Hui publiquem un text anònim que ens ha aplegat i que, com a servei públic i gratuït que som, no podem deixar passar. Gràcies a la seua autora, experta analista social i del paisatge, per la cessió d'este text inèdit. Desitgem de tot cor que arribe a la gent per tal de començar a canviar cosetes...
Quan contemplem la serra d’Espadà des d’un pic elevat, des d’un
castell encimbellat o des de qualsevol altre mirador, solem pensar que tenim davant
un paisatge natural. Una extensió de boscos, barrancades, fonts i muntanyes
aparentment immutables, modelades únicament pel pas del temps i les forces de
la natura. Tanmateix, aquesta percepció és enganyosa. Bona part del que veiem
és una construcció humana acumulada durant segles.
Les sureres, els bancals, els pobles, els camins, les fonts
canalitzades, les terrasses de cultiu, les casetes de pedra seca i fins i tot
moltes zones forestals són el resultat de decisions preses per generacions d’habitants.
El paisatge d’Espadà no és una fotografia de la natura original, sinó un
document viu que ha anat escrivint-se i reescrivint-se al llarg del temps.
Per això, la pregunta important no és només qui va habitar
aquestes muntanyes. La qüestió fonamental és una altra: qui va construir la
serra d’Espadà que contemplem hui?
Un error habitual: atribuir-ho tot als moros
En les darreres dècades s’ha estés una fascinació
comprensible per l’herència morisca d’Espadà. Això ja venia de darrere, amb la
famosa frase
«això és del temps dels moros!». La serra constitueix, sens dubte, un dels
espais valencians on la petjada andalusina és més visible. La toponímia, les
característiques d’alguns assentaments, les restes dels sistemes hidràulics i
la documentació històrica ho corroboren.
Tanmateix, aquesta fascinació sovint comporta una
simplificació excessiva. És habitual sentir que una determinada font és
"morisca", que un camí és "morisc" o que qualsevol terrassa
agrícola visible al paisatge és una herència directa dels habitants expulsats
el 1609. La realitat, però, és molt més complexa.
El paisatge actual és el resultat d’almenys un mil·lenni d’intervencions
humanes. Alguns elements poden remuntar-se efectivament a l’època andalusina. D’altres
són obra dels repobladors cristians dels segles XVII i XVIII. Molts van ser
construïts o ampliats durant l’expansió agrària contemporània, amb el permís
dels senyors temporals, i no pocs responen a les transformacions forestals,
econòmiques i socials dels segles XIX i XX.
Espadà s’assembla més a un palimpsest que a una fotografia
històrica. Cada generació hi ha deixat la seua escriptura damunt de les
anteriors.
El primer paisatge: abans dels pobles actuals
La història de la transformació d’Espadà és molt anterior a
l’aparició dels poblets que coneixem hui. Durant mil·lennis, aquestes muntanyes
van estar ocupades per comunitats que aprofitaven els seus recursos de manera
diversa.
Els jaciments arqueològics testimonien la presència de
població ibèrica i romana en alguns punts de la serra. Aquestes comunitats
explotaren terres agrícoles, aprofitaren recursos forestals i mantingueren vies
de comunicació que connectaven la muntanya amb els territoris circumdants.
Malgrat això, l’organització del territori que ha arribat
fins a nosaltres té majoritàriament un origen medieval. Els romans hi deixaren algunes
empremtes, però la xarxa de poblament, els sistemes d’aprofitament rural i
molts dels trets que identifiquem hui amb Espadà es configuraren sobretot
després. La primera gran transformació arribaria durant els segles d’al-Àndalus.
La serra andalusina
Entre els segles VIII i XIV es produí una organització
profunda del territori. La immensa majoria dels pobles actuals tenen les seues
arrels en aquella època o consolidaren aleshores la seua estructura, i formen
part d’un paisatge humà que no pot entendre’s sense aquell període.
