Huit despoblats moriscos de la serra d'Espadà

per Ismael-Pascual Chiva i Molina

Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ipasc_CM i @caminsnatura

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball, que es publica íntegre ací i en dos entregues en el seu magnífic blog. Visiteu-lo!

  

Deia Joan Fuster que els moriscos conformaven el contingent autòcton del País Valencià ja que, com diuen Herrero i Pons (1973), tot i haver renunciat als seus costums i haver adoptat completament els islàmics, la barreja amb els invasors nord-africans i àrabs no havia estat suficient per a desvirtuar la seua particularitat racial hispana, romana i visigoda. 

Distribució de la població al Regne de València el 1609. 

En negre, els llocs on només hi vivien moriscos

Nogensmenys, després de la conquesta cristiana, "la inassimilació d'aquesta minoria etnicolingüística, la disminució de les rendes senyorials, l'amenaça política que la seva vitalitat demogràfica comportava, les implicacions turques i la intolerància religiosa i social" (Ferrando i Nicolás, 2011: 234) provocaren un rebuig general dels cristians nouvinguts envers ells. Si el 1582 l'oposició interessada de gran part de la noblesa valenciana impedí que el Rei Felip I de València i II de Castella els foragitara (Costa, 2010: 27), el 1609 pràcticament ningú alçà la veu en contra del Decret d'expulsió signat per Felip II de València i III de Castella. Aquesta ordre d’expulsió suposà la pèrdua, en quatre mesos, de vora un terç de la població del Regne de València, al voltant de 125.000 persones (Ardit,  2010: 72; Ferrando i Nicolás, 2011: 234) i, a més a més, d'un grup dinàmic amb un ritme de creixement que ultrapassava en un 25% al dels cristians (Reglà, 1968).

Embarcament dels moriscos en el Grau de Vinaròs

Pintura de Pere Oromig i Francisco Peralta (1613)

Amb tot, València va tardar molt de temps a refer-se. A mitjan segle XVII, el cens de 1646 mostra com encara no s'havien assolit al Regne els nivells poblacionals anteriors a 1609 (Reglà, 1968). En definitiva, el País va sofrir un "gran buidatge" que comportà l'abandonament de 305 pobles, que representaven més del 55% dels 553 assentaments valencians de moriscos (Cano, 2014). Aquest buidatge s'accentuà pel fet que els repobladors que ocuparen les localitats morisques i els seus camps de conreu foren majoritàriament cristians valencians que migraren dins de les mateixes fronteres del país. En aquest sentit, el contingent estranger de repobladors no superà el 10% del total, amb una barreja de mallorquins, aragonesos, catalans, castellans o, fins i tot, genovesos (Gil, 2012: 118).

Vista del territori de la serra d'Espadà i del sud-est de l'Alt Millars

Singularment, la serra d'Espadà i la banda sud-est de l'actual comarca de l'Alt Millars, tancades dins del triangle format pels nuclis cristians de Sogorb, Sagunt i Onda, s'havien convertit en un dels territoris moriscos més septentrionals del Regne de València, amb una xifra inferior a 19.000 ànimes mahometanes el 1609 (Espadàniques, 2014). En anar-se'n tota aquesta gent, Gaspar Escolano (1611), historiador de l'època, descrigué com "no se puede contar la ruyna de los lugares del Reyno, y quan yermos y despoblados han quedado con la transmigración de los Moriscos; y la dificultad que se siente en poblarlos".

Als despoblats d'Artesa, Tales, Benitandús, Veo, l'Alcúdia de Veo, Eslida, Aín, Aiòder o Fanzara arribaren cristians nouvinguts. Els seus noms esborraren la petjada dels antics pobladors: antropònims de talers com Mahomat Abdosalem o Cilim Morisch, o d'artesols com Hamet Ubeÿt o Yucef Roget, que apareixen al cens de 1510 (Valldecabres, 2002: 251), es van esvair per sempre en favor de l'antroponímia cristiana. A pesar d'això, on si quedà la empremta musulmana fou als topònims d'aquestes poblacions, que es van mantindre després de l'expulsió morisca. Així doncs, l'Alcúdia deriva de l'àrab al-kudya, "el pujol", o Aín, d'ayn, "font" (DCVB), per citar-ne dos exemples.

La pitjor part d'aquesta despoblació se l'emportaren els nuclis que no tornaren a ser poblats. Només els situats als territoris espadànic i altmillarenc en fan una bona llista. Nosaltres ací en parlarem de huit: Benisuleima, Castro (de Suera), Alfeig, Alfara (de Benitandús), l’Algímia (d’Artana) o la Mesquita, l’Alcúdia (de Fanzara) o l’Alcudieta, Pelmes i Bellota.

BENISULEIMA

Benisuleima, o Suleima (Pérez, 2015a), anomenada després de l'expulsió dels moriscos com Suera Alta, va ser un llogaret de la vall de Suera que, des del segle XIX, s'integrà administrativament a Suera Baixa, l'actual Suera, de la qual ja depenia des d'abans pel que fa als afers religiosos. Les seues ruïnes se situen al cim d'un turó que domina el barranc de Castro, a una mitja hora a peu del cap municipal, uns metres a l'oest i per damunt del camí vell de Castro, i amb visió directa amb el castell de Maús. 

Turó de Suera Alta, des de la pista de Castro-Pedralba

D'acord amb Escolano (1611: 704), Benisuleima es va fundar a partir d'un duar integrat pels descendents d'un cabdill musulmà anomenat Suleiman, l'equivalent mahometà de Salomó. L'any de l'expulsió, aquest llogaret, juntament amb els de Saudent (l'actual Suera) i Castro, sumava 80 habitatges (López, 1829: 141). Un temps abans, el 1596, Benítez (1994: 117) registrava 26 cases a "Benizuleime".

