Espadàniques: I si arrepleguem?

per Laura Agea
Twitter: @Laura__eco

ESPADÀNIQUES agraeix a l'autora la redacció d'este text per al nostre/vostre blog. Les editores del blog considerem MOLT IMPORTANT el contingut d'este article: la pressió extraordinària que ha patit la serra d'Espadà este estiu a causa de la COVID-19 i l'arribada temporal de visitants ha fet créixer el volum de residus en la natura i han aflorat comportaments poc cívics. Hi ha coses que cal dir, encara...

Avís de l'autora: L’article que estàs a punt de llegir, encara que centrat a la serra d’Espadà, és aplicable a qualsevol lloc on et trobes. De fet, el recomanen encaridament.

T’has adonat de la quantitat de fem que hi ha a la serra d’Espadà? No parlem dels nuclis urbans (que també); parlem de les zones de muntanya. Vages on vages hi ha plàstics, papers, vidres trencats, burilles, llandes i tota mena d’artefactes que no esperaries trobar entre les sureres. Segurament no quede ni un metre del parc natural que no tinga fem. Encara en el cim més alt i inaccessible, on fa anys que no hi ha posat el peu ningú, t’assegurem que hi haurà fem. Potser no tan visible, però n’hi haurà.

D’acord, anem a fer una suposició sobre qualsevol persona. Pots ser tu, pot ser qualsevol..., però utilitzarem la segona persona (no és res personal!!). Partim del punt que no llances mai res (i així ho esperem). És possible que quan passeges per la serra sigues més o menys conscient de la quantitat de fem que hi ha. T’assegurem que no cal fer cap esforç per veure’l i esperem que a partir d’ara en sigues més conscient. Suposem que sí que el veus. I suposem també que, com a mi, et crema la sang. Perquè sí, no és cap novetat. Sempre hi ha hagut inconscients que ho han fet, però ara, amb tota la informació que hi ha, fins i tot a la televisió, i amb la situació de crisi climàtica i ecològica en què ens ho juguem tot, començant per la nostra pròpia supervivència, encara és menys comprensible. Perquè, a més, no va a menys. Tot el contrari. Com déiem, suposem que el veus i et crema la sang. T’indigna però penses: “Això no ho he llançat jo, no és el meu fem, no és el meu problema i jo no arreplegue el fem d’uns altres”.

Arribats a aquest punt, hem de dir-te una cosa: t’equivoques. Sí que és el teu problema. I el meu. I el dels teus fills i família. I tant fa que visques en un poble de la serra com a l’altra punta del país o del planeta. La natura no entén de fronteres. ÉS EL TEU PROBLEMA.

El principal problema del fem no és la contaminació visual. És lleig. Sí, ho és i molt. Però això només afecta (que sapiem) els humans. Repassem, doncs, breument alguns dels problemes que causa el fem en l’entorn natural abans de passar a veure com ho solucionem i quin pot ser el nostre paper, però abans un apunt sobre el sòl.

El sòl, que pot paréixer mort a simple vista, és el motor de la vida en aquest planeta. Està ple de milions i milions d’éssers vius (vertebrats, invertebrats, plantes, bacteris, fongs) que, junt amb la matèria inorgànica generen milers de relacions complexes que funcionen gràcies a un equilibri delicat que encara no coneixem del tot i que, sobretot, som incapaços de controlar. Ah, per cert, sense sòl fèrtil i en bon estat ens quedem sense menjar.

Explicat açò, comencem, doncs, per la matèria orgànica. Potser aquest siga el tipus de residu que menys t’has plantejat que era un problema i potser alguna vegada hages deixat fora de la vista alguna pell de fruita. Jo ho he fet en el passat. Com dic, pareix inofensiu, però no ho és.

La matèria orgànica necessita unes condicions especials (humitat, temperatura, etc.) per a descompondre’s adequadament. Abandonada en qualsevol lloc, durant la seua degradació emet gasos d’efecte hivernacle que afecten la fauna i la flora.

Si afegim matèria orgànica, estem canviant l’estat del sòl. Les plantes silvestres prosperen en llocs on les condicions són idònies per a elles. Sense plantejar-nos això, fins i tot ens pot arribar a paréixer una bona acció deixar restes orgàniques, però si ho fem estem canviant els nutrients del terreny i podem canviar-ne el pH. Això pot provocar que les plantes ja no puguen sobreviure correctament.

Quant a la fauna, hem de pensar que estem creant un desequilibri entre les espècies, ja que hi ha espècies oportunistes que s’aprofitaran d’aquest aliment “extra” que no haurien de tindre.

