Els goigs com a manifestació de la religiositat popular d'un poble: Artesa

per Ismael-Pascual Chiva i Molina
Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ipasc_CM i @caminsnatura

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball, que es publica simultàniament ací i en el blog de l'autor.

Una de les manifestacions de religiositat popular més arrelades i esteses al País Valencià són els goigs o gojos. Com no, al nostre àmbit més pròxim, el de l’Espadà, estan també presents a tots els pobles. En aquesta ocasió, però, ens anem a centrar en el cas particular dels goigs que es coneixen a Artesa. Ho fem amb motiu que aquesta setmana se celebraven tradicionalment les festes patronals al poble, les Festes Promeses, que van tindre pràcticament el seu punt i final el novembre del 1984 quan, després del mal oratge constant any rere any, es decidiren traslladar a l’estiu, pels volts de la festa de Santa Anna, patrona i titular de l’Església Parroquial.

Artesa és una xicoteta localitat situada als peus del Montí i integrada dins el terme municipal d’Onda, a la comarca de la Plana Baixa, sota la forma de pedania. El 2013 comptava amb 207 habitants. Del seu nucli urbà, l’element més destacable és l’Església Parroquial de Santa Anna, edificada entre els segles XVII i XVIII i d’estil barroc desornamentat. L’Altar Major està presidit pel Crist Crucificat, flanquejat pels patrons del poble, Santa Anna i Sant Roc, així com pel Santíssim Sagrament, que gaudeix també d’una veneració especial.

Pel que fa al tema que ens ocupa, el dels goigs, a Artesa se’n canten a diverses advocacions del santoral. Els que coneixem són: a Santa Anna, a Sant Roc, a Sant Antoni Abat, a Sant Josep, a la Mare de Déu del Carme, a Sant Jaume el Major, al Santíssim Salvador, al Santíssim Sagrament i a la Puríssima Concepció.

Els goigs més populars són els dedicats a Santa Anna. D’autor anònim, els trobem per primera vegada documentats l’any 1712 en un llibre publicat a València que s’anomena Patrocinio del Glorioso Patriarca el Señor San Joaquín, obra de R.P. Fr. Juan Bautista Joaquín de Murcia. Estan redactats en castellà i es desconeix des de quan es canten a Artesa. La seua transmissió va ser purament oral fins el 1992, quan es ficaren per escrit i es feren algunes matisacions per a tractar de corregir les deformacions que havia sofert la lletra original pel pas del temps. A pesar d’açò, el seu text no coincideix al cent per cent amb la versió del 1712 i s’ajusta més fidelment a altres versions, com les cantades a Sucaina o a Albal. Es componen de huit estrofes, més la tornada.

Es canten els dos diumenges de les festes d’estiu en acabant de la missa (només quatre de les estrofes), el primer diumenge d’aquestes festes davant el retaule ceràmic del carrer de Santa Anna (només quatre de les estrofes) i el dia de Santa Anna.

Els goigs a Santa Anna són els que major varietat de melodies musicals presenten. En l’actualitat només es continuen interpretant tres d’elles, però coneixem que fins no fa massa temps, durant la novena de Santa Anna, cada dia se n’interpretava una de diferent. Aquestes tres melodies de les que parlem no són privatives d’Artesa i, amb certes variacions i canvis, les retrobem a Onda, Tales, Suera, Fuentes o Pavies, i també arreu de la geografia valenciana i, fins i tot, aragonesa.

Fragment del text dels goigs a Santa Anna recollit al llibre de 1712

 

Lletra completa dels goigs a Santa Anna, d'Artesa

Partitura de les tres melodies utilitzades actualment a Artesa per a interpretar aquests goigs

Els goigs a Sant Roc són d’autor anònim i, molt probablement, van arribar a Artesa a través d’Onda, on el Sant de Montpeller també és patró. En aquest sentit, es tracta d’una reducció i adaptació del text que es canta a la capital del municipi. Allà on els onders diuen villa, els artesols diuen pueblo. I allà on els primers diuen Onda, els segons diuen Artesa. Estan redactats en castellà i no estan massa escampats, si els comparem amb els de Santa Anna, el text dels quals es coneix fins i tot a Llatinoamèrica. Així doncs, a banda d’Onda i Artesa, únicament els hem pogut localitzar a Albalat de la Ribera. Tenen quatre estrofes, més la tornada, i estan redactats en castellà.

Aquests goigs es canten el dilluns de les festes promeses, al novembre. Fins fa uns anys, aquest dia sempre es feia una processó en honor a Sant Roc i en tornar a l’Església es cantaven els goigs. Ara, la processó només es fa alguns anys, i quan no ix es canten els goigs en acabant de la missa. També es canten el dia de la festa pròpia del Sant, el 16 d’agost, els anys en els que es celebra la missa a la Parròquia.

