Començo aquesta col·laboració amb
el blog “Espadàniques” plantejant una qüestió que m’interessa tant des del punt
de vista personal com professional. Es tracta de la qüestió de la identitat, en
aquest cas, la qüestió de la identitat col·lectiva dels habitants d’un espai
geogràfic, cultural i lingüístic de fronteres difuses i reconeixement precari:
les mal anomenades comarques “churras”.
El primer problema apareix ja amb
la definició del propi espai. En efecte, la definició d’un espai requereix la
delimitació d’una frontera que el singularitzi i que permeti separar la
realitat en dues regions disjuntes, l’interior, que comparteix una sèrie de
trets definitoris, i l’exterior, format per la resta del món que no comparteix
aquests trets. El primer problema ens remet, indefectiblement, a un segon
problema, el de la definició de quins són aquests trets comuns, una qüestió que
no està exempta de polèmica i oberta al debat. Per què, a quins trets comuns
ens estem referint quan parlem de la identitat de les comarques “churras”?
Podríem començar fent una primera
definició en negatiu, en relació a una identitat clarament reconeguda, com és
la valenciana. Així doncs, ens estaríem referint amb el concepte de “churro” a
les zones del País Valencià on la llengua pròpia no és el valencià. Si fos
aquesta la definició, ens estaríem referint a un territori molt ampli que
inclouria, a banda de la zona nord-est de València i sud-oest de Castelló, les
comarques de Requena i Utiel, afegides a la província de València en ple segle
XIX i d’identitat castellana-manxega, a la comarca de Villena i, anant al sud, inclouria
també la zona d’Orihuela, amb una clara identitat murciana. I no és el cas. Per
tant, necessitem una definició més restringida, més acurada, del que és la
identitat “churra”.
 |
|
|
També podríem fer servir una
aproximació de tipus històric, considerant les comarques “churras” com aquelles
zones de l’interior de les províncies de Castelló i de València repoblades
originàriament per gent provinent de l’Aragó i en les quals, a més a més, els processos
de repoblament es van acostumar a fer sota furs aragonesos i impulsats i
governats per senyors feudals aragonesos. Aquesta definició inclouria l’Alto
Mijares, l’Alto Palancia, així com la comarca de la Serranía i l’Hoya de Buñol.
Aquestes comarques comparteixen un mateix substrat lingüístic i cultural, ja
que el procés de repoblament viscut al segle XIII i XIV va comportar
l’establiment de poblacions de parla aragonesa i no catalana. La llengua
aragonesa era la llengua parlada a tot el territori aragonès durant els segles
XII i XIII, tot i que a mesura que s’entra en el període de la baixa edat
mitjana es comença a produir un ràpid procés de castellanització, especialment
a les ciutats i viles, que a poc a poc anirà irradiant també cap als seus hinterlands rurals. Les comarques
“churras”, repoblades per parlants de l’aragonès, segurament deurien viure un
procés similar, de manera que a finals de l’edat mitjana ja es devia haver
completat del tot el procés de substitució lingüística de l’aragonès pel
castellà, deixant com a llengua pròpia d’aquest territori un castellà amb una
forta base lèxica, morfològica i fonètica aragonesa i amb influències de la
veïna llengua catalana. Aquest dialecte del castellà es coneix com a “churro”. Tot i que aquesta varietat lingüística convivia
amb el valencià com a llengua oficial –en valencià redactaven els seus
documents els notaris i l’administració reial també en aquestes comarques,
almenys fins al Decret de Nova Planta de 1707–, mai es va produir un procés de
substitució lingüística d’aquesta llengua “churra” pel valencià, tot i el seu
major pes demogràfic i la seva posició de preeminència social i política.
 |
| Mapa amb l’evolució històrica de l’aragonès |
Així doncs, tornant al problema
plantejat inicialment –la delimitació de l’espai i els trets compartits–,
aquesta perspectiva històrica i lingüística ens permetria afinar una mica més
la definició de la identitat “churra” i vincular-la a l’extensió d’aquesta
forma dialectal del castellà. També podem fer extensiva aquesta identificació a
d’altres trets culturals propis de la gent d’aquest mateix territori, com
podrien ser elements del folklore popular, el més destacat dels quals seria la
jota aragonesa.