L’aportació principal dels andalusins no consistí en la
construcció de grans edificis sinó en la creació d’un sistema sofisticat d’aprofitament
dels recursos. Davant un muntanyam abrupte i amb disponibilitat irregular d’aigua,
desenvoluparen estratègies eficients per a aprofitar sorgiments d’aigua i els espais
impermeables dels barrancs.
Durant aquells segles es consolidaren hortes menudes però
extraordinàriament productives, xarxes de séquies, assuts, basses d’emmagatzematge,
repartidors i terrasses destinades als conreus irrigats. També es definiren
molts camins que connectaven les alqueries amb les zones de treball agrícola.
Alguns d’aquests elements han arribat fins a nosaltres,
encara que sovint transformats, ampliats o reconstruïts al llarg dels segles
següents. El llegat andalusí no és tant un conjunt d’objectes materials
intactes com una manera d’organitzar el territori i d’aprofitar els recursos
naturals.
L’expulsió dels moriscos i la gran ruptura
L’any 1609 constitueix una de les dates fonamentals de la
història valenciana i, especialment, de la serra d’Espadà. L’expulsió dels
moriscos provocà una profunda alteració demogràfica i econòmica.
En nombroses localitats, la pèrdua de població fou enorme o
total. Camps que havien estat cultivats durant generacions quedaren abandonats;
sistemes de regadiu deixaren de mantindre’s; algunes zones experimentaren un
retrocés evident de l’activitat agrícola.
Tanmateix, seria un error imaginar una serra completament
deserta durant dècades. Els nobles, amos d’aquestes terres, no podien suportar
la suspensió de rendes i progressivament arribaren nous pobladors procedents de
diverses comarques valencianes i de l’Aragó. Aquelles comunitats heretaren un
paisatge existent, però no es limitaren a conservar-lo.
Les noves poblacions repararen algunes infraestructures,
modificaren altres elements i reorganitzaren els conreus segons les seues
necessitats econòmiques. Moltes de les formes que observem hui són fruit d’aquesta
adaptació posterior i no una simple supervivència del món anterior a l’expulsió.
El segle XVIII: la muntanya conquerida
Si calguera identificar una etapa especialment decisiva en
la configuració del paisatge actual, probablement hauríem de fixar-nos en el
segle XVIII. L’augment de la població, les necessitats alimentàries creixents i
la valorització de la terra impulsaren una ocupació més intensiva de la
muntanya. En nombroses vessants es construïren nous marges de pedra seca per
tal de crear superfícies cultivables on abans només hi havia pendents
pronunciats i bosc.
És molt probable que moltes de les terrasses visibles
actualment siguen fruit d’aquest període, però això no significa que totes
siguen del segle XVIII, ni que totes tinguen origen medieval. Algunes són molt
més recents, i altres amaguen diverses fases constructives.
Precisament aquesta és una de les claus per a entendre
Espadà: els bancals no solen tindre una única data de naixement. Sovint són el
resultat d’intervencions successives acumulades durant generacions.
Durant el Set-cents, la muntanya es convertí en una immensa
frontera agrícola. Les comunitats rurals transformaren vessants sencers per tal
d’ampliar els espais de cultiu i garantir-ne la subsistència.
El segle XIX i l’edat d’or del suro
Poques imatges simbolitzen tant Espadà com els seus extensos
boscos de sureres. No obstant això, tampoc no hauríem de considerar-los una
realitat exclusivament natural.
La surera és una espècie autòctona, però la relació entre
les comunitats humanes i aquests boscos condicionà decisivament la seua
evolució. Durant els segles XIX i XX, la demanda industrial de suro convertí
aquest recurs en una de les principals riqueses de la serra.
La indústria tapera generà ocupació, impulsà xarxes
comercials i justificà el manteniment de nombrosos camins forestals. Les
quadrilles de peladors recorrien cada estiu les muntanyes i contribuïen a una
gestió continuada dels boscos.
Quan contemplem les suredes actuals no estem observant un
espai completament espontani: estem davant d’un paisatge que també ha estat
modelat per l’activitat econòmica i pel treball humà durant generacions.
Carboners, calciners, pastors...
