per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg, investigador i escriptor
ESPADÀNIQUES vol agrair novament a l'autor la cessió d'un treball per a este blog, refet a partir del treball més extens publicat en la revista Camp de l'Espadar 18 de la SASE.
Al
llarg dels segles, són moltes les persones que han viatjat pels
territoris amb objectius diversos: per fer informes militars, per
reconéixer els dominis d’un senyor a efectes fiscals, altres per
elaborar estadístiques o enciclopèdies i descriure les terres, amb
afany investigador (botànics, geòlegs, especialistes d’art,
geògrafs...) i, més tardanament, pel simple plaer de
l’excursionisme. És amb el Romanticisme –moviment cultural del
segle XIX– que quallen els primers grups que fan eixides a visitar
monuments i paisatges, una distracció de qui tenia temps lliure, és
a dir, la classe burgesa emergent. Estic pensant ara mateix en el
Centre d’Excursions Cientificoliteràries i Artístiques de Lo Rat
Penat, un grup d’excursionistes intel·lectuals que entre 1880 i
1911 realitzà més de 140 eixides a la recerca dels vestigis
històrics i arquitectònics que conservaven els municipis valencians
i, posteriorment, en publicava les cròniques i fotografies en la
premsa, sobretot en Las Provincias, el diari fundat el 1866
per Teodor Llorente, que fou el primer director d’aquell centre
excursionista.
Després
en vingueren més, sobretot amb el principi del segle XX: per
exemple, els grups relacionats amb els ismes propis del
tombant de segle (vegetarians, naturistes...), l’Escoltisme a
partir de 1912, el Grup Excursionista El Sol des de 1926 (més tard
anomenat Colla El Sol, precedent del Centre Excursionista de
València), etc.
Entre
els personatges que passejaren les nostres comarques en aquell primer
terç de segle destaca el polifacètic Carlos Sarthou, secretari
judicial de Vila-real entre 1904-1909 i de Borriana entre 1909-1920,
quan és destinat a Xàtiva. En els seus treballs publicats es pot
rastrejar el nostre territori: Viaje por los santuarios de la
provincia de Castellón (1909), Impresiones de mi tierra
(1910) o el volum corresponent a Castelló en la Geografía
general del Reino de Valencia, dirigit per Francesc Carreras
Candi (1913).
Altres
individualitats interessants d’aquells primers anys que publicaven
cròniques o impressions excursionistes foren la castellonenca
adoptiva Elisa Pérez Rodríguez, una dona de la qual sabem encara
poques coses, però comptem amb més informació sobre la seua
família, ben rellevant en el Castelló de la primera meitat del XX.
Darrerament hem pogut esbrinar que es tracta de la germana de Maria
Pérez Rodríguez, famosa activista de l’antialcoholisme i del
republicanisme castellonenc.
Qui era Elisa?
Encara
ens falta conéixer molts detalls d’aquesta dona inquieta. Nascuda
a Úbeda (Jaén), era la filla major de Luis Vicente Pérez Santos,
natural d’Iznatoraf (Jaén, 1859-Castelló de la Plana, 1936) i
d’Isabel Rodríguez Arias, que procedia de Besullo (Oviedo), on
havia nascut l’any 1859 i faltà a Castelló el 18 de juliol de
1935. La dedicació del pare d’Elisa resulta ben curiosa: era
colportor. És a dir, un home que va dedicar la vida a la
difusió i la venda de bíblies, a l’estil dels que de tant en tant
toquen encara a la porta de les cases. Aquest moviment –també
se’ls anomenava repartidors o precursors– havia
aparegut cap a mitjan segle XIX als Estats Units.
Gràcies
a les informacions que ens ha oferit amablement la investigadora
castellonenca Queta Ródenas hem pogut saber que el matrimoni tingué
altres descendents: Manuel (1896-1973), Marta (?-1961), Esther i
María (?-1962). La família, per mitjà del casament de Maria, va
emparentar amb un emprenedor afincat a Castelló: l’anglés Russell
Ecroyd Neild (1871-1938), fill del matrimoni format pel comerciant
Alfred Russell Ecroyd Russell (1844-1922) i Hanna Maria Neild
(1839-1915), que tenien molta relació amb Artana i Eslida; de fet,
l’home està enterrat a Eslida, tal com vaig publicar l’any 2008
en el llibre de festes. Russell i María Pérez es casaren a València
el 1911, però ja abans s’havia establit ell a Castelló i s’havia
convertit a poc a poc en un conegut home de negocis: almenys des de
1906 tenim constància que havia obert un negoci (c/ Major, 170)
relacionat amb els recanvis, la reparació i el lloguer de cotxes i
bicicletes de marques angleses; el 1912 havia posat en funcionament
una línia d’autobusos que els dijous i els diumenges d’estiu
feia el trajecte Castelló-Benassal, línia que va perdre el 1913 en
fundar-se la companyia Hispano de Fuente En-Segures. Aquell mateix
any era el taller més antic de la capital i estava ubicat als
carrers de Ximénez, 1 i Moyano, 2 de Castelló, darrere del Teatre
Principal; el 1922 el trobem al carrer de l’Escultor Viciano, 22 i
es dedica als recanvis i a garatge. A més, també comercia amb
colors per a ceràmica de la casa anglesa Harrison & Son (Hanley)
i s’ofereix a fer traduccions de l’anglés.
