havia perdut el nord fa uns anys i ara, a poc a poc, va tornant a la senda útil, però amb pocs efectius i sense relleu generacional. Fa anys que estic proposant de fer un Centre d’Estudis Espadànics, però la realitat és que estem desarticulats i cada poble va a la seua. No hi ha un sentiment de pertinença a esta subcomarca, i això ja ho va dir el malaurat Josep Sorribes, descendent d’ací. Mira si tenim faena per fer! Ací desapareixen iniciatives que funcionen i són útils i no passa res.

 

–Tota la serra ha respost igual de bé?

–Mira, en això sí que tinc una espineta... M’ha sorprés que els ajuntaments o les associacions dels pobles de l’Alt Palància i de l’Alt Millars no hagen respost a la crida. Potser l’explicació es troba en diversos factors que ningú explica mai. Hi ha un sentiment espadànic? Tenim alguna cosa en comú els habitants d’este tros de terra? Hi ha interés per la cultura? Per quin tipus de cultura? ¿La llengua és vista com una barrera, després de tantes dècades d’emigració, de mescladissa i de formació escolar? Respondre estes preguntes incòmodes ens aportarà les claus.

Mentre tornàvem de Matilde cap a Eslida pels camins, Òscar em contava històries del poblament antic: alqueries, aprofitament de l’aigua amb assuts, sénies, séquies i basses, els repartiments de terres als nous repobladors després de l’expulsió dels moriscos (tema que està investigant ara), topònims deformats per l’escriptura acastellanada, eres, collites... Quants secrets més amaga –ho afirme­– esta serra d’Espadà! L’autor no descarta contraatacar amb una segona sèrie de divulgacions, però això serà quan pertoque, al seu temps, com les cireres. O com les mores, que ara estan madurant.

Òscar s’ha despullat, sense pudor i sense malabarismes de benqueda. Ja m’agradaria que en cada poble, d’Espadà o de qualsevol zona en perill de despoblament, hi haguera més entusiastes actius com ell. Però, ai!, corren mals temps per a la lírica i per a la cultura, com quasi sempre. Trobar un regidor amb la preparació suficient per a entendre-ho és caçar una rara avis, per això se sol fomentar la caverna i la diversió exprés abans que pete el món. Sí, molt a fer i molt a canviar.

Me’n baixe de la serra a un altre infern, el meu, el de Castelló. Des de fora sembla fàcil viure en esta ciutat, però és ben al contrari. Açò és la condensació de massa coses en un muntó que t’ofega... Pertot arreu hi ha faena a fer, ja veus.