La guerra no ha acabat. Fugitius armats i maquis a la serra d’Espadà

per Grup d'Estudis Socials de l'Espadà (GESE)

ESPADÀNIQUES vol agrair a J.L.B., autor d'este immens treball, la cessió en primícia d'esta investigació inèdita quan tantes hores l'ha ocupat.

Campament guerriller de l'AGL al terme de la Sénia

La conformació orogràfica de la serra d’Espadà, amb infinitat de barrancades, indrets abruptes i espadats, coves i considerables elevacions muntanyoses, ha permès l’ocultament de fugitius socials per diferents motius. Fins i tot, alguns s’atreveixen a dir que “l’únic comú denominador de tots els municipis de la serra és la seua història de lloc d’amagatall i resistències”.[i] De la mateixa manera, amb una ubicació encastada entre els cursos fluvials del Palància i del Millars, la part interior de la serra ha estat un punt de contacte relativament proper amb les serralades de Gúdar, Penyagolosa o Javalambre. Rutes utilitzades per al comerç agrari, la transhumància ramadera, etc., però també per fugitius i guerrillers de tota mena.

Així, durant la Guerra de Successió, a principis del segle XVIII, el membre destacat de la milícia armada austracista Pere Joan Barceló (a) Carrasclet també va passar per la serra. Amb una presència destacada a les muntanyes del Priorat, Carrasclet es va desplaçar des d’allà, passant pels Ports de Beseit i el Maestrat fins arribar a la serra d’Espadà, per tal de baixar a Moncofa i embarcar amb destí a La Marina, en una missió de contacte amb la resistència antiborbònica d’aquella zona. Quan la Guerra del Francés (1808-1814), un altre que va utilitzar la serra per tal d’amagar-se fou el Prior del convent de Nules. Segons el relat del fets realitzat per ell mateix, amb l’entrada de les tropes napoleòniques a Nules, es va enfrontar amb els soldats resultant ferit. Encara així, per Aïgues Vives va poder arribar a Artana on el van curar de les ferides. Posteriorment, també el van acollir a Eslida, després es va amagar a Aín, es va tornar a amagar a Eslida, fins que el van trobar els soldats i va haver de fugir de nit llençant-se per un “despeñadero”, i, finalment, per barrancs i muntanyes, es va posar a salvaguarda a Fondeguilla. Durant la seua estància a la serra, el combatiu Prior mantenia contacte amb altres frares que estaven per la zona, així com amb els guerrillers de la partida del trabucaire frare Nebot.[ii]

Infinitat d’exemples trobem durant les dites guerres carlines del segle XIX, en destacarem alguns. A finals de maig de 1839, una partida carlina va segrestar quatre carruatges i els seus ocupants a l’horta de Sogorb, quan es dirigien a una important fira que es celebrava allà. Aquesta partida es va dirigir en direcció a Assuévar per on “jamás viviente alguno había visto introducir carruajes de cuatro ruedas, hasta el expresado día, pues tal es la escabrosidad del terreno”. Des d’allà, a peu van aparèixer a Tales, on tenien els segrestats amagats en el fort construït per ells i des d’on demanaren un rescat.[iii] En la darrera carlinada, l’1 d’abril de 1873, la partida comandada pel Grillo, natural de la comarca, es va apropiar dels fons municipals de Nàquera així com d’una cavalleria. Al dia següent, la mateixa partida s’apropiava dels fons municipals d’Assuévar, segrestant també l’alcalde i el jutge municipal. Aquests foren alliberats poc després i la partida s’endinsava al cor de la serra, sent localitzada i exterminada al barranc d’Aín.[iv] A l’any següent, novament una partida carlina fou interceptada prop de Sogorb i també es va esfumar per la serra. Així ho descrivia literalment un diari liberal de l’època: “en aquellas escabrosidades de Onda y Tales, no es fácil darles alcance, y menos fraccionándose en partidas; pero no pueden permanecer allí mucho tiempo; invertiran el necesario en rehacerse, se bajaran a Bechí despues, y en ese punto tienen cuatro o seis caminos para todo el espacio de costa que media de Villarreal á Nules, y podrán escoger el que crean más conveniente para nuevas escursiones, si no se adopta lo necesario para impedirlas. Bien conocen ya los carlistas aquel terreno, y bien pueden conocerle también algunos jefes liberales que hay por allí”.[v] En definitiva, un bon cau temporal des d’on preparar novament la rebel·lia.

Per a finalitzar aquest recorregut històric, esmentarem algunes de les accions del XIV Cuerpo de Ejército realitzades a la nostra zona una volta s’havia estabilitzat el front a partir de juny de 1938. Es tractava d’una unitat guerrillera especialitzada enquadrada en l’exèrcit republicà. Les seues principals missions eren la infiltració en la zona franquista per tal de realitzar sabotatges de diferents tipus així com el segrest d’oficials de l’exèrcit franquista i obtindre així informació de l’enemic. Una zona d’infiltrament habitual era la vall de Veo. Una d’aquestes vies partia des d’Aín, entre el barranc dels Morts i el pic Campana: “por un canalillo de cemento que va a parar a un camino que conduce al pueblo de Veo, cuando salen del canalillo no van por el camino indicado que va al pueblo, sino por una senda que se coge a la izquierda y que bordeando el cerro va a parar al mismo cementerio del indicado pueblo de Veo”. En definitiva, les incursions continuaren quasi fins el final de la guerra. La matinada del 19 de febrer de 1939, un grup de guerrillers passaren a zona nacional per la font de Chercoles, al nordoest de la Nevera, arribant fins a prop del castell de Mauz i entrant a Suera amb l’objectiu de segrestar a un tinent coronel de l’exèrcit nacional. Però, foren descoberts i en la fugida localitzats prop de la pinada dels Morts, al nord-oest del Cabeço, prop de Villamalur. Les accions però continuaren i la matinada del 27 al 28 de febrer els soldats nacionals detingueren un guerriller quan pretenia tornar a la zona republicana per la vall de Veo. Possiblement, havia col·locat diversos artefactes explosius en una font situada prop del creuament de la collada del Transformador i la Nevera, que causaren diverses ferides a dos soldats franquistes de la Divisió 108.

Però l’acció d’infiltració més important es va produir l’agost de 1938. El dia cinc, sobre un dos cents guerrillers arribaren a Matet i creuaren el vèrtex el Pinar al sud-oest de Torralba, dirigint-se cap a la serra d’Espadella, entre les Fonts i Aiòder. Allà foren localitzats i es produïren uns forts enfrontaments que els van obligar a fugir cap a zona republicana. La majoria, però, foren morts o acabaren detinguts.[vi]

En el present article per al blog Espadàniques, en un primer apartat, tractarem dels fugitius polítics que, a partir de 1939, per tal d’escapar a la repressió franquista, es van refugiar a la serra d’Espadà. A l’igual que en altres zones, com la del Maestrat, alguns d’aquest fugits formaran part de la guerrilla antifranquista organitzada posteriorment, com exposarem més endavant amb les accions realitzades per aquesta a la serra d’Espadà. Finalment, esclarirem alguns dubtes sobre les accions atribuïdes falsament a la guerrilla antifranquista, principalment degut a la intoxicació realitzada per les forces encarregades de la seua repressió, la mateixa naturalesa de la clandestinitat, la creença popular, etc.