La construcció del paisatge no es limità als camps conreats.
Bona part de la transformació d’Espadà es produí dins mateix del bosc.
Els carboners convertien la llenya en carbó vegetal. Els
calciners mantenien forns que produïen calç per a la construcció i per a usos
agrícoles. Els pastors recorregueren les muntanyes durant segles, condicionant
la vegetació amb el pasturatge continu.
Aquestes activitats deixaren empremtes físiques que encara
es poden identificar. Restes de carboneres, forns de calç, corrals, refugis i
sendes ramaderes formen part d’un patrimoni que sovint passa desapercebut als
excursionistes actuals.
Fins i tot la composició del bosc pot explicar-se en part a
través d’aquestes activitats, sense oblidar-nos dels incendis recurrents al
llarg de la història. Les muntanyes d’Espadà no han estat únicament observades
pels seus habitants; han estat treballades de manera constant.
Les neveres i la muntanya industrial
La visió romàntica d’Espadà com un territori aïllat també
necessita una revisió. Durant segles, la serra participà activament en xarxes
econòmiques molt més àmplies. Un dels exemples més evidents són les neveres i
els pous de neu. Aquestes construccions permetien emmagatzemar neu durant l’hivern
i distribuir-la posteriorment cap a pobles i ciutats.
La neu constituïa un producte comercial de gran valor abans
de la generalització de la refrigeració artificial. Per això les neveres no han
d’entendre’s com simples curiositats arquitectòniques, sinó com
infraestructures vinculades a una activitat econòmica especialitzada. Darrere
de cadascuna hi havia una organització del treball, uns circuits comercials i
una integració efectiva de la muntanya dins l’economia regional.
El segle XX: l’abandonament rural
La transformació més visible del paisatge actual,
probablement, és la que s’ha produït durant l’últim segle. A mesura que
avançava el segle XX, moltes famílies abandonaren les activitats agrícoles i
forestals tradicionals. La industrialització i l’emigració cap als nuclis
urbans provocaren una profunda alteració del món rural.
Els camps deixaren de cultivar-se, les terrasses quedaren
abandonades, els masos i nuclis dispersos es despoblaren i molts camins
caigueren en desús. Progressivament, el bosc recuperà espais que durant segles
havien estat explotats.
Paradoxalment, molts dels boscos que hui considerem naturals
oculten sota la vegetació antigues infraestructures agràries: marges,
parcel·les, corrals, aljubs, escales, molins i camins desapareixen lentament
sota una coberta forestal en expansió, que només afloren quan ens visita un
incendi tan destructiu com el de l’estiu passat.
Una part significativa del paisatge forestal actual és, en
realitat, una conseqüència de l’abandonament rural contemporani.
El paisatge que veiem hui
Quan observem la serra d’Espadà, estem veient simultàniament
moltes èpoques històriques superposades.
Una font o naixement d’aigua pot tindre un origen medieval,
una canalització construïda al segle XIX, un llavador del XX i una restauració
recent. Un marge de pedra seca pot haver estat alçat per un llaurador del segle
XVIII i reconstruït per un altre cent anys després. Un sender excursionista marcat
pot seguir el traçat d’una antiga ruta ramadera o de connexió entre alqueries i
llocs.
Cada element conté diverses capes temporals, i el paisatge
és una acumulació de decisions, usos i transformacions successives. No existeix
una única serra d’Espadà. Existeixen moltes Espadàs sedimentades en el mateix
territori.
El paisatge com un document històric
Estem acostumats a pensar que els documents històrics s’arxiven
en biblioteques, arxius o museus. Tanmateix, una bona part de la història d’Espadà
no es conserva en papers, sinó sobre el mateix territori. La serra pot
llegir-se com un document immens, escrit durant segles per centenars de mans
anònimes. Els marges de pedra seca, les fonts canalitzades, les terrasses de
cultiu, els corrals o els camins tradicionals són testimonis tan valuosos com
qualsevol pergamí. Allí on l’historiador/a consulta protocols notarials o
llibres de població, el caminant atent pot llegir les empremtes deixades per
generacions d’habitants.
