Què és Espadàniques?

dilluns, 22 de juliol de 2019

Un dia dʼassagador

per Juanjo Muñoz Amigó
Pastor transhumant



Twitter: @AmigJuanjo



ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la redacció d'este text tan preciós sobre una pràctica tan desconeguda per als valencians i valencianes, que fa pocs anys encara veien passar els ramats pels pobles espadànics i més enllà...
Fotos 2, 3, 4 i 5: Lorena Mulet i Marco Ranieri. Fb: Expressions de la ramaderia extensiva







Segurament has dormit amb intermitències, les derivades de dormir al terra i escoltar les esquelles somortes al llarg de tota la nit. Obres un ull i encara és fosc, fa fresca i, si mires cap a orient, pots albirar un raig de llum; aviat seran les sis i caldrà moure. Tot i això, tractes de copsar una mica més d’eixe son que ja saps que no tornarà.


Algú, però, ja s’ha aixecat i el sents preparant la cafetera. Sents també les veus del pastor i que els gossos ja rondinegen; t’adones que, si vols marxar, quan isca el ramat caldrà espavilar. Encara no s’ha fet clar del tot i ja estàs prenent un desdejuni espartà de café begut i alguna galeta. Sense més preàmbul, el pastor comença a cridar el ramat i tot l’equip, tret de l’hatero (persona encarregada del cotxe de suport i dels queviures), inicia la marxa.

Com que has estat lleuger, camines junt al pastor al davant de la rabera; la resta de voluntaris que han decidit ajudar en aquesta transhumància en van darrere i amb el darrer mos del desdejuni travessat. Es camina bé de bon matí, descansats i sense sol: homes, gossos i ovelles aprofiten fins a lʼhora de l’esmorzar per avançar tot el que es pot, abans el sol no creme.











El ritme d’un assagador no el marca ni el pastor ni els acompanyants; saps que acabareu el jorn havent caminat una mitjana de 20 km, i si encara no són les set et resten unes dotze hores fins que s’arribe al corral on tancar i passar la nit. El ritme de l’assagador el marquen elles, les ovelles, que necessiten anar menjant i sestejant al llarg de tot el dia. Ara pots vore com es deixa el camí i vos endinseu en un perdut d’ametlers que hi ha a mà dreta. El pastor seu a la mateixa pedra on va seure son pare i on tal vegada va seure el seu avi: «este ametler sempre l’hem menjat, porta molts anys perdut; seu i beurem una mica d’aigua».


Tots dos mireu el ramat com s’estén i menja calm l’herba del bancal, sense dir res, i només acabar el cigarro, el pastor s’alça i torna a cridar-les: rrrri tooooma, ine orica! I com si d’un exèrcit de pau es tractara, tota la rabera surt del camp i envaeix de bell nou la canyada. A poc a poc, el sol va ensenyorint-se del paisatge i vosaltres comenceu a suar. Ja tens gana, però mires l’hora i penses que encara falta per a l’esmorzar. Mires arrere i veus la furgona i el remolc que ja s’ha incorporat a la comitiva, i això vol dir que el cuiner ja ha recollit el campament que vau fer anit i, només puga, passarà davant per avançar-se al poble per comprar el pa d’avui.

A poc a poc, i deixant que les ovelles entren a dreta i esquerra del camí a menjar, veus al davant un pla on hi ha la furgona amb l’esmorzar ja amanit. Ací parareu una mitja hora, el temps justet per a preparar-vos una rua, xarrar una miqueta amb els que anaven darrere i escoltar les instruccions del pastor: «ara que descansen; mireu el que hem de pujar després...». Mentre corre la bota i es comparteix el companatge, el pastor continua explicant i assenyala: «es deixa el camí, i seguint uns pelats fressats que cada any es tanquen més, entrarem a eixe barranc que es puja a pico».

Se sua de valent pujant muntanya a través, i una vegada dalt cal aturar-se una estoneta perquè rabera, gossos i transhumants recuperen l’alé. De bell nou en marxa, i ja planejant arribes a un navajo que la rabera envolta assedegada per tal de beure. Observes l’escena i els teus pensaments fan una barreja de documental de La Dos i pel·li de vaquers. Rere el descans es reprén la marxa fins a un bosc de carrasques on dinareu i les ovelles sestejaran les hores més dures i assolellades de la jornada.




