Amb el permís d'Ismael i de l'autor de la introducció, el també col·laborador nostre Òscar Pérez Silvestre, publiquem el Pòrtic que encapçala esta edició. Enhorabona, Ismael!
Pòrtic
Els
noms de lloc –els anomenats tècnicament topònims– són un patrimoni que
cada poble ha de salvaguardar i compartir. Són tan comuns alguns d’ells en la
conversa diària que, sense adonar-nos-en, formen part de la nostra
quotidianitat. Els llocs on anem o als quals fem referència tenen nom, un nom
que ve del passat i que en el nostre present és compartit per la resta
d’habitants del nostre entorn; però, com en tot, hi ha diversos graus de
coneixement depenent de l’edat, de l’experiència viscuda, de l’ofici de cada
persona, del grau d’arrelament, de la curiositat de cadascú, independentment
del fet que visquen en el mateix poble.
La
motivació primera que genera un nom de lloc és la necessitat d’acotar el
territori més pròxim, saber-ne els límits, poder denominar, descriure la terra
on naixem o vivim i dirigir-hi els nostres passos amb exactitud. Sobre la
creativitat, sempre hi ha una part compartida amb altres pobles, i per això hi
ha topònims estesos ací i allà; en altres ocasions, un color, la vegetació que
hi abunda (o hi abundava), una forma curiosa, un malnom, una llegenda o
qualsevol altre motiu ens bateja una contrada més o menys àmplia. I això, amb
el temps, es converteix en una herència, en un patrimoni cultural que passa
oralment de generació en generació no com un objecte inanimat, sinó com una
realitat viva i necessària per a la supervivència, almenys en un temps en què
aquests conceptes eren sinònims. La modernitat industrial i postindustrial ens
va portar a abandonar oficis tradicionals i indrets guanyats a la natura, que
sovint ja no s’han recuperat. Amb això va vindre la manca de necessitat
d’alguns noms de lloc als quals ja no calia anar a treballar, a buscar aigua o
a qualsevol altre afer quotidià, superat a poc a poc per la introducció
d’altres costums i hàbits. Possiblement, l’excursionisme com a pràctica també
moderna ha aportat el seu granet d’arena a la recuperació dels noms
tradicionals, unit a altres qüestions estratègiques com els usos militars dels
mapes –castellanitzats, per altra banda, quan no deformats– i la regulació
administrativa (cadastral i notarial) de les possessions agrícoles.
Sense
perdre de vista això, val a dir que els topònims solen ser prou fixos, però no
immutables, i no em referisc a un canvi puntual de pronúncia o d’escriptura.
Sense considerar la pèrdua de noms quan hi ha la substitució d’una cultura per
una altra –per exemple, la nostra expulsió dels moriscos a partir del 1609–,
una motivació qualsevol pot fer que aparega un nom nou per a un lloc que ja
tenia denominació (el canvi d’amo d’una propietat, la desaparició de l’element
singular...). Casos com aquests expliquen que, de vegades, en un mateix moment
històric convisca més d’un nom per al mateix lloc, o que els informants actuals
ja no reconeguen un topònim que apareix en la documentació però que, per
dissort, no té cap vitalitat i, per tant, ha mort.
Els
noms de lloc ens parlen –a vegades, encriptadament– del procés viu de la denominació.
Nosaltres, els habitants de la serra d’Espadà, som un bon testimoni de
superposició de capes toponímiques. La més duradora, sens dubte, és la
toponímia major, és a dir, els noms de poble, que evolucionen ben poc des del
moment de la fundació si no es dóna el cas d’haver-ne canviat totalment el nom
per motius administratius (Suera, per exemple, feia referència a tota la
vall i als diversos poblaments que hi havia, no al nucli actual). Els hidrònims
també resisteixen bé el pas del temps, juntament amb alguns noms de partides
del terme que ens van llegar els moriscos expulsats. Possiblement, la toponímia
menor està més subjecta als vaivens històrics i als capricis de la memòria
col·lectiva, d’ací la necessitat de recollir-los i estudiar-los per deixar-ne
constància. Cada casa és un món, i cada poble també: en toponímia no es pot
generalitzar mai, i qui subscriu té un respecte immens per aquesta branca de
l’onomàstica i hi manté una distància prudencial.
Per
què he dit que és un patrimoni que cal salvaguardar? Sembla que en aquest món
només interesse allò que tinga una utilitat directa, que ens aporte un benefici
ràpid i objectiu. Sí, al calaix o al disc dur dels records tots tindrem
segurament les fotografies dels avantpassats, que reverenciarem com una icona
sagrada. I em pregunte jo: i si amalgamem la nostra consciència de pertànyer a
un grup humà amb un coneixement superior de la terra que l’ha fet possible? No
és això una utilitat directa i un benefici, ni que siga de satisfacció íntima?
