per Rafael López-Monné

Geògraf i fotògraf, consultor especialitzat en turisme a peu i professor de la Facultat de Turisme i Geografia de la Universitat Rovira i Virgili.

Autor del blog Vistes

Twitter: @lopezmonne

Foto de l'autor: Foto-RLM-©-Maria-Dias

ESPADÀNIQUES ofereix hui la tercera (i última) part d'este text basat en la ponència del mateix nom, presentada a la Trobada Internacional Art de Caminar i Geografies Relacionals, el 7 de juliol del 2022 a Olot. Nau Côclea, amb el suport de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, la Universitat de Girona i la Universitat de Vic. Per la seua extensió, el publiquem en tres entregues. Si vols llegir la primera, la trobaràs ací. I la segona, ací. Moltes gràcies, Rafael!

8. Caminar com a pràctica transformadora

Caminar sol ser el sistema de transport més lent —encara que no sempre—, però també és el més lliure. És el primer que adquirim entusiasmats aproximadament a l’any d’haver nascut i el darrer que volem perdre quan ens fem grans. Ens dota d’autonomia per desplaçar-nos i, per tant, per prendre decisions i governar-nos. S’ha demostrat que els nens que arriben a l’escola caminant obtenen millor rendiment escolar degut no només al fet que arriben “desperts”, sinó perquè la necessitat de prendre decisions afavoreix la maduració personal. Caminar ens atorga una experiència directa de l’espai travessat, sense intermediaris que puguin distorsionar la percepció. Caminar ens fa lliures. Sense camins no hi ha llibertat.⁸⁶

La idea de llibertat està intrínsecament lligada a caminar i, per tant, també als valors democràtics. Que a un lloc s’hi pugui arribar a peu és la millor garantia d’equitat i accessibilitat amb què es pot comptar. És també el sistema de locomoció més respectuós i tolerant amb la resta de mitjans, i no pas a l’inrevés. No contamina, no fa soroll, no pot causar danys greus a altres persones. Caminar ens iguala, tot i les diferències que puguin presentar els individus. Caminar no ajuda a sentir-se més fort o més ràpid o més prioritari que els altres. D’altra banda, és una pràctica que no cal regular, ho fem de manera natural amb l’única norma d’un mínim de respecte i tolerància.⁸⁷ Tenint en compte aquests aspectes, pot una pràctica tan bàsica, tan humil, exercir un paper transformador dels nostres espais, de les nostres societats?

Caminar per transformar les ciutats

La manera en què hem concebut les ciutats des de després de la II Guerra Mundial té molt a veure amb el petroli i l’èxit extraordinari del vehicle privat. L’automòbil es va convertir en un veritable símbol de les noves classes mitjanes (o proletàries benestants) i va atorgar-los una accessibilitat inèdita per a distàncies curtes i mitjanes. L’èxit del vehicle privat va potenciar una indústria potentíssima —la de l’automòbil—, a partir de la qual s’ha generat una cultura hegemònica nascuda rere el parabrisa d’un vehicle. Només així es pot entendre, per exemple, que aproximadament un 70% de l’espai públic dels carrers estiguin destinats a l’automòbil, mentre que la gent que es mou sense utilitzar-lo sigui molt més nombrosa. Val a dir que, segons l’Idescat, a Catalunya hi ha 700 vehicles per cada 1.000 habitants, xifra que quintuplica la mitjana mundial i supera l’europea.⁸⁸

Les ciutats han crescut i s’han ordenat fonamentalment a partir de les necessitats de la mobilitat motoritzada privada. Malgrat els intents de compensar-ho, en general, el trànsit ha endurit els espais urbans, els ha contaminat i els ha deshumanitzat. Com va escriure ja fa molts anys Lewis Mumford «El dret a accedir a tots els edificis d’una ciutat en un automòbil privat en una època en què tots posseïm un vehicle és, en realitat, el dret a destruir la ciutat». El resultat són ciutats de les quals literalment fugen tots els habitants que poden, sempre que poden; ciutats desconnectades de les seves perifèries. On acaba l’asfalt —el domini dels vehicle— acaba la ciutat.⁸⁹

