per Gondina Hierbas Aromáticas
www.gondina.eu
@Gondina_hierbas
ESPADÀNIQUES vol agrair als autors la cessió d'este treball, que han elaborat especialment per al nostre/vostre blog.
La
serra d’Espadà és un dels majors espais protegits de la Comunitat
Valenciana i un dels més originals per la seua climatologia,
edafologia i geologia. D’una forma molt ràpida i general podem dir
que a la serra d’Espadà, i a la seua vegetació, la caracteritzen
un sòl pobre en bases i un clima més humit del normal a causa de la
proximitat a la mar, fet que dóna lloc al fenomen conegut
com criptoprecipitació o
precipitació horitzontal en forma de boires, rosada… que resulta
altament propici per a la vegetació, la qual cosa possibilita trobar
valls i vessants amb una elevada humitat, i, en ells, plantes més
exigents com el teix, el castanyer, la servera, l’auró, el grèvol,
etc.
En
la serra dominen els substrats silícics, que contrasta amb la resta de
terres valencianes, normalment calcaris. És en la vegetació
silicícola on trobem la major originalitat. El més conegut, si
parlem de la vegetació de l’Espadà, són les seues suredes. De
fet, en la serra està la sureda valenciana millor conservada i més
gran, encara que, per desgràcia, els incendis i la desforestació
han acabat amb moltes de les antigues masses de sureres, per la qual
cosa, avui en dia, queden pocs exemplars d’aquests boscos ben
conservats.
 |
| 1 |
A més de les sureres trobem
pins blancs i pinastres (la majoria procedents del dinamisme evolutiu
després de la degradació de les sureres), alzines, roures, salzes,
àlbers i oms, entre d’altres. Entre les espècies arbustives podem
identificar roldors, gavarreres, esbarzers, brucs blancs, aladerns de
fulla estreta, nogueroles, galzerans, marfulls, arboços, etc. I
quant a les plantes enfiladisses trobem rogeta, lligabosc, hedra,
sarsaparrella…
Encara que potser menys
conegut, la serra és també un santuari de flora criptogàmica. En
ella es troben la meitat de les 52 espècies de falgueres de la
Comunitat Valenciana, entre les quals destaquen la falguera del
temps, la falguera d’aigua, la selaginel·la denticulata i la
falguera mascle.
 |
| 2 |
Com hem dit, és tant el seu
clima, la seua ubicació com el seu sòl silícic el que fa que la
serra d’Espadà siga un espai tan singular. Citant a Manuel Costa,
«és com una illa enmig del conjunt valencià». I gràcies a la
seua singularitat, hi podem trobar nombrosos exemples de vegetació
endèmica. En alguns casos seran endemismes valencians o
iberollevantins, i en uns altres vegetació exclusiva de la serra
d’Espadà. Vegem-ne alguns exemples:
Herba
de llunetes (Biscutella
calduchii)
És un endemisme
iberollevantí centrat en la serra d’Espadà que s’estén per
afloraments triàsics del sud de la província de Castelló i nord de
València i arriba a la província de Terol. Es troba en matolls secs
i clarianes de boscos de terrenys rocosos i pedregosos de pinastres
en substrat silícic, en àrees de baixa a mitjana muntanya litoral.
És una planta d’uns 30-70
cm. Les fulles són verdoses, proveïdes d’uns pocs parells
d’amples i curtes dents laterals. Floreix entre el març i el juny.
 |
| 4. |
 |
| 3 |
 |
| 5 |
Herba
de llunetes (Biscutella
carolipauana)
Una
altra espècie d’herba de llunetes. Es tracta d’una espècie
propera a la Biscutella
calduchii,
de la qual sembla haver-se originat per introgressió amb Biscutella
stenophylla.
Aquest endemisme es distribueix preferentment per les àrees
triàsiques litorals, els principals nuclis de les quals es troben en
la serra d’Espadà i en la serra Calderona, penetrant en els
territoris septentrionals confrontants.
Creix sobre terrenys
pedregosos o amb sòl lleuger, substrat silícic o calcari
descarbonatat en matolls oberts. Pot arribar als 50 cm d’alçada.
S’observen pèls aspres en la superfície de les fulles i en els
marges s’observen dents estretes que es repleguen cap a la base
foliar. Floreix entre el març i el juliol.
 |
| 6 |
 |
| 7 |
Cabeso
d’or, Ravenissa de roca (Erucastrum
virgatum subsp. Brachycarpum)
Endemisme valencià. Es
troba en matolls i pedregars pendents i esquerdes de roques calcàries
en zones de baixa i mitjana altura de la serra. És bastant freqüent
per tota la serra.
El cabeso d’or és una
planta perenne de fulles basals dividides en uns pocs parells de
segments laterals irregulars, amb flors de color groc en rams
allargats. La seua tija va des de 50 a 150 cm. Floreix d’abril a
juny.
 |
| 9 |
 |
| 8 |
 |
| 10 |
Tàrrec
valencià (Salvia valentina)
Endemisme
valencià que presenta localitzacions molt disperses, encara que localment pot
arribar a ser abundant. Viu en pasturatges vivaços humits de clarianes de
boscos i marges de camins.
