Què és Espadàniques?

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ruta. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ruta. Mostrar tots els missatges

divendres, 25 de setembre del 2015

Estampas artanencas

per Rubén López Morán
Autor del blog Senderal
Twitter: @rulopezmoran


ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball, que va publicar en el seu blog i ara ens obsequia.


Un paseo entre olivos milenarios, vueltas de horizonte, peñas de piel roja y arquitectura de piedra en seco: Bienvenidos a la ‘Artana turística. La Porta d’Espadà’, una invitación para los sentidos.


Ver, gozar, sentir la naturaleza. Esa son las primeras palabras que oímos nada más iniciar una de las rutas ofrecidas por ‘Artana turística. La Puerta de Espadán’. Toda una invitación a sacudirnos y volcarnos hacia fuera. Como si fuéramos una tablilla de arcilla sin usar. Sin manosear. Una superficie lisa que espera las impresiones que se crucen en el camino. Que abran surcos por donde dejar correr las emociones. Ver, gozar, sentir la naturaleza. Ese es el mantra de quien nos guía en dirección a nuestras primeras estampas artanencas. Unas palabras que suenan como las notas del flautista de Hamelín. Nos dejamos arrastrar entonces. Disciplinados tras Belén Salvador de ITINERANTUR, la empresa que junto al Ayuntamiento de Artana ha puesto en valor los parajes más reconocidos del municipio. Están a un paso. A la entrada del Parque Natural de la Sierra de Espadán, en la comarca de la Plana Baixa, al sur de la provincia de Castellón.


OLIVOS CENTENARIOS
Ni somos los primeros ni seremos los últimos en admirarlos. Por su edad y su porte. Siglos no los cumple cualquiera. Además, qué manera de cumplir. No es casualidad que reconocidos pintores hayan plantado sus trípodes delante de ellos para plasmarlos sobre sus óleos. Intentando captar su anciana dignidad. Una dignidad esculpida entre sus troncos retorcidos. Estamos ante unos monumentos vivos y productivos. Artana produce un zumo de oliva de la variedad "serrana de Espadán", el cual puede ser adquirido en la almazara del pueblo. Los dejamos atrás, mudos y silenciosos. Así ven pasar el tiempo y a los mortales que los fotografían con la intención de inmortalizarlos. Vaya paradoja.



VUELTAS DE HORIZONTE
Al viajero le gusta acompañarse del poeta que lleva dentro. Incluso en ocasiones le deja expresarse. Quizá sea esta la razón por la que al viajero gusta en llamar ‘vuelta de horizonte’ a una panorámica de 360º; y a la floración del brezo y el romero de principios de la tardor, ‘una segunda primavera’. Una de las panorámicas que nos ofrece esta ruta la disfrutarán en la cima de la Rápita de Artana teniendo como telón de fondo unas montañas abrigadas de un alcornocal infinito. Lo segundo, sencillamente, lo encontrarán al borde de la senda mientras de las flores se desprenden retales de colores que vuelan cual mariposas. Es posible que al descender de la montaña se sientan vigilados. No se extrañen. Son los enebros gigantes que nos escoltan de camino a unas peñas de piel roja. El suelo las anticipa mudando de color.




LES PENYES ALTES
Según reza el folleto que nos sirve de guía, “este es el paraje más impresionante de cuantos se pueden visitar en Artana y, sin duda, uno de los puntos geológicos más destacados de la Sierra de Espadán”. Geológicamente hablando nos enfrentamos a unas inmensas formaciones de roca arenisca o rodeno que tienen la friolera de 250 millones de años. Unos acantilados de vértigo formados por una sucesión de estratos dejados caer unos encima de otros como un Tetris gigantesco. Ciertamente es difícil encontrar palabras que abarquen su visión. No en vano muchos de los que las ven por vez primera sólo gritan. Pegan unas voces que se oyen mucho antes de llegar. Es un escenario que bien vale una contemplación. Hay un panel interpretativo que nos informa de cómo se formó está roca de color rojizo. Y de las propiedades del agua que filtra y depura. En consecuencia, si se topan con una fuente no lo duden ni un momento. Llenen sus cantimploras. Y si no, cuando vayan al supermercado, compren Orotana, un agua embotellada aquí en Artana, en concreto en la Fuente de la Baldriana