 |
| Ballant la jota a la plaça de Montán, durant la festa major |
Si acceptem aquesta definició, se’ns
obre un nou problema que no és altre que el conflicte entre la superposició de
les fronteres administratives i històriques amb les fronteres dialectals. En
efecte, el dialecte “churro” no només es parla al País Valencià, sinó que també
es parla a la part del sud i del sud-est de la província de Teruel, bàsicament
a les comarques de Javalambre, Gúdar i el que anomenem impròpiament com “el Maestrazgo”,
que els naturals de la zona havien anomenat tota la vida com “las Bailías”. Aquesta
frontera lingüística deixa fora, per exemple, comarques properes com les
d’Albarracín o la zona de la ciutat de Teruel, que presenten trets lingüístics
diferents. Més enllà de la seva utilització en l’àmbit de la dialectologia, el
concepte “churro” i el seu abast geogràfic ens remet, de fet, a una antiga
connexió geogràfica i humana que havia vinculat secularment les poblacions
“churras” a banda i banda de la frontera històrica de l’antic Regne de València
amb el Regne d’Aragó. Si ens centrem en el sector de Castelló, a la banda de
l’Alto Mijares i l’Alto Palancia apareixen uns eixos geogràfics clarament
definits que connecten aquests territoris amb les zones de Gúdar i Javalambre i
que han estat vies d’intercanvi econòmic i humà des de fa segles. D’una banda,
el riu Palància –i la seva connexió a través de l’altiplà de Barracas amb la
conca alta del riu Millars– articulava el camí entre la costa valenciana i
l’interior aragonès, el camí que segueix l’actual “autovía Mudéjar”, fins a
arribar al port d’Escandón, que delimitava l’accés a la zona d’influència de la
ciutat de Teruel. A banda i banda d’aquest eix natural, les serres de
Javalambre i de Gúdar servien de teló de fons a la conca alta del riu Millars,
l’altra artèria natural de connexió entre la comarca de l’Alto Mijares i les
comarques de Sierra de Gúdar i les Bailías. Aquest darrer eix natural, que
recull les aigües de Javalambre a través del riu d’Albentosa i les de Gúdar amb
els diferents naixements del Millars (el de La Escaleruela, a Sarrión, i el del
Castellar), es veu flanquejat a l’est per una altra via de connexió, de més
difícil trànsit, que és la vall del riu de Villahermosa, també conegut com riu
de Linares, i que connecta la part baixa de l’Alto Mijares –la zona propera a
la Plana– amb els vessants sud de Penyagolosa i arriba al cor de la Sierra de
Gúdar a través de Puertomingalvo, Linares i Valdelinares, terres properes i
molt vinculades històricament, cultural i geogràfica amb el nucli de les
Bailías, al voltant de Cantavieja i Mosqueruela. Aquesta estructura geogràfica
engloba en el seu interior dues serres, la serra d’Espadà i la serra d’Espina,
que divideixen aquest territori entre l’Alto Mijares i l’Alto Palancia, per una
banda, i l’Alto Mijares i els altiplans de Teruel, per una altra banda.
 |
| Paisatge típic de l’Alto Mijares. Corrales de Gausa (Montán) |
Així doncs, encara que les
fronteres administratives (entre comunitats autònomes i entre províncies)
separen aquestes comarques, tot i que les fronteres orogràfiques (bàsicament
les serres d’Espina, d’Espadà i la Calderona) les fragmenten en comarques amb personalitat
pròpia, podem concloure, tal com fan els impulsors del blog “Lengua Churra”,
que les comarques “churras” són l’Alto Mijares, l’Alto Palancia, la Serranía,
l’Hoya de Buñol, el Rincón de Ademuz, Gúdar, Javalambre i las Bailías. I
defenso aquesta delimitació no només per criteris lingüístics o culturals, sinó
també per la meva experiència personal i familiar. Jo he nascut a Barcelona,
però les meves arrels familiars estan al bell mig d’aquesta terra. Soc allò que
es diria un “churro” de pota negra, o un “8 apellidos churros”. Per la banda
paterna, de Montán (Alto Mijares), i per la materna de Campos de Arenoso (Alto
Mijares) i de Caudiel (Alto Palancia). En tots dos casos, les línies familiars
eren del poble de tota la vida, o havien vingut d’Olba o d’Albentosa, ja a la
banda de Teruel. I la memòria familiar relativa a relacions comercials o
desplaçaments sempre s’ha mogut en aquest àmbit geogràfic: el meu pare anant a
vendre una càrrega de figues a Manzanera amb el “macho”; l’avi anant a tocar l’acordió
a Zucaina o Villahermosa; la referència al blat de las Bailías o als pastors
transhumants, els “herbajantes”, que anaven i venien per “las cañadas” amb els
ramats d’ovelles i cabres. Igualment, recordo l’existència de vincles amb les
poblacions de la serra d’Espadà o de la vall del Palància, però en cap cas
aquesta memòria em connecta ni amb la Plana de Castelló, ni amb les comarques
de parla valenciana de l’Alcalatén o de l’Alt Maestrat.