L’arquitecte Pau Faus descriu el cas de Brasília, una ciutat dissenyada per ser la capital del Brasil i construïda del no-res entre 1956 i 1960. Havia de ser «la capital de l’esperança» segons André Malraux, un indret on no hi hauria lloc per a la diferència de classes. I malgrat les bones intencions, Costa i Niemeyer es van oblidar que fos una ciutat “caminable”. El resultat després de més de cinquanta anys és un conjunt incomptable de camins que els seus habitants van haver de fer pel seu compte. Faus escriu: «estem davant un acte de resistència quotidiana on caminar significa —literalment— obrir-se pas, traçar camins i buscar-se la vida. (...) Hi ha ciutats on caminar no és un alliberament sinó un estigma. Això és tristament cert en la immensa majoria de les grans urbs llatinoamericanes. Ciutats on caminar és, sovint, un acte tant perillós com sospitós».⁹⁰

En la mateixa línia, les reflexions de Francesco Careri continuen sent extremadament eloqüents. Aquest professor d’arquitectura escriu: «A Amèrica Llatina, caminar significa enfrontar-se a moltes pors: por a la ciutat, por a l’espai públic, por a infringir les normes, por a apropiar-se de l’espai, por a sobrepassar unes barreres que sovint són inexistents, por als altres ciutadans, percebuts gairebé sempre com a enemics potencials. El simple fet de caminar fa por i, per tant, un deixa de caminar: qui camina és un sense sostre, un drogoaddicte, un marginal. El fenomen antiperipatètic i antiurbà és allà més clar que a Europa, on, a parer meu, es troba encara en vies de formació: no sortir mai de casa a peu, no exposar mai el cos sense un embolcall, protegir-lo a la casa o al cotxe, sobretot no sortir després del capvespre, tancar-se en la mesura del possible a gated communities a mirar pel·lícules de terror o a navegar per internet memoritzar els consells per a les compres útils per quan va pels centres comercials».⁹¹

«Avui dia, l’única categoria amb què es dissenyen les ciutats és la seguretat. Semblarà una banalitat, però l’única manera d’aconseguir una ciutat segura és que hi hagi gent caminant pel carrer: només això permet un control recíproc sense necessitat de tancats o càmeres de vigilància. I l’única manera d’aconseguir una ciutat viva i democràtica és que es pugui caminar sense anul·lar els conflictes i les diferències, que es pugui caminar per protestar i reafirmar el dret a la ciutat. Des que imparteixo classes sento sobre mi cada cop més responsabilitats, i he començat a entendre que el fet de caminar és un instrument insubstituïble per formar no només alumnes sinó també ciutadans, que caminar és una acció capaç de disminuir el nivell de por i de desemmascarar la construcció mediàtica de la inseguretat: és un projecte “cívic” capaç de produir espai públic i actuar en comú».⁹²

A la perspectiva de Careri respecte als valors democràtics i ciutadans vinculats a caminar les ciutats, ara s’hi suma, amb una terrible contundència, la necessitat de reorientar urgentment la gestió de les ciutats davant la crisi ecosocial. Un dels aspectes essencial a transformar és precisament el de la mobilitat per dues raons especialment. D’entrada, no és només que calgui descarbonitzar la mobilitat per lluitar contra l’emergència climàtica, sinó que es tracta de pacificar l’espai públic, tornar a posar les persones en el centre de la gestió i obtenir ciutats agradables, primer que tot, per ser caminades. Malgrat que la Llei de Mobilitat de Catalunya del 2003 va situar la mobilitat a peu com a prioritària en l’àmbit urbà, la realitat és ben diferent. La cultura de l’automòbil privat continua sent omnipresent. Només cal mirar el nombre d’anuncis de cotxes en tanques publicitàries i altres mitjans.

En canvi, les necessitats per assegurar un futur digne per a tothom a les nostres ciutats són més que evidents: cal invertir la piràmide actual coronada pel cotxe privat i situar per davant els vianants, les bicicletes i el transport públic. Ens cal començar a assumir que l’era del vehicle privat haurà estat una anomalia històrica.⁹³ Les evidències científiques del progressiu esgotament dels combustibles fòssils són irrefutables. Paral·lelament, els investigadors especialitzats a estudiar la disponibilitat de materials fa temps que adverteixen que el planeta no disposa de suficient mineral de liti per fabricar les bateries que farien falta per a transformar en elèctrica l’actual flota mundial de cotxes.⁹⁴ El pensament màgic pot ocultar la realitat per un temps, però aquesta reapareix de manera tossuda i agreujada.