Segell oficial de l'AGL

 

Els fugits de la terra roja (1944-1946)

Amb la desfeta de l’Exèrcit republicà, molts dels seus components provaren sort amagant-se per les muntanyes, alguns armats i, normalment, amb la intenció de dirigir-se als Pirineus, per tal de refugiar-se en França, o també buscant les zones d’on eren naturals, a l’aixopluc còmplice dels llaços familiars, d’amistat, etc. Així, ben aviat, el Cap de la Falange comarcal de Viver s’escandalitzava de la quantitat d’individus que campaven “sense control” pels voltants de Teresa, Begís, Toràs i El Toro. Com es veuen amenaçats, demana a les autoritats l’enviament d’armes per tal de defensar-se.[vii]. A Ludiente, era detingut el que havia estat president de la Diputació en guerra, José Hernández Merlo, qui estava amagat a la muntanya amb altres fugits.[viii] A finals de 1940, a la Vall d’Almonesir, la Guardia Civil va detindre al veí Manuel Capilla Fuster, “extremista altamente peligroso”. El detingut havia estat capità de l’Exèrcit republicà i havia amagat quatre fusells i manuals d’armes en una cova prop del poble.[ix] A finals de 1945, el control sobre les persones de passat republicà continuava intensament. A Matet, Antonio García Moliner va estar detingut governativament durant tres mesos per posseir dos escopetes de la seua propietat que no estaven legalitzades.[x]

Abordarem, ara, l’actuació d’alguns dels que van estar amagats de manera continuada a la serra seguint la bibliografia existent així com el contrast amb la documentació oficial durant el període de 1942 al 1946.

En el primer cas, Eduardo Pons Prades nomena l’existència d’una partida armada comandada per una persona natural del poble de Munera (Albacete), qui havia estat capità de l’Exèrcit republicà i s’havia fugat d’un camp de treball penitenciari franquista de la província de València. Amb altres fugats del camp penitenciari, uns 10, a mitjà any de 1942 va formar aquesta partida que disposava de les seues bases a la serra d’Espadà, amb una activitat bàsicament propagandística, operant a la zona de Sogorb i Llíria. Seguint aquest autor, a finals de 1944, la partida del Munera es va traslladar a la serra d’Albarracín i a la zona nord de Conca i sud-est de Guadalajara.[xi] En una altra referència bibliogràfica, segons Pablo Vidal, la zona de la Mosquera “albergó” a un emboscat, veí de Castellnovo i “conocido por todos en Almedíjar”. Aquest s’amagava en unes coves a prop de la pista d’accés al mas, segons els fills dels masovers que van estar fins el 1945. Respecte a aquest fugit, segons Vidal, les seues accions eren únicament de subsistència no amb finalitats polítiques, i, finalment, “el maquis fue abatido por la Guardia Civil”.[xii]

Aprofundirem en el tema amb alguns exemples a partir de la documentació oficial. Seguint el relat de les autoritats, els primers dies de febrer de 1944 es van produir dos accions atribuïdes a fugats polítics assentats a la zona. La primera, fou l’atracament patit pel veí de l’Algímia d’Almonesir Florentino Martínez, quan es desplaçava a altres pobles per tal de vendre productes agraris. Dies més tard, a les 5.30 de la matinada, quan els veïns de Geldo Miguel Escrig, Vicenta Escrig i Ramón Purificación circulaven per la carretera de Sagunt a Burgos, els va eixir una persona amb un potent fanal per tal d’enlluernar-los i armat amb una pistola els va donar l’alt mentre els exigia els diners que portaven. Davant d’un gest de temor de Ramón, aquest va rebre un tret resultant ferit, mentre l’atracador fugia ràpidament. Per les descripcions efectuades per les víctimes dels dos atracaments, consideren que es tracta de la mateixa persona, a més, sospiten que en l’acció de Geldo va participar una segona persona que restava amagada. Respecte a l’atracador armat, Martínez manifesta que el podria reconèixer, a més, que ja l’havia vist en altres ocasions, com, per exemple, a Tales. Així, el descriuen com a alt, prim, “bien parecido”, d’uns 32 anys, vestit amb jaqueta i pantaló de pany, camisa blanca, boina i espardenyes blanques. Un altre aspecte descriptiu és que parlava el castellà al “estilo de la comarca”. També usava guants de “manopla”, com els que gastaven els oficials de l’Exèrcit republicà. Respecte a l’arma, la Guardia Civil va trobar una càpsula de 9 mm. Els testimonis dels dos incidents asseguren que era un pistola gran. En la precipitada fugida, l’atracador va perdre un sarró que contenia menjar, dos parells d’espardenyes i una funda de pistola com les que utilitzava la Guardia Civil.

Continuant amb les investigacions de les autoritats, aquestes sospiten que alguns d’aquests emboscats deuen “residir” entre Castellnovo, Almedíjar, la Vall d’Almonesir, Eslida, Aín, l’Alcúdia, Tales, Onda, Assuévar i Xova. És a dir, la part de la província “en que el terreno es de tierra rojiza oscura”. La prova d’això és que, en les espardenyes trobades en el sarró, només van trobar residus de terra de “dicha clase”. Una altra prova és el fet que l’autor de l’atracament d’Algímia dirigint-se a l’atracat va utilitzar la paraula “plega” en lloc de “recoge”, una paraula que és “característica de los pueblos antes citados”. En definitiva, l’autor dels dos atracaments és el mateix i, degut a la seua actuació a “sangre fría y cinismo”, els fan suposar “un huido político de antiguo y arraigado extremismo, acostumbrado a realizar hechos de esta naturaleza”.[xiii]

Explicació de la Guardia civil sobre filologia espadànica

Passem a un altre cas. Durant un període de dos anys, del 1944 al 1946, un d’aquest fugits va visitar l’adrogueria d’Assuévar. Normalment, adquiria productes de perfumeria i objectes d’escriptura: sabó, colònia, paper d’escriure, plomes estilogràfiques, etc. En la seua darrera visita, es va presentar al poble vestit amb una caçadora, pantalons ajustats als turmells i un cinturó de cuir ample amb bandolera d’on penjava una “gran pistola”. És dona el fet que Joaquín Gómez Zorrilla, l’amo de l’adrogueria, no ho va comunicar a les autoritats locals. Interrogat aquest, va afirmar que en eixe període de temps aquesta persona s’havia presentat a l’adrogueria unes quatre vegades, la darrera sobre l’estiu de 1946. El cas és que la delació havia vingut d’altres persones. Aquestes també manifesten que aquesta persona és coneguda a la localitat, que havia estat l’autor de l’assassinat del “posadero” del poble, que havia estat comissari polític durant la guerra, etc. Però, aquest individu “tiene atemorizada aquella zona” fins a l’extrem de no voler facilitar el seu nom, ni denunciar la seua presència. Malgrat tot, les autoritats no en tragueren res clar.[xiv]

Ressenyarem ara un fet luctuós no relacionat amb elements polítics fugits. El gener de 1946, una immensa capa de neu tapava tota la Plana Baixa. El dia 26 d’eixe mes, tres persones encenien foc al costat de la nova carretera de Fondeguilla a Assuévar, prop del desviament a Xova. Per allà es van creuar amb el xovero Avelino Granell Ganau amb el carruatge ple de productes agraris per tal d’abastir oportunament els damnificats pobles de la Plana. Els desconeguts el van aturar i, simulant voler comprar-li la cavalleria, el van atracar i assassinar, acabant llançant el seu cos i el de la cavalleria al barranc. Per casualitat, per allà també passava un tal Ballester Zorrilla, veí de la Vall d’Uixó, qui anava a fer carbó, i també fou assassinat per un tret de pistola. Atenent les circumstàncies del fet i el que va manifestar l’únic testimoni, la Guardia Civil considera que havia estat perpetrat per “gitanos”.[xv]

