Pere
Calders restava en la meua memòria com un d’eixos noms
d’escriptors del segle XX que havíem estudiat a l’institut, en
classe de valencià. Tanmateix, la seua figura no destacava sobre
altres com Manuel de Pedrolo, Pere Quart, Martí Domínguez o
Salvador Espriu, noms que, amb encert o sense, el meu cap havia
classificat en un mateix sac.
Per
això, quan l’estiu de 2014 em van regalar una edició dels anys
huitanta de la novel·la Gael·li i
l’home Déu (1938), en llegir el nom
de l’autor em va vindre al cap un senyor amb ulleres que apareixia
al llibre de Llengua i Literatura, però poca cosa més. No és que
vulga fer gala de la meua ignorància
en la qüestió, però els meus estudis universitaris em van conduir
cap a la coneixença d’altres autors com Zygmunt Bauman, Tom
Gunning o Roland Barthes, molt allunyats en origen, temàtica i estil
dels escriptors de la nostra literatura.
 |
Portada
de ‘Gael·li i l’Home Déu’
|
Aquests
mateixos estudis universitaris, però, foren els que em van permetre
participar en la postproducció d’un documental que s’emetria a
Televisió de Catalunya, concretament al Canal 33. Era pel febrer de
2015. Amb Pere Calders, tocant de peus
al cel (Raül Cuevas, 2015), l’autor
barceloní i jo ens tornàvem a creuar.
Van
ser tres mesos en els quals, de dilluns a divendres, tot girava al
voltant de Pere Calders. Em passava el dia veient autoentrevistes que
gravà a casa seua a meitat dels anys huitanta, material de
pel·lícula rodat durant el seu exili mexicà (1939-1962),
fotografies familiars... I m’hi vaig interessar. Per això, el 23
d’abril, per Sant Jordi, un dels meus objectius era aconseguir un
llibre de Calders, o Caldés, que fou el seu cognom fins el 1936.
 |
Pere
Calders de xiquet, en una fotografia del fons conservat a la
Universitat
Autònoma de Barcelona
|
Caminant
entre les parades de llibres ubicades per a l’ocasió a banda i
banda de les Rambles de Barcelona, vaig fixar la mirada en un
exemplar d’Unitats de xoc (1938),
el llibre de guerra per excel·lència de la literatura catalana del
segle XX, segons diuen els entesos en la matèria. Calders el va
escriure durant la Guerra Civil, en la qual havia pres partit com a
cartògraf de l’exèrcit de la República, i per convicció:
«(...) aquesta feina m’apassiona, (...) i em fa l’efecte que si
no fes precisament el que estic fent, mai més no podria fer escoltar
la meva opinió, ni tindria dret a abraçar la meva dona, ni seria
lícit que eduqués el meu fill».
 |
Portada
de l’edició original del llibre ‘Unitats de xoc’ (1938)
|
Sabia
que havia estat destinat a Castelló a finals de 1937, però em va
sorprendre obrir el llibre i llegir en una citació de l’estudi
introductori, obra de la professora de la Universitat Autònoma de
Barcelona Maria Campillo:
«Abans de sortir d’Onda, l’alcalde del poble ens ha parlat, des
del balcó de l’Ajuntament (...)». Resultava que un dels autors
més importants de la literatura catalana del segle XX, qualificat
pels estudiosos com el millor contista contemporani en la nostra
llengua, Creu de Sant Jordi 1982, Premi d’Honor de les Lletres
Catalanes 1986 o Medalla d’Honor al Mèrit Artístic de la Ciutat
de Barcelona 1992, havia estat a casa nostra. I no només a Onda;
Artesa i Tales també foren visitades per Calders.
 |
Pere
Calders al front, durant la Guerra Civil
|
El
seu viatge pel País Valencià havia començat, però, més al nord.
Després d’un trajecte feixuc des de Barcelona entrà per Vinaròs
i observà, en fer-se de dia, que les coses de «la
regió valenciana (...) en relació a Catalunya, són d’una mida
reduïda (...)», però «d’una gran bellesa». En arribar a
Castelló, l’autor i les seus companys foren establerts al
Lledó, des d’on van eixir, uns dies més tard, de maniobres cap a
les muntanyes de l’interior de la província.
 |
Pere
Calders, el segon dret per la dreta, amb companys durant la Guerra
Civil. Font
|
S’adreçaren
aquell jorn cap a Vila-real i d’allà «a
Pueblos del Mijares o bé a Onda». Al
remat, la destinació fou la localitat taulellera on les companyies
entraren en desfilada, acompanyades per la banda de música de la
Base. Calders descriu com les onderes els reberen
«amb els ulls plens de llàgrimes» i amb
la plaça del poble, suposem que la del Pla, plena de gent que
saludava des de les finestres. També apunta la presència dels
refugiats del sud, desplaçats per l’avanç rebel a Andalusia.
 |
L’església
de Sant Pasqual de Vila-real el 1936, després del seu incendi,
en
un estat similar al que devia tindre per les dates de la visita de
Calders al poble.
|
Acabada
la desfilada, els militars es barrejaren amb els civils. Diu
l’escriptor que
«les noies festejadores i les criatures són qui ens dediquen una
major atenció; els infants, sobretot, ens fan objecte d’una mena
de culte». Calders i els seus van tindre temps de passejar
per Onda, on regnava la pau a pesar de la proximitat dels combats.