 |
Russell
i Maria en l’excursió al Desert de les Palmes en cotxe (1912)
|
Al
seu torn, María Pérez –amb l’afegit «de Ecroyd», o simplement
coneguda per «María Ecroyd»– fou una destacada militant
d’Izquierda Republicana: va ser presidenta del grup femení a
Castelló i, per tant, poden resultar ben interessants les relacions
de la família amb els intel·lectuals d’esquerra dels anys 20-30.
Entre les dones del partit, era una de les més actives en el terreny
cultural. Durant la Guerra Civil, la localitat de Benicàssim va
allotjar un dels hospitals més importants de les Brigades
Internacionals. María, pels seus coneixements d’anglés, va
impartir classes d’espanyol als brigadistes anglesos ferits, segons
la premsa de l’època: «Tenemos
organizados tres cursos obligatorios para aprender el idioma español.
Uno para los franceses, otro para los ingleses y otro para los
alemanes. De la clase de español para los franceses está encargado
el camarada Abelardo Mus; María Ecroyd de la lección a los ingleses
y a los alemanes les instruye el camarada David» (Heraldo
de Castellón,
14-4-1937).
A més, pel que sembla, el 1935 havia publicat el llibre Impresiones
de mi viaje a Norteamérica,
una mostra més de les seues inquietuds viatgeres i del seu nivell
cultural.
El
cas que ens ocupa ara i ací, però, és la seua germana Elisa, sobre
la qual ens queden buits per omplir. Una bona coneixença del perfil
familiar, però, ens pot ajudar a situar-la millor, per això el
llarg preàmbul anterior.
Els
primers textos d’Elisa que hem pogut localitzar es troben publicats
en una revista ben curiosa: El Abstemio, portaveu de
l’Asociación Antialcohólica Española, creada el 1911 pels sogres
de la seua germana María, entre altres. Si bé a l’Estat espanyol
hi havia hagut alguns intents anteriors –com ara la societat creada
des d’un punt de vista confessional a Valladolid el 1888 per un
pastor evangèlic–, pareix que és a partir de 1909 que emergeixen
amb una certa singularitat les figures d’Alfred Ecroyd i Hannah
Neild, ajudats per alguns metges, amb la pretensió d’obtindre
firmes dels professionals sanitaris per tal de crear opinió i forçar
el govern espanyol a la prohibició total de la venda i consum de
begudes alcohòliques. Sembla, però, que els èxits en altres països
com els Estats Units o el Regne Unit no es van poder aconseguir ací
per la indiferència del govern i per l’arrelament dels hàbits de
consum. Tot i això, després de dos anys de campanya del matrimoni
Ecroyd-Neild i del metge de Tales Miguel Gallart Traver (natural
d’Artana), el dia 1 d’abril de 1911 es constituïa a Tales
l’Associació Antialcohòlica Espanyola. Durant l’any 1910 havien
publicat els fullets informatius «Concepto médico del alcohol»
(dirigit als metges), «Opiniones de hombres eminentes sobre el vino»
i «La Iglesia contra el alcohol». L’octubre de 1910 apareixia des
d’Artana el primer número del periòdic de quatre pàgines El
Abstemio, amb periodicitat irregular, encara que anava
publicant-se cada tres o cinc mesos. Esta publicació va arribar a un
tiratge de 10.000 exemplars per a difondre’ls a tot Espanya i a
l’estranger. Un altre personatge vinculat va ser el mestre
Francisco Fuertes Antonino, natural de la Vall d’Uixó (1884-1953),
qui des del principi va assumir la direcció del periòdic des de
qualsevol dels pobles on era destinat. La Lliga Antialcohòlica es va
dissoldre quasi immediatament després de la mort de Hannah Neild,
esdevinguda a finals de 1915 a la població anglesa de Torquay, als
77 anys d’edat. Ella havia tingut un protagonisme cabdal en la seua
creació i aportava anualment 100 pessetes, més tantes altres del
seu marit i dels fills, per això ocupà el càrrec de vicepresidenta
perpètua. La col·laboració del seu fill, Russell Ecroyd, al
sosteniment de l’entitat fou també molt important: a més dels
donatius constants, va exercir el càrrec de tresorer (1911-1913) i
vicesecretari (1913-1914), i María Pérez en fou vicesecretària
(1911-1913) i vicepresidenta (1913-1914). L’acció més rellevant
que van ser capaços d’organitzar fou el Congrés Antialcohòlic de
Barcelona, del 3 al 4 d’octubre de 1914.
