Espadàniques: Paraules no dites sobre els 500 anys de la revolta d’Espadà (1526)

per Òscar Pérez Silvestre

Filòleg i investigador

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este text inèdit sobre el V Centenari de la Revolta d'Espadà.

Una coincidència de dates no em va permetre anar al peu del pic Espadà el 24 d’octubre passat a l’acte d’inauguració del monòlit en commemoració dels 500 anys de la revolta d’Espadà. Era una activitat ben planificada, però no va poder ser. Després de veure la foto de la placa –el contingut de la qual s’havia mantingut en secret–, he d’afegir que em sembla massa equidistant: la “pluralidad confesional del pueblo valenciano” a què al·ludeix feia segles que estava amenaçada des d’abans de l’expulsió dels jueus i la conquesta de Granada.

Ismael Xiva i jo mateix hem preparat una edició de textos commemorativa dels fets, presentada a Tales, la Vall d’Almonesir i Eslida, que ha comptat amb el suport institucional dels ajuntaments de Tales i Eslida i del Servei de Publicacions de la Diputació de Castelló. Totes les hores invertides a jornal zero, per si de cas algú té dubtes, i el llibre es regala en les presentacions. A més, pròximament estarà disponible en PDF.

La resposta dels altres pobles de la serra d’Espadà a l’hora de fer un record d’aquells fets ha estat nul·la, si exceptuem la magnífica conferència que Ismael va pronunciar a Onda a finals del 2025 i una altra, més fluixa, de Leopoldo Peñarroja a la Vall d’Uixó. Ho dic per si de cas algú encara té dubtes. I així ens va: anestèsia comunitària i lleugeresa insofrible.

Tot seguit aporte el text que havia de llegir en l’acte al peu de l’Espadà i que no vaig poder dur a terme. Com sempre, per a memòria.

Mahomat Moharich d’Artesa: «sentenciat i esquarterat per sentència de mort com a rebel a sa Majestat».

Zoaya, d’11 anys d’edat, de Cirat, de pell blanca, venuda a València per 30 lliures i 9 sous.

Set moros d’Espadà venuts a València per 262 lliures i 10 sous.

Una xiqueta de pell blanca, de 3 anys, que no parlava, natural de la Vall d’Almonesir, venuda per 20 ducats d’or.

Amet, un xiquet de pell blanca d’11 anys, venut per 23 ducats d’or.

Aixa, de nom cristià Caterina, d’uns 15 anys d’edat i pell blanca, venuda per 28 ducats d’or.

Mirzehiha, viuda de Mahomat Giqnala, natural d’Aïr de la Vall d’Almonesir, i una filla seua, de nom cristià Francineta i de nom musulmà Faquineta, venudes per 70 ducats d’or.

Fàtima, de pell blanca, de 25 anys d’edat, muller de Jaye Xinquerí de l’Alcúdia de Veo, juntament amb un fill seu de quatre anys, Mahomet, i un altre fill d’1 any, Alí, venuts per 92 lliures.

Una xiqueta de 10 anys batejada Esperança, de les Fonts d’Aiòder, venuda per 42 lliures.

105 lliures pel preu d’un moro anomenat Alí Parrí, venut a Onda.

Venda de béns de moriscos fugitius (una mostra)

Alí Cagatlo, de Zeneta d’Uixó, que se’n passà per mar.

Ezbatla Chautí, de Benigasló d’Uixó, que se’n passà per mar.

Amet Choni, de l’Alcúdia d’Uixó, que se’n passà en terra de moros.

Almale, de Benigafull d’Uixó, lo qual se’n passà per mar.

Xuai Mudarra, de Beniçahat d’Uixó, lo qual se’n passà en terra de moros.

Seran, d’Alfara de l’Alcúdia de Veo, lo qual se n’és anat per mar.

Morts en la muntanya (una mostra)

Amet Abucale, d’Eslida, que morí en la muntanya.

Çuleymen Gacob, d’Eslida, que morí en la muntanya.

Alí Caqon, d’Alcúdia de Veo, que morí en la muntanya.

Amet Alion, d’Alcúdia de Veo, que morí en la muntanya.

Fotaya Maharich, Amet Madra i Alí Chaupí d’Artesa, morts a la muntanya.

Els Tomis, de Veo, que moriren en la muntanya.

Çahat Delil, de Veo, que morí en la muntanya.

Hat Chicho, d’Alcúdia de Fanzara, la qual morí en la muntanya.

Yuçef Ayup i Axa, sa germana, d’Alcúdia de Fanzara, que moriren en la muntanya.

La tia de Pere Blanquo, d’Alcúdia de Fanzara, que morí en la muntanya.

La muller de Mansor Rubayti, de Fanzara, que morí en la muntanya.

Abadalà Lazmar, de Fanzara, que morí en la muntanya.

Amet Gaicon, de la Lleuxa de Fanzara, que morí en la muntanya.

Çahat Chamorro, de Beniçuleimen (Suera Alta), que morí en la muntanya.

Mahomat Borion, de Beniçuleimen (Suera Alta), que morí en la muntanya.

Ens diuen els bons historiadors i les bones historiadores que no podem jutjar els fets del passat amb els mateixos paràmetres ètics i morals del nostre present, però en el nostre present hi continua havent conflictes que tenen a veure amb el supremacisme, amb creure’s i sentir-se superior a un altre poble, a una altra cultura, a una altra religió.

És per això que el passat sí que ens dona lliçons, una de les quals travessa transversalment la història de la humanitat: que l’odi només engendra sang, i la sang és mort. Una mort entre iguals, entre els de la base de la piràmide social, mentre els senyors de la guerra dirigeixen el poble com titelles.

Els noms de dones, hòmens i jóvens que heu sentit fa un moment són només alguns dels noms dels esborrats de la història, escrita sempre pels vencedors. Potser calia recordar-los en este any que fem memòria d’aquells fets tràgics, quan estes muntanyes, els barrancs i les fonts regallaven sang.

La guerra d’Espadà de fa 500 anys ens ensenya fins a on pot arribar l’obstinació i l’obsessió d’un emperador i d’una religió per reduir a zero la diferència: aquells fets van ser la llarga antesala de l’expulsió d’un terç de la població valenciana, minoritzada, esclavitzada i obligada a practicar la mateixa religió que la dels seus senyors. Tots uniformes, però mai iguals. I aquelles accions van crear altres problemes: la despoblació temporal d’estes terres i la repoblació amb nous contingents de súbdits, els nostres antecessors.

Allò que fins a mitjan segle XV havia estat tolerància oficial –sí, també amb problemes– ara es convertia en intolerància total. Perquè la tolerància és una paraula tramposa, falsa. Significa ‘perdonar la vida a algú’, i això sempre ens parlarà de desigualtats. Nosaltres, el món actual, hem de caminar cap al respecte, cap a la convivència, des de l’estima al gènere humà i practicar-ho.

Des d’estes muntanyes que tant ens estimem, escenari de sang en més conflictes bèl·lics al llarg de la història, volem llançar un crit potent i inequívoc a favor de la pau i de respecte a qualsevol cultura. Dissortadament, no vivim en el millor dels mons possibles, però és l’únic que tenim i hem de seguir encara modelant-lo per fer possible una convivència més amable.

Que el passat ens il·lumine millor per a no cometre els mateixos errors.