Estiu a la serra

per Lucía Álvarez Alfonso

Professora de Filosofia de la Plana Baixa

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autora la redacció d'este treball original per al blog. Ací tens ta casa, Lucía!

En aquest estiu atípic a causa de la pandèmia mundial del coronavirus, els viatges han disminuït. Des de fa un parell de dècades, sembla que és una mostra d’estatus social mostrar com de lluny pots pagar-te unes vacances. Enguany està sent excepcional en molts aspectes, però es podria dir que açò també serveix d’oportunitat per a (re)conéixer i apreciar l’entorn natural més immediat. Són escassos els racons dels rius Millars, Veo o Villahermosa on no hi ha ningú gaudint de la frescor i suavitat de les seues aigües. Cada dia d’aquest estiu especial hi ha banyistes de totes les edats en tots els pobles que conformen la privilegiada serra castellonenca i voltants, fet que contrasta amb les seues ermes tardors i més que ensopits hiverns.

Fanzara

 

No pot dir-se que no es dona un fort component de classe en els qui habiten aquestes terres encara que siga temporalment. La majoria conserven la casa d’alguns avantpassats a la qual recórrer en vacances low-cost o venen de càmping. Sovint, vindre a passar l’estiu a l’interior de Castelló no és la primera opció, sinó el consol que queda quan no arriben els diners per a desplaçar-se a la platja més llunyana que puguem somiar. Per descomptat, no és res nou ni producte de la idiosincràsia d’ací que la pròpia terra patisca una enorme desvaloració. En moltes altres comarques, regions o països veiem que s’admiren moltes coses alienes mentre s’avorreix i es desprestigia allò autòcton. Els paisatges de fora, el menjar de fora, els negocis de fora, les vides dels famosos, els gratacels de NYC, el trànsit de les ciutats amb centenars de milers d’habitants: tot això sembla més atractiu per a molts que rondar a l’ombra dels nostres pins o delectar-se amb el vol hipnòtic de les libèl·lules, encara que no sé per què.

Lludient

Això passa molt especialment a la "Espanya buidada" i, així mateix, les comarques (l’Alt Palància, l’Alt Millars i la Plana Baixa) que conformen la serra d’Espadà estan preocupantment buidades quasi tot l’any. Igualment passa en tots els pobles de la Mancomunitat Espadà-Millars, en general. Ara bé, són molts els factors que han condicionat la progressiva pèrdua de població i activitat d’aquestes muntanyes. Les necessitats i activitats econòmiques actuals ja no són com les de fa un segle, però la indiferència d’administracions i institucions tampoc pot obviar-se. Molts pobles han mort perquè els han deixat morir. Desapareguts els humans, només trenca el silenci el soroll d’algun animal de tant en tant.

Les Fonts d'Aiòder

 

Ara bé, que per on passen els de la nostra espècie vaja quedant el rastre de la immundícia i la brutícia, tanmateix, hauria de portar-nos a reflexionar seriosament. Què estem aportant nosaltres a una terra que tant ens aporta des de fa milers d’anys? Vull pensar que els individus del segle XXI podem aportar més que plàstics, burilles i llandes, o, més conjunturalment, mascaretes; en una paraula: fem. Aquesta qüestió no és un simple problema de comportaments individuals aïllats i menyspreables, sinó que embrutar i contaminar el nostre medi ambient ens afecta a tots els éssers vius (incloent fauna i flora, òbviament) i per tant es tracta d’un assumpte d’interés col·lectiu de primer ordre del que és urgent i necessari prendre consciència i educar en conseqüència.

            

Pot ser fins i tot que la diversa fauna de la nostra serra no haja desaparegut precisament perquè la major part dels habitants humans van haver de traslladar-se a les ciutats fa unes quantes dècades, deixant porcs senglars, raboses, ocells i fardatxos senyorejar per on volen i quan volen. Mentrestant, en les poblacions més grans a què masses de gent es veuen obligades a anar, principalment, es busquen altres ocupacions no vinculades a la terra, ja diferents de les dels seus ancestres. És molt possible que açò tinga alguna cosa a veure amb el desarrelament imperant i, com s’assenyalava adés, amb la desvaloració d’allò propi en benefici de l’alié i llunyà. Arriba un punt en què és tan indiferent allò autòcton que inclús provocaria indiferència la seua desaparició de soca-rel. Tant se val si mengem taronges, tomaques i cebes valencianes, americanes o africanes: com si fos tot el mateix i, a més a més, si a la tenda són més barats els productes de l’altra banda del món ens estalviem també el procés de treballar la terra. Tenim, però, un oli d’oliva, cireres, mel de romer i molts altres productes autòctons que són d’altíssima qualitat. Si no aprenem a valorar-ho, potser ho perdrem i ja ningú en el futur coneixerà allò característic d’aquest parc natural.

 

Etimològicament, cultura prové de l’arrel llatina colere (‘cultivar’, ‘habitar’...). La cultura apel·la a la producció, al cultiu de la terra, al control del desenvolupament natural. Aquest sentit originari materialista posteriorment va substituir-se per un altre més idealista: cultura ja no seria tant cultivar la terra com cultivar l’esperit. És evident que, en qualsevol cas, ací cada vegada més cultura, autèntica riquesa heretada, va desapareixent. Però la nostra llum i els pètals rosats dels baladres han inspirat músics, poetes i pintors, i en sentit literal i metafòric, malgrat tot, encara ens il·luminen a tots.

Cirat

 

Tant viatjant com veient documentals podem comprovar com a França i Itàlia hi ha mesures de protecció cap als cultius i productes locals, així com també un respecte pel patrimoni cultural que ací no ha tingut gaire ressò. De vegades sembla que s’ha entés més a Estellés i el seu "no ser res si no s’és poble" fora de la terra del poeta que no pas per ací. No obstant això, tampoc podem obviar que la majoria dels discursos que defensen allò local o nacional per damunt de tot són habitualment xenòfobs o etnicistes i també cauen fàcilment en el xovinisme. Els estrangers venen a robar les nostres coses, que són molt millors que les seues i a les quals no tenen dret, perquè els nadius tenim prioritat. Aquestes idees ens porten a concebre el territori com a propietat privada dels nascuts ací i propicien paral·lelismes absurds entre les fronteres imposades per un Estat i un habitatge particular. De totes maneres, però, la terra sempre és de qui la treballa i mai de qui l’embruta o maltracta. El nostre territori està regat de sang i suor de molt diverses procedències i tant de dret tenim a estar ací els uns com els altres. Respectar la vida –pròpia, aliena i de l’entorn– és el que més importa, perquè si algun dia (que mai hem de permetre que arribe) es perdera tota o bona part de la vida de la serra d’Espadà, no seria una tragèdia només per a alguns valencians, sinó per a tothom. Tenim prop d’on vivim vertaderes joies naturals que no sols són un plaer per als nostres sentits i gaudis estètics, sinó que contribueixen de manera fonamental al sosteniment de la vida en el seu sentit més ampli. No crec que mai aprendrem a respirar plàstic o formigó, ni l’oxigen ni l’aigua neta que necessita tot ésser viu es produirà gràcies als cotxes o telèfons intel·ligents.

 

En resum: posem la vida al centre, valorem la cultura, defensem el territori, respectem el patrimoni, cuidem la naturalesa. Sempre i a tot arreu.