Finalment, arribem al darrer cas que coneixem de fugits a la serra. No havia passat ni una setmana dels fets anteriors, quan l’1 de febrer els veïns d’Aín Ambrosio Lengua Esteve, de 39 anys, Luis Sorribes Pallarés, de 27, José Piquer Lengua, de 22, i Miguel Navarro Sorribes, de 18, amb les seues cavalleries, es desplaçaven per la carretera d’Aín a Almedíjar fins a Castellnovo amb la intenció de comprar alfals per tal d’alimentar el bestiar. A tres quilòmetres d’Almedíjar, a la partida coneguda com “el Terrero”, els va eixir una persona amb el rostre tapat amb un mocador i armada amb una pistola de calibre 9 mm llarg. Aquest és descrit com d’uns 40 anys, vestit amb pantaló kaki, boina, espardenyes blanques, calcetins negres, cara “coloreada” amb el color del cabell “castaño claro casi rubio”, expressant-se amb accent andalús. Els va obligar als quatre a posar-se en filera i a buidar les seues butxaques, també els va demanar les carteres, apoderant-se d’un total de 2.025 pessetes. Igualment els va exigir el menjar i el tabac que portaven. Amb molta tranquil·litat, la pistola al terra i a un metre de distància de les víctimes del fet, l’atracador es va agenollar i embolicar un cigarret per a ell. Davant de la súplica de Luis Sorribes per tal que els deixara un poc de tabac, aquest va accedir a la petició i li va tornar la petaca amb un cigarret dins. També li demanaren que, almenys, els deixara 100 pessetes per tal de comprar un poc d’aliment per a les cavalleries a la qual cosa es va negar argumentant que “a ellos no les hacía falta el dinero y en cambio a él sí, ya que así podria pasar una buena temporada”.

Atracament a la carretera d'Aín a Almedíjar (1 de febrer de 1946)

Segons el relat de la Guardia Civil, l’atracament és producte de la casualitat per diversos motius com per ser aquesta una carretera poc transitada, situada al cor o part més abrupta de la serra d’Espadà, només utilitzada per alguns del 106 veïns d’Aín, i per la circumstància “de desconocer el foragido la situación de los pueblos immediatos por los que preguntó y por ser aquella zona unas de las más feroces, escabrosas y pobres en agricultura de la Provincia”. Tot això, al parer de la Guardia Civil, “demuestra palpablemente que el autor del hecho la desconocía totalmente”. Seguint el mateix relat, la Guardia Civil va esbrinar que, el mateix dia del fet, sobre les 13 hores, quan la veïna d’Almedíjar Gracia Fuster es desplaçava per la carretera d’eixa població a Castellnovo, aquesta es va trobar amb una persona desconeguda per a ella i que, sense girar la cara, li va comentar en un “castellano cerrado” que “por allí abajo se habían helado más los algarrobos que por aquí”. El desconegut era d’uns 35 anys, “regordete”, i la descripció de la roba no coincidia del tot amb la descripció de l’atracador. Malgrat això la Guardia Civil sospita que podia ser la mateixa persona.

A més, el cap de la Comandancia de la Guardia Civil fa el següent intencionat comentari: “También se desprende de la narración del hecho que hicieron los atracados y de otros detalles más captados por el informante, que dada la forma en que el mismo se desarrolló y descuidos y confianza que tomó el foragido, éste hubiera podido muy bien ser capturado y desarmado por sus cuatro víctimas, si éstos hubieran estado revestidos de un mayor valor cívico y serenidad, ya que además de ser cuatro contra uno, el criminal dejó confiadamente la pistola en el suelo, y en cuclillas o agachado, adoptó la posición adecuada para que hubieran caído sobre él los cuatro atracados, que hubieran pasado a ser sus aprehendores”.[xvi] Efectivament, segons hem pogut esbrinar de familiars dels atracats, aquests no només mostraren una excessiva prudència degut al temor de ser atractas, sinó també una efectiva discrecció ja que coneixien la identitat de l’atracador, relacionant-lo amb Almedíjar o Castellnovo. Potser els “otros detalles” eren el fet que un dels atracats, Ambrosio Lengua Esteve, havia estat alcalde d’Aín durant la guerra, i, posteriorment, respressaliat amb un consell de guerra sumaríssim així com també amb un expedient de responsabiliats polítiques.[xvii] També, segons aquests testimonis, posteriorment l’atracador fou abatut per la Guardia Civil.

Malgrat les suspicàcies i les diferents sospites inicials,[xviii] quan la Guardia Civil va posar nom al fugit de l’Espadà fou un any i mig després de l’atracament quan el van assassinar a Matet com veurem més endavant. Segons tots els indicis, es tractava de Manuel Crespo Ajado, relacionat familiarment amb veïns de Castellnovo i Almedíjar, on el llinatge Crespo és força habitual. Possiblement era germà de Gonzalo Crespo Ajado, qui havia nascut a Castellnovo el 4 de desembre de 1908 i havia mort en un accident d’automòbil sent soldat de l’Exèrcit republicà.[xix] Manuel, possiblement, es tractava del maquis que feia referència Pablo Vidal, i havia viscut una temporada en la zona, per tant, no la desconeixia del tot. Segons la bibliografia de la guerrilla, Manuel Crespo Ajado (a) El Rubio de Almería havia estat membre de la Resistència francesa a l’ocupació nazi. Quan aquesta es va acabar fou enviat a Galicia pel Partit Comunista d’Espanya.

Com sabem, durant el 1946 es va conformant tota una sèrie de confluències d’oposició armada que donarien origen a la creació de l’Agrupación Guerrillera de Levante, on faria cap Manuel Crespo Ajado i altres.

 

Les accions de l’Agrupación Guerrillera de Levante a la serra d’Espadà (1947-1948)

L’ocupació de l’illa de Sicília l’estiu de 1943, és l’inici d’un canvi important en el devenir de la Segona Guerra Mundial. A l’any següent, amb l’alliberament d’una part de França, s’incrementa la presència dels exiliats polítics espanyols en la resistència armada francesa. Amb els feixismes europeus ja quasi vençuts, l’oposició armada antifranquista no esperarà gaire. El seu objectiu: acabar amb les armes amb el feixisme espanyol. Així, a partir de setembre de 1944, es produiran diverses incursions de partides armades a Espanya. Conegudes com “invasions massives pirinenques”, aquestes van fracassar generalment en un primer moment. Però, alguns d’aquests guerrillers aconseguiren passar el riu Ebre i arribar a la muntanya xurra, entre altres indrets, a Aranyel, i continuar la marxa buscant Javalambre i la Serrania. Precisament a Aranyel, el 8 de desembre d’eixe any, van ser interceptats tres d’aquests guerrillers, dos dels quals foren detinguts. El mateix dia, a tres quilòmetres d’Artana, també van ser detinguts altres dos guerrillers quan marxaven per una pista que comunica aquesta població amb la Vall d’Uixó. Es tractava de Manuel Díaz Fernández i Bartolomé Belmonte Belmonte. Segons confessen havien entrat a Espanya el 30 de setembre anterior amb l’objectiu “de implantar la República en colaboración con los izquierdistas en España ya sublevados”. Però, a la província de Lleida es van enfrontar amb les tropes de l’exèrcit i es va desfer el seu grup. Així, deixaren les armes i s’endinsaren en la província de Castelló. La nit anterior a la seua detenció havien pernoctat en una alqueria d’Onda.[xx]

En definitiva, durant el 1945 i 1946, es van anar creant grups estables de guerrillers amb una xarxa de suport considerable. D’aquesta manera, a l’agost de 1946 es crearia formalment l’Agrupación Guerrillera de Levante (AGL) amb una estructuració militar, uns estatuts i una zona d’actuació que abraçaria les províncies de Castelló, Terol, València i Conca, principalment. Dividida per sectors, a grans trets, el cinquè abraçava l’interior de la província de València i Conca. L’onzè sector operaria al Racó d’Ademús, Montes Universales i Javalambre, a l’oest de la carretera de València a Saragossa. A l’est d’eixa carretera es trobava la zona d’actuació del dessetè sector, que incloïa la serra de Gúdar, el Maestrat i els Ports. La serra d’Espadà quedava al servei d’aquests darrers sectors.[xxi]

Així, des de les seues bases xurres, els guerrillers de l’AGL colpejaven al Reino.