 |
| Vista general de Montán, amb Penyagolosa al fons |
 |
| Imatge del convent dels Servites de Montán |
Un cop delimitat l’espai i
definits els trets bàsics d’identitat, torna a plantejar-se la pregunta inicial,
la del nom, quin nom i si el nom fa la cosa. Si ets català, valencià o
aragonès, és ben senzill delimitar l’espai, identificar els trets d’identitat
bàsics i donar nom a la identitat amb la qual t’identifiques. En canvi, en el
territori que hem descrit, aquesta qüestió és molt més difícil. Qui som? Com
ens diem? Intentarem contestar-la.
Una resposta ràpida i merament
descriptiva seria referir-nos a aquest territori com “la part del País Valencià
de tradició cultural aragonesa”, i a la seva gent com “aragonesos del País
Valencià o valencians de cultura aragonesa”. Tot i la raonable precisió de les
expressions utilitzades, tothom estarà d’acord en la seva nul·la efectivitat a
l’hora de descriure i d’identificar emocionalment, realment, territori i
persones. Expressions massa llargues, massa confuses, ja que barregen dos
significats diferents i clarament diferenciats, corresponents a identitats
culturals (aragonès, valencià) i administratives (Aragó, País Valencià)
clarament definides. Dit d’una altra manera: els habitants d’aquest territori
pateixen un primer problema que és la impossibilitat de contestar de manera
satisfactòria amb una sola paraula a la pregunta “qui som?”. De fet, ni som
valencians –en un sentit ple del terme– ni tampoc som aragonesos. Faig aquesta
afirmació no només amb la intenció de polemitzar, sinó també expressant la
realitat viscuda des de la meva infantesa, passada a temps parcial d’estiu,
Pasqua i Nadal a Montán, un poble situat al sud de la comarca de l’Alto
Mijares, entre la serra d’Espina i la d’Espadà, actualment amb menys de 360
habitants l’any 2018.
 |
El meu avi, trillant a l’era de Bajocastillo, a Montán.
Formes de vida tradicionals que s’han perdut |
Tant a Montán com a molts pobles
de l’Alto Mijares, fa molt temps que hi és arrelada una àmplia colònia
estiuejant, majoritàriament provinent de la Plana i, sobretot, de València capital,
de l’Horta i d’altres comarques properes. Aquesta colònia és majoritàriament
valencianoparlant i es diferencien de la resta de pobladors pel fet que els
seus vincles amb aquests pobles no són de naixement o familiars o, si és aquest
el cas, el vincle familiar és ja tant allunyat en el temps que ja es pot donar
per perdut. Des del punt de vista dels autòctons, aquestes persones sempre eren
identificades com a “valencianos”, tant si eren de València, de Sagunt o de
Castelló, una identificació que clarament els vinculava amb la seva condició de
valencianoparlants o, per a ser més precisos, amb la seva provinença de
poblacions que tenen el valencià com a llengua pròpia. En canvi, els autòctons
no utilitzaven mai aquest terme per a referir-se a ells mateixos, ni
individualment ni col·lectivament. I la raó que no l’empressin no era que hi
hagués un altre terme alternatiu. La raó, simplement, era que no eren
“valencianos” des d’un punt de vista lingüístic i cultural, encara que ni tan sols
tinguessin un terme alternatiu per a expressar el que realment eren.