En aquella mateixa època, molt poc abans de l'expulsió i en plena campanya evangelitzadora dels moriscos valencians,  el bisbe de Tortosa, el morellà en Gaspar Punter i Barreda, va presentar un pla per tal de reformar les parròquies existents als seus territoris. En el cas que ens ocupa, disposà la creació d'una església parroquial a Benisuleima, de la qual dependria Saudent. Aquest temple, que es ficà sota l'advocació de sant Bertomeu, va ocupar l'edifici de l'antiga mesquita del poble que, a banda, havia de reconstruir-se (Benítez, 1994: 118-119).

En ser obligats a emigrar els moriscos i quedar el poble abandonat, el duc de Sogorb atorgà una carta de repoblament a data de 22 de setembre de 1612, juntament amb la de Saudent. D'acord amb les dades de Cavanilles (1787: 106), a primeries del segle XVIII la xifra de veïns entre ambdues Sueres era de 70, i havia ascendit fins als 165 cap al 1785, gràcies a que "el suelo rinde mucho quando hay aplicación y constancia".

Un poc abans de la visita de Cavanilles, el 1765, el comptador major i procurador general del duc de Sogorb, Baltasar Venero de Valera, ens deixà una acurada descripció de l'indret, rebatejat ja com a Suera Alta, i habitat, segons ell, per 12 veïns. La diferència poblacional aleshores entre els dos nuclis era ja molt destacada, perquè el mateix Venero de Valera compta 78 veïns a Suera Baixa (Grau i Romero 2005: 64).

"El lugar de arriba, llamado Suera Alta, se compone de onze casas y doze vezinos, y está situado en la cumbre de otro monte de bastante elevación por la parte de oriente, en que está el único camino y subida al lugar, y por la de medio día, en que se halla un profundo barranco sobre el que se sitúa el pueblo, desde cuyas casas da vista a su hondura por estar abocado a él, y se manifiesta lo inaccesible del lugar por esta parte, mirándose desde él azia la del poniente y algo inclinado a la del norte, el castillo arruinado llamado de omenaje de Suera, en un encumbrado monte cuya cuesta desde el pueblo tendrá un quarto de legua. En el referido barranco de la parte de medio día vajo el lugar, se hallan algunas huertas con el beneficio del agua que nace de una fuente a la parte de arriba azia poniente, llamada de Castro y se recoge en una valsa para el riego de ellas, sirbiendo para el de las de este lugar de Suera Vaja otra fuente mayor copia que naze a la parte del norte del mismo barranco, distante un tiro de fusil de este dicho lugar. Siendo el todo de las huertas de este término doscientas quarenta y siete anegadas. 

Se halla todo el término bastante poblado de alcornoques cuya corteza sirbe de corcho, de que hay cosecha en este lugar, en los muchos montes que ocupan el término, y los más de ellos cultibados y plantados de algarrobos y algunos olivos y igueras". (Grau i Romero, 2005: 64).

Benisuleima, o Suera Alta, en l'actualitat

Aquest paisatge de sureres, o alcornocs, com deien els majors a l'arbre del suro, es mantenia a mitjan segle XIX, en afirmar Madoz (1847: 411) que "en Suera Alta y Suera Baja hay bastantes alcornocales, haciéndose continuas plantaciones para aprovechar el corcho". Així mateix, descrivia aquest autor el poble de la manera següent:

"Aldea con alcalde pedáneo dependiente del ayuntamiento de Suera Baja (1/2 hora), de la provincia de Castellón (5 leguas), partido judicial de Lucena (5 leguas), audiencia territorial y capitanía general de Valencia, diócesis de Tortosa (20 leguas). Situación: Sobre un peñasco en la falda meridional de un monte; la baten los vientos del Norte y Oeste. Su clima es templado y sano. Tiene 20 casas y una capilla dedicada á San Bartolomé, aneja a la de Suera Baja. El terreno es de buena calidad, que baña el río Seco, llamado barranco de Pedralva. Caminos: el que dirige á Matet y á Onda. El correo se recibe de este último punto tres veces por semana. Producción: trigo, vino, aceite, higos y algarrobas; hay alguna caza de conejos y perdices. Industria: la agrícola y un molino harinero. Población: 14 vecinos, 45 almas. Riqueza y contribución: con Suera Baja (véase)". (Madoz, 1849: 553).

La puixança del nucli de Suera Baixa respecte de la del de Suera Alta era més que evident, com ja s'observava al segle anterior. Madoz comptà 45 habitants a Suera Alta el 1849, mentre que a la Baixa n'eren 908 (Madoz, 1849: 553).

Arcs a Suera Alta

L'abandonament de Suera Alta es va completar en la segona meitat del segle XIX. L'onder Bernardo Mundina, al seu llibre Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón (1873: 532) explica que el llogaret "fué pocos años atrás habitado por algunos vecinos, pero hoy ha sido tal su decadencia y ruina, que solo cuenta en buen estado 5 casitas de uno y dos pisos inhabitadas la mayor parte del año".

De tot allò, hui no queda pràcticament res. Els habitatges altsuerencs estan a terra, envaïts per una frondosa vegetació que, a poc a poc, recupera l'espai que li pertoca. A més, el darrer dels vestigis que conservava de quan s'anomenava Benisuleima, el cementeri, va ser arrasat en obrir una pista que fa cap a la font de Castro.