Si, a més a més, les restes abandonades provenen d’agricultura/ramaderia industrial, on s’utilitzen substàncies químiques com herbicides, plaguicides, pesticides, etc., a tot l’anterior hem d’afegir la contaminació química, ja que, amb la degradació, aquestes toxines passaran al sòl i als animals que s’ho mengen amb conseqüències perilloses per a l’equilibri de l’ecosistema.

En definitiva, el millor és que t’emportes les restes amb tu i, si pots, els compostes a casa. Els líquids també a casa. A excepció de l’aigua, llançar líquid, el que siga, al sòl, també altera l’ecosistema.

Si parlem del vidre, el principal problema és que pot provocar incendis. El vidre tarda fins a 4.000 anys a degradar-se, així que el risc és de molt llarga durada. A més, com sabem, el vidre pot tallar, per la qual cosa pot ferir o matar animals.

Es calcula que les burilles representen el 30 % dels residus que s’arrepleguen. Una simple burilla pot contaminar fins a 50 litres d’aigua dolça a més del sòl. Conté més de 400 substàncies tòxiques entre les quals trobem nicotina, benzé, cadmi, quitrà i moltes altres. Igual que s’ha estudiat amb els peixos, es creu que poden enverinar rèptils i aus. Els filtres són de plàstic i, per tant, no biodegradables. Tarda entre 10 i 15 anys a desaparéixer i deixa enrere una contaminació química molt seriosa. I no oblidem que són un perill en potència per als incendis (en provoquen més del 3 %), més encara en una zona plena de vegetació com la serra. És increïble que encara es veja gent tirant la punta de cigarret per la finestra del cotxe en plena serra...

I ens toquen ara els plàstics. Aquests són, potser, el tipus de residu del qual avui en dia més se’n parla, encara que això no ha suposat una reducció en el seu ús ni una millora en el problema de la contaminació del medi ambient. De fet, continua en augment. Fa ja mesos que tímidament als mitjans de comunicació generals s’ha començat a parlar del problema de la contaminació pels plàstics a rius, mar i oceans. I amb raó, perquè és un dels problemes que hem de tallar urgentment. Però els oceans i mars no són les úniques parts afectades per aquesta epidèmia. De fet, segons l’ONU, la contaminació terrestre per microplàstics és entre 4 i 23 vegades major que l’oceànica. Hem de tindre en compte que part del fem que acaba als rius, mars i oceans prové de terra. Els plàstics no només són envasos. Són teixits, roba, mascaretes i un fum d’objectes que estan en la nostra vida i que corren perill d’acabar abandonats a la natura per gent inconscient.

Els plàstics no són biodegradables (no, ni els que es venen com a tals) i, per tant, tarden molt a degradar-se. Quan ho fan, es desintegren en partícules de menys de 5 mm (els denominats microplàstics) i, aquestes, es descomponen encara més fins a arribar al que es coneix com nanoplàstics, de menys de 0,1 mm. Aquests xicotets fragments poden portar organismes causants de malalties. Les nanopartícules causen inflamació, canvis en l’expressió dels gens i reaccions bioquímiques que poden arribar a modificar els comportaments dels éssers vius, tal com ocorre amb els peixos. Per cert, aquests microplàstics i nanoplàstics ja han entrat a la cadena alimentaria. Sí, te’ls menges i te’ls beus. Es calcula que a la setmana ingerim plàstic equivalent a una targeta de crèdit. No és poc, veritat?

Molts plàstics alliberen substàncies químiques nocives per al sòl, les plantes i animals que, a més a més, poden filtrar-se a les aigües subterrànies i a altres fonts d’aigua properes i representar un risc tòxic. Els plàstics interactuen amb les criatures que viuen al sòl i afecten la seua salut i funcions del sòl. Els cucs de terra, per exemple, creen els seus caus de manera diferent quan hi ha microplàstics. Això afecta l’aptitud física dels cucs de terra i l’estat del sòl.

I els problemes no acaben ací. Durant la degradació, els efectes químics encara són majors. Substàncies com els ftalats i el bisfenol A, entre altres, s’alliberen. Aquestes substàncies tenen efectes hormonals i, igual que passa amb nosaltres, poden alterar el sistema hormonal de vertebrats i invertebrats. En definitiva, els plàstics són una bomba per a l’equilibri de l’ecosistema. A més, a major nombre d’espècies i funcions ecològiques potencialment afectades (com podem pensar que passa a la serra, donada la seua riquesa natural), majors seran les probabilitats que es produïsquen reaccions tòxiques.