Cròniques excursionistes per la serra d'Espadà (1912)
En
els mateixos anys de la dècada de 1910 és quan comença Elisa a
publicar en El Abstemio i en la Revista de Castellón.
D’aquesta última hem extret uns textos de caire excursionista per
la serra d’Espadà, en concret:
- «Ruinas moriscas. Leyenda del castillo de Castro en Alfondeguilla» (Revista de Castellón 7, 19-4-1912).
- «El hallazgo. De una excursión a la Sierra de Espadán» (Revista de Castellón 9, 15-5-1912).
Certament, els textos són fills d’una època i d’unes circumstàncies. Possiblement, els que ara presentem tenen uns valors afegits des d’un punt de vista actual per la raresa, en aquells anys, d’una dona excursionista i magnífica escriptora. Quan dic raresa, em referisc a la singularitat del personatge i als seus fets coneguts, poc parangonable en aquestes latituds. Elisa és fruit d’unes circumstàncies familiars molt especials, on sembla que la cultura va estar ben present. L’emparentament amb la família Ecroyd va coadjuvar a aquella estima per la salut i per la natura més pròpia dels petitburgesos que s’ho podien permetre, quan la immensa majoria de la població sobrevivia del treball de la terra en règims caciquils. Elisa i el seu cercle de relacions són, ho repetisc, una singularitat en aquell temps. Hui oferim la primera per al blog:
La llegenda del castell de Castro (Fondeguilla)
Fa
uns anys vaig recuperar la versió que l’artanenc Vicent Tomàs i
Martí va publicar en 1919 de la llegenda del castell de Castro en el
diari La Correspondencia de Valencia. En la seua introducció
ens deia que era coneguda i que ja s’havia publicat en alguna
revista de Castelló, però no n’esmentava l’autoria. Hui sabem
que era Elisa i que ho va fer en 1912.
Només
reproduïm ací el fragment descriptiu del paisatge, que dóna una
bona idea de la imatge que se’n va fer l’autora. Podeu trobar tot
el text en el Repositori UJI:
«Rodeado
de doble cadena de montañas verdes, entre las cuales se yergue como
coloso gigantesco, situado en la más alta y escabrosa de todas,
divisase el viejo castillo, adormecidos sus ensueños de gloria por
las suaves brisas primaverales y las acariciadoras del estío; en el
Invierno sus derruidos muros, azotados por los furiosos vendavales
que reinan con más poder en aquellas alturas. El castillo que un día
fue señor y rey de todo cuanto desde su atalaya podía dominar el
vigía muslim, hoy permanece solitario y abandonado; yace en el
olvido, teniendo por únicos súbditos los alcornoques, pinos y
robledales que en la falda de la montaña y alrededores crecen; por
única compañía las agrestes rocas que le circundan, y por solo
amigo el cristalino manantial que en el antiguo subterráneo corre.
Los gastados murallones se miran en sus aguas á modo de espejo
recordándose de tiempos más dichosos.
Acaso
el viejo castillo, lleno de despecho y tristeza por tan injustificado
abandono, dirige mudas reconvenciones á los seres de la naturaleza
que le rodean; acaso desde sus caídas torres columbrando el
tranquilo y azul Mediterráneo no muy lejos, espera en vano que de un
día á otro aparezca surcando sus aguas alguna falúa ó bajel
morisco, con los remeros del turbante blanco y los guerreros de
afiladas gumías, que luchando por el Alcorán le restituyan su
pasada grandeza. Quizá, desvanecida por completo la esperanza, roído
el corazón de pena, muere de melancolía, por su pérdida para
siempre gloria, sin que logren mitigar su dolor los cantos de los
pájaros que en él anidan, ni el murmullo de los arroyos que
serpentean en el valle, ni el perfume de la brisa 'que pasa rozando
por entre los romerales y tomillos de la sierra.
Cuatro
muros casi por completo bloqueados, y dos arcos de herradura, con el
subterráneo y el manantial, es todo lo que queda del castillo de
Castro, al que cupo un día la gloria de ser el último baluarte moro
en Valencia. A su vista, despidiéndose de él para siempre, otro rey
mahometano llorara á semejanza de Boabdil. A lo lejos, las ruinas
del castillo figuran rocas imponentes en aquel inexpugnable pico;
rocas gigantescas se alzan en una de las laderas del monte,
descollando entre ellas una semejante á la Tarpeya en Roma. La
subida parece inaccesible. Millares de cadáveres cristianos rodaron
por aquellos precipicios, cuando intentaban bajo el rey D. Jaime
apoderarse de la fortaleza. ¡Imposible! Las fuerzas de la naturaleza
que en Covadonga favorecieron á Pelayo, trocaron sus papeles; el
valle manaba sangre cristiana, y en la torre del castillo ondeaba
altanera la bandera de la media luna.»