 

L’ofensiva general partisana de primavera (1947)

Els dirigents de l’AGL havien preparat una intensificació de les accions armades per tal de boicotejar les falles de 1947, una campanya militar que no va obtindre l’èxit desitjat. Però, a partir de llavors, les accions de sabotatge es multiplicarien amb operacions contra centrals elèctriques i línies de conducció elèctrica així com a les línies del ferrocarril de València a Saragossa i de València a Barcelona, etc. En general, aquesta ofensiva acabarà el juliol d’eixe any amb multitud d’operacions guerrilleres i actes d’agitació i propaganda. Com sabem, el 6 d’eixe mateix mes es va realitzar el referèndum de successió del franquisme a banda de la celebració habitual de la diada del 18 de juliol.

Així, el 5 d’abril de 1947 ocupaven temporalment Begís. El 10 d’abril de 1947, fou atracat l’autobús que realitzava el trajecte de l’Algimia d’Almonesir a Sogorb en un indret denominat corral de Molina, prop d’un xicotet pont ja al terme de la Vall d’Almonesir. L’escamot estava format per cinc guerrillers armats amb pistoles i el rostre tapat amb mocadors, suposadament pertanyents a l’11è sector de l’AGL. Els guerrillers s’apoderaren d’alguna documentació personal i dels diners que portaven els passatgers, un total de 3.822 pessetes. D’entre els passatgers atracats de Matet es trobaven Ramón Moliner García, Custodio García Calvo i Santiago García Castillo, respectivament, alcalde, regidor i carter. També robaren els diners que portaven Ángel Moliner García, Eliseo Ordóñez García, Inocencia García Castillo (també el seu esmorzar), Generosa García Moliner i Francisco Ballester Lázaro, aquest darrer el més malparat ja que li robaren 2.600 pessetes. A Josefina Castillo Moliner només li robaren l’esmorzar. Finalment, dels veïns de l’Algimia d’Almonesir Joaquín Gimeno Pertegás i José Gimeno Pertegás, respectivament, xofer i cobrador, només aconseguiren 100 pessetes del darrer.[xxii]

El pont de la Vall d'Almonesir on es va produir l'atracament de l'autobús

El dia 21 de juliol de 1947, a les 21 hores, dos guerrillers es presentaren a les oficines de la Central Hidroelèctrica del Millars, ubicada a uns set quilòmetres d’Onda, possiblement la de Vallat. Formaven part de la partida guerrillera del 17è sector de l’AGL que estava comandada per José Vicente Zafón (a) Pepito de Mosqueruela i de la qual també formaven part José Blasco Albir, Emiliano Alcalá Vicente, Daniel Bolós Silvestre i Vicente Ariete Doñate. Inutilitzaren la línia telefònica i obligaren l’encarregat de la central a desplaçar-se a la sala de màquines. Mentre, uns altres guerrillers armats amb fusells, pistoles i bombes de pinya, inspeccionaven les instal·lacions concentrant els altres habitants a l’exterior de l’edifici. En la sala de màquines aturaren els motors i col·locaren quatre artefactes explosius, al col·lector del primer grup electrogen i al col·lector, induït i reòstat del segon, produint-ne danys només en un grup. Seguidament, els guerrillers s’agruparen a toc de xiulets i desaparegueren pel marge dret, aparentment, en direcció Onda. Davant de la profunditat del llit del riu i dels seus extensos canyars que permetien un bon amagatall, la Guardia Civil va muntar una important vigilància a les diferents centrals, transformadors i obres hidràuliques que es realitzaven llavors a la zona. De manera semblant, les autoritats envien un autocar ple de Guardia Civil a Aiòder a la serra d’Espadà per a què “fuera batido dicho abrupto accidente Orográfico en dirección Este”, és a dir, la contrària a la suposada fugida dels guerrillers. Tot això es devia al fet que un dels guerrillers havia preguntat a un familiar dels treballadors de la central “Si estaba muy lejos la Sierra de Espadán”.[xxiii]

Ubicació dels dos motors de l'antiga fàbrica de la llum de Vallat

Restes actuals de la sala del motor sabotejat el 21 de juliol de 1947

En la tàctica guerrillera, és fonamental cercar diferents vies d’escapament. De igual manera, també és important enganyar a les forces repressores, assenyalant errònies direccions empreses en la fugida. La referència a la serra, possiblement es va fer per a despistar. Perquè el cas és que membres d’aquesta mateixa partida es dirigiren aigües avall, en direcció al pont del ferrocarril ubicat entre els termes de Vila-real i Almassora, al cor de la Plana. Així, sobre les 23.30 hores del mateix dia, un soldat que custodiava el pont va descobrir un sospitós a uns quinze metres de la caseta de vigilància. Li va donar l’alt i demanar la contrasenya. Aquesta era “España” com va dir el sospitós encertadament, malgrat això el soldat el va obligar a desplaçar-se cap a ell fent palmes però el guerriller aconsegueix escapolir-se fugint corrents i a salva dels trets que li dispararen. Inspeccionada la zona, les autoritats trobaren un fusell rus amb dos inscripcions “AGL” en la part dreta i “BFW” i una estrella roja en l’esquerra. Junt a l’arma també trobaren dos percutors d’explosius i, a uns 70 metres, un artefacte explosiu d’uns 3 o 4 Kg. Malgrat els registres de les alqueries de la zona, les coves existents i els marges del Millars, la Guardia Civil no va trobar res més.[xxiv] Qui si ho va fer, fou un veí de Vila-real, propietari d’un camp d’alfals ubicat molt a prop del pont. Gairebé una setmana després del fet, al seu camp es trobaren 2 granades Laffite, 89 cartutxos de fusell Mausine, cinc cartutxos explosius de fusell i un motxilla amb un parell d’espardenyes, un jersei i 22 fulls de propaganda de l’AGL.[xxv]

La resposta repressiva a l’audaç acció de l’AGL no es feu esperar. A partir d’una confidència, el mateix 22 de juliol era detingut el veí d’Onda Vicente Castelló Manuel. Amb antecedents esquerrans havia estat militant de la UGT local i soldat de l’Exèrcit republicà a la 86 Brigada Mixta. Amb una condemna de pena de mort inicial commutada a reclusió de 30 anys, Vicente Castelló havia estat posat en llibertat a finals del 1945. El seu germà Salvador fou afusellat el 1942. Segons la denúncia anònima, el dia 20 d’eixe mes, Vicente havia estat conversant amb dos desconeguts als marges del riu Millars. En aquesta ocasió fou novament enviat a l’autoritat militar patint un altre sumari militar.[xxvi] També per una altra confidència, el 12 de novembre de 1947, la Guardia Civil va detindre a Rufino Suárez, habitant del Maset del Senyor Pere, en la partida Benadressa del terme de Castelló, ubicat relativament prop del Millars. Aquest va confessar que durant el proppassat agost va rebre la visitat d’un guerriller que havia participat en els sabotatges del Millars i que havien estat xerrant llargament de l’activitat de la guerrilla.[xxvii] Possiblement, més que un guerriller, es tractava d’un punt de suport en la rereguarda a la recerca de col·laboradors prop del riu, el camí “natural” a la Plana.

