per
Òscar Pérez Silvestre
Investigador i escriptor
ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball, publicat en el butlletí Suera 20 (2014)
 |
| Suera Alta, Suleima, Benisuleima... |
Amb motiu del quart centenari de l’expulsió dels moriscos, commemorat
l’any 2009, algunes persones vam notar especialment el desaprofitament d’una ocasió: identificar les
restes morisques de la nostra serra d’Espadà, descriure-les i posar-les en
valor. No es tractava de fer parcs temàtics, però sí que les institucions i el
personal especialitzat entrara per fi a la serra, fera un treball de camp i un
inventari de les recialles arquitectòniques i quotidianes dels antics pobladors
expulsats a la força. Els arxius guarden milers de documents encara per
estudiar en profunditat...
Es van publicar alguns llibres, es va fer algun congrés, però els
pobles de l'Espadà continuaven fora del circuit. Certament, em fa l’efecte que en
la majoria de casos es tractava de repetir allò sabut o nous descobriments en
altres parts del territorio valencià, i la sort no ens va esguitar. Jo no tinc
preparació d’historiador ni d’arqueòleg, però l’ull va acostumant-se a trobar
restes superficials de ceràmica i murs allà on la toponímia i la tradició ens
indiquen que hi havia «coses de moros». Ben pocs treballs i excavacions hi ha,
com ni siguen els de Butzer i altres que ha generat el Servei d’Investigacions
Arqueològiques i Prehistòriques de la Diputació de Castelló. De vegades es
protegeixen alguns béns amb alguna figura, però això no assegura el coneixement
del bé (estudi) ni la conservació. Una falta de consciència, i en conseqüència
una falta d’estima pel patrimoni, a la qual si sumem el fer o desfer segons
vinga en gana només pot produir una pèrdua irreparable.
Recorde com si fóra hui la primera experiència que em va impressionar
sobre manera: un amic havia quedat a dinar a Eslida amb el catedràtic de
Geografia Joan Mateu Bellés. A l’hora del café em va buscar perquè el coneguera
i vam anar a l’alqueria de Benissanda, a la vora del pujador de la famosa font
de Fosques. Allà, ens va fer una lliçó magistral d’identificació d’elements
superficials: murs de cases, carrers, ceràmica, sistema de regadiu... I dic tot
açò perquè, aparentment, allà no en queda res. Ja sabeu que els repobladors i
les generacions següents es van afanyar a abancalar tot el terme susceptible de
conreu i van reaprofitar pedra i paret. Els fonaments, però, hi són. Els pobles
de l’Espadà sempre han sigut de pocs recursos i els camins de l’aigua estan
fets de fa segles; els nous pobladors del segle XVII no van construir des del
no-res, sinó que van millorar i adaptar un sistema mil·lenari a les seues
necessitats, que eren majors que les que tenien els moriscos (impostos,
població creixent, ànsia de millorar unes condicions senyorials precàries...).
 |
Imatge de la pujada anual a Suera Alta la primera setmana d'agost
|
Sempre que puc vos acompanye a Suera Alta en la pujada de la Setmana
Cultural d’agost. He dit diverses vegades que vos tinc una enveja (sana) per
les coses que feu al poble, i vos assegure que fa anys que vau posar el ciments
una iniciativa que ara comença a forjar-se en altres pobles: els programes
culturals i les festes alternatives. No es tracta de fer la competència a cap
acte ni de voler parar a renyir; simplement, actes com este són un magnífic
complement que ajuda a arrelar en el territori. Qualsevol activitat fora de
casa socialitza, però n’hi ha que fan créixer arrels perdurables, fins i tot
per a un foraster relatiu com jo que s’identifica amb el vostre patrimoni.
En la pujada d’enguany em vaig apegar a la roda de Vicent Fausto. Va
ser un camí ple de paisatge i d’història, de coses sabudes i de nous descobriments
per a mi, amb una visita quasi nocturna i privada ja a Castro, corrals en un temps
recent, però antiga alqueria islàmica protegida per la presència de l'imponent castell de Maús. Precisament, la conversió en corrals de
ramat va assegurar la conservació d’un conjunt equiparable als més coneguts de
les valls de la Marina que solen posar-se com a exemple de despoblats moriscos
(l’Atzuvieta, Capaimona, la Queirola...). Ací, però, no hem tingut la sort de
les excavacions ni de la descripció detallada, llevat d’un treball que està
realitzant Lourdes Tamborero sobre els habitatges reconvertits en corrals que
el temps i les reformes han desdibuixat.
 |
| Poblament de Castro de la vall de Suera, reutilitzat com a corrals |
Ens hem quedat en el reconeixement i
la protecció (?) que poden donar les figures de BRL (Bé de Rellevància Local) o
BIC (Bé d’Interés Cultural). Vegem-ho.
Segons els catàleg en línia del Servici de Patrimoni Cultural de la
Generalitat (en actualització permanent, ens avisen), Suera té dos BIC (castell
de Maús i poblament de Castro) i tres BRL (ermita del Calvari, església de
l’Assumpció i Suera Alta). Això està previst en el PGOU de Suera, publicat l’abril
de 2003 en l’annex del BOP, i la Llei 5/2007, de modificació de la Llei 4/1998
del Patrimoni Cultural Valencià, concreta els conceptes.
