Llegendes de la serra d'Espadà (III): la gerra soterrada d'Eslida

per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg, investigador i escriptor

ESPADÀNIQUES vol agrair novament a l'autor la cessió d'un treball per a este blog

Diu la història que corria l’any 1609 quan els habitants del terme que xafem foren obligats a deixar casa i terres. La terra no era per a qui la treballava, sinó per a qui la podia dominar. I algú ho havia de perdre tot.

Els boscos de l’Espadà, aquella nit vespra de l’eixida Déu sap on, eren abatuts per un gèlid vent que, passant entre branques de surera i pi feien presagiar mals auguris. Els rierols que corrien vora les minúscules alqueries esguitades pertot arreu feien un sonsonet trist que arribava a l’ànima d’aquells desgraciats. Les sequioles, mig desfetes mig empalustrades, portaven al seu si quadrat corrents rogencs d’aigües dels mil i un rajos que la serra els oferia. I al capdamunt, el Puntal, imponent, l’ull mut a esquenes del qual tant havien resat tot mirant la Costera, l’eterna prenyada. Cap enllà miraven també els seus morts.

La vesprada s’havia tancat de núvols negres, i només una torxa trencava la foscor en cada poblat. Al seu voltant, hi feren nit: vetlaven la terra que els havia vist nàixer; els més vells recordaven l’arribada molts segles arrere segons havien sentit per boca dels seus progenitors; les dones ja començaven a fer els fardets; els més menuts, si no dormien al braç de la mare, hi jugaven. Tardarien poc a caure rendits, acompanyats en el seu son per la cridadissa d’aquell vent sec que componia estranyes i amargues melodies entre la verdor de la muntanya.

El Puntal de l'Aljub (a l'esquerra), elevació més alta d'Eslida

Arribada la mitjanit, decidiren elevar l’últim prec al Puntal, que tant els havia protegit:

—Pare Puntal, tu ja coneixes la sort que ens hi espera. Centenars d’anys ha estat la nostra raça a l’ombra del teu cim. D’aquesta terra que brolla fruits i aigua neta hem alletat els nostres fills, i amb el cap ben a prop de tu hem soterrat els nostres morts. Al teu peu van viure els nostres germans de Lauret, i la teua fesomia mamaren des de xiquets els de l'Alcudieta, Benissanda, Cilim, Benalbuig, Alfetx, l'Albir i Almaxracà. Sabíem que la benevolència del Conqueridor no seria eterna, i per això els nostres avis es negaren a batejar-se. Abans la mort que besar la creu!

Qui cridava al vent aquestes paraules, abaixà el cap i plorà, i amb ell els qui encara eren serens i als qui la son havia abandonat. Continuà amb els ulls plens de llàgrimes, mentre la llumenària de la torxa s’hi esmorteïa:

—Estimat Puntal, que tant ens has contemplat des de dalt. No podem anar-nos-en i deixar-te només aquestes parets i aquelles taules de terra. Justament davant de tu, abans d’arribar al caminal d'Almaxracà, tindràs per sempre constància dels que tantes vegades t’han mirat.

A trenc d’alba, xiquets i grans conformaren el seguici que es dirigia al peu del serro. Els més forts cavaren un clot ben profund i hi ficaren la gerreta més bonica que havíen trobat a l’alqueria. Després, com qui s’acomiada d’un ésser benvolgut, cadascun d’ells hi deposità l’objecte que més s’estimava. Quan hi hagueren passat tots, es prostraren amb el llavis besant la terra, i taparen quasi per complet el forat. Abans, però, feren la darrera ofrena d’aquesta manera:

—Puntal sagrat, ja vénen a buscar-nos. No ens en podem anar del teu esguard sense plantar un dels pocs però el més bell dels arbres que naixen en la teua serra. Accepta aquesta olivera com a mostra del nostre afecte, perquè cresca de la saó que manté la terra, i perquè sempre que la mires sàpies que no t’oblidem.

* * * * * *

Als més vells dels pobladors cristians, els era estrany veure una olivera tan magnífica enmig de tanta garrofera i entre argelagues i matolls. Ells hi venien de fora, de no massa lluny, i havien sentit la llegenda de l’ofrena morisca. Mai no ho acabaven de creure, però l’olivera —quasibé centenària— convertia la selvàtica muntanyeta en jardí de verda fulla i de fruit daurat. Molt de temps més tard, ja prop dels nostres dies, els nostres avis la van tallar, i ningú no va saber mai de la vida on era amagat tal present al Puntal. El temps es va engolir per sempre el secret de la gerra soterrada.

Camí d'Almaxracà, antiga alqueria musulmana, hui anomenat "Camí dels Corrals" (Eslida), just enfront del Puntal, on segons la llegenda els moriscos expulsos van soterrar la gerra...