Què és Espadàniques?

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep Lluís Abad i Bueno. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep Lluís Abad i Bueno. Mostrar tots els missatges

dijous, 14 de juliol del 2016

La volteta

per Josep Lluís Abad i Bueno 
espaiclaudator.blogspot.com
elpenjoll.blogspot.com
www.elpontdeleslletres.cat
 
@llumdelsmots
  
ESPADÀNIQUES vol agrair a l'escriptor este original amb què ens obsequia.




Hem arribat a Aín i les cigales encara canten mentre s’apaga el capvespre.
Hem pujat de l’infern de la Plana al paradís dels vents, però també de les mosques, mosquetes i mosquits emprenyadors.
Amb les potetes, Jana intenta treure-se-les dels ulls color de mel.
Cada tres o quatre passes es grata la cara i el musell davant d’un núvol, i missió que sap impossible d’espantar. Assumida, ella ho pateix.
Caminar per sobre la catifa d’or té aquest petit preu.
A més del zumzeig d’abellots i moscardes, hi ha una remor d’aigua del rierol incansable. Jana camina per un terra sec, però tou: s’ha gitat i panteixa.
La llum va fonent-se mentre abraça els ocells i alguns pica-soques que, amb cadència monòtona, encara treballen.
Jana obre les sendes sempre per davant; i és xiular-li i s’atura i es gira; amb la mirada diu:
- Príncep, que no saps que tots aquests camins els tenim cartografiats al cor?
Entre penombres, però amb somriures, respirem encara la xafogor.

7/07/2016


dimecres, 16 de març del 2016

Flor de neu

per Josep Lluís Abad i Bueno
espaiclaudator.blogspot.com
elpenjoll.blogspot.com
www.elpontdeleslletres.cat
 
@llumdelsmots
 
ESPADÀNIQUES vol agrair a l'escriptor el text (inèdit fins ara) amb què ens obsequia.
  




 A Aín, el vent engronsa els branquillons de l’adormit ball dels ametllers. I mentre els núvols riuen, mire pel finestró de casa on creix l’amor.

            Comprens aquesta necessària solitud?

            Són les taques al paper, l’excusa per menar-me aqueixa secreta geografia, el paradís que infanta el dolç desig. I saps que no és l’hora de les flors d’hivern, però, en obrir els ulls, dius un breu somrís; i convertit en talp del cor, fenc els adjectius que t’ornamenten per saber-te amable, esplèndida de llum sota el paraigües de l’esperança.

Amiga, dus-me fulls deserts perquè escriga!
Dus-me els sons del pou obscur, la tinta del teu cel, la claredat de l’aigua!
Atansa’m els cabassos que acumulen temps perduts!
            Que, amb ganes, moriria per escriure’t el pronom que em significa i ets:
          
             tu, nucli sempre etern, jove flor de neu als meus somnis més profunds.