Aquesta “disfunció”, si se’m
permet l’expressió, encara es feia més evident en el moment que els autòctons
migraven cap a zones urbanes, ja fos València, ja fos Barcelona. En tots dos
casos, apareixia el conflicte de la “identificació” d’aquestes persones en uns
termes que fossin comprensibles i acceptables socialment, un conflicte de difícil
resolució ja que no existien –ni existeixen– paraules clares i reconegudes que
realitzin aquesta funció de manera satisfactòria.
Veiem, en primer lloc, el cas de
València. Com s’anomenen al cap i casal del País Valencià les persones que
provenen de les comarques interiors? En general, se’ls diu xurros, tant si provenen de la zona aragonesa com si, més en
general, són castellanoparlants. L’etimologia de la paraula xurro és molt discutida. Una teoria diu
que és d’origen preromà o basc i deriva de l’arrel tzuria, que vol dir ‘blanc’ –la mateixa etimologia que el riu Túria–,
en al·lusió a la blancor de les roques calcàries que travessa aquest riu al seu
pas per la comarca dels Serrans. Una altra etimologia al·ludeix a l’expressió
que deien els naturals d’aquestes comarques quan juraven un càrrec en valencià,
dient “yo, churo” en lloc de “jo, jure”. Altres aficionats a l’etimologia –que porten
aquesta disciplina al que més aviat definiríem com una de forma de lleure–
adjudicaven l’origen del terme “churro” a una xurreria propera a l’estació de
ferrocarril on arribaven els trens que baixaven de Teruel i que portaven a la
ciutat naturals de les comarques “churras”. Com podem veure, el terme churro apareix a València com un terme
col·loquial, segurament amb un cert caràcter pejoratiu, i no pas com un terme
culte aplicable a una identitat reconeguda. Una situació que reforça la idea de
disfunció que plantejava
anteriorment.
 |
| Rondalla de Campos de Arenoso, tocant a la plaça durant la festa major de San Pedro |
Si apuntem ara cap a Barcelona,
trobarem el fil d’una altra història que ens portarà a la mateixa conclusió.
Des de finals del segle XIX es va obrir un corrent migratori molt important que
portava la gent de l’Alto Mijares cap a la gran metròpoli catalana. Aquest flux
migratori va portar molts habitants d’aquesta comarca a viure als barris
industrials de Barcelona, especialment al barri del Poblenou, a principis del
segle XX. Més tard, a finals de la dècada de 1920, el flux s’intensificaria amb
l’atracció que produïen les obres públiques que van començar a transformar
Barcelona, des de la construcció del metro a l’Exposició Universal de 1929. De
vegades, aquestes migracions tenien caràcter circular o eren d’anada i tornada
en períodes de temps no molt llarg. Aquest va ser el cas del meu avi patern,
José Macián Salvador, que va viure un parell d’anys a Barcelona, a la zona del
Clot, acabat de casar, i allà va tenir el primer fill. En el seu cas, va venir
a treballar a una brigada que es dedicava a urbanitzar carrers i col·locava
panots a les voreres. Després tornaria de nou a Montán i allà naixerien la
resta de fills, entre ells el meu pare. Als anys 60 va tornar a actuar el motor
d’atracció de Barcelona, i noves onades de paisans de l’Alto Mijares van fer el
viatge cap a la gran ciutat, com va ser aleshores el cas del meu pare. En totes
aquestes onades migratòries, es plantejava la mateixa qüestió nominalista a
l’hora d’identificar les persones que venien d’aquesta zona i es donava la
mateixa disfunció que hem comentat adés: la dificultat de trobat un nom que
expressés aquesta identitat, valenciana i aragonesa, però ni valenciana ni
aragonesa plenament. És curiós veure com, també a Barcelona, va aparèixer una
expressió col·loquial que els identificava, una expressió que, a diferència del
“churro” valencià –una mica pejorativa i creada pels valencianoparlants– seria
una expressió creada pels migrants mateixos i amb una connotació bastant
diferent. La resposta que els migrants de l’Alto Mijares donaven a la pregunta
“I tu, d’on ets?” que els feien els autòctons catalans era: “Soy del Barranco l’Hambre”,
un topònim inventat, que volia dir, simplement, “sóc d’un lloc molt pobre,
muntanyós, on l’expectativa vital era la gana”, un topònim imaginari amb un toc
de tristesa i un toc d’esperança, que explicava tot el que calia explicar sobre
el motiu de la migració i sobre el lloc d’on es venia. Buscant, buscant,
segurament acabareu trobant algun lloc a l’Alto Mijares que tingui aquest
topònim. De fet, n’hi ha un “Barranco del Hambre” al terme municipal de Cirat,
a la banda de la pedania del Tormo. Però el topònim no va ser creat per algun
cirater enyoradís de la terreta; va ser un destil·lat col·lectiu emocional que
trobo realment afortunat. Perquè, efectivament, aquella terra muntanyosa de
l’Alto Mijares era, aleshores, i és encara, una terra pobra, bonica i
feréstega, en la qual es fa difícil guanyar-se la vida i de la qual moltíssima
gent ha hagut de marxar per a fugir de la gana o per trobar un futur més digne.
