Què és Espadàniques?

dijous, 7 d’agost de 2014

Els viatges de Juan Sánchez Cisneros per la serra d’Espadà (1805-1807)


Poques dades concretes coneixíem dels orígens d’este naturalista i militar murcià molt relacionat amb València (1777?-1838?) fins que l’any 2009 el professor Juan Miguel Casanova va llegir la seua tesi a la Universitat de València, titulada La minería i mineralogía del Reino de Valencia a finales del período ilustrado (1746-1808), que es pot consultar en línia.
Pel seu interés en la Química, fou membre de diverses societats i acadèmies espanyoles, i després de passar per diverses ciutats (Cadis, Barcelona, Madrid, París...) a principis de 1801 va arribar a València com a capità de les impopulars milícies provincials, una mena d’exèrcit de reserva conformat pel sistema de lleves o quintes. A partir d’aleshores va començar a publicar en el Diario de Valencia diversos articles sobre la fabricació del sabó, l’ús terapèutic dels banys, la vacuna antivariòlica, la galvanització, les virtuts del café, l’extracció del sucre i com refinar-lo, mineralogia i història natural.
A partir del 1802 el trobem integrat en la Reial Societat Econòmica d’Amics del País de València, a la qual presenta memòries de les seues especialitats i queda encarregat d’avaluar-ne d’altres autors. En formació permanent, creiem que era una autoritat a la qual es tenia en compte i era el màxim referent en matèria de mineralogia a València. De fet, a principis de 1803 fou nomenat soci numerari, ocupà el càrrec de vicesecretari de l’entitat i principal responsable i membre actiu d’un Gabinet d’Història Natural en projecte, encarregat de catalogar roques i minerals útils a la indústria, les arts i l’agricultura.

Abans d’esclatar la Guerra del Francés (1808-1814), el militar Sánchez Cisneros va dur a terme diverses eixides científiques per a fer estudis mineralògics, geològics i geogràfics pel marge esquerre del Túria i per la serra d’Espadà. Dissortadament, no s’han conservat les memòries d’estes eixides, però sí altres testimonis més resumits que volem oferir als lectors d’ESPADÀNIQUES, en este cas els documents que toquen al nostre territori.

En estes eixides temporals a la serra d’Espadà entre 1805 i 1807 combinava els coneixements de la geografia física i la història natural. Cap a finals de 1803 ja havia visitat la Vall d’Uixó, on va recollir múltiples mostres que consten en el seu catàleg de minerals i hi va visitar diversos jaciments. L’estiu de 1805 el trobem de nou a la serra, en concret a la Vall d’Uixó (Penyalba, l’Anogueret, Sants de la Pedra, Sumet, ermita de Sant Josep), Fondeguilla (barranc del Batle), Eslida (Castro).
L’agost de 1806 el tornem a trobar a la Vall d’Uixó (el Garrut, Pipa), des d’on es va anar endinsant en el cor de la serra d’Espadà des de Betxí, Artana, Eslida, Chóvar, Aín, l’Alcúdia de Veo, Jinquer, Veo, Benitandús, Onda, Montanejos, fins a recórrer una trentena de pobles. Però, esta eixida tenia molts altres objectius que els purament mineralògics, tal com ens mostra la documentació i ha posat en relleu Juan Miguel Casanova:
1. Fixar els autèntics límits geognòstics o naturals de la serra d’Espadà.
2. Mesurar la seua àrea o perifèria, unes 22 llegües, que va recórrer quasi completament a peu en quatre dies i mig.
3. Determinar l’altura del pic Espadà amb l’ús de baròmetres i termòmetres.
4. Determinar la seua edat geològica.
5. Estudiar el cràter d’un volcà descobert a l’Alcúdia de Veo.
6. Recollir minerals i roques per al Gabinet.
7. Reconéixer la qualitat dels terrenys de cada poble de la serra en relació a l’agricultura, incloent la plana fins a la desembocadura del riu Millars.
8. Rectificar el «montón de errores que cometió el sabio Cavanilles por la demasiada comodidad con que hizo sus viages».
L’última carta d’este viatge la va escriure des de Benitandús el 14 de setembre de 1806. El 5 de novembre presentava a la Reial Societat Econòmica la memòria anomenada «Viaje físico geográfico a la Sierra de Espadán», que finalment no va ser publicada i degué desaparéixer entre les possessions del científic durant la Guerra del Francés. Ocupava 15 plecs i contenia algun dibuix, i l’autor la definia com «tan libre de hipótesis y exageraciones como llena de verdad e imparcialidad».
Dissortadament, devia ser una font d’informació de molt de detall que no podem gaudir. Ens acontentarem llegint alguns resums publicats per la Gaceta de Madrid i en les actes de la Societat Econòmica d’Amics del País, a la qual agraïm les facilitats en la consulta del seu magnífic arxiu.






Informació sobre el cràter del volcà de l'Alcúdia de Veo i el seu terme















Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Moltes gràcies pel teu comentari. Entre tots i totes hem de treballar per fer un territori millor.