Solament coneixem una melodia per cantar el text. És la tercera que hem recollit per cantar els goigs a Santa Anna. En aquest punt, difereix de la que s’empra a Onda.

Text complet dels goigs a Sant Roc, d’Artesa

Melodia emprada per a cantar aquests goigs

La festa de Sant Antoni és una de les celebracions més importants de l’any a Artesa. Per tradició, té lloc el 16 de gener, vespra de la festa; de la festa, la vespra. Sobre aquesta va publicar el 2009 un interessant article Jordi Bonet al setmanari local d’informació d’Onda Arrels. En ell, va recollir també els goigs a Sant Antoni que es canten al poble. Tenen quatre estrofes i estan redactats en castellà. La darrera d’elles va ser escrita per un devot anònim l’any 2007.

La lletra d’aquests goigs està escampada per tot el País Valencià i també es coneguda fora de les nostres fronteres. Cal comentar que, amb total probabilitat, és una traducció feta al segle XVIII d’uns goigs més antics en valencià topetats a l’arxiu parroquial de Betxí i que daten del 1650, dels quals ja es coneixien fragments orals no només a aquesta localitat de la Plana Baixa sinó també a altres llocs del nostre territori, com ara a Alzira. Aquests estan signats per Pere Miquel Bernat, i també els recollia Jordi Bonet al seu article, encara que mai els hem escoltat cantar a Artesa.

La melodia amb la qual es musiquen els goigs a Sant Antoni Abat és la mateixa que s’empra per a Sant Roc.

Lletra dels goigs a Sant Antoni Abat, de Betxí, en valencià

Lletra dels goigs a Sant Antoni Abat, d'Artesa

Melodia emprada per a cantar aquests goigs

La de Sant Josep és una advocació prou arrelada a Artesa. Prova d’açò és el fet que, a banda de tindre el seu propi altar a l’Església Parroquial, té un plafó ceràmic dedicat que s’ubica entre les cases número 6 i número 8 del carrer dels Quatre Cantons (aquest tram del carrer s’ha conegut popularment com la plaça de Sant Josep). No es fa una gran festa pública al poble el 19 de març però algun any se li han cantat els goigs davant del referit retaule de ceràmica, i després s’ha organitzat un xicotet berenar.

Els gojos a Sant Josep no tenen cap edició publicada a Artesa. Únicament, fa un parell d’anys es va distribuir una fulleta amb algunes de les estrofes i la tornada, però res més. El text està redactat en castellà i es canta també, per exemple, a la Salzadella. En general, està escampat per tota la geografia peninsular. Segurament va ser escrit al segle XVIII, però la primera vegada que el tenim datat és l’any 1813, en un recull revisat de poesia sagrada imprés a Mallorca.

La melodia que s’utilitza per cantar els goigs a Sant Josep coincideix amb una de les emprades per als de Santa Anna.

Full de goigs publicat el 2010 amb motiu de l'Any Marià en honor a la Mare de Déu de
l'Esperança d'Onda. Conté extractes dels goigs de Sant Josep, la Mare de Déu del
Carme i Santa Anna

Melodia emprada per cantar aquests goigs

La devoció per la Mare de Déu del Carme ha estat arrelada a Artesa per segles. La proximitat del Convent de Pares Carmelites d’Onda n’ha estat un factor determinant. També el fet que des que l’Església del poble es va deslligar de la de Tales allà per la dècada del 1970 tots els rectors han sigut carmelites.

La Mare de Déu del Carme té el seu propi altar lateral a la Parròquia d’Artesa i, a més a més, un retaule ceràmic a la plaça que duu el seu nom, encara que popularment aquest indret és anomenat plaça de Dalt.

Els goigs a la Mare de Déu del Carme cantats a Artesa es coneixen també a altres zones del País Valencià, com ara la Plana d’Utiel-Requena o el cap-i-casal. Els topetem també arreu de l’Estat Espanyol. Estan redactats en castellà i la seua extensió original és de 9 estrofes: una per a cada dia de la novena, i el dia de la festa es cantaven totes seguides. En el nostre cas no hem conegut cap edició completa que haja circulat per Artesa, per la qual cosa no podem concretar la seua extensió exacta en estrofes conegudes al poble. Únicament sabem de dos fulls repartits en l’any 2010 (un és el que ja hem mostrat anteriorment amb els goigs a Sant Josep) en els que es recollien només algunes d’elles.

La lletra d’aquests goigs es remunta al segle XVIII i la primera vegada que ens l’hem trobada documentada amb data exacta és en un Novenari a la Verge del Carme imprés a Barcelona l’any 1800.

Observarà el lector que la següent fulla de goigs, inèdita, té una desena estrofa afegida. Aquesta va ser escrita per l’autor d’aquest text fa un parell d’anys però com dèiem fa un moment ha romàs sense veure la llum fins el dia de hui.

La melodia que s’utilitza per musicar els goigs a la Mare de Déu del Carme és la mateixa que s’empra per als de Sant Josep.

Lletra completa dels goigs a la Mare de Déu del Carme, d’Artesa

Melodia emprada per cantar aquests goigs

La festa de Sant Jaume el Major ha trobat en les festes d’estiu d’Artesa el millor amic per a popularitzar-se. Coincideix sempre amb aquestes celebracions, ja que cau justetament el dia anterior a la festa de Santa Anna.

Els goigs a Sant Jaume el Major tenen poca tradició a Artesa, i van ser introduïts per Jordi Bonet l’any 2011. Ell els va extraure d’una novena al Sant. En un primer moment es van seleccionar quatre de les cinc estrofes que té el text original. Però l’any 2012 es van ampliar a sis estrofes: les cinc originals del text i una sisena escrita per l’autor d’aquest text. L’any 2013 no es va fer missa en honor a Sant Jaume i per tant no es van cantar els goigs. El text està en castellà i es coneix en molts indrets tant de l’Estat Espanyol com de Llatinoamèrica.

La melodia escollida per a cantar aquests goigs és la mateixa amb la que es musiquen els de la Mare de Déu del Carme.

Lletra completa dels goigs a Sant Jaume el Major, d’Artesa

Melodia emprada per a cantar aquests goigs

El lligam d’Artesa amb Onda ve des de molt antic. Per això, els patró més popular del cap de municipi, el Santíssim Salvador, rep també una devoció especial a Artesa.

Els goigs al Santíssim Salvador d’Artesa són exactament els mateixos que es coneixen a Onda. Tanmateix, mai els hem escoltat cantar al poble i l’única referència que tenim d’ells és la que apareix a l’inventari de l’arxiu de l’etnògraf valencià Fermín Pardo, dipositat a la Biblioteca de Requena, qui els va deixar enregistrats dècades enrere. La lletra està redactada en castellà i en desconeixem la llargària en estrofes i la melodia emprada per cantar-los.

Adjuntem a continuació un full amb els goigs que se li canten a Onda (hi ha una altra lletra en castellà segurament més antiga i una altra en valencià del període de la Renaixença) i també la melodia anònima amb la qual s’interpreten quan són cantats al seu Ermitori. Pel que fa a aquesta música, va ser recuperada per l’onder Daniel Catalán a iniciativa de Pere Ramos l’any passat, 2013, amb motiu de les Festes Constantinianes, i l’arranjament coral fou estrenat pel Cor de la Unió Musical Santa Cecília d’Onda, sota la direcció del mateix Daniel Catalán i amb l’acompanyament a l’orgue de l’autor d’aquest text.

Lletra completa dels goigs al Santíssim Salvador

Manuscrit elaborat per l’autor d’aquest text amb la melodia tradicional de l’Ermitori del Santíssim Salvador per a cantar aquests goigs, amb motiu de la seua presentació el 8 de desembre de 2013.

Els goigs al Santíssim Sagrament que es canten a Artesa tenen poca tradició al poble i només s’han arribat a interpretar una vegada, el primer diumenge de les festes de novembre (Festes Promeses) de l’any 2011, en acabant de la Processó. Estan redactats en català, la seua extensió és de huit estrofes i van ser escrits pel Pare Hilari d’Arenys de Mar. Van veure la llum a meitat segle XX. En el nostre cas particular, es llevaren quatre de les estrofes. També el text va ser lleument retocat per a donar-li una aparença més valenciana a la redacció.

La melodia utilitzada per a musicar aquests goigs és la mateixa que s’empra per als de Santa Anna, Sant Josep o la Mare de Déu del Carme.

Lletra dels goigs al Santíssim Sagrament, d’Artesa

Melodia emprada per a cantar aquests goigs

Els goigs a la Puríssima Concepció d’Artesa ens són ben desconeguts. Sabem de la seua existència gràcies a l’inventari del anteriorment citat etnòleg Fermín Pardo, qui els va enregistrar fa algunes dècades. Darrerament, en la missa en honor a aquesta advocació mariana que se celebra cada 8 de desembre a l’Església de Santa Anna, en vegada dels goigs s’interpreta a capella l’Himne de la Congregació de Maria Immaculada d’Onda, obra del músic onder Joan Baptista Ramos (+1936).