 

CASETA DEL TIO XOTO

El arte de la austeridad más absoluta. De una sencillez que desarma. Hay una expresión en valenciano que se origina de esta arquitectura ancestral: tota pedra fa paret. En los paisajes de interior de la Comunitat Valenciana no sólo hacen paredes; también bancales, aljibes, pozos de nieve, masías y por descontado casetas, como la que se levanta aquí piedra a piedra, sin argamasa, sostenidas sencillamente por sus lomos y su peso. Al viajero, de naturaleza fantasiosa, le vino la imagen de adentrase en una civilización perdida semioculta por la vegetación. No es el caso, porque la Caseta del Tio Xoto está pulcramente restaurada. Pero como advierte el panel interpretativo que la acompaña, “el progresivo abandono de los cultivos está poniendo en grave riesgo este patrimonio…La naturaleza vuelve a recuperar el terreno que domesticaron nuestros antepasados”. Y mucho nos tememos que el avance es incontenible. Pero si sólo fuera la naturaleza, la veríamos, gozaríamos y sentiríamos más cerca. ¿Verdad, Belén?



Datos de interés
Rutas de la Artana Turística en www.artana.es
Artanapèdia www.artanapdeia.com
Centro de Interpretación Sierra Espadán
Avda. Francisco Mondragón, 2
Eslida (Castellón)
Tel. 964 62 91 12/679 19 62 94

Almazara Sierra Espadán

¿Dónde comer?
Restaurante de la Piscina Municipal
Restaurante Ermita Santa Cristina






dilluns, 23 de març del 2015

Zoomorfisme del Príncep: la felicitat del nostre petit país

per Josep Lluís Abad i Bueno

espaiclaudator.blogspot.com
elpenjoll.blogspot.com
www.elpontdeleslletres.cat

@llumdelsmots

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'escriptor l'enviament d'este text literari.



Veges Jana, està plovent i, alhora, fa sol. I a Aín, és possible la nostra petita felicitat.

Mira bella, plouen pètals rosa dels ametllers i, embolicats enmig de la tempesta, humils sobrevivim.

Quieta, jeu ací amb mi.
Rentem-nos la cara amb la molsa verge.
Tu no la menges, però és tan suau!

Mirem aquest córrer dels núvols blancs. Aturem el cruel rellotge que tot ho quantifica. Mira, seu; gita’t ací, tranquil·la, al meu costat.

El vent ens parla. Els arbres cruixen, gemeguen els matolls. Ja se sent piular als nius.

Jana, com és que aquesta pluja no cansa?

Redola avall el fruit d’un pi i tan sols ha fet un bot a terra: com llamp l’has agafat.
Acosta-me’l amb el musell de cotó dolç.

Però no puc llançar-te’l; estic paralitzat.
Veus com dansen les nostres fades?

Llepa’m els somnis, udola al cel!




Aín. Pintura de Gimeno Barón



divendres, 2 de gener del 2015

Espadà, microcosmos valencià

per Xavi Delgado Franco
Membre d'Alter21 Territori, Cultura, Patrimoni
Twitter: @XaviDelgado @Alter21es

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball 




El visitant valencià (àrea metropolitana i província) que no coneix l’interior castellonenc, i més encara com més meridional és el seu origen, sol quedar sorprès pel que es troba a la serra d’Espadà. El rocam, les espècies vegetals i part del paisatge li resulten nous. I fruit d’aquesta singularitat que inclou gres roig (rodeno), sureres, roures i castanyers (entre moltes altres espècies) resulta la declaració com a parc natural de la zona. Tot i això, en una curiosa paradoxa, l’entorn singular d’Espadà ‒una vegada el despullem‒ serveix per a descriure la resta del país amb una precisió més que acurada. Més enllà del joc il·lusionista del paisatge, la realitat humana i social al darrere del microcosmos d’Espadà és fortament valenciana. Passa el mateix amb els humans: per molt que canvie l’alçada, el pes, el color dels ulls, de pell o de cabells, tots tenim bàsicament el mateix ADN amb xicotetes modificacions.