En
l’anomenament dels llocs conflueixen dos tipus de patrimoni cultural: el
material i l’immaterial, és a dir, d’una banda els elements naturals o
artificials, i de l’altra la imaginació i la llengua. La UNESCO, en la Convenció
per a la protecció del patrimoni immaterial (2003), entén per patrimoni cultural immaterial
«els usos, les representacions, les expressions, els coneixements i les
tècniques –juntament amb els instruments, els objectes, els artefactes i els
espais culturals que els són inherents– que les comunitats, els grups i, en
alguns casos, els individus reconeguen com a part integrant del seu patrimoni
cultural. Aquest patrimoni cultural immaterial, que es transmet de generació en
generació, és recreat constantment per les comunitats i els grups en funció del
seu entorn, la seua interacció amb la naturalesa i la seua història, els infon
un sentiment d’identitat i continuïtat i contribueix, per tant, a promoure el
respecte de la diversitat cultural i la creativitat humana». Un dels àmbits en
què es manifesta és, evidentment, la llengua com a vehicle de les tradicions
(‛allò que es transmet’) i de les expressions orals.
Aquesta
recomanació internacional de la UNESCO ens il·lumina en la coneixença,
valoració i recuperació de la nostra toponímia tradicional. La toponímia local
major i menor exigeixen un treball minuciós de recopilació, contrast –de
diverses fonts orals i escrites–, d’estudi individualitzat i de fixació. És una
labor interdisciplinària, en la qual solen participar persones l’experiència de
les quals permet d’arribar a definir el corpus.
El
cas que ens ocupa és un clar exemple de tot el que hem exposat adés. Ismael
Chiva Molina és un jove admirable per la seua preparació, i sobretot per uns
ingredients que trobe imprescindibles: la seua curiositat, la inquietud i el
treball incansable. Costa topetar persones tan implicades i discretes en un
poble, i ell n’és un exemple palmari: excursionista, músic, investigador,
escriptor, bloguer i tuitador amb «Camins en la natura», expert en
audiovisuals, estudiant continu... I, a més a més, ben arrelat al seu poble,
Artesa. Crec que són la base que defineix la seua personalitat i el treball que
ara presenta en públic.
Tal
com em comentava, les prospeccions realitzades fins ara sobre la toponímia
d’Onda deixen fora els noms menors de lloc d’Artesa, considerada segons per a
quines coses dins del terme de la vila d’Onda. Com he apuntat més amunt, és la
més fràgil, encara que sovint siga la més recent (segles XIX-XX); amb la
desaparició dels referents, la memòria es dilueix... Dels dos centenars llargs
de topònims recollits i documentats, la immensa majoria són –seguint la
classificació que sol emprar-se– d’elements físics i vies de comunicació
(orografia, hidrografia natural, divisions del terme i vies de comunicació) i d’altres
propis de la presència humana (poblament, partides i altres llocs d’interés).
Hi trobareu casetes, corrals, arbres o arbredes singulars, elements relacionats
amb l’aigua (séquies, sénies, basses i bassons, fonts, assuts, aqüeductes,
pous, tolls, rambles...), eres, coves, camins, paratges, parades de caçadors, a
més d’altres més pròxims com els vostres carrers i places, ben explicats.
L’autor,
inquiet de mena, com és habitual s’ha servit de diversos informadors i de fonts
escrites de diferents èpoques. És –ho reitere– una investigació immensa que
conjuga treball a peu de camp, entrevistes, consultes d’arxiu i de biblioteca,
i, encara més, molta reflexió i una oïda sempre parada. M’imagine l’Ismael amb
una llibreta a la mà i sempre rumiant, com un mossén Alcover quan anava pels
pobles arreplegant el lèxic viu a principis de segle XX. No cal dir que el seu
estudi arredoneix i completa amb escreix la toponímia d’Onda, de la qual depén
el nucli d’Artesa. La rodalada, per explorar fins ara, ja compta amb un llibre
fonamental, escrit des del coneixement detallat, amb mètode i, sobretot, amb
molta estima; tota la que només pot mostrar un bon fill del poble com el meu
admirat Ismael.
Òscar
Pérez Silvestre
Filòleg
i investigador
Eslida,
estiu de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies pel teu comentari. Entre tots i totes hem de treballar per fer un territori millor.