Cal afegir que planificar les ciutats per invitar a caminar, és també una qüestió de salut pública, segons afirma Christopher Wild, director de l’Agència Internacional del Càncer. Les investigacions apunten que els factors de l’entorn i dels nostres estils de vida influeixen en el 80% dels casos i només un 20% són atribuïbles a l’herència genètica.⁹⁵ Altrament, la Societat Europea de Cardiologia denuncia que la contaminació de l’aire provoca gairebé nou milions de morts prematures cada any i la major part tenen a veure amb la crema de combustibles fòssils en el transport privat i de mercaderies i amb la producció d’electricitat. Caminar o anar en bicicleta, no sols beneficia els qui ho practiquen, sinó també el conjunt de la societat, especialment en tots aquells casos en què a aquestes persones deixen d’utilitzar un vehicle privat per a moure’s habitualment.

La segona raó fonamental rau en el fet que la mobilitat, a més de la seva importància intrínseca, constitueix el millor instrument que tenim per accelerar el canvi de mentalitats —l’imprescindible canvi cultural— donat que veiem el món segons com ens hi movem. És a dir, resulta la manera més ràpida de canviar la percepció de l’espai i la concepció del temps. Caminar la ciutat és propiciar que s’estableixin relacions empàtiques entre les persones i els llocs i entre elles. Le Breton destaca que al contrari que els automobilistes tancats dins el seu reialme, el caminant es troba a l’altura de la resta d’éssers humans i pot sentir-se més fàcilment responsable dels seus actes; és a dir, difícilment pot oblidar la seva humanitat més elemental.⁹⁶

La mobilitat a peu és la que permet una visió més amplia i diversa de l’espai urbà. La periodista mexicana Gloria Serrano, amant de les llargues caminades urbanes, escriu: «camino per comprendre abans que per adjectivar. Per percebre el ritme d’un dimecres en un parc qualsevol on juguen els nens a la sortida del col·legi. (...) Camino per aconseguir moments d’atenció plena (...) per interpretar la ciutat com un jeroglífic, llegir-la com si fos un llibre en moviment o una terra per redescobrir. (...) Caminant s’aprehèn —amb una ‘h’ ben gran— que tot està viu. No, no camino pel carrer, sinó per la vida en el carrer».⁹⁷

Les societats actuals són cada cop més plurals i diverses. Gestionar aquesta diversitat és el gran repte de les societats democràtiques. És difícil trobar entorns on es mostri d’una manera més explicita aquesta pluralitat com el carrer, com la plaça on ens trobem. Els espais públics són veritables escoles de pluralisme i caminar, anar amb bicicleta o utilitzar el transport públic, constitueix una de les millors eines per ser-ne conscients, per relativitzar clixés, per interpel·lar-nos com a espècie que viu i necessita viure en comunitat.⁹⁸ Caminar ens relliga a la civilitat i a la solidaritat.⁹⁹

L’aposta per la mobilitat no motoritzada, indefectiblement, passa per una reivindicació de la vida comunitària a la ciutat, per la recuperació de les relacions socials afectives, pel comerç de barri i, per descomptat, pel reconeixement del carrer com a espai privilegiat per a la trobada i la convivència; aspectes, tots ells, directament relacionats amb la facilitat per circular a peu pels espais públics immediats a les llars, afirma Hidalgo Pino.¹⁰⁰ Caminar és una pràctica que reforça i construeix democràcia.

