Mostres, fires, jornades, mercats... tradicionals

per Vicent Fausto Manzano
Mestre jubilat, escriptor i excursionista

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor esta reflexió sobre un fenomen que necessita algunes reflexions col·lectives. L'article va ser publicat en la revista Camp de l'Espadar 18 (2015) i continua plenament vigent.

Com més va més, als pobles de les nostres comarques s’ha posat de moda en les darreres dècades la celebració d’esdeveniments més o menys similars, tot i que reben noms diferents. Sota el pretext de la cultura i de la tradició trobem mostres etnològiques, culturals, d’oficis tradicionals, de productes artesanals..., fires agrícoles, ramaderes, del comerç..., jornades de retrobament, mercats medievals, recreacions històriques, etc., quan no un totum revolutum on hi ha una mica de tot. Segons sembla, la intenció dels organitzadors és potenciar la vinguda de visitants de fora perquè coneguen el poble on es realitzen aquestes mostres i, així, animar l’economia local.

En un principi no seria criticable el fet de celebrar aquests esdeveniments per com, a més de la finalitat comercial d’alguns d’aquests, poden ajudar els seus veïns a aprofundir en el coneixement del propi passat i, en conseqüència, de la pròpia cultura, afermant les arrels de les col·lectivitats locals. Ara bé, no sempre s’hi troben el rigor i la sistematització que haurien d’inspirar les tals trobades.

Un denominador comú a molts d’aquests esdeveniments, per exemple, és la referència a uns indeterminats temps passats sense que reste clarament definit el període a què s’hi estan referint. Per a molts, és suficient l’al·lusió a “antigament” i, amb una barreja de coses cronològicament incompatibles, es fan exposicions públiques d’objectes, com una mena de museus temporals, generalment del món agrícola i ramader, actualment fóra d’ús i desconeguts per al públic d’avui, sense cap més nexe d’unió que el de ser “coses antigues”. En aquests casos la denominada “antigor” no queda gens definida ja que tant es veuen coses de l’any de la picor com de més actuals, com ara cotxes i motocicletes, posem per cas. Freqüentment, trobem una acumulació de coses i més coses (indumentària, ferramentes agrícoles, estris, atuells, mobiliari, etc.) on sembla que allò que més importe siga la quantitat. Tot aquest aparador museístic s’hi ofereix sense referenciar ni catalogar, pel que la possible funció informativa, quan no didàctica, se’n fuig.

La recuperació i recreació d’antics oficis està representada per artesans, moltes vegades forans, que desenvolupen la seua faena a la vista del públic. Com en els casos anteriors, no hi ha sempre un fidel reflex de la realitat local ja que en alguns llocs hem vist la fabricació d’objectes que mai no han estat fets tradicionalment al mateix poble, tot i que s’anuncien com típics del lloc.

També els anomenats productes tradicionals formen part important d’aquestes mostres, encara que a vegades no són propis de la localitat perquè els organitzadors els han comprat prèviament a altres pobles, o han anat a buscar-los en dipòsit, o són obra d’artesans i venedors vinguts de fora.

En alguns llocs, sota l’aixopluc de l’etnologia, la tradició, la cultura i l’artesania, entre les mercaderies que s’ofereixen a la venda hi ha coses tan “tradicionals” com llibres moderns, tàpers, roba d’ara, vaixelles de plàstic, pinsos, maquinària, tractament d’aigües, etc.

Parlem, per fi, de les preteses recreacions d’escenes històriques o de la vida quotidiana, amb la representació d’episodis impossibles amb llenguatges impossibles, on a vegades predomina l’esperpent sainetesc a què tan aficionats semblem els valencians.

I al súmmum d’aquestes mostres, fires, mercats, o com es vulga dir, hi ha les realitzades per empreses “especialitzades”que s’encarreguen de tota la parafernàlia, des dels venedors tradicionals als comediants que duen a terme l’animació, sense que l’entitat organitzadora s’haja de preocupar de res. L’estructura i continguts aportats es van repetint a un i a un altre lloc sense que tinguen cap tret local i on la llengua emprada no és la pròpia del país.

Com apuntàvem més abans, la celebració d’aquests esdeveniments pot tindre aspectes positius, com ara el revifament comercial de la localitat, l’aprofundiment en el coneixement del propi passat i, en conseqüència, de la pròpia cultura, afermant les arrels de la col·lectivitat, sense deixar de banda l’aspecte lúdic i festiu de tota celebració. Ara bé, caldria que els organitzadors de totes aquestes celebracions planificaren prèviament allò que anaven a realitzar, mitjançant la delimitació dels objectius i continguts a assolir, per tal de no caure en les imprecisions i inexactituds actuals trobades a molts llocs.