Caminant per l'Espadà

per Antoni Pitarch Font
Historiador, professor i escriptor. Autor del blog Ciències Socials
Twitter: @ToniPitarch

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball

Mar i muntanya, entre la Mediterrània i la serra d’Espadà: així és la comarca de la Plana Baixa ‒com totes les de Castelló‒, un emplaçament privilegiat entre uns paratges tan impressionants com desapercebuts per la seua quotidianitat.

Hi ha moltes comarques i un bon grapat de províncies amb què compartim el litoral mediterrani, però cap amb una altitud mitjana tan elevada com la de Castelló, ja que ens hauríem de desplaçar fins a Santander, a Cantàbria, per trobar una província peninsular amb una altitud superior (que tampoc trobem a Portugal, evidentment)... Són xicotets detalls que, a poc a poc, van calant entre els nostres conciutadans a força de repetir-los. Les comarques de Castelló tenen una gran energia mediambiental i turística potencial, és a dir, sense desenvolupar, perquè fins ara no l’hem valorada ni els propis indígenes o naturals del lloc.

Alguns diumenges d’aquest estiu passat, ens hem dedicat a escalar, més que caminar, per les empinades pistes i els tortuosos camins de la serra d’Espadà. En una de tantes eixides vam arribar als afores d’Eslida en cotxe particular, venint per la carretera d’Onda, després de passar Betxí per l’autovia i enfilar cap amunt per Artana. El primer objectiu era fotografiar uns testimonis evidents de la persistent Guerra Civil (ara que acabem de commemorar, precisament, les noces de diamant del final d’aquell esdeveniment històric de sang, de sang fratricida) com són unes restes de trinxera excavada al terra i coronada amb pedra a tall de ribàs protector, així com superar els més de 600 metres sobre el nivell del mar de la Nevera de Castro des d’on s’observa, a més del vetust castell, una vegetació de carrasques i sureres espectacular... Més de tres hores de caminada, en forma circular, sota un sol de justícia, que va pagar la pena.

El Parc Natural de la Serra d’Espadà acull ‒no amaga‒ neveres, molins, aqüeductes, ponts i d’altres elements arquitectònics i etnològics que incrementen el valor afegit d’aquest paratge a tocar de la costa: a 15 quilòmetres del mar, com a molt.

Pels voltants, sempre és bo tornar als espais emblemàtics com són el nucli històric d’Aín o el poble abandonat de Jinquer, en terme de l’Alcúdia de Veo. Potser, molts dels nostres conciutadans desconeixen el patrimoni de pobles abandonats a les comarques de Castelló, com són, a més de l’esmentat del Jinquer, el de Bibioj (Vilafermosa) que vaig conéixer gràcies a l’amic Pep Gómez (gerent d’Altretur) en una estada al Mas de Borràs, les Alberedes (Portell de Morella), la Saranyana (Todolella), el Rotgle (l’Alcora) o el Mas de Costa (Llucena), entre d’altres.

Durant una altra ruta per a recordar, ens marcàrem com a objectiu el cim de la Ràpita, a més de 1.000 metres d’altitud, després de caminar durant més d’hora i mitja (des de la vora de la carretera on deixàrem el cotxe) per una paret vertical que, de tant en tant, volia fer-se horitzontal perquè l’excursionista puga gaudir de les excel·lències naturals del paisatge o contemplar la deshumanització soferta durant el llarg estiu del 1938, quan el front de la guerra traçà una línia perpendicular a la mar Mediterrània que, des de Nules, es va endinsar per les muntanyes d’Espadà cap a l’Alt Millars.

La bellesa de les sureres, les alzines, dels roures valencians de fulla estreta i dels pins, així com la humanització d’un paisatge on pots trobar tot tipus de construcció, des de molins fins a pobles i nobles construccions abandonades, potenciades per tot el valor afegit que aporta la càrrega històrica de les fortificacions, com ara el mateix castell del Jinquer o el de Castro, a més de tota la infraestructura bèl·lica, amanida i construïda pels republicans durant la Guerra Civil, com ara les trinxeres per exemple, o totes les sendes i els viaranys franquistes, aprofitant la mà d’obra dels soldats de lleva, que es construïren per pentinar la zona de bombes sense explotar, bales, projectils, pistoles, així com fusells de tots els calibres que s’abandonaren en acabar el conflicte civil. A la comarca de la Plana, els pitjors dies dels conflicte es van centrar, sobretot, en els bombardejos "nacionals" constants dels avions italians que venien des de Mallorca, pràcticament cada dia i en el front sanguinari (de liberación?) viscut des del mes de juny del 38. Els episodis anteriors de la guerra, com ara els assassinats de religiosos i gent de dreta, no poden considerar-se accions bèl·liques, sinó ajustament de comptes entre veïns, com també ocorregueren als pobles d’Andalusia on, totalment a la inversa del que passava en territori valencià, els franquistes assassinaven sense més argument a tots els sospitosos de ser d’esquerres o que havien militat, durant la República, en algun partit relacionat amb el Front Popular.

De tota manera, malgrat que les restes bèl·liques deuen ser escasses, encara queda molt de pirata solt, és a dir, gent equipada amb detectors de metalls que no busquen altra cosa que trobar alguna peça interessant per comercialitzar-la al mercat negre... Una cosa és la inquietud per saber més coses del passat, l’amor a la Natura i/o a la Història, i una altra el negoci clandestí, on no es paguen impostos i, a més, es malbarata el patrimoni històric que, vist tot el que hem vist fins ara, sembla que als poders públics igual els té, tant el té com el café... i quanta menys memòria històrica millor, i si, damunt, ara hi ha l’excusa de la crisi... que inventen els altres, que investiguen des de l’estranger, i la història que reste tancada als museus... I així ens va, traient els fantasmes de la Guerra Civil a cada moment, és a dir, en campanya electoral que és cada dia, com si tots foren menors d’edat i, independentment de la ideologia i/o militància dels nostres avis, no sabérem que en totes les guerres sempre hi ha criminals en tots dos bàndols, i més encara en les guerres civils entre germans que, per desgràcia, solen ser les més cruels.

De tota manera, la comarca de la Plana sempre ha estat una terra de promissió i aquesta no és la primera ni la darrera crisi que, entre tots, haurem de superar. Ens està fallant la citricultura, ha caigut en picat el taulell, els mercats amenacen l’euro, l’economia i la política en general són cada vegada més qüestionades pels ciutadans, però si retornem la vista cap a les nostres coses ‒perquè només s’estima allò que es coneix‒ i si aconseguim, d’una vegada, les anhelades infraestructures pendents a tot l’Arc Mediterrani... sempre ens quedarà el turisme, i en totes les seues modalitats, és a dir: rural, urbà, paisatgístic, històric, monumental, de platja i de muntanya, gastronòmic, etc.

I ara que ve Nadal i està tan de moda la gastronomia de proximitat, és l’hora de reivindicar l’aigua, el suro, l’oli o la mel de la serra d’Espadà, on n’hi ha per dar i vendre, perquè, a més, tots aquests productes de la millor qualitat ens ajudaran a passar unes bones festes mentre ajudem l’economia comarcal en un mercat global que tots hauríem de desitjar glocal, és a dir, local i global: Bon Nadal!!!