Haurem d’esperar al 6 de maig de 1948 per tal que la Guardia Civil continue amb l’acció repressora d’aquestes accions. Com a conseqüència d’una gran redada efectuada a l’Alcalatén, fou detingut el veí d’Onda Vicente Sol Vidal com a punt de suport a la guerrilla. L’acusen d’assenyalar les dades precises i el lloc per tal de realitzar el sabotatge de la central elèctrica i de guiar a la partida de guerrillers amb qui es va reunir en una pedrera ubicada prop de la central. A més, també l’acusen d’acompanyar en una altra ocasió a un guerriller a la ciutat de Castelló per tal de comprar un vestit, així com també d’acompanyar-lo a València per a adquirir documentació falsificada.[xxviii] En la mateixa redada també es detingueren altres persones veïnes dels marges del Millars acusades de ser punt de suport del maquis i tots amb antecedents esquerrans. Així, a Vallat foren detinguts Julio Villaplana Gil i Antonio Sanz Miravet (a) Patiràs. A Llucena eren detinguts altres esquerrans, entre altres, Antonio Beltrán Puerto i José Campos Aparici (a) El Cojo, aquest darrer habitant del mas Perxano, ubicat aquest relativament a prop del riu Villahermosa i el Millars. Precisament, un altre habitant del mas Perxano va poder fugir en un primer moment. Es tractava de Vicente Ibáñez Nebot, natural de Ludiente, a qui localitzaren al mas Marcen prop del pic de Penyagolosa i assassinaren. Segons la Guardia Civil, Ibáñez havia guiat els guerrillers en l’acció frustrada del pont del Millars.[xxix]

Escrit de la Guardia Civil donant compte del sabotatge a la central elèctrica de Vallat (26 de juliol 1947)

Com hem vist, diverses foren les confidències realitzades a les forces repressores. Tot i que no hem trobat una relació directa amb els fets anteriors, un tal José García, domiciliat al pantà del Sitjar d’Onda, havia estat compensat econòmicament com a premi pels “servicios confidenciales prestados para la represión del bandolerismo”. Aquest, que havia agafat el gust, posteriorment també demanaria més compensació econòmica i, a més, poder ingressar en la policia secreta.[xxx]

Intent frustrat de sabotatge al pont del Millars

La contraofensiva repressora: l’aplicació de la llei de fugues a cinc guerrillers en Matet (novembre 1947)

A partir de l’estiu de 1947, les forces encarregades de la repressió de l’AGL van intensificar i ampliar la seua acció militar: detencions massives, evacuació forçosa de masos, eliminació física de guerrillers i punts de suport, etc. Malgrat tot, a finals d’any, l’AGL mamprén de nou una certa activitat important. Del 5 al 8 de novembre es van produir diversos sabotatges a centrals elèctriques o línies de conducció elèctrica a Montanejos, Puertomingalvo, Pitarque i Segura de Baños.

Segons una notícia confidencial rebuda per la Guardia Civil, una partida de guerrillers pertanyents al 17è sector de l’AGL havia travessat el Millars i s’endinsà en la serra d’Espadà. Així, es muntaren serveis de vigilància diurna i apostaderos de nit, principalment, en dos punts estratègics. Aquests estaven situats en paratges “muy ocultos” que, sense haver arribat a ser campaments, havien estat utilitzats com a lloc de descans en les marxes del maquis per la zona. Un d’aquests punts de control conegut era el barranc del Pilar de Matet, on la nit del dia 13 de novembre de 1947 la Guardia Civil muntà un d’aquest apostaderos nocturns. Sobre les sis de la matinada següent observaren cinc persones amb el fusell al muscle que es desplaçaven sigil·losament cap al “escabroso y desenfilado” paratge del Pilar. Seguint amb el relat policial, la Guardia Civil els va donar l’alt i es va produir un enfrontament armat amb el resultat de la mort dels cinc guerrillers. Una volta reconegut el terreny, la Guardia Civil va trobar dos paquets que contenien propaganda de l’AGL així com divers armament: cinc armes llargues amb un total dels 666 cartutxos corresponents (dos fusells Mausine, un alemany, un màuser espanyol i un mosquetó), vuit cartutxos de dinamita de fabricació espanyola i un artefacte explosiu de dos Kg de pes amb fulminants i detonador. Així, es suposa que anaven a realitzar algun sabotatge a instal·lacions elèctriques o ferroviàries. Com a norma de seguretat, aquests no coneixien el seu objectiu i, per tant, estaven esperant a reunir-se allà amb el cap de la partida, l’únic que el coneixia. Haurem d’indicar que, normalment, les partides eren compostes d’un nombre aproximat de 7 persones.

Segons tots els indicis, els cinc guerrillers foren detinguts a l’interior del barranc del Pilar i, traslladats prop de la carretera, foren assassinats a sang freda per la Guardia Civil. Pel que fa a la identificació dels guerrillers morts, ni llavors ni actualment, no s’ha pogut esbrinar del tot. Es tractava de Daniel Ribes Montoliu, natural de Llucena, Manuel Crespo Ajado, “Miguel”, “Tortosino” i un altre sense identificar. Segons el nom i les dades que havia anat recopilant la Guardia Civil, aquesta té la “firme convicción” de que Manuel Crespo Ajado fou l’atracador dels quatre veïns d’Aín així com l’autor d’altres “robos y fechorías de menor importancia” realitzats a la província abans de la seua incorporació a l’AGL. En les significatives paraules de la Guardia Civil, a “la partida de bandoleros en que ha encontrado justa muerte”.[xxxi]

Finalment, pocs dies després d’aquest fet, l’estat d’alerta en les obres hidràuliques de la zona amb una vigilància extrema va produir la mort d’una víctima innocent. El 24 de novembre de 1947, quan l’obrer de l’empresa LUTE i veí de Vila-real Tomás Manzanera Sánchez es trobava treballant en un túnel prop de Ribesalbes va ser confós per una parella de la Guardia Civil que vigilava les obres, li dispararen i el feriren mortalment, faltant al dia següent a un hospital de Castelló.[xxxii]

 

Pamflet de l'AGL

Assegurant la supervivència: l’ocupació de Torralba (agost 1948)

Una altra de les operacions habituals de l’AGL va ser l’ocupació temporal de pobles per tal de realitzar actes de propaganda i l’adquisició d’avituallaments i d’armament. Durant el 1947, entre altres, l’AGL va ocupar Begís, Catí, Canet lo Roig i Castellfort. A l’any següent, ja en un clar retrocés de l’activitat guerrillera, i traslladades les seues bases més a prop de la província de Castelló, partides armades de l’AGL van ocupar diversos pobles propers a la ribera del Millars: El Tormo, Torre-xiva, Castell de Vilamalefa i Torralba.