Caminar per transformar el lleure i el turisme

El model de turisme que va iniciar-se a partir de meitats del segle XX, directament vinculat a la disponibilitat de combustibles fòssils barats, fa ja alguns anys que mostra símptomes importats d’haver entrat en crisi. Tal com assenyala José Antonio Donaire, d’una banda, ha generat condicions laborals molt negatives i produeix tensions cada cop més importants amb els residents, és a dir, el turisme ha començat a molestar i el mateix turista no s’agrada a si mateix. D’altra banda, està generant impactes i costos ambientals inassumibles. Per exemple, la sortida de milers i milers de vehicles privats cada cap de setmana des de les grans conurbacions no és, en absolut, una opció de lleure sostenible, com tampoc ho és l’actual utilització del transport aeri (el 73 % del turisme que arriba a Catalunya ho fa amb avió).¹⁰¹ No tenim altre remei que començar a imaginar i fomentar un lleure de baixa entropia i assumir que l’actual estructura de l’activitat turística haurà de canviar profundament, adaptar-se i disminuir, si vol evitar el col·lapse.

Es de preveure que els canvis que es produiran en la mobilitat privada afavoriran mobilitats combinades i de menor impacte ambiental. A curt i mitjà termini continuarem viatjant i fent turisme, però canviaran les pràctiques. Els viatges amb avió disminuiran i creixerà el turisme de proximitat. S’espera que les sortides es redueixin i s’allarguin les estades. Això significa, d’una banda, que molt probablement passarem molts més caps de setmana a la ciutat i, en aquest nou context, les perifèries guanyaran pes com espai de lleure. Ara bé, disposem de perifèries agradables per passejar?

Si volem continuar gaudint del lleure i del turisme, ens calen formes tant descarbonitzades com sigui possible i de baix impacte ambiental. El descans i la cultura hi tindran un paper destacat. Per exemple caminar, llegir o xerrar tenen una petjada de carboni inapreciable. Les passejades i rutes a peu i amb bicicleta estan cridades a ser una de les grans alternatives, combinades amb el transport amb tren. Si és veritat, com diu Le Breton,¹⁰² que caminar és un mètode tranquil per tornar a encantar-nos amb el temps i l’espai, potser podrà ajudar a superar la mirada epidèrmica —i massa sovint banal— del turisme fordista sobre els territoris. És a dir, estades més llargues, més calmades, més conscients —caminant o no— poden ajudar que tornem a deixar parlar als llocs, que escoltem allò que poden dir-nos i com els seus missatges poden millorar-nos i transformar-nos. Novament, caminar o la bicicleta es presenten com activitats amb un enorme potencial.

Caminar per transformar la relació amb la naturalesa i el món

Sabem amb certesa que el contacte amb l’aire lliure, amb la naturalesa és necessari per al nostre benestar i, tanmateix, ho subestimem constantment. Dia a dia augmenten els estudis que corroboren, per exemple, l’anomenada “teoria de la restauració de l’atenció” segons la qual els entorns naturals tenen profunds efectes positius i ajuden a la restauració d’atenció mental fatigada per la vida urbana diària. Algunes investigacions asseguren que «l’impacte de l’exposició a la natura és comparable a altres factors que afecten la felicitat individual, com el nivell de renda, el nivell d’educació, el grau de religiositat, l’estat civil, la realització d’activitats de voluntariat i l’atractiu físic».¹⁰³

Però no és només una qüestió de salut i de benestar personal. Malgrat que som terra i a ella tornem (de fet som carboni) la percepció del jo ens ha portat tant a deixar d’identificar-nos amb la nostra corporeïtat, com amb la natura. No és estrany que el pensament antropocèntric que situa a l’ésser humà com a mesura i centre de totes les coses també ens situï en un pla de superioritat respecte a la resta d’éssers vius.

L’antropocentrisme ens ha aïllat de Gaia. El capitalisme, especialment en la seva darrera fase neoliberal, ha aprofitat aquesta visió de superioritat per explotar sense escrúpols i salvatgement la naturalesa, fins al punt de posar en risc els equilibris ecosistèmics que asseguren la nostra mateixa supervivència. Quelcom, per cert irracional, que costa molt d’entendre tot considerant l’integrisme dels seguidors de la religió del creixement infinit i el fanatisme del seu culte als beneficis a qualsevol preu.

Davant les crisis plantejades, és una evidència que l’únic futur possible per la humanitat passa indefectiblement per reformular la nostra posició en el planeta i la relació amb la resta d’éssers vius. Novament, es tracta d’un repte, d’un profund repte cultural. Cal tornar a connectar-nos culturalment i espiritualment amb la naturalesa, és a dir, amb la vida. Existeixen cultures humanes que no havien malmès aquesta relació, però que l’expansió i èxit de l’economia occidental va pràcticament anorrear. Necessitem una mirada col·lectiva i una ciència que miri la naturalesa des de dins, sense intentar controlar-la, sinó aliant-se amb ella.