Restes humanes al cementeri destruït de Benisuleima

A mode de tancament, cal apuntar que alguns autors com ara Bazzana i Guichard (1978) identifiquen les ruïnes de Suera Alta amb les del poble morisc de Castro, cosa que sembla contradir les paraules del cronista de la visita de Baltasar Venero de Valera als dominis del duc de Sogorb el 1765: "en virtud de la real pracmática de veynte y dos de setiembre del año mil seiscientos y nuebe, se volvió a poblar de nuevo este dicho lugar o universidad de Sueras, llamados entonces los dos pueblos, de que se compone Suleyma y Saudent, conocidos en el día por los dos nombrados Suera Alta y Baja" (Grau i Romero, 2005: 65).

CASTRO

Castro, o Castres, com l'anomena Escolano (1611: 704), va ser un llogaret de la vall de Suera. Les seues ruïnes estan ubicades al cim d'un turonet, a escassos metres del camí vell de Castro i molt a prop de la font homònima, aproximadament a una hora a peu de la capital del municipi. Etimològicament, el seu topònim deriva del llatí castrum, "fortalesa" (DRAE). No hem de confondre'l amb el seu conegut homònim fondeguiller, que és el que més profusament apareix citat a les fonts bibliogràfiques. La reiteració d'aquest topònim en diversos indrets de la serra d'Espadà fa pensar l'existència allà de nuclis cristians fortificats entre els segles V i IX "antes de la asimilación de la población hispanorromana de la España Oriental durante los siglos X y XI" (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 312-313).

Ruïnes al despoblat de Castro

El nucli anà perdent població des del segle XV. Dels 33 habitatges que tenia el 1415, passà a 26 el 1427, a 16 el 1451 i, finalment, a 6 el 1563 (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 319; Lapeyre, 2009: 43). Tanmateix, en els següents registres poblacionals de 1572, 1596 i 1602 no hi ha cap dada de Castro. Com ja havíem dit abans per a Benisuleima, el 1609 es comptaven 80 habitatges de moriscos a la vall de Suera (López, 1829: 141), xifra que hauria d'incloure la de Castro.

En ser expulsats, va quedar abandonat i ja no va ser repoblat amb cristians nouvinguts. És la causa que apunta Cervantes (1995: 300) per a explicar que no aparega citat com a poble al segle XVII. No obstant això, en un registre d'habitatges de 1646 se'n compten 18 al Castro de Suera (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 319), però aquesta dada es podria correspondre amb la de Benisuleima (Suera Alta) o amb la del conjunt d'una mermada vall de Suera que aleshores no s'havia refet encara del buidatge poblacional sofert el 1609. En aquest sentit, la dada concideix amb l'aportada per al conjunt de les dues Sueres en aquell 1646 per Halperín Donghi (2008: 247).

Cap visitant posterior d'aquestes terres parla de Castro, i únicament fan referència a la font i al barranc de Castro, als quals dóna nom, com ja havíem reproduït abans al text de 1765 sobre Benisuleima. Cavanilles (1787: 106) també es refereix al barranc, però sense citar-ne el nom: "tiene también un riachuelo que fertiliza muchos campos".

Ruïnes de Castro en l'actualitat

A la cartografia actual el despoblat apareix anomenat com a "corrals de Castro", que és la funció que els cristians donaren als habitatges buits dels moriscos. Tot i això, a banda de com a corrals, sembla que també s'usaren com a assecadors, ja que a un mapa de 1908 així queda reflectit. Hui dia, Castro és emprat com a abellar.

ALFEIG

Alfeig, escrit també Alfetx, va ser una alqueria morisca del terme d'Eslida de la qual pràcticament no ens han arribat restes. Tot i això, la permanència del seu topònim ens permet determinar amb exactitud el lloc on estigué situada. Es trobava, doncs, a l'actual partida de l'Horta d'Alfeig, a l'est i molt a prop del nucli urbà del cap municipal. De fet, rep el nom de camí de l'Horta d'Alfeig la via que ix des del carrer del Llavador d'Eslida i va a fer cap al camí de Castro (el Castro de Fondeguilla), arribant pràcticament fins a la font de Matilde. 

Mur a l'Horta d'Alfeig, possiblement del temps dels moriscos

L'etimologia d'aquest topònim ens confirma la ubicació, ja que vol dir "al peu de la muntanya" (Algarra, Hurtado i Rosselló, 2015: 282) i, efectivament, l'Horta d'Alfeig es troba als peus de la Costera, amb un desnivell negatiu de vora 300 metres d'altura respecte del cim, que se situa tot just al seu darrere si observem aquest indret des d'Eslida. 

Alfeig és citat en un document de 1417, on s'anomenen els "locos et alcareas de Almerxeta, Benisahada, Ampadars, Selim et Alfeig, vallis de Esllida, et Almexera" (López, 2006: 476). El 1563 comptava amb 12 cases (Danvila, 1887: 291).

En qualsevol cas, degué restar deshabitat després de 1609, ja que no apareix en la relació que na Maria Luisa del Rosario Fernández de Córdoba y la Cerda fa dels dominis del ducat de Sogorb el 1787, en la qual, en citar a Eslida, anomena "los lugares derruidos de Celín, Amparades, Lauret, Masajaraca, Exâulin, Mirambuix, y Benifanda" (Fernández de Córdoba, 1787: 61). Tampoc l'havia mencionat Escolano (1611: 726), qui només fa referència a una "aldehuela" anomenada Mesquita, a una llegua de distància d'Eslida, en terme d'Artana, i que es correspondria amb Algímia d'Artana (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 338); i a Almaxaraca, que Pérez (2015b) situa a l'actual partida dels Corrals.

Tot apunta, doncs, a que els repobladors cristians d'Eslida reconvertiren els carrers i habitatges despoblats d'Alfeig, propers al cap municipal, al barranc de Xóvar i al naixement d'aigua de la font de Matilde, i d'un relleu més suau que el de molts altres paratges del terme, en camps de conreu, conservant el cognom d'Alfeig per a distingir aquella Horta d'altres com la de la font d'Albir o la del Bany. 