Sobre les 21 hores del dia 28 d’agost de 1948, una partida de guerrillers de l’AGL comandada per Manuel Pablo Pérez Cubero (a) Rubio del 17è sector es va presentar a Torralba. El grup el composaven set guerrillers, tots armats amb pistoles i bombes de mà, un d’ells amb fusell i els altres sis amb metralletes. Cinc d’ells anaven vestits amb uniforme, gorra i granota de l’Exèrcit, un altre amb granota blava i el darrer amb un trage de pana. L’edat dels ocupants oscil·lava entre els 25 i 30 anys parlant tots “marcado acento aragonés”. Immediatament localitzaren a l’alcalde i altres responsables municipals, els obligaren a anar a l’Ajuntament i els feren entregar els diners allà depositats. Eren 6.000 pessetes de la recaptació d’arbitris i quasi mil del fons municipal. A més, també aconseguiren un poc més de 3.000 pessetes que l’alcalde va poder reunir junt amb altres veïns. De igual manera, d’alguna de les 50 llars existents llavors al municipi també s’emportaren roba, un pernil, pans, 40 paquets de tabac i tres escopetes sense munició. Mentre, també s’emportaven les existències de la farmaciola municipal, una de les poques coses que es van salvar junt al crucifix i un quadre de la Immaculada. Perquè gairebé tota la documentació municipal i la litografia de Franco i José Antonio pararen al carrer amuntegats on foren cremats. La màquina d’escriure de l’Ajuntament també fou llençada al carrer i totalment destrossada. Finalment, davant de les persones concentrades, el Rubio va fer una intervenció explicant el motius polítics de l’acció i la lluita que representava l’AGL acabant el míting amb un ¡Viva la República! Tot seguit desaparegueren al voltant de la 1 de la matinada, sense que en l’acció es produïra cap mal personal.

Manuscrit de l'alcalde de Torralba

Com és sabut, els guerrillers no tenien com a objectiu de les seues accions els símbols de la religió i els capellans. Així, es dona el cas que el capellà de Villamalur que, accidentalment també ho era de Torralba, on acudia a fer missa en algunes ocasions, es trobava eixe dia allà. Segons el relat de les autoritats, el capellà es va trobar amb un guerriller i, mentre l’acompanyava a la casa on pernoctava, aquest darrer li va manifestar “espontáneamente” que estava enrolat al maquis des de feia tres anys patint un “remordimiento de conciencia” tal que estava cansat i profundament penedit. El capellà li va aconsellar que tornara al “camino del bien” i deixara tan accidentada vida.[xxxiii]

Un altre testimoni dels fets fou una xiqueta de Torralba. Es tractava de Natividad Nebot, la mestra que, posteriorment, els relataria a la seua obra en forma de memòries novel·lades La marea del tiempo. Seguint el seu relat literari, aquesta fou enviada per son pare al bar a comprar tabac:

“Salí a la calle cantando y, cuando no había andado tan sólo unos veinte metros, me quedé paralizada, como la mujer de Lot. De pronto, me pregunté: ¿Es posible lo que veo? ¡No!, ¡no puede ser!.

Algo inhabitual estaba sucediendo. Dos jóvenes vestidos de soldados, al menos así me lo parecieron, con uniformes raídos, pasaron junto a mi. Delante de ellos iban varios hombres, quizá cinco o seis, coaccionados por negros fusiles. Me di la vuelta y retrocedí con paso ligero hacia casa.

- Papá, mamá, ¡la guerra, que viene otra guerra! Hay soldados por las calles. ¡Es la guerra otra vez!

(…) Mis padres me propusieron que les acompañara a casa del pastor, a recoger la leche recién ordeñada. Al llegar los tres a la Calleja, se esclareció la incognita que envolvía a los supuestos soldados. Nos salieron al encuentro tres de ellos, nos señalaban con las armas y uno se dirigió a mi padre, diciéndole:

- Usted haga el favor de acompañarnos al Ayuntamiento; estamos reclutando a todos los hombres del lugar. Somos los “guerrilleros de Levante”, “los maquis”, y tenemos el pueblo cercado. ¡Vamos!”.

Davant de l’astorament de Natividad i de les súpliques divines de sa mare, un guerriller, suposadament el Rubio, les va tranquilitzar de la següent manera: “Señora, ¡no hay para tanto! Su marido no correrá ningún peligro. No asuste a la pequeña. Tu, chiquita, ten confianza en nosotros; yo te prometo que tu papá volverá pronto. Recuerden que el pueblo está cercado. Si alguien intenta salir abrirán fuego”.

Com ja hem assenyalat, ni el pare de Natividad ni cap persona va prendre mal en aquesta acció, la qual cosa va produir un gran alleujament en ella. Però aquesta també relata literàriament dos fets extraordinaris que es van quedar marcats en la seua memòria. El primer, quan els guerrillers van entrar a una casa a robar, es trobaren amb una mare amb un xiquet menut que manifestava la seua mala sort i el fet de ser molt pobre. Al sentir aquelles lamentacions, un guerriller va agafar la criatura del seu bressol i li va respondre: “No diga eso, usted es rica, immensamente rica, pues tiene este hermoso hijo a su lado, en cambio mi madre me cree muerto”. L’altre, quan el germà de l’alcalde, amb els pantalons plens de forats i la camisa feta miques es va presentar davant dels maquis. Aquest els va fer entrega d’un bitllet de cinc duros per tal que, a canvi, no mataren el seu germà. Davant d’això, el Rubio va agafar dos bitllets de vint duros i els va entregar a l’humilde campesino i li va contestar: “Buen hombre, acéptelos y no sufra, que no vamos a matar a su hermano”.

En definitiva, amb una educació marcadament cristiana de Natividad, tots aquests fets i, sobretot, la salvació de son pare i la no profanació dels símbols religiosos, van crear una certa simpatia cap als maquis:

“Mi corazón deseaba que su búsqueda resultara infructuosa les estaba muy agradecida. Más de veinte fusiles y pistolas les perseguían, acompañados por perros adiestrados que rastreaban los montes. Todos querían que les apresaran. ¡Todos, menos yo! Pasaba el día rezando para que lograran escapar. Me los imaginaba huyendo, leguas y leguas, entre matorrales, y les infundía ánimos con mi fuerza interior (…) Los veía lejos, muy lejos, exhaustos de caminar. No consiguieron darles alcance, y mi corazón se sosegó”.[xxxiv]

Propaganda de l'AGL

Les falses atribucions de la guerrilla

En aquest apartat final, indicarem alguns casos relacionats amb persones naturals de la serra que es van veure indirectament afectats per l’activitat guerrillera. Una d’aquestes fou Francisco Rivas Gascón, natural de la Vall d’Almonesir i resident a Barcelona. Francisco es dedicava professionalment a la compra de plantes medicinals en la zona del Maestrat i Gúdar. Amb tal finalitat, mantenia contactes amb diverses masies de la zona. En alguna d’aquestes va mantindre contacte amb col·laboradors i amb membres d’alguna partida guerrillera, amb qui va acordar portar fins a Barcelona unes cartes dirigides als familiars d’un membre de la guerrilla. Assabentada la Guardia Civil, el van detindre el 23 d’octubre de 1945 a Vilafranca acusat de ser un enllaç.[xxxv] Un altre cas fou el d’un veí d’Assuévar. El 12 de febrer de 1947, Mateo Gómez Zorrilla va ser detingut a Villahermosa per la Guardia Civil. Mateo manifesta que es dedica a la recol·lecció de plantes medicinals en la zona per tal de vendre-les a Sogorb i Sagunt, encara que no de manera professional, dedicant-se també a altres ocupacions esporàdiques i a la mendicitat. En el moment de la detenció anava indocumentat. Per tot això i visitar els llocs que també eren freqüentats per la guerrilla el detenen.[xxxvi] Mateo s’havia absentat d’Assuévar des del 1941 per no estar conforme amb l’alcalde. De fet, apareix en alguns dels informes elaborats per ell com a element esquerrà durant la guerra. També suposem que era germà de l’adroguer d’Assuévar a qui ens hem referit més amunt. Finalment, la Guardia Civil considera que no té cap relació amb el maquis, qualificant-lo com a “vago” professional i l’envien a disposició del jutjat de Vagos y Maleantes.[xxxvii]