Caminar pot arribar a ser un dels grans instruments no només per reconnectar-nos sinó per reeducar-nos. Caminar ens vincula directament amb la vida i com més viu s’està, més sagrada es percep aquesta. En la tradició zen, per exemple, la presa de consciència no només passa per l’intel·lecte sinó per un compromís anímic al qual s’arriba a través del mètode de l’anomenat caminar conscient.¹⁰⁴

Caminar a la recerca de la felicitat des de la simplicitat

Robert Walser, el 1917 escrivia: «És divinament agradable, bo, senzill i antiquíssim anar a peu».¹⁰⁵ En la simplicitat està l’autenticitat i caminar és la manera més simple de ser simple, sosté Satish Kumar.¹⁰⁶ Aquest altre escriptor i activista contemporani es defineix com un peregrí i entén que el veritable sentit del pelegrinatge és viure lliure de qualsevol mena de lligams, hàbits o prejudicis; és viure de manera simple, humil, en harmonia i amb elegància. L’elegància —diu— és la justa mesura, ni massa, ni massa poc. La simplicitat no té res a veure amb l’escassetat, la penúria ni els sacrificis, al contrari, el do de la simplicitat és el do de l’abundància. La simplicitat és també el prerequisit per a l’espiritualitat i aquesta —sosté Kumar— no està confinada en els temples, ni en els llibres sagrats. És fora, en el món. «La nostra política, economia, agricultura, vida familiar haurien de ser espirituals”. Considera l’espiritualitat com la relació que s’estableix amb l’absència de l’ego, com l’amor o la compassió, i considera que l’amistat és l’argamassa que manté unida la humanitat. L’espiritualitat —diu— és una manera de viure, és com et comportes, és respirar sentint que ho fas alhora amb la resta d’éssers vius.

D’una banda, el pensament d’autors com Satish Kumar estan en profunda sintonia amb les necessitats de decreixement materials de l’economia i l’evolució de sistemes econòmics i socials que s’equilibrin amb els límits biofísics del planeta. De l’altre, el pensament universal de la recerca de la felicitat des de la simplicitat té incomptables punts de contacte amb la pràctica de caminar. Els recorreguts a peu, especialment en espais on la naturalesa encara batega amb força, ofereixen la virtut de resultar balsàmics i estimulants alhora. Per L. Stephen passejar «és un plaer primitiu i simple que ens posa en contacte amb la mare Terra i amb la naturalesa arran de terra sense que calgui un equipament molt complex ni un esforç extemporani».¹⁰⁷

Caminar és, de fet, una de les millors maneres que tenim els humans d’establir relacions espirituals amb la naturalesa, de percebre els valors intangibles que per nosaltres atresora. Relacions que les diferents religions s’han esforçat a codificar, però que van molt més enllà de les conviccions de transcendència que caracteritzen, per exemple, les religions monoteistes. Josep M. Mallarach explica que «la consciència de la dimensió espiritual de la natura, i dels seus valors intrínsecs, unida a les relacions de profund respecte que se’n deriven, s’ha mantingut viva, amb graus i matisos variables, arreu del món, sobretot en aquells països o regions on encara prevalen cosmovisions no materialistes».¹⁰⁸ Caminar, novament, es troba relacionat amb la indispensable necessitat de recuperar vincles anímics amb la resta d’espècies i del món natural. Quasi tot allò que fins fa poc creiem que era només propi de l’Homo sapiens, en realitat ho compartim amb la resta d’animals. La fe en la nostra singularitat, que tant ha alimentat aquest antropocentrisme depredador, ja sabem que estava equivocada. Ser conscients que som insignificants és probablement el què ens fa tan significatius.

