Què és Espadàniques?

divendres, 13 de març de 2015

Vegetació endèmica en la serra d’Espadà

per Gondina Hierbas Aromáticas
www.gondina.eu
@Gondina_hierbas

ESPADÀNIQUES vol agrair als autors la cessió d'este treball, que han elaborat especialment per al nostre/vostre blog.





La serra d’Espadà és un dels majors espais protegits de la Comunitat Valenciana i un dels més originals per la seua climatologia, edafologia i geologia. D’una forma molt ràpida i general podem dir que a la serra d’Espadà, i a la seua vegetació, la caracteritzen un sòl pobre en bases i un clima més humit del normal a causa de la proximitat a la mar, fet que dóna lloc al fenomen conegut com criptoprecipitació o precipitació horitzontal en forma de boires, rosada… que resulta altament propici per a la vegetació, la qual cosa possibilita trobar valls i vessants amb una elevada humitat, i, en ells, plantes més exigents com el teix, el castanyer, la servera, l’auró, el grèvol, etc.

En la serra dominen els substrats silícics, que contrasta amb la resta de terres valencianes, normalment calcaris. És en la vegetació silicícola on trobem la major originalitat. El més conegut, si parlem de la vegetació de l’Espadà, són les seues suredes. De fet, en la serra està la sureda valenciana millor conservada i més gran, encara que, per desgràcia, els incendis i la desforestació han acabat amb moltes de les antigues masses de sureres, per la qual cosa, avui en dia, queden pocs exemplars d’aquests boscos ben conservats.

1

A més de les sureres trobem pins blancs i pinastres (la majoria procedents del dinamisme evolutiu després de la degradació de les sureres), alzines, roures, salzes, àlbers i oms, entre d’altres. Entre les espècies arbustives podem identificar roldors, gavarreres, esbarzers, brucs blancs, aladerns de fulla estreta, nogueroles, galzerans, marfulls, arboços, etc. I quant a les plantes enfiladisses trobem rogeta, lligabosc, hedra, sarsaparrella…

Encara que potser menys conegut, la serra és també un santuari de flora criptogàmica. En ella es troben la meitat de les 52 espècies de falgueres de la Comunitat Valenciana, entre les quals destaquen la falguera del temps, la falguera d’aigua, la selaginel·la denticulata i la falguera mascle.

2

Com hem dit, és tant el seu clima, la seua ubicació com el seu sòl silícic el que fa que la serra d’Espadà siga un espai tan singular. Citant a Manuel Costa, «és com una illa enmig del conjunt valencià». I gràcies a la seua singularitat, hi podem trobar nombrosos exemples de vegetació endèmica. En alguns casos seran endemismes valencians o iberollevantins, i en uns altres vegetació exclusiva de la serra d’Espadà. Vegem-ne alguns exemples:


Herba de llunetes (Biscutella calduchii)

És un endemisme iberollevantí centrat en la serra d’Espadà que s’estén per afloraments triàsics del sud de la província de Castelló i nord de València i arriba a la província de Terol. Es troba en matolls secs i clarianes de boscos de terrenys rocosos i pedregosos de pinastres en substrat silícic, en àrees de baixa a mitjana muntanya litoral.

És una planta d’uns 30-70 cm. Les fulles són verdoses, proveïdes d’uns pocs parells d’amples i curtes dents laterals. Floreix entre el març i el juny.

4.
3

5

Herba de llunetes (Biscutella carolipauana)

Una altra espècie d’herba de llunetes. Es tracta d’una espècie propera a la Biscutella calduchii, de la qual sembla haver-se originat per introgressió amb Biscutella stenophylla. Aquest endemisme es distribueix preferentment per les àrees triàsiques litorals, els principals nuclis de les quals es troben en la serra d’Espadà i en la serra Calderona, penetrant en els territoris septentrionals confrontants.

Creix sobre terrenys pedregosos o amb sòl lleuger, substrat silícic o calcari descarbonatat en matolls oberts. Pot arribar als 50 cm d’alçada. S’observen pèls aspres en la superfície de les fulles i en els marges s’observen dents estretes que es repleguen cap a la base foliar. Floreix entre el març i el juliol.

6
7






















 




Cabeso d’or, Ravenissa de roca (Erucastrum virgatum subsp. Brachycarpum)

Endemisme valencià. Es troba en matolls i pedregars pendents i esquerdes de roques calcàries en zones de baixa i mitjana altura de la serra. És bastant freqüent per tota la serra.

El cabeso d’or és una planta perenne de fulles basals dividides en uns pocs parells de segments laterals irregulars, amb flors de color groc en rams allargats. La seua tija va des de 50 a 150 cm. Floreix d’abril a juny.

9
8


10


Tàrrec valencià (Salvia valentina)


Endemisme valencià que presenta localitzacions molt disperses, encara que localment pot arribar a ser abundant. Viu en pasturatges vivaços humits de clarianes de boscos i marges de camins.

És una herba vivaç de tija florífera simple, fulles oblongo-lanceolades, amb pèls llargs sobretot en els nervis del revés i corol·la blava violàcia. Floreix d’abril a juny.


11
12





13


Conillets rojos (Scrophularia tanacetifolia)

Endemisme iberollevantí present en les tres províncies i que té a l’entorn de la serra d’Espadà el seu límit septentrional de distribució. Resulta ací relativament abundant sobre substrats solts o pedregosos i en exposicions d’ombria.

És una planta vivaç de flors rogenques amb estams visibles de color groc. Floreix entre març i agost.

14
15























 



Clavellet de roca (Minuartia valentina)

Es considera endèmic de l’Espadà, Calderona i limítrofs (Desert de les Palmes i Mollet de Vilafamés). La població més important es troba en la serra d’Espadà, on colonitza replans terrosos de roques i pedregars en ambients subhumits d’ombria.

Planta perenne de nombroses tiges primes, llargues, de fins a 150 cm. Fulles lineals, trinervades, serrulades en el marge. Floreix de juny a setembre. 

El fet d’habitar en una àrea tan restringida i sotmesa a freqüents alteracions, sobretot incendis forestals, fa que es considere en perill la seua persistència. El clavellet de roca està classificat com a vulnerable en la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa), la qual cosa significa que, donada la seua reducció de població, hi ha una alta probabilitat que es convertisca en espècie en perill d’extinció.







17







Campaneta de roca o de tardor (Leucojum valentinum)

18
Endemisme iberollevantí d’àrea molt restringida, les principals poblacions de la qual es troben en el quadrant sud-oriental de la província de Castelló i la localització clàssica de la qual és la base oriental de la serra d’Espadà. Habita en pasturatges vivaços sobre terrenys rocosos calcaris rics en matèria orgànica.

Planta bulbosa de fins a 35 cm. Flors en grups de 2-6 campanulades de color blanc. Floreix entre agost i setembre.

La principal amenaça per a la campaneta de roca sembla provenir de la intensa activitat urbanitzadora a què està sotmés el litoral valencià, així com el desenvolupament d’obres de grans infraestructures.












Bracera, Margenera roja (Centaurea paui)

Endemisme únic de la serra d’Espadà. Viu en matolls clars en terrenys silícics, pedregosos i secs, i fins i tot en terres remogudes dels camins recentment oberts.

Planta perenne coberta de pèls languinosos que li donen un aspecte blanquinós o grisenc. La corol·la és de color roig intens. Floreix entre abril i juny.

És una de les plantes més interessants de l’Espadà, ja que la seua àrea se circumscriu al nucli central silícic. Fou descrita pel botànic aragonés Francisco Loscos i dedicada al sogorbí Carlos Pau.

20
19







21


Ens agradaria acabar l’article recordant que els ecosistemes de la serra estan molt castigats per l’acció humana. No hem d’oblidar que és la nostra responsabilitat protegir aquesta biodiversitat evitant qualsevol modificació i/o intromissió per la nostra banda.

Per açò, pel que fa a la vegetació, hem d’evitar trepitjar-la (fins i tot desplaçar troncs o altres elements) i mai arrancar, per molt bonica que siga, una flor o una planta silvestre. Aquest, a voltes innocent, acte pot impedir que la planta siga capaç de reproduir-se, i per tant afavorir la seua desaparició en eixa ubicació o, fins i tot, si parlem de varietats tan específiques com les que hem vist més amunt (algunes ja estan en risc de desaparéixer), pot posar seriosament en perill la seua supervivència, a més d’amenaçar la integritat del paisatge i modificar els ecosistemes. Recorda sempre que la planta és més bonica on està.


Fonts:
  • Galán, N. (coord.) (2005): Paraísos naturales de Castellón: enciclopedia visual de la naturaleza, vol. I, PECSA, Castelló.
  • Cebrián Gimeno, R. (1999): Montañas valencianas. Sierra Espadán, Centre Excursionista de València, València.
  • Costa, M. (1986): La vegetación en el País Valenciano, Universitat de València, València.
  • Costa, M. et al. (2005): Vegetación y flora de la Sierra de Espadán, Fundación Bancaja, València.
  • www.herbarivirtual.uib.es (data última consulta 05/03/2015)
  • http://bdb.cma.gva.es (data última consulta 05/03/2015)

Crèdits de les imatges:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Moltes gràcies pel teu comentari. Entre tots i totes hem de treballar per fer un territori millor.