UNA FOTOGRAFIA INÈDITA D’ONDA DE L’ANY 1897

per Ismael-Pascual Chiva i Molina

Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ipasc_CM i @caminsnatura

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball, que es publica simultàniament ací i en el blog de l'autor.

 

Vista actual d’Onda des de la partida de la Merlota

La tradició ceràmica d’Onda ve de lluny. Per exemple, el 1385 ja hi funcionava un xicotet taller propietat de Garcia Cantavella. Tanmateix, fins al segle XVIII tota la producció ondera fou domèstica, de la mateixa manera que ho era a la resta de localitats de la zona (Feliu, 1998: 58).

El punt d’inflexió, però, es produí l’any 1727, quan el comte d’Aranda, en Buenaventura Pedro de Alcántara Giménez de Urrea y Abarca de Bolea, va obrir a l’Alcora, capital de l’Alcalatén, una fàbrica de pisa. Tot i el seu bon funcionament, com apunta María Luisa González (1980: 13), unes dècades després, les tensions que tingueren lloc entre la direcció i els artistes van fer que foren acomiadats alguns d’ells, els quals s’establiren pel seu compte a la mateixa població i a altres pròximes, com Onda o Ribesalbes.

En aquest context, l’any 1778 en Manuel Guinot va posar en marxa la seua fàbrica de pisa a Onda, ubicada al Raval de Sant Josep, a la qual va seguir la d’Andrés Peris, que s’inaugurà el 1806 al Portal de València (Feliu, 1998: 59, 62) al lloc conegut com la pallissa de Gavaldà. A partir de mitjan segle XIX, aquestes empreses, rebatejades amb el nom de «La Esperanza» la primera i «La Campana» la segona, començaren a produir taulells en sèrie (Feliu, 1998: 63).

 

Segell de la fàbrica de La Campana d’Onda a la part posterior d’un taulell

 

La producció ceràmica, unida al sentiment religiós dels onders, va començar a fructificar en forma de retaules ceràmics devocionals, que eren col·locats a les façanes de les cases del poble. Això va fer que els carrers arribaren a perdre el seu nom tradicional en favor del del sant o de la Mare de Déu que hi havia en cadascun d’ells. Prova d’açò és l’acta de la sessió ordinària de l’Ajuntament d’Onda del 4 de març de 1859, transcrita per Francesc Àlvaro i Fèlix al seu treball inèdit Toponímia urbana: vies públiques dedicades a personatges vinculats a la vila d’Onda (2007):

"A propuesta de la comisión nombrada para la variación y fijación de los nombres de las calles de la población, el Ayuntamiento acordó lo siguiente: Que la parte de la calle de Arriba que empieza desde la casa de José Peris García y concluye en las cuatro esquinas, se llame de San Isidro, por estar en ella colocado el cuadro de este Santo (...) Que la parte de la calle de Arriba que principia en las cuatro esquinas y termina en la casa de la viuda de Manuel Castelló se denomine de Santa Isabel por tener dicha calle colocado el cuadro de esta Santa (...) Que la plaza del Arraval y Plá se les ponga, á la primera San José por estar en ella la Capilla de este Santo (...) y la calle del Puador se denominará de la Virgen del Carmen".

D’aquesta manera es van oblidar quasi tots els noms originaris dels carrers del nucli històric d’Onda. A banda dels carrers de la Llum, de la Perdiu, de València, del Moro, de Borriana, de la Moreria, d’en Galceran o de Dalt (no oficial), i de les places de Dins (no oficial), de Fora (no oficial), o de la Sinagoga, pocs topònims més van sobreviure.

Retaule de la Mare de Déu dels Dolors i fragment conservat del retaule de les Ànimes del Purgatori, dos dels més antics conservats als carrers d’Onda (s. XVIII-XIX)

 

Un dels molts noms antics que desaparegueren fou el de l’actual plaça del Salvador, de la qual és titular el patró d’Onda. Ací, però, no hi ha cap retaule ceràmic; el que hi ha és una imatge de Jesús Transfigurat.