Espadà és un cordó de pedra, terra, flora i paisatge humà que uneix el litoral amb les terres altes de l’interior; i si considerem que sopalmes i valls formen també part del sistema d’una serralada, aleshores Espadà també conté l’enllaç entre façana costanera i interior. I, malgrat tot el que ens puga semblar en mirar les agulles i els pics de la serralada, és el litoral qui marca les pautes del relat humà que configura Espadà. L’Espadà que coneixem ara és el fruit de la relació entre el territori i el teixit social que l’habita. Una relació que va més enllà de l’ocupació en esdevenir simbiòtica. L’ésser humà ha contribuït a dissenyar Espadà amb els seus conreus, habitatges, camins i amb el desenvolupament de les seues activitats tradicionals i modernes (i ara també amb el seu abandonament). I els humans som bestioles, però bestioles socials.

En el seu paper d’agent modificador del territori, els espadànics (?) s’insereixen en un complex territorial i social valencià compost d’elements visibles (com ara carreteres i altres vies de comunicació, habitatges, infraestructures, etc.) i d’altres menys visibles (com ara fluxos socials, econòmics, informació, etc.). Un sistema nerviós de ciutats, pobles i diferents vies i sistemes de comunicació que ultrapassa les fronteres territorials i permet que un habitant d’Almedíjar envie els seus formatges als Estats Units d’Amèrica o que una xicona de Tales porte un cotxe de fabricació japonesa. Aquestes relacions, sumades a les personals de cadascú i dels diferents col·lectius que habiten Espadà, a les quals cal superposar sempre un complex teixit que inclou relacions afectives, el sentiment de pertinença a una comunitat o col·lectiu i molts altres elements complexos, configuren les diferents realitats que es viuen a la serra. És per això que es pot dir que Espadà, tot i les seues «vestidures i carn» singulars, té per baix un esquelet profundament valencià fruit de bona part d’aquestes relacions i dependències. Un esquelet que permet que, en descriure Espadà, estiguem descrivint també la realitat de moltes altres àrees valencianes que s’han construït sobre les mateixes estructures.




Comencem pel principi: Espadà és un territori heterogeni com a bon territori valencià, i si com ja hem dit és un territori d’enllaç entre litoral i interior, és allò que es pot anomenar un espai de transició (i probablement també «en transició»). Què es vol dir amb això? Que Espadà ‒com ja hem dit‒ té uns vincles estrets amb la plana litoral, on ciutats com Castelló, Vila-real, Sagunt o la mateixa València tenen una influència i relacions decisives en el seu dia a dia. Però no hi ha una barrera física que separe litoral i interior, el que hi ha és un espai transicional en el qual s’insereix la part de llevant d’Espadà i també aquells llocs més propers a altres ciutats que hi ha a l’entorn de la serra com ara Onda, la Vall d’Uixó o Segorbe. És la llunyania, i no únicament la física, la que marca el grau d’inserció dels territoris d’Espadà en aquests sistemes. És a dir, i de manera clàssica: a menor accés, major grau de ruralitat. En aquest sentit Espadà il·lustra de forma perfecta una realitat molt valenciana: a major llunyania del litoral i major llunyania dels grans eixos de comunicació, major grau de ruralitat. Podria ara afegir dades estadístiques per tal de confirmar la meua afirmació, però hi ha prou amb una imatge, la de l’enllumenat nocturn del nostre territori, que mostra ben gràficament el que acabe d’afirmar.