ALFARA

Alfara va ser un llogaret morisc ubicat a la vall del riu de Veo. En l'actualitat no se sap amb exactitud el lloc on va estar situat, ja que han desaparegut tant les seues ruïnes com el seu topònim. El fet de ser anomenat pràcticament sempre al costat de Benitandús i aparèixer a la documentació, fins i tot, com Alfara de Benitandús, per a diferenciar-lo d'altres Alfares, com ara d'Alfara d'Algímia, dóna a entendre que el seu emplaçament degué ser proper a l'actual pedania alcudiana. Nogensmenys, Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, (1985: 310), optaren per situar-lo a tocar de Veo. Etimològicament deriva de l'àrab al-ḥara, "el carrer" (DCVB).

Localització d’Alfara segons Butzer, Butzer, Mateu i Miralles (1985)

D'acord amb les dades aportades pel cens de l'any 1488, entre els focs de Benitandús i Alfara n'hi havien 37, que passaren a ser-ne 39 el 1490. El 1510 se'n comptaven 31, que es repartien 150 caps de bestiar (Valldecabres, 2002: 550). El 1563 hi ha registrades tres famílies a Alfara, que amb el conjunt de Benintadús en serien 22 (Danvila, 1887: 291, 294). El 1609, any de l'expulsió, Benitandús tenia 35 habitatges, però no hi ha cap referència particular als d'Alfara. Això no vol dir que s'haguera despoblat, ja que tan sols set anys abans, el 1602, apareixia citada la seua església a una butlla papal  per la qual es convertia el temple en un annex de la parròquia de l'Alcúdia de Veo (Església Catòlica, 1753).

L'any 1611 li petorcà la repoblació cristiana d'Alfara a Pere Escolano, juntament amb la de Benitandús (Ardit i Guinot, 2015). Tanmateix, en el registre de 1646 tan sols es compten 9 habitatges a Benitandús, sense fer cap esment a Alfara. No obstant això, Mares (1681: 125) diu que "entre los dos (Alfara i Benitandús) tendrán 30 casas". Aquesta xifra ens sembla, en tot cas, massa elevada i poc real, ja que evidenciaria una ràpida recuperació poblacional que no es va donar a altres indrets de la contrada.

En qualsevol cas, es duguera a terme o no la repoblació, foren certes les dades de Mares o no, en la visita senyorial de 1765 no es fa cap esment a Alfara, així com tampoc en parlen Cavanilles en eixe mateix segle XVIII ni Madoz al XIX. Alfara, el poble i el topònim, desaparegueren en l'oblit i les seues terres poden ser ara camps de conreu, carretera, perduts o estar submergides sota l'embassament de Benitandús.

L'ALCÚDIA DE FANZARA

L'Alcúdia de Fanzara, anomenada també l'Alcudieta (Sanchis, 1922), fou una localitat morisca ubicada al cim d'un turó que domina el riu de Millars, i que està tancat, d'una banda, pel barranc del Turio i, de l'altra, pel de la Mesquita. Situada no massa lluny de Fanzara, a la partida a la qual dóna nom, hui dia queda pràcticament a la vora de la carretera CV-20 (Vila-real - Puebla de Arenoso). El seu nom, d'origen àrab, vol dir, en efecte, 'el pujol' (DCVB).

D'acord amb els plans evangelitzadors per als moriscos dissenyats durant el segle XVI, però escassament implementats, en els afers eclesiàstics l'Alcúdia depengué de la parròquia de Fanzara, manada crear a mitjan dècada de 1530 a partir de la ja existent al castell de Suera (Benítez, 1994: 112, 118).

Corral en ruïnes a l'Alcúdia de Fanzara

Butzer, Butzer, Mateu i Miralles (1985: 319), i també Lapeyre (2009: 43), apleguen algunes dades sobre la població alcudiana des del segle XV. Així doncs, el 1415 es registraven 49 cases, xifra que no parà de minvar des de l'aleshores: 32 en foren comptades el 1427, 30 el 1451, 29 el 1563 i 18 el 1596, només tretze anys abans de l'expulsió dels seus habitants. 

Per aquell temps, als inicis del segle XVII, Escolano (1611: 728) va nomenar breument l'indret: 

"Corramos ya la ribera del Río Mijares. De los pueblos recostados a ella, se ofrece el primero la Alcudia de Fanzara, que es de treynta y cinco casas de Moriscos; y se remata en ella el Obispado de Tortosa por aquel cabo".

Com observem, doncs, les xifres de població aportades per aquest autor difereixen de les donades pels abans citats: cap al 1611 Escolano comptà 35 vivendes on quinze anys abans se'n registraven només 18.

Paret conservada junt al que sembla una antiga era.

Possiblement es tracte de les restes d'un desaparegut graner

L'Alcúdia va ser un dels indrets afortunats en tornar a ser habitat després de 1609. D'acord amb l'escriptura de població de Fanzara, de 30 de setembre de 1612, la repoblació de la localitat fou duta a terme per Joan Badenes, originari de Llucena, a la comarca de l'Alcalatén. En aquest sentit, Butzer, Butzer, Mateu i Miralles (1985: 319), certifiquen l'existència de 22 habitatges al poble el 1646. De totes maneres, aquesta xifra dista molt de la de Fanzara, on en aquell mateix any n'hi havia 71.

Arcs d'un corral enrunat a l'Alcúdia de Fanzara

El 1765, no obstant, ja feia temps que no quedava ningú a l'Alcúdia, doncs el cronista de la visita de Baltasar Venero de Valera, comptador major i procurador general del duc de Sogorb, escrigué que "se volvió a poblar de nuebo esta dicha villa de Fanzara juntamente con los lugares y derruhidos y inmediatos, situados en este mismo valle aunque en las eminencias de dos montes pequeños, llamados el de la Alcudia, que está junto al río, y el de la Leuxa (...)" (Grau i Romero, 2005: 47). En el mateix sentit s'expressà Madoz (1847: 19) al citar, ja a mitjan segle XIX, els despoblats fanzarins de "Alcudieta, Castell y Lleuxa, pueblos destruidos, que se conocen por tradición y por algunos vestigios". 

Muralla del castell de l'Alcúdia de Fanzara.

Bernardo Mundina (1873: 297), a la seua famosa obra Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón, feu també esment a l'Alcúdia, però d'una forma certament inexacta:

"El origen de esta población (Fanzara) es morisco, en cuya época estaban poblados los tres pueblos de Alcudieta, Castell y Llauxa, que formaban un conjunto animado y divertido con tantas poblaciones en tan poco terreno. Estos pequeños pueblos fueron abandonados después de la conquista (...)".

Doncs és clar que ni l'Alcúdia, ni tampoc Castell ni la Lleuxa, foren abandonats en ser conquerida València pel Rei Jaume I. Nogensmenys, el mateix Mundina es desdiu unes línies més endavant, quan assegura que els motius de l'abandonament dels tres pobles del terme de Fanzara foren "los continuos años de sequía y la terrible peste del año 1707" (Mundina, 1873: 297).

Per tant, sembla que hem de situar la ruïna definitiva de l'Alcúdia cap al 1707, és a dir, coincidint amb el final de la Guerra de Successió al tron de la Monarquia Hispànica al Regne de València i la conseqüent annexió i incorporació d'aquest a la Corona de Castella. Aquesta hipòtesi és confirmada per Miralles (1868: 14) qui, al descriure Fanzara, diu: 

"En su término se ven los vestigios de los despoblados de Alcudieta, Castell y Lleuxa. Estas aldeas, así como la villa, estaban bastante pobladas al tiempo de la reconquista: la espulsión de los moriscos y posteriormente las guerras de sucesión, la redujeron al pobre estado en que hoy se encuentra (...)". 

A dia de hui en són moltes les restes que han sobreviscut de l'Alcúdia, disperses entre la frondosa vegetació i les velles ribassades que reaprofitaren els materials dels habitatges abandonats per a abancalar els conreus que allà s'instal·laren amb posterioritat. Destaquen, per damunt de les altres, les ruïnes del castell, ubicades als vessants meridional, septentrional i occidental del turó, amb part de les seues muralles, merlets i alguna que altra torreta, i amb un domini excepcional sobre el riu de Millars i la localitat de Fanzara.

Llenç meridional de la muralla del castell de l'Alcúdia de Fanzara, amb merlets

Llenç occidental de la muralla del castell de l'Alcúdia de Fanzara. Al fons, una torreta

Vista de Fanzara des de l'Alcúdia. A sota, el riu de Millars

L'ALGÍMIA D'ARTANA

L'Algímia d'Artana, anomenada també la Mesquita (Escolano, 1611: 726), va ser un poble morisc ubicat a prop de la localitat d'Artana. D'acord amb la descripció de Traver (1968: 1), estigué emplaçat a la partida artanenca de la Mesquita, no massa lluny de la carretera CV-223. Aquesta ubicació sembla confirmada tant pel mateix Gaspar Escolano (1611: 726), qui situa una "aldehuela" anomenada Mesquita entre Artana i Eslida, com pel nom que rep eixa partida del terme hui dia. 

Possible ubicació de l'Algímia d'Artana respecte del seu cap 

municipal segons Butzer, Butzer, Mateu i Miralles (1985)

Llidó (1999) assegura que aquest indret va ser fundat pels romans. Nogensmenys, els dos topònims que ens han sobreviscut d'ell, Algímia i Mesquita, són de procedència àrab. El DCVB deriva a Algímia de l'àrab al-jami, 'lloc de reunió', o també, com diu Pocklington (2010: 150), directament, 'la mesquita'. Per la seua banda, Mesquita prové també de l'àrab masjid, amb el mateix significat (DCVB).

Oliveres a la partida de la Mesquita, on va estar ubicada l'Algímia d'Artana

Segons Traver (1968: 1), al paratge on va estar l'Algímia, ara transformat en camps de conreu, encara es conserven restes dels basaments dels habitatges. Així mateix, Vilar (1997: 1236) identificà les ruïnes d'una edificació mahometana. Nosaltres, tanmateix, no trobàrem ja res de tot açò. Abundant cagaferro, això sí. Però, al remat, més enllà d'alguns fragments de teula, cap rastre superficial que indicara la presència allà d'alguna classe de construcció en el passat.

Fragment del que sembla una teula, al mig d'un camp d'oliveres de la partida de la Mesquita

Pel que fa al nombre de pobladors, aquest era sensiblement inferior al d'Artana. Així doncs, mentre que el 1563 es registren 65 vivendes al cap municipal, a Algímia se'n compten 19. La xifra baixa fins als 15 habitatges el 1602, que contrasten amb els 93 d'Artana (Danvila, 1887: 299; Lapeyre, 2009: 41, 43).

Marge amb abundància de cagaferro a la partida de la Mesquita

Aquesta és la darrera de les dades que tenim sobre el poble. En qualsevol cas, els seus terrenys ja havien estat reconvertits a conreus agrícoles a mitjan segle XVIII, tal i com ens mostra un document de 1777 publicat per Artanapèdia. Amb tot, doncs, cal apuntar que l'expulsió dels moriscos l'any 1609 suposà el buidatge definitiu del lloc.

Detall del cagaferro

PELMES

Pelmes va ser un poble de l'Espadà del qual pràcticament ho desconeixem tot, ja que només apareix citat al text de la Carta Pobla que el Rei Jaume I concedí als musulmans de la serra d'Eslida a data de 29 de maig de 1242:

"Hec est carta gracie et securitatis quam facit Jacobus, Dei gratia rex Aragonum, Maioricarum et Valentie, comitis Barchinone et Urgelli et dominus Montispesulani, toti aljame sarracenorum qui sunt in Eslida et in Ayn, in Veo, in Sengueir, in Pelmes et Çuela, quod miserunt se in servitutem suam et devenerunt vassalos suos".

(Arxius Jaume I - Universitat Jaume I)

Els motius de la desaparició d'aquest indret ens són ignots. Tal vegada va quedar despoblat en una època molt primerenca després de la conquesta cristiana, tal vegada canvià de nom, ... . En qualsevol cas, Herrero i Pons (1973) aportaren una pista molt significativa per a identificar-lo. Ells observaren que les localitats citades al document estan situades a un mateix vessant de la Serra, llevat de Xinquer, cosa que fa pensar que Pelmes també hi devia caure per aquesta contrada.

Mapa parcial de la serra d'Espadà, amb els pobles 

citats junt a Pelmes marcats en roig

Així doncs, tenim perfectament identificades les localitzacions d'Eslida, Aín, Veo, Xinquer (Sengueir) i Suera (Çuela). De la resta d'assentaments que ens queden en la zona, tant Benitandús, l'Alcúdia (de Veo), Benisuleima, Saudent com Alfara o Benialí tenen un topònim clarament musulmà, mentre que el de Castro és llatí (DCVB). Tales, per la seua banda, apareix citat en documents de l'època (1237, 1246, ...). És el cas també del despoblat de Cavallera (1258), a mig camí entre la mateixa Tales i Suera, i de Vilamalur, ja que és esmentada a un document de 1236.

Tot açò fa pràcticament impossible que puguem connectar Pelmes amb cap poblament conegut, habitat o deshabitat, de la serra d'Espadà. Tampoc ens aporta cap pista el seu topònim, que podria estar vinculat, no ho sabem, amb el d'un poblat ibèric anomenat Pelma, al terme municipal de Xulella, a la comarca dels Serrans (Sebastián, 1990: 401).

Una altra possibilitat seria connectar el topònim Pelmes amb el castellà Belmez, nom d'un poble andalús conegut per les taques en forma de rostres humans apareguts en un dels seus habitatges. Aquesta connexió és factible per la inexistència del so de la zeta castellana a la nostra llengua i per l'estreta vinculació entre els sons oclusius bilabials /p/ i /b/. D'aquesta manera, Pelmes hauria de ser una paraula aguda, Pelmés, i no plana com ens sembla adequat pronunciar d'entrada, igual que Belmez. Ambdues derivarien de l'àrab be-el-mays, 'al costat del lledoner' (Román, 2012: 36). Certament, a la serra d'Espadà és important la presència del lledoner i, com ens diu el full informatiu sobre el Parc Natural, al llarg de la història s'ha emprat la seua fusta per a fabricar gaiatos.

Per últim, caldria apuntar la possibilitat que Pelmes només fóra un error de l'escrivà que va redactar el text de 1242. En aquest sentit, es detecten nombroses errades a l'hora d'escriure els noms musulmans dels pobles de la zona als documents cristians de l'època (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 311). Tanmateix no sembla factible aquesta opció al no obtindre cap resultat satisfactori en la comparació dels topònims coneguts amb el de Pelmes.

Amb tot, només ens queda constatar la impossibilitat de localizar aquest llogaret espadànic, el més desconegut d'entre tots els que tenim notícia de la seua existència.

BELLOTA

Bellota, o Villota (Bazzana, 1996: 459), va ser una població morisca situada a l'actual terme municipal de Xóvar, al vessant sud-oest de la serra d'Espadà. Apareix citada per primera vegada a un document del segle XIV que tradueix al romanç dos originals àrabs dels anys 521 i 641 de l'Hègira, és a dir, del 1127 i del 1243 d.C., on se l'anomena junt a Eslida, Xóvar i un altre llogaret desaparegut dit Garraga, el qual es podria correspondre amb la partida xovera coneguda hui com Tarragán (Bazzana, 1996: 459).

No obstant això, l'esment directe més antic de Bellota, "alqueriam de Beiota", es troba al Llibre del Repartiment del Regne de València (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 311) en un document d'agost de 1238, pel qual és donada a Garcia Petri de Rivaroga (Riba-roja) pel Rei Jaume I. Almenys fins a la Guerra Civil espanyola, es conservava també a l'Arxiu de la Catedral de València un pergamí, datat del 17 d'octubre de 1277, amb l'acta de possessió que determinava que l'església de Bellota, i també la de Xóvar, "pertenece a Valencia por composición con el Obispo de Segorbe" (Olmos, 1933: 206).

Sobre l'ubicació del poble, assegura Martí (1995: 28; 2013: 210-211) que s'emplaçava a la partida xovera hui dita del Prado. L'autor ho argumenta per "la proximidad de recursos hidrológicos, su ubicación en un llano, pero en una zona bien protegida (...) la presencia de algunas cerámicas dispersas de tipologías que recuerdan las de la época medieval, y aún quedan en pie restos de lo que debieron ser unas habitaciones".

La caseta del Prado, situada al paratge on probablement estigué Bellota

Aquesta hipòtesi de Martí es veu reforçada per la proximitat entre el Prado i la partida precisament coneguda com la Bellota, extens territori rural adjacent que es troba dividit entre Xóvar i Assuévar. 

Al mapa, la partida de la Bellota respecte de Xóvar, tancada en la depressió formada 

entre la penya de la Bellota, l'alt del Pinaret i el Cerro del Caballo. Al mig, solca la vall el barranc de la Bellota, que baixa des dels Pedregales

Pel que fa a l'etimologia del topònim, Bellota deriva de l'àrab ballūṭa, amb el mateix significat (DCVB), cosa que reforça encara més el marcat caràcter musulmà d'aquest assentament. Nogensmenys, no hem d'oblidar que la zona de la Bellota ja havia estat habitada abans de l'arribada dels mahometans, tal com ho demostren les restes de l'edat del bronze trobades a prop del cim de la penya de la Bellota (Escuder, Martín del Barrio i Sancho, 2012: 30).

El corral de la Bellota, situat molt a prop del Prado, a

 la partida de la Bellota i per sobre del barranc homònim

Poques dades hem pogut aplegar de la seua població. En tot cas, sembla que no va ser massa nombrosa, doncs novament Martí (1995: 30) reprodueix un text de 1560 pel qual el senyor dels llocs de Xóvar i de Bellota, en Francisco Gerónimo Ferragut de Pujades, li sol·licita al Rei Felip I de València (i II de Castella) l'autorització per a "poblar dichos Lugares en atención de haverse arruhinado y Despoblado".

BIBLIOGRAFIA

ALCOVER i MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. Disponible en línia a: dcvb.iecat.net.

ALGARRA, Víctor; HURTADO, Tomás; ROSSELLÓ, Miquel (2015). "El poblado medieval de la Llometa del Castellet (Benaguasil, València). Una primera aproximación cronológica y cultural", dins MARTÍ, Javier (coord.). Actuacions sobre el patrimoni arqueològic de la Comunitat Valenciana: Actes de les I Jornades d'Arqueologia de la Comunitat Valenciana (p. 267-282). València: Ajuntament de València.

ARDIT, Manuel (2010). "Els moriscos valencians: una panoràmica historiogràfica". Manuscrits, 28, 71-86.

ARDIT, Manuel i GUINOT, Enric (2015). Cartes de poblament valencianes modernes (segles XVI-XVIII). València: Publicacions de la Universitat de València.

ARTANAPÈDIA. Col·lecció José Catret Pla: escriptures del segle XVIII. Disponible en línia a: https://artanapedia.com/documents-2/col·leccio-jose-catret-pla-escriptures-s-xvii/. Consulta: 3 de juny de 2016.

BAZZANA, André (1996). "Un hisn valenciano: Shûn (Uxó) en la Vall d'Uixó (Castellón)". Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, n. 17, p. 455 - 475.

BAZZANA, A. i GUICHARD, P. "Un important site réfuge du haut Moyen Age dans la région valencienne: le despoblado de Monte Mollet". Mélanges de la Casa de Velázquez, 14, 485 - 501.

BENÍTEZ, Rafael (1994). "Las parroquias de moriscos en los territorios valencianos de la diócesis de Tortosa". A MARTÍNEZ, Enrique i SUÁREZ, Vicente (ed.) Iglesia y sociedad en el Antiguo Régimen. Las Palmas: Universidad de Las Palmas de Gran Canaria.

BUTZER, Elisabeth, BUTZER, Karl, MATEU, Juan F. i MIRALLES, Ismael (1985). "Una alquería islámica medieval de la sierra de Espadán". Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, volum LXI, 306 - 365.

CANCELLERIA REIAL (s. XV). Carta pobla de les aljames musulmanes de la serra d'Eslida. Disponible en línia a: http://www.jaumeprimer.uji.es/cgi-bin/arxiu.php?noriginal=000325. Consulta: 4 de juny de 2016.

CANO, Àngel (2014). L'expulsió dels moriscos valencians: causes i conseqüències (II). Disponible en línia a: http://blocs.mesvilaweb.cat/Angelcanomateu/?p=267593. Consulta: 4 d'abril de 2016.

CAVANILLES, Antonio Josef (1787). Observaciones sobre la Historia natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia. Madrid: Impremta Reial.

CERVANTES, Francisco Javier (1995)." El valle de Almonacid, la Serra d'Eslida y la Vall d'Uixó, problemas de toponimia y organización del territorio (ss. XIII-XVI)". Actes del XXI Col·loqui de la Societat d'Onomàstica, 70, p. 295-304.

COSTA, Pasqual (2010). "Els moriscos, de la conversió a l’expulsió". Sarrià: revista d'investigació i d'assaig de la Marina Baixa, 4, 22-31.

DANVILA, Manuel (1887). "Desarme de los moriscos en 1563". Boletín de la Real Academia de Historia, volum 10, 273-305.

ESCOLANO, Gaspar (1611). Década primera de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia. València: Pedro Patricio Mey.

ESCUDER, José María, MARTÍN DEL BARRIO, Pablo i SANCHO, Rubén (2012). Plan General de Chóvar. Disponible en línia a l'adreça: http://consultas.cma.gva.es/areas/medio_natural/evaluacion_ambiental/eae/planeamiento/2009.029.3.07/DOC%20ENTRADA%20PROP%20MA%20%20(11.05.15)/02_CATALOGO%20DE%20BIENES%20Y%20ESPACIOS%20PROTEGIDOS/02.1_023_PG_CAT_MEMORIA_130215.pdf. Consulta: 7 de juny de 2016.

ESGLÉSIA CATÓLICA (1753). Bullarum privilegiorum ac diplomatum Romanorum Pontificum. Volum 5.

ESPADÀNIQUES (2014). Els últims dies dels moriscos a la serra d'Espadà (I). Disponible en línia a: http://espadaniques.blogspot.com.es/2014/10/els-ultims-dies-dels-moriscos-de-la.html. Consulta: 3 d'abril de 2016.