Capella del Salvador, a la plaça del Salvador d’Onda

 

La del Salvador és una escultura moderna, protegida dins d’una fornícula tancada amb un vidre i encastada en la paret de la casa número 19. Al frontal de la capella diu «AÑO 1958» i està dibuixat l’escut de la Vila. No obstant això, com afirma Francesc Àlvaro i Fèlix (2006), el primigeni conjunt degué ser anterior a eixa data.

Capella del Salvador, a la façana de la casa número 19

de la plaça del Salvador d’Onda

 

La prova definitiva d’aquesta afirmació l’hem trobada en una revista anomenada Madrid Cómico, que va publicar un viatge per la província de Castelló l’any 1897. De les diverses instantànies d’Onda que hi apareixen, la més valuosa és la de la «Plazuela y entrada á la calle del Salvador» per ser l’única fotografia conservada de la capella del Salvador original.

Plaça del Salvador amb la capella original (any 1897)

 

Detall de la Capella del Salvador original. On en l’actualitat hi ha una finestra

de l’habitatge, abans hi hagué pintat un Sol

Aquesta imatge, desconeguda per als onders de hui en dia, ens mostra l’estat primigeni de la capella, segurament el que tingué fins el 1932. Aleshores, proclamada la II República el 14 d’abril de 1931 i consagrada la laïcitat de l’Estat per la Constitució aprovada el 9 de desembre d’aquell any, l’Ajuntament d’Onda enretirà els noms del santoral dels carrers. És el que ocorregué durant el transcurs del Ple del consistori del 17 de juny de 1931, quan «a proposición del señor Canelles este Ayuntamiento por unanimidad acuerda la variación o cambio de nombre de las plazas y calles siguientes: Plaza de San José, calle de San Miguel (...), plaza de San Roque, calle de los Ángeles, calle de la Virgen del Carmen (...)». A banda, el 15 d’abril de 1932 emeté una ordre que obligà els propietaris dels habitatges on hi haguera retaules ceràmics devocionals o capelles a desmantellar-los o a tapiar-los.

Retaule de la Mare de Déu del Pilar, que les veïnes de la plaça a la qual dóna nom afirmen que fou un regal d’un tal Vicente Gimeno l’any 1802. Si ens fixem a la dreta, es veu com els taulells estan mal col·locats, fet que prova que fou un dels retaules desmuntats el 1932

 

Fou llavors quan va desaparèixer la capella del Salvador que veiem a la fotografia de 1897. Acabada la Guerra Civil i instaurat un nou règim polític a l’Estat espanyol, amb la religió catòlica com a credo oficial, es tornaren a col·locar els retaules ceràmics supervivents i se’n feren un bon grapat de nous per a substituir els desapareguts i per a santificar els nous carrers que s’urbanitzaven, fruit de l’augment poblacional, a la zona de la Serratella, el Tossalet i el vessant est del turó del Castell.

Retaule de sant Tomàs d’Aquino, al carreró entre la plaça del Salvador i el carrer de la Mare de Déu d’Agost, pintat l’any 1847 i tapiat el 1932 fins que va ser redescobert unes dècades més tard

 

BIBLIOGRAFIA

ÀLVARO, Francesc (2006). Un tomb pel casc vell de la vila d’Onda. Onda: Gràfiques Castañ.

ÀLVARO, Francesc (2007). Toponímia urbana: vies públiques dedicades a personatges vinculats a la vila d’Onda. Treball inèdit.

FELIU, Joan (1998). La cerámica arquitectónica de Onda en el siglo XIX. Tesi doctoral. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I. Disponible enlínia.

GONZÁLEZ, María Luisa (1980). «La azulejería de Onda». Narria: Estudios de Artes y Costumbres Populares, p. 13-14, n. 17.