Espadà i bona part del territori valencià viuen a l’espai de tensió entre zones molt urbanitzades i altres que no ho són. I és per això que a la mateixa serra el que es coneix com a problemàtica rural (envelliment, despoblació, dificultat d’accés a serveis, etc.) es presenta en diferents graus en funció del punt en què ens trobem. Cal reconèixer ací que aquests graus es veuen també alterats per altres elements personals com ara la formació, la classe social o el propi caràcter de cadascú, però des d’un punt de vista territorial és la capacitat de connexió a aquests fluxos el que marca la pauta.

És per això que al mateix Espadà trobem realitats com les d’Higueras, Pavías o Torralba del Pinar (amb poc més de 50 habitants i en risc molt alt de desaparició) a la banda de ponent, mentre que a la de llevant i més propera a Onda i la Vall d’Uixó ens trobem amb pobles que s’acosten, passen i en algun cas ultrapassen de llarg el miler d’habitants (Eslida, Alfondeguilla, Artana, Tales...). Tot i que el paisatge físic i cultural d’uns i altres s’assembla molt, la realitat que es viu és de caire molt diferent. És un element comú al nostre territori valencià: per baix de les grans unitats de paisatge o dels trets culturals hi ha aquesta tensió dual entre urbà (majoritàriament litoral) i rural (majoritàriament interior) que és la que al final marca el present i el futur de cada territori.


Detall d'una construcció de Mosquera






divendres, 28 de novembre del 2014

Excursió al pic de la Font de Cabres (la Vall d'Uixó). PR V 164

per Sisco Garcia
Autor del blog D'acò i l'allò... i d'ací i d'allà
Twitter: @sisco_garcia


ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball, que podeu trobar també en el seu blog.


Des de fa uns anys que, quan venim per vacances a casa dels pares, quedem amb el meu germà per fer una excursió amb la família pel terme de la Vall d’Uixó. Ja hem fet alguna coseta, com pujar als Sants de la Pedra, a Penyalba, l’estiu passat; o la pujada al repetidor de Penyalba pels Poalets les últimes vacances de Nadal; tot i que diria que la primera excursió d’aquest estil la vam fer ja fa uns anys amb mon pare a Pipa. Doncs bé, avui hem fet tot el PR V 164, que puja al pic de la Font de Cabres,  amb els fills; seguint la ressenya que ha publicat el meu cosí Manuel Mariano dins de les rutes de senderisme per la Vall d’Uixó, per cert molt recomanable (a hores d’ara sembla que només pot aconseguir-se en versió digital).




És curiós que tenint unes muntanyes tan diverses pel terme, hagi hagut de marxar per qüestions laborals a Lleida per començar a estimar la muntanya i l’excursionisme, i adonar-me de la riquesa que tenen aquestes muntanyes «pelades» del meu poble. Dic pelades perquè així és com les recordo… tot i que, des de la descoberta del muntanyisme me les miro d’una altra manera, i potser per això no les trobo tan pelades, sobretot quan les pateges és quan les descobreixes i veus que presenten una diversitat botànica molt gran, predominant la vegetació típicament mediterrània, com no podia ser d’una altra manera, és clar; i amb alguna sorpresa en forma de bruc blanc o ginebre.



Les vistes des del cim són impressionants, arribant-se a veure el Penyagolosa, i m’atreviria a dir que potser es veu cap al sud el Montgó, per la silueta que es dibuixava a l’horitzó.



La ruta l’hem començada com l’altra vegada pels Poalets, pujant a la font de l’Anoueret, després a l’Ereta, el Corral de Turmó; poc després ens hem desviat per anar a veure la Cova d’Almela, i després hem continuat pujant fins al coll de Bledar, i d’allà al pic de la Font de Cabres. La baixada l’hem feta seguint la ressenya, pel camí que ens portarà a les ruïnes de Fenassar i cap al poble, passant per la pedra coneguda com la Boca del Fardatxo, i parant a dinar a la font de la Cervera. En total hem fet uns 15 quilòmetres durant 6 hores de caminada tranquil·la.




Per si us interessa, hi ha el track de la ruta ací