 |
Fotografia de l’antic carrer de Núria, al barri del Clot de Barcelona,
en l’època en la qual hi va viure el meu avi |
Com podem veure, una terra que no
té un nom per a expressar quina és la seva identitat és una terra que té un
problema, una disfunció, que caldria abordar i mirar de corregir. Els autòctons
–almenys els de l’Alto Mijares– no es diuen a si mateixos valencians, tampoc es
reconeixen com a aragonesos de manera plena –administrativament, no ho són–, saben
que a València els diuen “churros”, amb un cert to despectiu, o bé
s’autoanomenen amb una dosi considerable de poesia i de tristesa “hijos del
Barranco l’Hambre”, i alguns, molt pocs, potser saben de l’existència d’un
dialecte del castellà, dins la família dels dialectes aragonesos, conegut com a
“churro” i que es parla en la seva terra. Fins i tot, buscant per les xarxes
socials, trobareu un simpàtic intent de crear una toponímia específica per a
les comarques de l’Alto Mijares i l’Alto Palancia, amb el mot “Casteruel”,
híbrid de Castelló i Teruel.
 |
| Tres generacions de Macianes juntes |
Si atenem les característiques
demogràfiques, econòmiques i socials d’aquestes comarques, no ens estranyarà gaire
constatar la gairebé inexistència de cap moviment social o polític que
reivindiqui la identitat pròpia, ni que sigui a un nivell bàsic de manteniment
del patrimoni etnocultural i lingüístic. Fins als anys 60, l’aïllament
geogràfic i el manteniment de les formes de vida tradicionals havien mantingut prou
vives les formes lingüístiques genuïnes del “churro”, així com altres
expressions de cultura popular pròpies d’aquestes comarques (la música, el cant
i el ball de la jota, les rondalles, el cant de la prosa i les “albás”, etc.).
