Espadà, microcosmos valencià

per Xavi Delgado Franco

Membre d'Alter21 Territori, Cultura, Patrimoni
Twitter: @XaviDelgado @Alter21es

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball 

El visitant valencià (àrea metropolitana i província) que no coneix l’interior castellonenc, i més encara com més meridional és el seu origen, sol quedar sorprès pel que es troba a la serra d’Espadà. El rocam, les espècies vegetals i part del paisatge li resulten nous. I fruit d’aquesta singularitat que inclou gres roig (rodeno), sureres, roures i castanyers (entre moltes altres espècies) resulta la declaració com a parc natural de la zona. Tot i això, en una curiosa paradoxa, l’entorn singular d’Espadà ‒una vegada el despullem‒ serveix per a descriure la resta del país amb una precisió més que acurada. Més enllà del joc il·lusionista del paisatge, la realitat humana i social al darrere del microcosmos d’Espadà és fortament valenciana. Passa el mateix amb els humans: per molt que canvie l’alçada, el pes, el color dels ulls, de pell o de cabells, tots tenim bàsicament el mateix ADN amb xicotetes modificacions.

Espadà és un cordó de pedra, terra, flora i paisatge humà que uneix el litoral amb les terres altes de l’interior; i si considerem que sopalmes i valls formen també part del sistema d’una serralada, aleshores Espadà també conté l’enllaç entre façana costanera i interior. I, malgrat tot el que ens puga semblar en mirar les agulles i els pics de la serralada, és el litoral qui marca les pautes del relat humà que configura Espadà. L’Espadà que coneixem ara és el fruit de la relació entre el territori i el teixit social que l’habita. Una relació que va més enllà de l’ocupació en esdevenir simbiòtica. L’ésser humà ha contribuït a dissenyar Espadà amb els seus conreus, habitatges, camins i amb el desenvolupament de les seues activitats tradicionals i modernes (i ara també amb el seu abandonament). I els humans som bestioles, però bestioles socials.

En el seu paper d’agent modificador del territori, els espadànics (?) s’insereixen en un complex territorial i social valencià compost d’elements visibles (com ara carreteres i altres vies de comunicació, habitatges, infraestructures, etc.) i d’altres menys visibles (com ara fluxos socials, econòmics, informació, etc.). Un sistema nerviós de ciutats, pobles i diferents vies i sistemes de comunicació que ultrapassa les fronteres territorials i permet que un habitant d’Almedíjar envie els seus formatges als Estats Units d’Amèrica o que una xicona de Tales porte un cotxe de fabricació japonesa. Aquestes relacions, sumades a les personals de cadascú i dels diferents col·lectius que habiten Espadà, a les quals cal superposar sempre un complex teixit que inclou relacions afectives, el sentiment de pertinença a una comunitat o col·lectiu i molts altres elements complexos, configuren les diferents realitats que es viuen a la serra. És per això que es pot dir que Espadà, tot i les seues «vestidures i carn» singulars, té per baix un esquelet profundament valencià fruit de bona part d’aquestes relacions i dependències. Un esquelet que permet que, en descriure Espadà, estiguem descrivint també la realitat de moltes altres àrees valencianes que s’han construït sobre les mateixes estructures.

Comencem pel principi: Espadà és un territori heterogeni com a bon territori valencià, i si com ja hem dit és un territori d’enllaç entre litoral i interior, és allò que es pot anomenar un espai de transició (i probablement també «en transició»). Què es vol dir amb això? Que Espadà ‒com ja hem dit‒ té uns vincles estrets amb la plana litoral, on ciutats com Castelló, Vila-real, Sagunt o la mateixa València tenen una influència i relacions decisives en el seu dia a dia. Però no hi ha una barrera física que separe litoral i interior, el que hi ha és un espai transicional en el qual s’insereix la part de llevant d’Espadà i també aquells llocs més propers a altres ciutats que hi ha a l’entorn de la serra com ara Onda, la Vall d’Uixó o Segorbe. És la llunyania, i no únicament la física, la que marca el grau d’inserció dels territoris d’Espadà en aquests sistemes. És a dir, i de manera clàssica: a menor accés, major grau de ruralitat. En aquest sentit Espadà il·lustra de forma perfecta una realitat molt valenciana: a major llunyania del litoral i major llunyania dels grans eixos de comunicació, major grau de ruralitat. Podria ara afegir dades estadístiques per tal de confirmar la meua afirmació, però hi ha prou amb una imatge, la de l’enllumenat nocturn del nostre territori, que mostra ben gràficament el que acabe d’afirmar.

Espadà i bona part del territori valencià viuen a l’espai de tensió entre zones molt urbanitzades i altres que no ho són. I és per això que a la mateixa serra el que es coneix com a problemàtica rural (envelliment, despoblació, dificultat d’accés a serveis, etc.) es presenta en diferents graus en funció del punt en què ens trobem. Cal reconèixer ací que aquests graus es veuen també alterats per altres elements personals com ara la formació, la classe social o el propi caràcter de cadascú, però des d’un punt de vista territorial és la capacitat de connexió a aquests fluxos el que marca la pauta.

És per això que al mateix Espadà trobem realitats com les d’Higueras, Pavías o Torralba del Pinar (amb poc més de 50 habitants i en risc molt alt de desaparició) a la banda de ponent, mentre que a la de llevant i més propera a Onda i la Vall d’Uixó ens trobem amb pobles que s’acosten, passen i en algun cas ultrapassen de llarg el miler d’habitants (Eslida, Alfondeguilla, Artana, Tales...). Tot i que el paisatge físic i cultural d’uns i altres s’assembla molt, la realitat que es viu és de caire molt diferent. És un element comú al nostre territori valencià: per baix de les grans unitats de paisatge o dels trets culturals hi ha aquesta tensió dual entre urbà (majoritàriament litoral) i rural (majoritàriament interior) que és la que al final marca el present i el futur de cada territori.

Detall d'una construcció de Mosquera