Tractarem ara d’alguns casos que, per una raó o altra, han estat falsament atribuïts al maquis. En primer lloc, l’aparició en la bibliografia de noms de persones en els llistats de detinguts d’encobridors i punts de suport de la guerrilla que no ho eren i que havien estat detingudes per delictes comuns i jutjats per la justícia ordinària. Com han advertit els investigadors de la guerrilla, molts d’aquest tipus de llistats han estat manipulats per la mateixa Guardia Civil. D’aquesta manera, V.P.M, d’Artana, i F.S.F. de Betxí, apareixen en els llistats efectuats per les autoritats. Pel que hem pogut esbrinar, el primer va efectuar un robatori a una casa d’Artana i també va protagonitzar una espectacular fugida del dipòsit municipal on estava detingut. El segon, va estar jutjat pel robatori de diferents bicicletes.[xxxviii]

Finalment, ressenyarem alguns dels atracaments atribuïts falsament a la guerrilla. El 8 de desembre de 1948, dos persones es presentaren en Gaibiel preguntant si al poble hi havia un destacament de la Guardia Civil. Aquesta actitud sospitosa va alertar a les autoritats i membres del Sometent local. Aquests els localitzaren en la fonda del poble i els aconseguiren detenir. Es tractava de dos individus naturals de Madrid, on havien comès diversos atracaments. Després es desplaçaren a València amb les mateixes intencions. En el moment de la detenció, un d’ells portava una pistola Star i, l’altre, un ganivet de grans dimensions. Els detinguts foren portats a Torralba i Torre-xiva, on no foren reconeguts com a participants en les accions guerrilleres allà realitzades. Dies després, quan eren conduïts a Gàtova per tal de reconstruir un atracament allà comès, sempre segons la Guardia Civil, intentaren fugir i foren tocats per diversos trets que els causaren la mort.[xxxix] En la memòria popular local, la detenció d’aquestes dos persones ha estat considerada com la captura de dos maquis.[xl]

Un altre fet també amb conseqüències tràgiques i també falsament atribuït a una acció guerrillera va passar a l’any següent a Suera. El dia 16 de maig de 1949, Antonio Lengua Montoliu es trobava fent llenya a una propietat seua ubicada a la partida coneguda com corral d’Antonio, a les faldes de Maús. A les 4 de la vesprada es va presentar una persona desconeguda per a ell, preguntant-li pel camí de l’Alcúdia, Veo i Aín, desapareixent tot seguit. La mateixa persona es va presentar novament al cap d’una hora però, ara, amb una xicoteta pistola a la mà i afirmant ser un guerriller. Aquest li va preguntar pel nom de les autoritats locals i de les persones més riques. A la nit es van dirigir cap a Suera ajuntant-se amb un altre atracador, aquest més jove que l’anterior i armat amb un ganivet. A l’arribar al poble, acompanyat pel més jove, Antonio va descarregar la llenya a uns cinquanta metres de sa casa, fet no habitual, qüestió que va alertar a la seua dona. Aquesta ho va posar en coneixement del seu cunyat, Miguel Poles Sorribes i altres veïns que es trobaven llavors a l’Ajuntament. Entre tots van acordar armar el Sometent i enviar a Miguel a distraure el suposat guerriller. Aquest es va dirigir on es trobaven Antonio i li va proposar al suposat guerriller a entrar a sa casa per tal de donar-li de sopar. En aquest moment va aparèixer tot astorat el segon atracador que anava armat amb la pistola i que s’havia assabentat dels moviments dels grupets de persones que anaven formant-se. Descoberts, en eixos moments es va precipitar tot, quan Miguel es va dirigir cap a sa casa es va sentir el crit de sa mare que li deia “Corre que te mataran” i, acte seguit, va rebre un tret per l’esquena que el va matar. Els atracadors van poder fugir sense ser descoberts.[xli] Per tal com es van produir els fets, sumats a la inactivitat de l’AGL en aquest moments, etc., podem afirmar que no és una acció de l’AGL. En tot cas, com hem vist, no es tractava d’un “grup de forces revolucionàries, dites el maquis, (que) entraren al poble atemorint la gent” com s’ha afirmat.[xlii]

 

Final

L’eficaç política de terra cremada duta a terme per les forces encarregades de la repressió sobre les bases de la guerrilla a Terol va forçar al desplaçament de les partides a la ratlla amb la província de Castelló. Aquest és el cas del 17è sector de l’AGL que va establir noves bases i campaments entre Penyagolosa, el Millars i l’Espadà a partir de 1949. Des de l’octubre de 1950 al març de 1951, els guerrillers van ocupar un campament a la part occidental de la serra d’Espadà, conegut aquest com a campament de Montant en la bibliografia sobre l’AGL. Aquesta ubica el campament en “una penya tallada en el terme de Montant, en direcció a Higueras” o a la serra d’Espadà “en un tallat en el terme de Montant”. Possiblement, aquest campament estava ubicat a la penya coneguda com a la Piedra Partida, molt a prop del mas Val de Sánchez i dins del terme de Cirat, a prop del de Montant. Durant aquest temps foren abastits principalment per habitants de les masades properes, com Los Planos, Casa Mínguez o Val de Sánchez. Així mateix, la repressió no es va fer esperar amb detencions de col·laboradors d’Aranyel, Cirat o Espadella.

Piedra Partida, campament de l'AGL d'octubre de 1950 a març de 1951.
Foto: José Tomás Izquierdo

Finalment, l’estiu de 1952, els darrers membres dels diferents sectors de l’AGL es van concentrar i van marxar a França. Ara sí, la guerra havia acabat. Entre els evacuats es trobava Manuel Pérez Cubero (a) el Rubio que, tal com desitjava Natividad Nebot, mai va ser detingut i s’exilià a França i Txecoslovàquia. Posteriorment, a partir de 1959, i com altres guerrillers, el Rubio va treballar en la seguretat en diversos ministeris i seus diplomàtiques de la República Popular de Cuba.

A hores d’ara, és a dir, en l’actualitat present del segle XXI, la terra roja de l’Espadà encara acull, entre argil·lites rogenques i gresos silicis, les restes de guerrillers morts i no identificats, com els de Matet i Villamalur.

NOTES

---

[i]La muntanya de Castelló: de la serra d’Espadà al Maestrat, Josep Sorribes i David Gil Solsona, http://paisvalenciaseglexxi.com/2016/04/23/la-muntanya-de-castello-de-la-serra-despada-al-maestrat/. Pel que fa als amagatalls en coves durant la guerra, vegeu el articles de J. Ll. Viciano a la revista del Club d’Espeleologia de Castelló, Berig, n. 8 (2007); n. 13 (2013); n. 18 (2019).

[ii] Recull per a una història de Nules, Vicent Felip Sempere, Caixa Rural Sant Josep, Nules, 2001, p. 173-195.

[iii]El Guirigay, 1 juny 1839, p. 2 (cita del diari El Imparcial).

[iv]La Lucha, 12 abril de 1873, p. 2.

[v]Crónica meridional, 10 abril 1874, p. 2.

[vi]Dades extretes a Espías y Guerrilleros en la Sierra de Espadán, Clemente González García, autoedició, Castelló, 2011. Sobre la massiva infiltració de l’agost de 1938, aquesta és esmentada a les memòries d’un soldat de la Divisió 108 establerta a Villamalur, Diez meses en el frente (1938). Crónica gráfica y diario de guerra. Perfecto García de Jalón Hueto, Ángel García de Jalón Lastra (edició), Palma, 2018. En aquesta obra s’indica la ubicació exacta d’una fossa comuna on són soterrats quinze d’aquests guerrillers que foren afusellats als afores de Villamalur el 8 d’agost.