FERNÁNDEZ DE CÓRDOBA, María Luisa del Rosario (1787). Noticia de la fundación del Patronato Real de Legos. Madrid: Antonio de Sancha.

FERRANDO, Antoni i NICOLÁS, Miquel (2011). Història de la llengua catalana. Barcelona: Editorial UOC.

FUSTER, Joan (1962). Poetes, moriscos i capellans. València: L'Estel.

GIL, Antonio (2012). Singularidades del régimen señorial valenciano: expansión, declive y extinción de la señoría directa. Alacant: Publicacions de la Universitat d'Alacant.

GRAU, Antoni i ROMERO, Joan (2005). Visita senyorial a l'Estat de Sogorb (1765) i al marquesat de Dénia (1766). València: Publicacions de la Universitat de València.

HALPERÍN DONGHI, Tulio (2008). Un conflicto nacional: moriscos y cristianos viejos en Valencia. València: Publicacions de la Universitat de València.

HERRERO, Josep i PONS, Empar (1973). "La revolución de los moriscos en la sierra de Espadán". Disponible en línia a: http://artanapedia.com/artana-musulmana-i-morisca/la-revolucion-de-los-moriscos-en-la-sierra-de-espadan/ Consulta: 4 de juny de 2016.

LAPEYRE, Henry (2009). Geografía de la España morisca. València: Publicacions de la Universitat de València.

LLIDÓ, Joan (1999). "Apuntes para la elaboración del mapa prehistórico de Artana". Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura. Volum LXXV. Disponible en línia a l'adreça: https://artanapedia.com/historia/apuntes-para-la-elaboracion-del-mapa-prehistorico-de-artana/. Consulta: 1 de juny de 2016.

LÓPEZ, Luis (1829). Censo de población de las provincias y partidos de la Corona de Castilla en el siglo XVI. Madrid: Impremta Reial.

LÓPEZ, Carlos (2006). Liber Patrimonii Regii Valentine. València: Publicacions de la Universitat de València.

MADOZ, Pascual (1847). Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar. Volum VIII. Madrid: La Ilustración.

MADOZ, Pascual (1847). Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar. Volum X. Madrid.

MADOZ, Pascual (1849). Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar. Volum XIV. Madrid.

MARES, Vicente (1681). La Fénix Troyana. S.D.

MARTÍ, José (1995). "Chóvar, un documento importante para la comprensión de su historia". Boletín del Instituto de Cultura del Alto Palancia, n. 2, 21 - 34.

MARTÍ, José (2013). "Toponimia de Chóvar". A ACADEMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Actes de la VII Jornada d'Onomàstica - Xérica 2013 (p. 210 - 219). València: Publicacions de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.

MIRALLES, Adolfo (1868). Crónica General de España: provincia de Castellón de la Plana. Madrid: Rubio, Grilo y Vitturi.

MUNDINA, Bernardo (1873). Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón. Castelló: Rovira Hermanos.

OLMOS, Elías (1933). "Inventario de los documentos escritos en pergamino del Archivo Catedral de Valencia". Boletín de la Real Academia de la Historia, volum 103, p. 141 - 293.

PÉREZ, Òscar (2015a). Castro i Suleima (Suera Alta): espais arqueològics. Disponible en línia a: http://espadaniques.blogspot.com.es/2015/01/castro-i-suleima-suera-alta-espais.html. Consulta: 5 d'abril de 2016.

PÉREZ, Oscar (2015b). Llegendes de la serra d'Espadà (III): la gerra soterrada d'Eslida. Disponible en línia a: http://espadaniques.blogspot.com.es/2015/08/llegenda-Eslida.html. Consulta: 15 d'abril de 2016.

POCKLINGTON, Robert (2010). "Toponimia ibérica, latina y árabe de la provincia de Albacete". A Al-basit: revista de estudios albacetenses, 55, p. 11 - 167.

REAL ACADEMIA ESPAÑOLA. Diccionario de la lengua española. http://dle.rae.es/?w=diccionario.

REGLÀ, Joan (1968). Aproximació a la història del País Valencià. València: L'Estel.

REIAL JUSTÍCIA (s. XVIII). Abu Said dóna al bisbe de Sogorb les esglésies dels pobles de l’Alt Millars, que són possessió seua i que més endavant constituiran el senyoriu d’Arenós. Disponible en línia a: http://www.jaumeprimer.uji.es/cgi-bin/arxiu.php?noriginal=000211. Consulta: 5 de juny de 2016.

ROMÁN, José (2012). La flora y su terminología en la provincia de Jaén: fitonimia y dialectología. Tesi doctoral dirigida pel doctor Manuel A. Esgueva i tutoritzada pel doctor Rafael Rodríguez. Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED).

SANCHIS, José (1922). Nomenclátor geográfico-eclesiástico de los pueblos de la diócesis de Valencia con los nombres antiguos y modernos de los que existen o han existido. València. 

SEBASTIÁN, Vicente (1990). "Apuntes para el estudio del proceso romanizador a partir de un ramal de la Vía Augusta: el caso de Iulella (La Serranía, Valencia)". A DIVERSOS AUTORS. La red viaria en la Hispania romana (p. 399 - 410). Saragossa: Institución Fernando el Católico.

TRAVER, Vicente (1968). "Algimia de Artana". A Uxó: periódico semanal de información, 64, p. 1.

VALLDECABRES, Rafael (2002). El cens de 1510: relació de focs valencians ordenada per les Corts de Montsó. València: Universitat de València.

VILAR, Enric (1997). "Toponímia d'Artana". Actes del XXI Col·loqui de la Societat d'Onomàstica, 71,  p. 1235 - 1243.