Aquesta paradeta és llarga; tens gairebé tres hores per dormir, menjar, xarrar i, fins i tot, dibuixar o escriure al voltant de l’experiència única que estàs vivint. I no debades, anar de transhumància, fer un assagador o anar de vereda és una vivència que no està a l’abast de qualsevol hui en dia. En primer lloc, hi ha el desconeixement: pocs valencians saben que, més enllà de les transhumàncies mítiques de la Mesta de les quals tots parlen i que són les que ixen a la TV per passar per la Castellana, nosaltres tenim una xarxa de vies pecuàries que possibilitaven als ramaders de Castella o Aragó extremar a l’hivern a les nostres planes i passar l’estiu als prats frescos de muntanya de l’interior. Són els nostres assagadors més curts que els de castellans, andalusos i extremenys; a canvi, però, són més feréstecs, variats i empinats. Es passa del nivell del mar fins als 1.500 metres d’altura en només una setmana. Cada jorn deixes arrere una vegetació i nʼencetes una altra de nova atés que es pugen uns 300 metres diaris.

Actualment, segons has sentit a lʼhatero mentre preparava el dinar, hi ha pocs ramats que la facen a peu; potser no passen de la desena, perquè la resta les mou en camions, cosa que no afavoreix més que a les presses i al món modern. La rabera se sana caminant, s’endureix amb aquesta prova i no s’estressa en el viatge ni pel canvi radical de pastures. Més enllà de la duresa del camí i les incomoditats de l’acampada, els beneficis de la transhumància per al ramat, però també per al medi, són notòries i no admeten comparació amb el transport de motor. A més a més, les canyades són públiques, ço es, comunals, de totes i tots… quelcom a preservar.

Quan estaves en el millor de la migdiada, les esquelles tornen a sonar inquietes. Són elles, que ja saben que cal moure. Tornada al camí i al pas lent però constant de la rabera. Ara passeu pel mig d’un poble on tothom es queixa al vostre pas per no haver avisat per a les fotos... En això va quedant la transhumància: fotos fetes des dels balcons i penjades a lʼInstagram: «por mi pueblo aún pasa un rebaño». Aneu fent camí mentre va caient la vesprada i uns núvols cabronets vos anuncien que cal abrigar-se una mica i, tal vegada, traure el paraigua.

Dos trons i l’aiguada. Qui no té experiència potser haja de córrer cap a la furgona com a aixopluc. Camineu sota la pluja amb una barreja dʼestoïcisme, calma i penalitat. Així és el camí: sense concessions a la ruta turística, sense floritures ni capítols Disney perquè és una feina mil·lenària, directament heretada dels homes paleolítics que seguien els ramats salvatges en el seu nomadisme ancestral.

Xopat i molt cansat, sents que el pastor anuncia que el corral és ben a prop, cosa que pot voler dir una hora més de camí o dues si eixe corral estigués ocupat per una altra rabera i calgués buscar-ne un altre. En aquestes hores del dia, ja has vist que açò és una barreja de coses certes i incertes, de caminar fort i calm, de passar calor i fred, de suar i mullar-te, d’anar fart o passar gana. Tot en un mateix jorn que es fa etern quan és la primera vegada que el vius.




Veus com el pastor tanca el ramat i encara li resta entrar a vore les prenyades, les coixes, les que han parit pel camí, les que van ferides…, un munt de feina mentre tu ja estàs canviant de calcer i xarrant amb el cuiner que remena el sofregit al perol del sopar. Estàs mort, ganós i adolorit de cames i peus, i malgrat tot, ja pensant que vindràs l’any que ve. A quina mala hora m’han convidat a vindre un dia de transhumància! Ja mai podré anar a Punta Cana i dir que he tingut unes vacances fantàstiques!


Navajo del Covarcho. Altura (AC El Cantal)



NOTA: si voleu rellegir un text sobre els ramats xurros escrit per Vicent Tomàs i Martí fa 100 anys, punxeu ací.


Cap comentari:

Publica un comentari

Moltes gràcies pel teu comentari. Entre tots i totes hem de treballar per fer un territori millor.