No tothom, però, camina a la recerca del mateix. Ja al segle XIX, L. Stephen constatava l’existència de caminadors extraordinaris motivats per batre rècords que busquen el reconeixement del públic, però que ell considera bàsicament moguts per la vanitat I afegeix: «El veritable caminant és aquell que es deleix en el camí, que no presumeix de la força física necessària per recórrer-lo. Aquell que, per damunt de l’esforç muscular que realitzen les cames, valora l’activitat cerebral que aquest esforç li proporciona, aprecia allò que medita en pau i, de manera espontània quan camina, s’imagina generador de l’harmonia intel·lectual que sol acompanyar al monòton i pesat avanç dels peus. (...) Però el veritable caminant no li agrada caminar per distreure la ment, sinó perquè propicia una abundant corrent de meditació tranquil·la que no s’atura de la qual només en part n’és conscient».¹⁰⁹

9. Conclusions

És hora d’admetre que els Sapiens ens hem ficat en un bon embolic, en un atzucac de molt mal pronòstic. No és la primera vegada que l’espècie s’enfronta a severes dificultats que amenacen la seva supervivència. Fa uns setanta mil anys, una explosió volcànica a Indonèsia va provocar la quasi extinció dels humans en un moment de crisi demogràfica.¹¹⁰ Mai, però, l’acció humana havia arribat a alterar el clima del planeta. Segons autors com Yuval Harari, resulta irrebatible que les decisions preses pels humans des de la revolució agrària neolítica, en tan sols uns pocs milers d’anys, han acabat abocant-nos a unes crisis de dimensions planetàries que posen en perill els ecosistemes terrestres i nosaltres mateixos com a espècie. Per sortir-nos-en ens caldrà tota la nostra capacitat de raonament i intel·ligència, conrear l’empatia i refer les nostres habilitats col·laboratives. Especialment, però, resultaran indispensables unes bones dosis d’humilitat per tal de ressituar-nos en el planeta Terra, l’únic que tenim.

Caminar és, en essència una pràctica humil. Tots els bons caminadors saben que quan es perd el camí, cal empassar-se l’orgull i la mandra i resseguir les passes enrere fins a retrobar-lo. Amb tota seguretat, el futur exigeix aturar-se i ressituar-nos, per refer equilibris, recuperar espais, restaurar ecosistemes, renaturalitzar espais —incloses les ciutats—, relacionar-nos i col·laborar solidàriament de manera més intensa, en definitiva rescatar sistemes més sensats d’estar en el món. És a dir, desfer el camí insostenible que ens porta el desastre i trobar el que ens ha de permetre abraçar un futur digne per a tothom.

En aquesta època de profundes transformacions que en toca viure, estic convençut que el fet de caminar pot arribar a tenir un paper rellevant. Rebecca Solnit, a la primera pàgina del seu magnífic llibre Wanderlust, escriu: «El nou mil·lenni va arribar com una dialèctica entre el secret i l’obert; entre els poders consolidats i els dispersos, entre la privatització i la propietat pública, el poder i la vida, i caminar sempre ha estat en el segon bàndol».¹¹¹ Caminar en les societats occidentals del segle XXI, és, en essència, una pràctica cultural i, alhora, la naturalesa dels reptes als quals ens enfrontem no és pas tecnològica sinó precisament cultural. El principal repte rau a aprendre a viure d’una altra manera, sense l’imperatiu d’una economia obligada a créixer infinitament en un planeta finit, quelcom que ens ha abocat a les crisis actuals. En aquest sentit, caminar té un clar biaix de resistència i confrontació amb el sistema. En aquest context, caminar es converteix en un acte polític. El fet de caminar com a lleure ha esdevingut un instrument revolucionari: contradiu tendències, és un elogi de la calma, és gratuït i proporciona una gran quantitat de beneficis relacionats amb la salut, les relacions, la introspecció personal, la valoració de l’entorn, etc.

Tanmateix, caminar “arreglarà” el món? És evident que no es tracta d’una vareta màgica en mans d’Albus Dumbledore. Tot i els aspectes positius amb què es pot associar aquesta activitat, la complexitat de la realitat és enorme. Ara bé, des del moment en què caminar és capaç d’incidir positivament en la realitat dels individus, resulta innegable que té un efecte sobre el sistema, per la senzilla raó que som sistema, és a dir que formem part d’ell. Per tant, més enllà de la seva capacitat per revertir realitats, és inqüestionable que pot formar part i reforçar els processos per aconseguir-ho o, si més no, pot continuar funcionant com a contrapès i resistència a les tendències més deshumanitzadores del sistema. Evidentment, no n’hi haurà prou amb caminar, però caminar forma part de la solució i no del problema.