És una
herba vivaç de tija florífera simple, fulles oblongo-lanceolades, amb pèls
llargs sobretot en els nervis del revés i corol·la blava violàcia. Floreix
d’abril a juny.
 |
| 11 |
 |
| 12 |
 |
| 13 |
Conillets
rojos (Scrophularia
tanacetifolia)
Endemisme iberollevantí
present en les tres províncies i que té a l’entorn de la serra
d’Espadà el seu límit septentrional de distribució. Resulta ací
relativament abundant sobre substrats solts o pedregosos i en
exposicions d’ombria.
És una planta vivaç de
flors rogenques amb estams visibles de color groc. Floreix entre març
i agost.
 |
| 14 |
 |
| 15 |
Clavellet
de roca (Minuartia valentina)
Es considera endèmic de
l’Espadà, Calderona i limítrofs (Desert de les Palmes i Mollet de
Vilafamés). La població més important es troba en la serra
d’Espadà, on colonitza replans terrosos de roques i pedregars en
ambients subhumits d’ombria.
Planta perenne de
nombroses tiges primes, llargues, de fins a 150 cm. Fulles lineals,
trinervades, serrulades en el marge. Floreix de juny a setembre.
El fet
d’habitar en una àrea tan restringida i sotmesa a freqüents alteracions,
sobretot incendis forestals, fa que es considere en perill la seua
persistència. El clavellet de roca està classificat com a vulnerable en la UICN
(Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa), la qual cosa
significa que, donada la seua reducció de població, hi ha una alta probabilitat
que es convertisca en espècie en perill d’extinció.
 |
| 17 |
Campaneta
de roca o de tardor (Leucojum
valentinum)
 |
| 18 |
Endemisme iberollevantí
d’àrea molt restringida, les principals poblacions de la qual es
troben en el quadrant sud-oriental de la província de Castelló i la
localització clàssica de la qual és la base oriental de la serra
d’Espadà. Habita en pasturatges vivaços sobre terrenys rocosos
calcaris rics en matèria orgànica.
Planta bulbosa de fins a
35 cm. Flors en grups de 2-6 campanulades de color blanc. Floreix
entre agost i setembre.
La principal amenaça
per a la campaneta de roca sembla provenir de la intensa activitat
urbanitzadora a què està sotmés el litoral valencià, així com el
desenvolupament d’obres de grans infraestructures.
Bracera,
Margenera roja (Centaurea paui)
Endemisme únic de la serra
d’Espadà. Viu en matolls clars en terrenys silícics, pedregosos i
secs, i fins i tot en terres remogudes dels camins recentment oberts.
Planta perenne coberta
de pèls languinosos que li donen un aspecte blanquinós o grisenc.
La corol·la és de color roig intens. Floreix entre abril i juny.
És una de les plantes
més interessants de l’Espadà, ja que la seua àrea se circumscriu
al nucli central silícic. Fou descrita pel botànic aragonés
Francisco Loscos i dedicada al sogorbí Carlos Pau.
 |
| 20 |
 |
| 19 |
 |
| 21 |
Ens agradaria acabar
l’article recordant que els ecosistemes de la serra estan molt
castigats per l’acció humana. No hem d’oblidar que és la nostra
responsabilitat protegir aquesta biodiversitat evitant qualsevol
modificació i/o intromissió per la nostra banda.
Per açò, pel que fa a la
vegetació, hem d’evitar trepitjar-la (fins i tot desplaçar troncs
o altres elements) i mai arrancar, per molt bonica que siga, una flor
o una planta silvestre. Aquest, a voltes innocent, acte pot impedir
que la planta siga capaç de reproduir-se, i per tant afavorir la
seua desaparició en eixa ubicació o, fins i tot, si parlem de
varietats tan específiques com les que hem vist més amunt (algunes
ja estan en risc de desaparéixer), pot posar seriosament en perill
la seua supervivència, a més d’amenaçar la integritat del
paisatge i modificar els ecosistemes. Recorda sempre que la planta és
més bonica on està.
Fonts:
Galán, N. (coord.)
(2005): Paraísos
naturales de Castellón: enciclopedia visual de la naturaleza, vol.
I, PECSA, Castelló.
Cebrián
Gimeno, R. (1999):
Montañas valencianas. Sierra Espadán,
Centre Excursionista de València, València.
Costa,
M.
(1986): La
vegetación en el País Valenciano,
Universitat de València, València.
Costa,
M. et al.
(2005): Vegetación
y flora de la Sierra de Espadán,
Fundación Bancaja, València.
www.herbarivirtual.uib.es
(data última consulta 05/03/2015)
http://bdb.cma.gva.es
(data última consulta 05/03/2015)
Crèdits
de les imatges:
