Què és Espadàniques?

dilluns, 16 de novembre del 2026

Qui va construir el paisatge d’Espadà?

Hui publiquem un text anònim que ens ha aplegat i que, com a servei públic i gratuït que som, no podem deixar passar. Gràcies a la seua autora, experta analista social i del paisatge, per la cessió d'este text inèdit. Desitgem de tot cor que arribe a la gent per tal de començar a canviar cosetes...




Quan contemplem la serra d’Espadà des d’un pic elevat, des d’un castell encimbellat o des de qualsevol altre mirador, solem pensar que tenim davant un paisatge natural. Una extensió de boscos, barrancades, fonts i muntanyes aparentment immutables, modelades únicament pel pas del temps i les forces de la natura. Tanmateix, aquesta percepció és enganyosa. Bona part del que veiem és una construcció humana acumulada durant segles.

Les sureres, els bancals, els pobles, els camins, les fonts canalitzades, les terrasses de cultiu, les casetes de pedra seca i fins i tot moltes zones forestals són el resultat de decisions preses per generacions d’habitants. El paisatge d’Espadà no és una fotografia de la natura original, sinó un document viu que ha anat escrivint-se i reescrivint-se al llarg del temps.

Per això, la pregunta important no és només qui va habitar aquestes muntanyes. La qüestió fonamental és una altra: qui va construir la serra d’Espadà que contemplem hui?

 

Un error habitual: atribuir-ho tot als moros

En les darreres dècades s’ha estés una fascinació comprensible per l’herència morisca d’Espadà. Això ja venia de darrere, amb la famosa frase «això és del temps dels moros!». La serra constitueix, sens dubte, un dels espais valencians on la petjada andalusina és més visible. La toponímia, les característiques d’alguns assentaments, les restes dels sistemes hidràulics i la documentació històrica ho corroboren.

Tanmateix, aquesta fascinació sovint comporta una simplificació excessiva. És habitual sentir que una determinada font és "morisca", que un camí és "morisc" o que qualsevol terrassa agrícola visible al paisatge és una herència directa dels habitants expulsats el 1609. La realitat, però, és molt més complexa.

El paisatge actual és el resultat d’almenys un mil·lenni d’intervencions humanes. Alguns elements poden remuntar-se efectivament a l’època andalusina. D’altres són obra dels repobladors cristians dels segles XVII i XVIII. Molts van ser construïts o ampliats durant l’expansió agrària contemporània, amb el permís dels senyors temporals, i no pocs responen a les transformacions forestals, econòmiques i socials dels segles XIX i XX.

Espadà s’assembla més a un palimpsest que a una fotografia històrica. Cada generació hi ha deixat la seua escriptura damunt de les anteriors.




El primer paisatge: abans dels pobles actuals

La història de la transformació d’Espadà és molt anterior a l’aparició dels poblets que coneixem hui. Durant mil·lennis, aquestes muntanyes van estar ocupades per comunitats que aprofitaven els seus recursos de manera diversa.

Els jaciments arqueològics testimonien la presència de població ibèrica i romana en alguns punts de la serra. Aquestes comunitats explotaren terres agrícoles, aprofitaren recursos forestals i mantingueren vies de comunicació que connectaven la muntanya amb els territoris circumdants.

Malgrat això, l’organització del territori que ha arribat fins a nosaltres té majoritàriament un origen medieval. Els romans hi deixaren algunes empremtes, però la xarxa de poblament, els sistemes d’aprofitament rural i molts dels trets que identifiquem hui amb Espadà es configuraren sobretot després. La primera gran transformació arribaria durant els segles d’al-Àndalus.

 

La serra andalusina

Entre els segles VIII i XIV es produí una organització profunda del territori. La immensa majoria dels pobles actuals tenen les seues arrels en aquella època o consolidaren aleshores la seua estructura, i formen part d’un paisatge humà que no pot entendre’s sense aquell període.

L’aportació principal dels andalusins no consistí en la construcció de grans edificis sinó en la creació d’un sistema sofisticat d’aprofitament dels recursos. Davant un muntanyam abrupte i amb disponibilitat irregular d’aigua, desenvoluparen estratègies eficients per a aprofitar sorgiments d’aigua i els espais impermeables dels barrancs.

Durant aquells segles es consolidaren hortes menudes però extraordinàriament productives, xarxes de séquies, assuts, basses d’emmagatzematge, repartidors i terrasses destinades als conreus irrigats. També es definiren molts camins que connectaven les alqueries amb les zones de treball agrícola.

Alguns d’aquests elements han arribat fins a nosaltres, encara que sovint transformats, ampliats o reconstruïts al llarg dels segles següents. El llegat andalusí no és tant un conjunt d’objectes materials intactes com una manera d’organitzar el territori i d’aprofitar els recursos naturals.

 

L’expulsió dels moriscos i la gran ruptura

L’any 1609 constitueix una de les dates fonamentals de la història valenciana i, especialment, de la serra d’Espadà. L’expulsió dels moriscos provocà una profunda alteració demogràfica i econòmica.

En nombroses localitats, la pèrdua de població fou enorme o total. Camps que havien estat cultivats durant generacions quedaren abandonats; sistemes de regadiu deixaren de mantindre’s; algunes zones experimentaren un retrocés evident de l’activitat agrícola.

Tanmateix, seria un error imaginar una serra completament deserta durant dècades. Els nobles, amos d’aquestes terres, no podien suportar la suspensió de rendes i progressivament arribaren nous pobladors procedents de diverses comarques valencianes i de l’Aragó. Aquelles comunitats heretaren un paisatge existent, però no es limitaren a conservar-lo.

Les noves poblacions repararen algunes infraestructures, modificaren altres elements i reorganitzaren els conreus segons les seues necessitats econòmiques. Moltes de les formes que observem hui són fruit d’aquesta adaptació posterior i no una simple supervivència del món anterior a l’expulsió.

 

El segle XVIII: la muntanya conquerida

Si calguera identificar una etapa especialment decisiva en la configuració del paisatge actual, probablement hauríem de fixar-nos en el segle XVIII. L’augment de la població, les necessitats alimentàries creixents i la valorització de la terra impulsaren una ocupació més intensiva de la muntanya. En nombroses vessants es construïren nous marges de pedra seca per tal de crear superfícies cultivables on abans només hi havia pendents pronunciats i bosc.

És molt probable que moltes de les terrasses visibles actualment siguen fruit d’aquest període, però això no significa que totes siguen del segle XVIII, ni que totes tinguen origen medieval. Algunes són molt més recents, i altres amaguen diverses fases constructives.

Precisament aquesta és una de les claus per a entendre Espadà: els bancals no solen tindre una única data de naixement. Sovint són el resultat d’intervencions successives acumulades durant generacions.

Durant el Set-cents, la muntanya es convertí en una immensa frontera agrícola. Les comunitats rurals transformaren vessants sencers per tal d’ampliar els espais de cultiu i garantir-ne la subsistència.

 

El segle XIX i l’edat d’or del suro

Poques imatges simbolitzen tant Espadà com els seus extensos boscos de sureres. No obstant això, tampoc no hauríem de considerar-los una realitat exclusivament natural.

La surera és una espècie autòctona, però la relació entre les comunitats humanes i aquests boscos condicionà decisivament la seua evolució. Durant els segles XIX i XX, la demanda industrial de suro convertí aquest recurs en una de les principals riqueses de la serra.

La indústria tapera generà ocupació, impulsà xarxes comercials i justificà el manteniment de nombrosos camins forestals. Les quadrilles de peladors recorrien cada estiu les muntanyes i contribuïen a una gestió continuada dels boscos.

Quan contemplem les suredes actuals no estem observant un espai completament espontani: estem davant d’un paisatge que també ha estat modelat per l’activitat econòmica i pel treball humà durant generacions.


 

Carboners, calciners, pastors...

La construcció del paisatge no es limità als camps conreats. Bona part de la transformació d’Espadà es produí dins mateix del bosc.

Els carboners convertien la llenya en carbó vegetal. Els calciners mantenien forns que produïen calç per a la construcció i per a usos agrícoles. Els pastors recorregueren les muntanyes durant segles, condicionant la vegetació amb el pasturatge continu.

Aquestes activitats deixaren empremtes físiques que encara es poden identificar. Restes de carboneres, forns de calç, corrals, refugis i sendes ramaderes formen part d’un patrimoni que sovint passa desapercebut als excursionistes actuals.

Fins i tot la composició del bosc pot explicar-se en part a través d’aquestes activitats, sense oblidar-nos dels incendis recurrents al llarg de la història. Les muntanyes d’Espadà no han estat únicament observades pels seus habitants; han estat treballades de manera constant.

 

Les neveres i la muntanya industrial

La visió romàntica d’Espadà com un territori aïllat també necessita una revisió. Durant segles, la serra participà activament en xarxes econòmiques molt més àmplies. Un dels exemples més evidents són les neveres i els pous de neu. Aquestes construccions permetien emmagatzemar neu durant l’hivern i distribuir-la posteriorment cap a pobles i ciutats.

La neu constituïa un producte comercial de gran valor abans de la generalització de la refrigeració artificial. Per això les neveres no han d’entendre’s com simples curiositats arquitectòniques, sinó com infraestructures vinculades a una activitat econòmica especialitzada. Darrere de cadascuna hi havia una organització del treball, uns circuits comercials i una integració efectiva de la muntanya dins l’economia regional.

 

El segle XX: l’abandonament rural

La transformació més visible del paisatge actual, probablement, és la que s’ha produït durant l’últim segle. A mesura que avançava el segle XX, moltes famílies abandonaren les activitats agrícoles i forestals tradicionals. La industrialització i l’emigració cap als nuclis urbans provocaren una profunda alteració del món rural.

Els camps deixaren de cultivar-se, les terrasses quedaren abandonades, els masos i nuclis dispersos es despoblaren i molts camins caigueren en desús. Progressivament, el bosc recuperà espais que durant segles havien estat explotats.

Paradoxalment, molts dels boscos que hui considerem naturals oculten sota la vegetació antigues infraestructures agràries: marges, parcel·les, corrals, aljubs, escales, molins i camins desapareixen lentament sota una coberta forestal en expansió, que només afloren quan ens visita un incendi tan destructiu com el de l’estiu passat.

Una part significativa del paisatge forestal actual és, en realitat, una conseqüència de l’abandonament rural contemporani.

 


El paisatge que veiem hui

Quan observem la serra d’Espadà, estem veient simultàniament moltes èpoques històriques superposades.

Una font o naixement d’aigua pot tindre un origen medieval, una canalització construïda al segle XIX, un llavador del XX i una restauració recent. Un marge de pedra seca pot haver estat alçat per un llaurador del segle XVIII i reconstruït per un altre cent anys després. Un sender excursionista marcat pot seguir el traçat d’una antiga ruta ramadera o de connexió entre alqueries i llocs.

Cada element conté diverses capes temporals, i el paisatge és una acumulació de decisions, usos i transformacions successives. No existeix una única serra d’Espadà. Existeixen moltes Espadàs sedimentades en el mateix territori.

 

El paisatge com un document històric

Estem acostumats a pensar que els documents històrics s’arxiven en biblioteques, arxius o museus. Tanmateix, una bona part de la història d’Espadà no es conserva en papers, sinó sobre el mateix territori. La serra pot llegir-se com un document immens, escrit durant segles per centenars de mans anònimes. Els marges de pedra seca, les fonts canalitzades, les terrasses de cultiu, els corrals o els camins tradicionals són testimonis tan valuosos com qualsevol pergamí. Allí on l’historiador/a consulta protocols notarials o llibres de població, el caminant atent pot llegir les empremtes deixades per generacions d’habitants.

