Les nostres vivendes. Apunts sobre arquitectura tradicional a la serra d’Espadà

per Juanma García

Arquitecte tècnic
Twitter: @txuanma

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball. Podeu fer arribar comentaris a l'autor: atjuanma_garcia@hotmail.com 

Vaja per davant el meu agraïment per a tots aquells que, cadascú de la seua manera particular, col·laboren en la conservació i difusió d’aquest el nostre tan volgut entorn natural com és la serra d’Espadà, la qual a més de posseir una flora i fauna autòctones per tots conegudes, també allotja grans empremtes de totes les cultures que han esdevingut importants al nostre territori.

Com a arquitecte tècnic, sempre he estat interessat pel món de l’arquitectura tradicional, les rehabilitacions i tot el que té relació amb l’hàbitat al món rural, encara que em queda molt de camí per recórrer a l’hora de considerar-me un expert en la matèria. Hi ha gent ahí fora que, tot i no tindre estudis, ens poden donar lliçons a tots els diplomats i llicenciats, inclús doctorats, de com es construeix i es projecta a la serra. No vull que aquest apunt es prenga com un dictamen professional, sinó crear un espai de debat que done pas a la intervenció de gent realment experimentada, amb més quilòmetres recorreguts i més hores d’observació de les que fins ara jo puga presumir. Tot per poder crear un fons documental, inclús per a la seua difusió, en el qual poder-nos recolzar tots els professionals que veiem en la rehabilitació de l’hàbitat rural una gran opció per al nostre futur.

En la meua humil aportació voldria centrar l’atenció en l’arquitectura dels nostres pobles. Al nostre voltant podem observar vestigis de diferents civilitzacions, tant en les estructures defensives, com en l’urbanisme i en les vivendes, que serà el nucli central sobre el qual tractaré.

Encara que els àrabs, com a societat totalment sedentària, ja van definir els seus espais de vida, escàs és el romanent de la seua arquitectura vernàcula, ja que les seues estructures van ser reutilitzades per les civilitzacions posteriors i els espais redefinits per a allotjar uns altres costums i estil de vida per tractar-se de cultures totalment diferents. Però, van deixar una de les empremtes més simbòliques i que a posteriori més influiria en les característiques de gran part de les vivendes de la serra: l’urbanisme.

L’urbanisme d’aquella època es caracteritzava per l’adaptació dels espais a l’orografia, tenint en compte que la disposició del poblat solia estar en una de les vessants de la muntanya on s’assentava el castell. Açò donava pas a una xarxa de carrerons amb una linealitat totalment irregular, de la mateixa manera que la planimetria. Tota aquesta disposició irregular dels vials i dels espais públics donava pas a una definició també irregular de les vivendes, la qual s’ha mantingut fins als nostres dies als nuclis antics de les nostres poblacions, amb casos molt significatius com els d’Aín i Eslida o la zona pròxima al Castellet del Piló a Alfondeguilla.

Aquestes primeres vivendes, molt a sovint utilitzant les estructures àrabs, són les més antigues que han perdurat fins als nostres dies. Les característiques més bàsiques eren les següents:

Cimentació: en ser de poca altura, se solien utilitzar murs de maçoneria ordinària travada amb morter de calç viva i àrid tret de les zones d’al·luvions, de gran inèrcia (aproximadament d’uns cinquanta centímetres d’amplària) directament sobre el terreny, cuidant de deixar les pedres de major tamany i de forma més regular per als primers centímetres.

Estructura: tipologia estructural molt bàsica, amb un sistema biempotrat (entre ambdós murs de maçoneria ordinària) de biguetes de fusta i entrebigat de pedra plana travada amb morter fi de calç o algeps, utilitzant una cimbra de fusta fins a la seua total consolidació.

Coberta: inclinada de biguetes de fusta, a una o dues aigües. En aquest cas, l’entrebigat se solia resoldre amb canyís sobre el qual es disposava una capa de morter de calç per a deixar una superfície regular a l’hora de col·locar les teules ceràmiques.

Aquest tipus de vivendes es poden considerar com a referents dins del que es pot anomenar arquitectura vernàcula, a la qual el prestigiós arquitecte Frank Lloyd Wright definia com «edificacions que creixien en resposta a necessitats reals, ajustades a l’entorn per persones que coneixien millor que ningú el que hi encaixava», és a dir, a més de ser una resposta a la necessitat d’habitar, aquestes vivendes estan totalment adaptades al medi, realitzades per mà d’obra autòctona, amb sistemes constructius heretats ancestralment i utilitzant materials locals. Estem davant d’un tipus d’arquitectura totalment ecològica, ja que els materials, en acomplir el seu cicle de vida, no comporten cap risc ecològic per a l’entorn.

Al llarg del temps, aquesta tipologia de vivenda ha sofert diverses modificacions. Els pobles creixien en superfície i ja no es limitaven només a ocupar la vessant de la muntanya, sinó que ja ocupaven les zones més planes del terme. Amb aquesta modificació s’introdueix als pobles de la serra un urbanisme un poc més regular en totes les dimensions, que dóna pas a una vivenda de tipologia més regular també, en molts casos rectangular o trapezoïdal, encara que el sistema estructural pareix mantindre’s fins a l’aparició de nous elements estructurals:

Pilar mestre: pilar disposat al terç central de l’ample de la vivenda com a resposta a llums de grans dimensions que no es podien absorbir amb l’estructura de fusta per la necessitat d’elements de gran inèrcia difícils de trobar en l’entorn més pròxim.

Murs de càrrega: murs de maçoneria ordinària com els utilitzats a les façanes de l’edifici, usualment de menor inèrcia ja que la càrrega suportada era menor. Amb la disposició d’aquest element es presentava el problema de connectar els diversos espais dins de la vivenda. Se solia solucionar obrint un espai sota un dintell de biguetes de fusta que servia per a descarregar sobre els laterals de l’espai, o bé crear un arc de descàrrega, per això és prou comú trobar arcades a l’interior de les vivendes del nostre entorn.

També han variat amb la introducció de nous materials de forma cronològica seguint l’evolució social cap a un món més industrialitzat. Aquest és un aspecte al qual cap societat ha pogut ser immune. L’evolució és necessària, sempre que vaja de la mà de l’aspecte ecològic i social. Primer amb la introducció del maó i/o rajola: encara que el Llevant valencià va ser pioner en la utilització d’aquest material en l’àmbit europeu (agricultors del Neolític preceràmic, 9500 aC), als pobles de la serra sempre s’havia estat del costat d’utilitzar elements totalment autòctons, és a dir, pedra, fusta, calç, canyís i pocs més. I més endavant, amb la introducció de tots els elements derivats del ferro amb l’entrada de la Revolució Industrial, la qual va omplir tota la serra de nous elements de manufactura més complicada, com és per exemple, la forja.

Després de tot aquest procés evolutiu, en la meua opinió, arribem al model de vivenda típic de la serra d’Espadà, amb les següents característiques:

Cimentació: es passa de cimentar directament sobre el terreny a intentar crear una cimentació correguda sota mur, ja que parlem de vivendes que passen de les dues plantes, per la qual cosa la càrrega que es transmet al terreny és ja d’una magnitud important i necessitem crear un bulb de pressió per a no fracturar-lo. Hem de pensar que en aquella època no es tenien coneixements tècnics sobre el terreny on s’assentaven les vivendes i tot era basat en l’experiència.

Estructura: biempotrada en cas de llums inferiors als cinc metres i amb pilar mestre o mur de càrrega per a minorar les llums. Sempre s’utilitzarà bigueta de fusta o, en casos de vivendes més avançades en el temps, podem trobar alguns forjats resolts amb bigueta ceràmica amb vareta d’acer trefilat per a absorbir els esforços de flexotensió a què s’havia de sotmetre aquest element horitzontal.

Els murs resistents continuaran sent de maçoneria ordinària travats amb morter de calç utilitzant maons regulars per a les zones en contacte amb la cimentació, punts singulars com canvis de superfície i creació d’espais en façanes, encara que per a aquests últims també s’utilitza generalment el maó, igual que per a la regularització i linealitat a l’hora de l’execució dels murs de tancament.

Coberta: la coberta seguirà sense tindre molts canvis, ja que no és fins a l’entrada d’elements impermeabilitzants i aïllants que no s’adopten altres tipologies constructives a l’hora de realitzar-la.

Particions: envà de maó massís travat amb morter de calç i lluït amb el mateix morter, però utilitzant un àrid un poc més fi o, inclús en els casos en què es presentara la possibilitat, utilitzar el morter de guix, que tot i estar lluny de les actuals lluïdes de guix, ja es presentava com el material a utilitzar a posteriori.

Paviment: plaqueta ceràmica de superfície quadrada, de disseny senzill i disposada en tots aquells espais habitables de la vivenda.

Aquest m’agradaria que se contemplara com un model, un referent, a l’hora d’iniciar la rehabilitació dels edificis a l’interior de la serra. Clar està que hi ha material innovadors i tècniques constructives d’avantguarda, però no els mirem com a substitutius d’allò explicat anteriorment, sinó com a complementaris que ajuden a solucionar la gran quantitat de patologies presents en els nostres espais i a reduir els costos tant econòmics com temporals dels treballs.

Però, el més difícil és trobar l’equilibri. Per exemple, el formigó estructural és un element totalment indispensable en la construcció de hui en dia en tots els àmbits, però no podem anar fins a l’extrem de crear estructures totalment monolítiques en què les senyes d’identitat de la serra brillen per la seua absència. Sé que molts arquitectes no estaran d’acord i buscaran la forma d’integrar edificis modernistes dins d’entorns rurals com a símptoma d’evolució, però el que tracte de dir és que per damunt de la modernització i l’estètica, haurien d’estar els aspectes que han fet de l’arquitectura tradicional una arquitectura tan estimada. És una qüestió de balanç i de dedicar un poc més de temps en la fase de disseny del projecte, per tal d’aconseguir una vivenda totalment adaptada als temps moderns però que ens puga transmetre tradició quan la contemplem i quan ens hi allotgem.