Cada element del paisatge conté una informació que sovint
passa desapercebuda. Un marge no és simplement una paret destinada a retenir
terra: és la prova d’una inversió enorme de treball i d’una necessitat
econòmica concreta. Una senda no és una línia oberta al pas entre muntanyes,
sinó el rastre acumulat de milers de desplaçaments relacionats amb el
pasturatge, el comerç, les activitats agrícoles o d’un festeig enamorat al
poble del costat. Fins i tot una surera centenària pot explicar una història d’explotació
forestal, de comerç del suro i de relació sostinguda entre les comunitats
humanes i el bosc. Aprendre a interpretar aquests senyals és, en definitiva,
una altra manera d’acostar-se a la història.
La falsa oposició entre natura i cultura
Un dels grans atractius actuals de la serra d’Espadà és la
sensació de trobar-se davant un espai natural ben conservat. Molts visitants hi
acudeixen buscant boscos, silenci i paisatges aparentment allunyats de la
intervenció humana. Però aquesta imatge amaga una paradoxa: una part
considerable d’allò que percebem com a natura és, en realitat, el resultat de
segles de treball i d’interacció entre les persones i el medi.
Les vessants cobertes de vegetació poden ocultar antics
bancals abandonats; sota els pins i les sureres sovint sobreviuen corrals,
carboneres o masos enrunats; nombrosos senders excursionistes segueixen
recorreguts oberts originalment per pastors, llauradors o traginers. Fins i tot
alguns espais forestals que hui semblen espontanis són conseqüència directa de
l’abandonament de terres cultivades durant el segle XX. La frontera entre
natura i cultura és, per tant, molt més difusa del que podria semblar. Espadà
no és únicament una muntanya natural ni tampoc una obra exclusivament humana: és
el resultat d’un diàleg continuat entre els processos ecològics i l’activitat
de les comunitats que hi han viscut.
Un paisatge fet de capes successives
Potser la millor imatge per a entendre la serra d’Espadà és
la d’una superposició de capes històriques. El territori actual no correspon a
una sola època, sinó a l’acumulació de moltes. Cada generació ha modificat,
adaptat o reutilitzat allò que havia rebut de les anteriors, de manera que el
paisatge es presenta com una realitat complexa on conviuen elements de
cronologies molt diferents. Quan observem el paisatge d’Espadà, no contemplem
una fotografia congelada, sinó una estratigrafia viva on conviuen l’herència
andalusina, les transformacions dels repobladors, l’expansió agrària i forestal de l’edat
moderna, l’abandonament rural i les actuacions
contemporànies de conservació. Entendre aquesta complexitat és una de les claus
per a llegir correctament la història de la serra.
Qui va construir realment el paisatge?
La resposta final no pot reduir-se a un sol poble ni a una
sola època. El paisatge d’Espadà no és exclusivament andalusí, ni exclusivament
dels repobladors cristians, ni exclusivament contemporani. El van construir els
habitants musulmans que organitzaren els primers sistemes hidràulics medievals.
El van transformar els repobladors que ocuparen la serra després de 1609. El
modelaren els llauradors que artigaren bosc, alçaren més ribassos i ampliaren
els conreus. El modificaren els carboners, els pastors, els calciners, els
gavellers, els peladors de suro, i l’han alterat també els processos d’abandonament
rural, els incendis i la regeneració forestal dels darrers cent anys.
Cada marge representa hores de treball acumulades. Cada
sender amaga milers de passes. Cada font conserva segles de manteniment i
adaptació.
Potser la millor manera d’entendre la serra d’Espadà és
deixar de veure-la simplement com un espai natural i començar a llegir-la com
un immens document històric. Un document escrit sobre pedra, aigua, terra i
arbres, que encara conserva les empremtes de totes aquelles persones anònimes
que, sense saber-ho, han acabat construint el paisatge que contemplem hui.




Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies pel teu comentari. Entre tots i totes hem de treballar per fer un territori millor.