A partir dels anys 70, amb el procés de despoblament creixent, amb l’impacte
d’una escolarització plena en llengua castellana estàndard –que les generacions
anteriors no havien tingut, almenys amb la intensitat i extensió suficient– i,
sobretot, amb l’entrada massiva dels mitjans de comunicació de masses en la
vida familiar i social, tots ells utilitzant el castellà estàndard, han anat
arraconant la pervivència de paraules, construccions, fonètica i d’altres
característiques genuïnes de la manera de parlar de la gent “churra”. Un procés
que s’ha desenvolupat en paral·lel al procés de desaparició progressiva d’un
estil de vida tradicional centrat en el treball agrícola, ramader i forestal,
que ha portat també a la desaparició de feines, activitats, eines i festes que,
en el millor dels casos, han quedat recollides en algun museu etnogràfic o han
servit d’excusa per alguna festa popular revival
de les antigues tradicions. Jo vaig tenir la sort –segurament devia ser un dels
darrers– de viure amb un peu a cada món. D’una banda, vaig néixer i créixer a
Barcelona, per tant, en un context cultural i social urbà i, a més a més,
bilingüe en català i castellà. D’una altra banda, durant tota la infància vaig
compartir amb la meva família a Montán les vacances escolars i, per tant,
passava prop d’un mes i mig cada any fent immersió total en una manera de
parlar, de viure, de relacionar-se que, encara en aquell moment, conservava els
trets principals d’aquesta identitat “churra”, tant en l’aspecte lingüístic com
d’estil de vida. Això m’ha permès conèixer de primera mà moltes paraules que
estan caient en desús i que, gràcies al meu bilingüisme, he pogut relacionar
amb paraules similars en català o, si investigues una mica, amb paraules
específiques de l’aragonès. He pogut viure encara de primera mà feines que
s’han perdut ja del tot –o gairebé– com trillar a l’era amb un “trillo” tirat
pel “macho”, com “cortar las colmenas” i recollir la mel, com “arrastrar
madera” o fer el “matapuerco” tradicional. He pogut parlar amb els meus avis,
amb els tiets i tietes i sentir de primera mà la descripció de com es feia una
carbonera, de com s’anava a la “siega por aquellos aragones”, com sortien a fer
“gabillos” per a vendre’ls als forns de ceràmica d’Onda, com entraven i sortien
els “cañizos” de “las higas” a assecar a “las porchás”, o de com la gent criava
cucs de seda a casa amb fulles de morera, o de com feien vi en “los cubos” d’obra
o aiguardent en alambins. En certa manera, he estat un privilegiat que ha
tingut accés a un patrimoni cultural i etnològic ancestral des de la meva
posició de persona urbana i moderna, sentint-me còmode en tots dos mons. Un
món, el de la llengua i la cultura tradicional pròpia de les comarques
“churras” que, lamentablement, està en procés d’extinció si no és que algú fa
alguna cosa.
Aquest algú hauria de ser, en
primer lloc, la gent que encara viu allà i que encara manté part d’aquest
patrimoni o que, com a mínim, en guarden memòria directa. Em costa entendre com
és que no ha aparegut de forma clara i valenta un moviment de conservació i
dignificació d’una cultura específica, a mig camí entre l’aragonesa i la valenciana,
que mereix alguna cosa més que ser objecte de brometa o d’oblit. Aquest algú haurien de ser, també, els poders
públics, començant pels ajuntaments i seguint pels governs provincials i
autonòmic, que apostessin decididament per aturar la desertització demogràfica
que afecta aquestes comarques, especialment l’Alto Mijares, per a oferir
serveis públics de qualitat i oportunitats de desenvolupament econòmic
sostenible a les persones que encara hi viuen, per tal de fixar tant com es
pugui la trama social i humana sobre la qual se sustentava una cultura. Per
desgràcia, no soc gaire optimista en relació al resultat de cap d’aquestes dues
crides. D’una banda, la demografia moribunda d’aquestes comarques, especialment
l’Alto Mijares, dificulta i molt l’articulació de cap moviment social viable. Són
massa poca gent, són majoritàriament massa vells i tenen massa problemes de
subsistència en el dia a dia com per a aixecar una veu des de la base de la
societat que, com a mínim, avisés al món que una cultura –petita, pobra,
desconeguda– està a punt de desaparèixer. D’una altra banda, per la poca visió
política dels pocs polítics d’aquestes comarques, lligats massa sovint per
visions curt-terministes i amb poca o nul·la capacitat de generar visions
estratègiques capaces de revertir la situació. Finalment, una barreja de les
dues, que es manifesta en l’ínfim pes polític que té el vot de la gent de les
nostres comarques... El passat 28 d’abril, a les eleccions generals, en tota la
comarca de l’Alto Mijares sencera es van emetre uns 2.500 vots en els seus
col·legis electorals. Aproximadament el nombre de vots que s’emeten en un sol
col·legi electoral d’una ciutat mitjana o gran. Una irrellevància numèrica que
es tradueix en irrellevància política i, com a conseqüència, en la condemna a
mort d’una expressió cultural valuosa com era la cultura “churra”. Potser algú
haurà d’aixecar un moviment polític que manllevi la idea dels veïns del nord i
reivindiqui “El Alto Mijares Existe”, mentre encara estiguem a temps.