Cartó, paper, alumini (llandes, paper...), metalls i tota mena de material també són, igual que els materials que hem vist més en profunditat, residus perillosos i nocius per les substàncies tòxiques. Per no allargar-nos més, només diré que el procés és similar als residus vistos anteriorment. En degradar-se, alliberen i transmeten al sòl i als éssers vius substàncies tòxiques que contaminen i alteren l’equilibri i poden col·lapsar l’ecosistema. Si vols aprofundir-hi, trobaràs fàcilment informació.

Fet aquest repàs, que sense ser exhaustiu dona una certa perspectiva, ja entendràs per què t’hem dit que el fem a la natura és el teu problema i el de totes i tots. L’equilibri dels ecosistemes actuals, interrelacionats tots i en totes les parts del planeta, és el que ens ha permés fins ara viure. Si ho trenquem, els més perjudicats serem nosaltres.

Què fem, doncs?

En primer lloc, hem de tindre present que la solució definitiva no passa només per netejar. Si netegem i continuem embrutant, mai aconseguirem res més que malgastar milions d’euros públics en neteges i recuperació d’ecosistemes, a més del cost associat a problemes de salut. La solució passa, primer de tot, per ser conscients i assumir que hem de deixar de generar tants residus, i que els pocs que es generen siguen materials no tòxics i que es puguen reciclar realment. Ara mateix, la majoria de tipus de plàstic (envasos, roba, teixits, envasos amb diversos materials...) per la seua composició no es reciclen. Sí, els depositem al contenidor corresponent, però la gran majoria acaben en abocadors.

Mentre anem pel camí de la reducció (el més ràpid possible, per cert; no queda molt de temps), les administracions i nosaltres hem d’actuar.

Les administracions (ajuntaments, diputacions, Generalitat i ministeris, si cal) han d’impulsar una educació ambiental seriosa en què s’exposen els problemes reals a què ens enfrontem. S’ha de fer en l’àmbit escolar, però també fora d’aquest, per als adults. Els ajuntaments poden jugar un paper important creant programes d’educació per a tots els seus habitants.

També han de multar. Els qui tenint la informació encara continuen llançant fem, han de ser castigats. La Constitució i el Codi Penal recullen els delictes contra el medi ambient i els recursos naturals. O siga que, si es vol, si es té voluntat, es pot multar. D’acord, no es pot vigilar tot el món, però saber que et poden multar desincentivaria certa gent i els diners de les multes es podria utilitzar per a altres accions com netejar. S’han de destinar recursos a netejar la serra, parc natural protegit, per si se’ns oblida.

I ens toca a NOSALTRES, que en realitat és el motiu d’escriure aquest article. Perquè nosaltres podem començar ja, ara mateix. No hem d’esperar a ningú ni convéncer a ningú. Comencem per no llançar res (evidentment) ni la cosa que creguem més insignificant. Quan anem a la muntanya, ens n’hem d’anar sense deixar constància que hem estat ací. Ni la més mínima.

Reduïm el nostre propi fem. (És més fàcil del que pareix d’entrada, t’ho assegurem).

Reprovem la conducta dels que llancen. No cal crear un conflicte. Una mirada, un “Perdona, saps que estàs en un parc natural?”, un “Disculpa, t’ha caigut això”... Moltes conductes incíviques s’han convertit en “permeses” perquè no tenen reprovació social.

Demostrem a les administracions que hi ha un problema, que ens importa, que volem un entorn i un medi ambient net i sa i que no tenen opció: els farem actuar. Pots parlar amb els ajuntaments, amb la gent del Parc..., pots fer fotos, penjar-les a Internet i etiquetar-los... Sigues creatiu!

I l’acció directa més fàcil, ràpida i amb més impacte immediat: ARREPLEGUEM. A més de reduir tots els impactes negatius que hem vist, un entorn brut “convida” més al fet que la gent sense escrúpols en llance més que en un entorn impecable. O siga, que reduïm els impactes del fem que ja estan ací i aconseguim un efecte preventiu.

Cada vegada que isques a passejar agafa una bossa (millor reutilitzable i de teixits naturals) i uns guants, si escau, i arreplega tot el que trobes. No podràs netejar-ho tot, però no desesperes, que això no és motiu per a no arreplegar el que pugues. Pensa que, quan te’n vages, estarà millor que estava, i si tots ho fem millorarà considerablement. A més, si ixes amb xiquets i xiquetes és una lliçó que se’ls quedarà gravada per sempre.

Recorda: és el nostre problema i és el nostre planeta. Cuida’l.