Suera Alta (BRL) té la consideració d’espai de
protecció arqueològica (EPA). És, per tant, un jaciment arqueològic que cal
almenys protegir de la destrucció intencionada i no intencionada pel seu
interés històric. Segons l’article 47.1 de la Llei 5/2007, «correspon als
ajuntaments proposar justificadament, a través del Catàleg de Béns i Espais, la
selecció dels immobles del seu terme municipal que aspiren al reconeixement de
bé de rellevància local». En el 47.2 especifica: «tals documents [els Catàlegs
de Béns i Espais] hauran de comprendre, de manera succinta, l’estudi i
avaluació de tots els camps d’interés patrimonial de naturalesa immoble que
tinguen presència en el seu municipi, sent redactats per equips pluridisciplinaris en la composició dels quals participaran,
necessàriament, titulats superiors en les disciplines d’arquitectura,
arqueologia, història de l’art i etnologia o antropologia que garantisquen la
solvència tècnica dels treballs. En estos es destacaran els valors concrets,
els diversos graus de protecció i tipus d’intervenció possibles». Suera Alta va ser inscrita ben prompte (2004) en la Secció Segona de l’Inventari General de Patrimoni Cultural Valencià, com altres béns de caràcter històric, artístic, arquitectònic, arqueològic, paleontològic o etnològic, amb estes dades identificatives:
Informe favorable de la Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià: 4 de febrer de 2003.
Aprovació definitiva de la Comissió Territorial d’Urbanisme: 7 de març de 2003.
Publicació en el BOP: 5 d’abril de 2003.
Publicació en el DOGV: 5 de maig de 2003.
Codi d’identificació: BRL-12.06.108-006-EPA
 |
| Restes d'una premsa d'oli i/o vi, picada en pedra, de Suera Alta |
Tal grau de protecció hauria d’haver arribat a la necròpolis que hi ha al camí vell de Matet, al punt on es pren la senda de pujar a Suera Alta. Tot i ser tan evidents les restes del cementeri islàmic, van ser arramblades en les obres d’ampliació del camí (ara pista) que porta a la font de Castro. Una autèntica llàstima, perquè no hi va mediar cap estudi arqueològic i el dany és ja irreparable.
 |
Cementeri musulmà de Suleima (Suera Alta),
a la vora de la pista que l'ha destruït |
Al seu torn, Castro i el castell de Maús (BIC encara no inscrits
segons el catàleg en línia) tenen una consideració genèrica com a monuments en
tant que edificis militars; Castro com a fortí, i Maús com a castell.
 |
| Castell de Maús. Agraïments a Ismael Chiva |
Si no m’erre, l’única intervenció que s’ha fet en estos tres espais
d’interés arqueològic és una descripció superficial i succinta de
reconeixement, a càrrec de l’arqueòleg borrianenc Vicent Verdegal Cerezo. En
els tres casos, l’estat de conservació és, simplement, «dolent», amb un perill
«Alt per enfonsament». He citat literalment. He intentat posar-me en contacte
amb ell per missatgeria per tal de saber de quin any
són, dins de quin pla es van fer, quins eren els objectius (reconeixement,
descripció...) i si hi ha interés suficient per a fer-hi excavacions, però no ha estat possible.
No són bons temps per a la lírica, però tampoc ho van ser per a
l’arqueologia nostrada quan es despatxaven els diners a cabassos. Potser siga
l’hora de plantar-se i demanar actuacions urgents per no perdre este patrimoni.
Certament, fa molta llàstima i el temps va en contra de nosaltres.
 |
| Castro: restes molt fràgils, tant com les de Suera Alta... |
Una proposta final
M’agradaria molt proposar-vos un complement per al dia de la pujada a
Suera Alta. L’estructura de l’activitat és bona (pujada en grup, descans i
refrigeri, exploració lliure i baixada a la font de Castro a sopar). Aprofitant
el moment del descans al voltant de les cases, es podria triar cada any un text
antic que parle d’este poblat, ja siga d’època islàmica, morisca o cristiana, i
comentar-lo breument. N’hi ha uns quants, i són molt interessants perquè
descriuen quanta gent hi vivia, quins recursos tenia, etc. Solen ser descripcions
d’algun viatger amb propòsits diversos, o d’algun enviat del duc de Sogorb, o d’eclesiàstics,
estadistes, militars, etc. Són molt interessants, ho reitere. Ens ajudaran a
gaudir més d’unes restes que en el passat van ser cases habitades, amb tot el
que això implica.
Potser així, coneixent-ho millor i vivint-ho més intensament, arribarem a valorar-ho i a estimar-ho, i al nostre torn ens convertirem en difusors i defensors del nostre patrimoni més pròxim, aquell que parla d’allò que hem sigut i som com a poble.
Contava que fa molts anys, a la serra vivia una família de moros que treballaven serrant pins, però eren pobres i quasi no tenien per a menjar. Un bon dia, el fill major va fer una troballa extraordinària: quan anava a buscar aigua a una riera del bosc, va trobar una gerra plena de monedes d'or. L'obrí i de dins va eixir un fum molt fosc que el va petrificar. Son pare, en veure que el seu fill tardava tant, va anar a la riera i va veure l'estàtua del seu fill amb les monedes a la mà. Alarmat, avisà a tota la família, que anaren a la riera. Sa mare, en veure'l, no va poder aguantar-se i va abraçar-lo; quedà també petrificada. Les filles van intentar salvar-los i van córrer la mateixa sort. Finalment, el pare, desesperat, va preferir convertir-se en pedra a viure a soles.
.jpg)