Cada element del paisatge conté una informació que sovint passa desapercebuda. Un marge no és simplement una paret destinada a retenir terra: és la prova d’una inversió enorme de treball i d’una necessitat econòmica concreta. Una senda no és una línia oberta al pas entre muntanyes, sinó el rastre acumulat de milers de desplaçaments relacionats amb el pasturatge, el comerç, les activitats agrícoles o d’un festeig enamorat al poble del costat. Fins i tot una surera centenària pot explicar una història d’explotació forestal, de comerç del suro i de relació sostinguda entre les comunitats humanes i el bosc. Aprendre a interpretar aquests senyals és, en definitiva, una altra manera d’acostar-se a la història.

 

La falsa oposició entre natura i cultura

Un dels grans atractius actuals de la serra d’Espadà és la sensació de trobar-se davant un espai natural ben conservat. Molts visitants hi acudeixen buscant boscos, silenci i paisatges aparentment allunyats de la intervenció humana. Però aquesta imatge amaga una paradoxa: una part considerable d’allò que percebem com a natura és, en realitat, el resultat de segles de treball i d’interacció entre les persones i el medi.

Les vessants cobertes de vegetació poden ocultar antics bancals abandonats; sota els pins i les sureres sovint sobreviuen corrals, carboneres o masos enrunats; nombrosos senders excursionistes segueixen recorreguts oberts originalment per pastors, llauradors o traginers. Fins i tot alguns espais forestals que hui semblen espontanis són conseqüència directa de l’abandonament de terres cultivades durant el segle XX. La frontera entre natura i cultura és, per tant, molt més difusa del que podria semblar. Espadà no és únicament una muntanya natural ni tampoc una obra exclusivament humana: és el resultat d’un diàleg continuat entre els processos ecològics i l’activitat de les comunitats que hi han viscut.

 

Un paisatge fet de capes successives

Potser la millor imatge per a entendre la serra d’Espadà és la d’una superposició de capes històriques. El territori actual no correspon a una sola època, sinó a l’acumulació de moltes. Cada generació ha modificat, adaptat o reutilitzat allò que havia rebut de les anteriors, de manera que el paisatge es presenta com una realitat complexa on conviuen elements de cronologies molt diferents. Quan observem el paisatge d’Espadà, no contemplem una fotografia congelada, sinó una estratigrafia viva on conviuen l’herència andalusina, les transformacions dels repobladors, l’expansió agrària i forestal de l’edat moderna, l’abandonament rural i les actuacions contemporànies de conservació. Entendre aquesta complexitat és una de les claus per a llegir correctament la història de la serra.

 

Qui va construir realment el paisatge?

La resposta final no pot reduir-se a un sol poble ni a una sola època. El paisatge d’Espadà no és exclusivament andalusí, ni exclusivament dels repobladors cristians, ni exclusivament contemporani. El van construir els habitants musulmans que organitzaren els primers sistemes hidràulics medievals. El van transformar els repobladors que ocuparen la serra després de 1609. El modelaren els llauradors que artigaren bosc, alçaren més ribassos i ampliaren els conreus. El modificaren els carboners, els pastors, els calciners, els gavellers, els peladors de suro, i l’han alterat també els processos d’abandonament rural, els incendis i la regeneració forestal dels darrers cent anys.

Cada marge representa hores de treball acumulades. Cada sender amaga milers de passes. Cada font conserva segles de manteniment i adaptació.

Potser la millor manera d’entendre la serra d’Espadà és deixar de veure-la simplement com un espai natural i començar a llegir-la com un immens document històric. Un document escrit sobre pedra, aigua, terra i arbres, que encara conserva les empremtes de totes aquelles persones anònimes que, sense saber-ho, han acabat construint el paisatge que contemplem hui.


Amalgama cultural generada amb IA

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Moltes gràcies pel teu comentari. Entre tots i totes hem de treballar per fer un territori millor.