Però prompte continuaren el viatge cap a l’interior, cap a la
serra d’Espadà. Abans, tanmateix, l’alcalde aleshores d’Onda,
segurament per la data aproximada ja seria Agustín Sansano Gaya, els
va adreçar un discurs. Amb el to sorneguer que caracteritza les
lletres caldersianes, diu: «(...)
ens ha vingut a dir que nosaltres aniríem al front i que era molt
probable que hi deixéssim la vida, perquè érem carn de canó. Però
ens ha dit que això no ens havia d’afligir, perquè l’ésser
carn de canó d’aquesta guerra era una cosa que honorava molt
(...)».
 |
Llavador
d’Onda i carrer de Cervantes (antic camí de Saragossa), cap al
1930.
Imatge
de l’arxiu fotogràfic de la Caixa Rural d’Onda
|
D’Onda
pujaren cap a Artesa, on sembla que no s’aturaren. Calders observa
que el poble encara manté les característiques pròpies dels pobles
valencians. No obstant això, poc més d’un quilòmetre més enllà,
l’autor percep un canvi profund en l’entorn: «(...)
a Tales (...) els carrers són irregulars, gairebé tots en pendent
accentuat, i el sòl està empedrat amb còdols (...) les
construccions (...) de l’arquitectura rural valenciana, no tenen
representació (...) els edificis estan constituïts per grossos murs
de pedra de fàbrica rude». Parla
també dels talers i els qualifica de reservats, de poc oberts i de
desconfiats envers els nouvinguts.
 |
Fotografia
antiga de l’església de Tales, de data desconeguda
|
Després
de passar per Tales, els soldats continuaren la marxa cap a «un
indret on l’única vida humana és la que hi portem nosaltres».
Han aplegat a aquelles «muntanyes altes que donen a Tales un fons
d’una gran bellesa», a «una vall de Tales on mai no hauria vingut
si no fos la guerra». Allà és on realitzen les maniobres. Calders,
que reconeix que es troba «bé en aquest indret» però està
neguitós perquè no sap «quan podré reprendre el fil de les meves
il·lusions».
 |
Soldats
de l’exèrcit rebel de Franco amb xiques d’Artana, poc de temps
després d’ocupar la localitat, a pocs quilòmetres del poble de
Tales visitat per Calders. Font
|
De
fet, mai més el reprendria. Al febrer de 1939 passà la frontera de
França amb la seua companyia i acabà al camp de concentració de
Prats de Molló, a la comarca del Vallespir (Catalunya Nord). D’allà
fugí i arribà fins a Tolosa, on el Comitè Universitari d’Ajut
als Refugiats li facilità el viatge a Mèxic.
 |
Pere
Calders, ja exiliat a Ciutat de Mèxic
|
Calders
deixà tota una vida a Barcelona. La seua esposa, Mercè Casals, i el
seu primogènit, Joan Caldés i Casals, no l’acompanyaren a
l’exili; tampoc els seus pares. A Ciutat de Mèxic va començar des
de zero: es va casar amb Rosa Artís, germana del seu amic Tísner, i
també exiliada al país americà, i tingué tres fills: el Raimon,
la Glòria i la Tessa.
 |
Pere
Calders amb la seua segona esposa, Rosa Artís, durant l’exili
mexicà.
La
fotografia forma part de l’arxiu conservat a la Universitat
Autònoma de Barcelona
|
El
1962, després de vint-i-tres anys d’exili, la família
Calders-Artís va tornar a Catalunya. De nou a Europa, Pere Calders
es retrobà amb el seu fill Joan i amb els seus pares. Mai més va
visitar Mèxic, perquè li havien comentat que allò que havia
estimat a Amèrica ja no existia. Tampoc tornà als indrets que havia
trepitjat durant la Guerra Civil, perquè com ell admeté en una de
les autoentrevistes, gravada pel setembre de 1986, ni a ell ni a la
seua dona els agradava recordar el temps de la guerra.
 |
Pere
Calders, en una imatge dels anys 70
|
Pere
Calders, l’escriptor català que havia trepitjat la serra d’Espadà,
va morir a Barcelona el 21 de juliol de 1994. Les seues cendres foren
dipositades al monument en el seu honor de la localitat de Llançà
(l’Alt Empordà).