[vii]Escrit del cap comarcal de FET-JONS, Viver, 22 de setembre 1939, Arxiu Històric Provincial de Castelló (AHPCS), 11291-259.

[viii]Mediterráneo, 10 de març 1940, p. 2.

[ix]Mediterráneo, 30 d’octubre 1940, p. 2. Sumari Tribunal Militar Territorial 1 (TMT1), València, 5510, 1940, 20571.

[x]AHPCS, 11297-88. Antonio García Moliner apareix a la Causa General de Matet com a dirigent de la CNT. BDST-Guadalajara./Caja 302840/expediente 59391.

[xi]Guerrillas españolas. 1936-1939, Eduardo Pons Prades, Editorial Planeta, Barcelona, 1977, p. 216 i 398.

[xii]Mosquera. Etnología de un paisaje rural de la Sierra de Espadán, Pablo Vidal González, Diputació de Castelló, 2007, p. 92.

[xiii]Escrit del comissari en cap de Castelló, 12 de febrer 1944, AHPCS, 11245.

[xiv]Escrit del servei d’informació de la Direcció General de Seguretat dirigit al Governador civil, 26 novembre 1946, i informe de la Guardia Civil, 233 Comandancia, Castelló, 12 de desembre 1946, AHPCS, 11245. Respecte a l’assassinat del “posadero”, possiblement es tracta de l’assassinat comès la matinada del 19 de març de 1946 per un individu desconegut que pernoctava en casa de Ramón Piquer Navarro, qui va resultar mort i la seua filla malferida amb una arma de calibre 7.65 (sumaris de l’Audiència de Castelló, web memoriacastello.cat). Es suposa que la delació es va produir arran d’aquest fet.

[xv]A Avelino li robaren 1.350 pessetes, a Ballester 80 pessetes, escrit Guardia Civil, 27 de gener 1946, AHPCS, 11245-61.

[xvi]Escrit del tinent coronel de la 233 Comandancia de la Guardia Civil, Bienvenido Pascó, Castelló, 2 febrer 1946, AHPCS, 11245-62.

[xvii] AHD, Sumari 5704, any 1939, caixa 14038-5.

[xviii] “Llegan noticias a este servicio no confirmadas, que con referencia a los atracos a mano armada que se vienen cometiendo entre los pueblos de Ahín, Alcudia de Veo, Chovar, Alfondeguilla, etc., que han culminado con el asesinato de dos víctimas, que en los mismos haya podido tomar parte directa José y Eloy Barres Latorre, de 35 y 27 años respectivamente, ambos naturales de Chóvar, los que hace pocos días han sido vistos por Burriana, quienes se encuentran reclamados por diversos Juzgados de Valencia desde el año 1942”, “Actuación bandoleros”, nota comissaria de Castelló, 7 febrer 1946, AHPCS, 11245-61.

[xix]Centro Documental de la Memoria Histórica, DNSD-SECRETARÍA, FICHERO, 14, C0197108.

[xx]Escrit Guardia Civil, Artana, 9 desembre 1944, AHPCS, 11245-15. Sumari, TMT1, Castelló, 1944, 732, 14193, 2.

[xxi]Sobre la guerrilla és imprescindible la consulta dels treballs d’investigació de Raül González Devís, així com els llibres de Josep Sánchez Cervelló (ed.), Maquis, el puño que golpeó al franquismo (2003), i de José Ramón Sanchis Alfonso, Maquis: una historia falseada (2007), i Maquis y franquismo: lucha armada, miedo y represión (2020).

[xxii] Guardia Civil, Sogorb, 12 abril 1947, AHPCS, 11245.

[xxiii] Escrit del tinent coronel de la 233 Comandancia de la Guardia Civil, Bienvenido Pascó, Castelló, 26 juliol 1947, AHPCS, 11245-119.

[xxiv] Escrit del tinent coronel de la 233 Comandancia de la Guardia Civil, Bienvenido Pascó, Castelló, 25 juliol 1947, AHPCS, 11245-121.

[xxv] Escrit del tinent de la Guardia Civil de Vila-real, 31 juliol 1947, AHPCS, 11245-121.

[xxvi] Vicente Castelló Manuel, TMT1, Castelló, 1939, 3058, 14321, 4. TMT1, Castelló, 1947, 567, 14080, 5.

[xxvii] AHPCS, 11245.

[xxviii] Vicente Sol Vidal, TMT4, Burgos, 1939, 2, 67, 2974. TMT1, Castelló, 1939, 4962, 14305.

[xxix] TMT1, València, 1948, 248, 18912. Estaven encausats Villaplana, Sanz, Sol, Campos, Beltrán, Ibáñez, etc. Villaplana, en la guerra havia estat membre de la CNT de Vallat i representant d’aquesta sindical al Comité revolucionari local; Campos es va afiliar a les Joventuts Llibertàries de Llucena el juliol de 1937 (CDMH, DNS, SECRETARIA, FICHERO 9, C00407009).

[xxx] La petició fou denegada degut a que ja havia estat compensat “generosamente” en diners i per a poder ingressar a la policia havia d’acomplir altres requisits, escrit del Ministeri de Governació dirigit al governador civil de Castelló, Madrid, 23 octubre 1950, AHPCS, 11262.

[xxxi] Escrit del tinent coronel de la 233 Comandancia de la Guardia Civil, Bienvenido Pascó, Castelló, 16 novembre 1947, AHPCS, 11245-172. Vicent Gavarda assenyala que “segons testimonis presencials foren morts una vegada emmanillats i pujats a un camió”, Els afusellaments al País Valencià (1938-1956), Alfons el Magnànim, València, 1993, p. 424. Sumari militar dels fets, TMT1, València, 1947, 757, 19565, 7.

[xxxii] Escrit Guardia Civil, Castelló, 28 novembre 1947, AHPCS, 11245.

[xxxiii] Escrit del tinent coronel de la 233 Comandancia de la Guardia Civil, Bienvenido Pascó, Castelló, 2 setembre 1948; també nota manoscrita de l’alcalde, Luís Brun, Torralba, 30 agost 1948, AHPCS, 11362-79.

[xxxiv] La marea del tiempo. Torralba del Pinar, Sierra de Espadán, encuentro con el ayer, Natividad Nebot Calpe, Fundació Serra d’Espadà, València, 2004, p. 344-347. A banda, les germanes Natividad i Emerinda també aporten el seu testimoni oral a l’obra de Sanchis (2020), p. 394-396.

[xxxv] DARA. Auditoría de Guerra de la 5 Región Militar/diligencias previas por auxilio a bandoleros/número de procedimiento: 1866-45/Teruel, Caldes de Montbui (Barcelona).

[xxxvi] Escrit Guardia Civil, Villahermosa, 12 febrer 1947, AHPCS, 11302.

[xxxvii] Escrit del tinent coronel de la 233 Comandancia de la Guardia Civil, Bienvenido Pascó, Castelló, 13 febrer 1947, AHPCS, 11302.

[xxxviii] Fons Govern civil, AHPCS, 11301 i 11303; fons judicial, AHPCS, 11100, 19935 i 19867.

[xxxix] Escrit Guardia Civil, AHPCS, 11245.

[xl]La narració de la detenció a El árbol de la plaza. Memorias de Gaibiel, Vicente Soler Pérez, CEGAL, 2018, p. 75-77.

[xli]Escrit del tinent coronel de la 233 Comandancia de la Guardia Civil, Bienvenido Pascó, Castelló, 21 maig 1949, AHPCS, 11162.

[xlii] Notícies per a la història de la vila i parròquia de Suera, Vicent Gimeno i Estornell, Diputació de Castelló, 2006, p. 93.