Puc admetre una certa dosi d’ingenuïtat —la imprescindible per enfrontar-se al desconegut—, però estic convençut que la capacitat de transformar la realitat que té caminar prové precisament de la seva simplicitat i humilitat. I la prova és l’escassa mercantilització que ha sofert per part del poderós neoliberalisme. Considero que caminar pot esdevenir un catalitzador més —així i tot, destacat— de les imprescindibles transformacions que ens cal fer per poder gaudir de vides plenes en un context de crisis profundes. Com a professional especialitzat en el disseny, senyalització i gestió de xarxes de camins, sovint em pregunten precisament pel valor i la funció dels camins tradicionals en un món modern i motoritzat. Malauradament, encara es qüestiona si val la pena destinar esforços a restaurar i mantenir, per exemple, vells camins de ferradura o humils senderes. La meva resposta és sempre la mateixa: aquests antics i humils camins, no només constitueixen un valuós patrimoni que guarda fils de la nostra memòria, sinó que, fonamentalment, ens ajuden a ser més feliços. Això és exactament el mateix que representa el fet de caminar.

«Som les idees que prioritzem».

Toni Puig

NOTES

⁸⁶ Campillo i López-Monné, 2010: 15.

⁸⁷ Xarxa Mobal, 2020.

⁸⁸ Buades, 2021.

⁸⁹ López-Monné, 2021

⁹⁰ Faus, 2018: 122-124.

⁹¹ Careri, 2013: 162. Francesco Careri és arquitecte, professor a la Università Roma Tre i autor del llibre de culte Walkscapes, caminar com a pràctica estètica, que ha inspirat artistes, arquitectes i pensadors.

⁹² Careri, 2013: 163

⁹³ López-Monné, 2021.

⁹⁴ Veure Turiel, 2020

⁹⁵ “Yo puedo decirle cómo evitar la mitad de los cánceres”, La Vanguardia, 17/03/2014.

⁹⁶ Le Breton, 2011: 24.

⁹⁷ Pino, 2018: 61-63.

⁹⁸ Xarxa Mobal, 2020.

⁹⁹ Le Breton, 2022: 20.

¹⁰⁰ Pino, 2018: 5.

¹⁰¹ Buades, 2021.

¹⁰² Le Breton, 2011: 23.

¹⁰³ O’Mara, 2020: 155.

¹⁰⁴ “3 questions to build resilience — and change the world”, TED Talks. En línia: https://www.ted.com/talks/sister_true_dedication_3_questions_to_build_resilience_and_change_the_world ¹⁰⁵ Walser, 2014: 23. Robert Walser (1878 - 1956), va ser un escriptor suís considerat com un dels màxims exponents de la literatura suïssa del segle xx, amb una obra que s’endinsa en la quotidianitat i en els petits detalls de la vida, amb una expressió formal innovadora que ha atret l’atenció de nombrosos autors.

¹⁰⁶ Satish Kumar (1936) va ser monjo jainista, defensor del desarmament nuclear, actual editor de la revista Resurgence & Ecologist. El seu èxit més gran ha estat l’anomenada Marxa per la Pau, un viatge a peu de 12 900 km aproximadament durant la qual va recórrer les principals capitals amb armes nuclears (Washington, Londres, París i Moscou). Kumar insisteix que la natura sigui prioritat a tots els debats de política i societat. En resposta a les crítiques que les seves metes són poc realistes, va dir: «Mirin allò que els realistes han fet per nosaltres. Ells ens han portat a la guerra i al canvi climàtic, pobresa a una escala inimaginable i la destrucció ecològica a l’engròs. La meitat de la humanitat se’n va al llit amb gana per culpa de tots els caps realistes del món. Li dic a aquells que em diuen poc realista que em mostri allò que el seu realisme ha fet per nosaltres. El realisme és un concepte antic i extremadament exagerat”. En línia: https://es.wikipedia.org/wiki/Satish_Kumar