REFERÈNCIES

ANÒNIM (1800). Novenario y Septenario de la Sacratísima Virgen del Carmen. Barcelona: Llibreria de Francisco Font. Disponible en línia: http://books.google.es/books?id=RHViPfsT9MAC&pg=PA1&dq=novenario+y+septenario+carmen&hl=es&sa=X&ei=UNVkVMuCFMTZat60gPAG&ved=0CCkQ6AEwAQ#v=onepage&q&f=false Consulta: 10 de novembre de 2014

ANÒNIM (1813). Colección de poesías sagradas sobre los principales misterios de Jesucristo, y de su Santísima Madre. Mallorca: Impremta de Sebastián García. Disponible en línia: http://books.google.es/books?id=QlSwX1cFcNQC&pg=PA258&dq=%22pues+sois+santo+sin+igual+y+de+Dios+el+más+honrado%22&hl=es&sa=X&ei=g6FbVIyPO5OxaZLAgbAB&ved=0CDgQ6AEwBQ#v=onepage&q=%22pues%20sois%20santo%20sin%20igual%20y%20de%20Dios%20el%20más%20honrado%22&f=false Consulta: 9 de novembre de 2014

BIBLIOTECA DE REQUENA. Inventario del Archivo Sonoro de Fermín Pardo. Disponible en línia: http://www.bibliotecaspublicas.es/requena/imagenes/Inventario_Archivo_Sonoro_Fermin_Pardo.pdf Consulta: 11 de novembre de 2014

BONET, Jordi. "La festa de Sant Antoni a Artesa". Publicat al setmanari local d’informació d’Onda Arrels el gener de 2009.

GOGISTES VALENCIANS. "Mare de Déu del Carme". Disponible en línia: http://gogistesvalencians.blogspot.com.es/search/label/Nuestra%20Señora%20del%20Carmen Consulta: 10 de novembre de 2014

GOGISTES VALENCIANS. "Sant Antoni Abat". Disponible en línia: http://gogistesvalencians.blogspot.com.es/search/label/San%20Antonio%20Abad Consulta: 9 de novembre de 2014

GOGISTES VALENCIANS. "Sant Josep". Disponible en línia: http://gogistesvalencians.blogspot.com.es/search/label/San%20José Consulta: 9 de novembre de 2014

GOGISTES VALENCIANS. "Sant Roc". Disponible en línia: http://gogistesvalencians.blogspot.com.es/search/label/San%20Roque?updated-max=2013-05-02T00:01:00%2B02:00&max-results=20&start=7&by-date=false Consulta: 8 de novembre de 2014

GOGISTES VALENCIANS. "Santa Anna". Disponible en línia: http://gogistesvalencians.blogspot.com.es/search/label/Santa%20Ana Consulta: 8 de novembre de 2014

GOGISTES VALENCIANS. "Santíssim Salvador". Disponible en línia: http://gogistesvalencians.blogspot.com.es/2011/01/gozos-al-santisimo-salvador-cuya-imagen.html Consulta: 11 de novembre de 2014

INE. Población del Padrón continuo por unidad poblacional. Disponible en línia: http://www.ine.es/nomen2/index.do?accion=busquedaRapida&subaccion=&numPag=0&ordenAnios=ASC&nombrePoblacion=Artesa&botonBusquedaRapida=Consultar+selecci%F3n Consulta: 8 de novembre de 2014

MURCIA, Juan Bautista Joaquín de (1712). Patrocinio del Glorioso Patriarca el Señor San Joaquín. Valencia. Disponible en línia: http://books.google.es/books?id=QuA8AAAAcAAJ&pg=PA142&dq=santa+ana+de+dios+amada+san+joaquin+patrocinio&hl=es&sa=X&ei=6_JYVJTqMYjVasWpgeAK&ved=0CCkQ6AEwAA#v=onepage&q&f=false Consulta: 8 de novembre de 2014

Altar major de l'església d'Artesa

El Molí d’Aire d’Eslida

per Jaume Buïgues i Vila
Tècnic de Gestió Cultural i membre de l'Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta
ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball

L’any 1993, Joaquim Bolufer i jo, després de fer l’inventari dels molins de vent de la comarca de la Marina Alta, vàrem escometre per a la Unitat de Patrimoni Etnològic i Arqueològic Industrial de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana la tasca d’inventariar tots els molins de vent del País Valencià, de cap a cap del territori, i aleshores va ser quan vàrem conéixer el Molí d’Aire al terme d’Eslida, el qual forma part del subconjunt de molins fariners de vent dels voltants de la serra d’Espadà, datables entre els segles XVIII i XIX.

En aquest apunt us donem a conéixer quin era el procés de funcionament d’aquest molí en la seua època d’esplendor, per a la qual cosa, a més de les nostres aportacions basades en l’anàlisi etnoarqueològica de l’immoble i de la restitució ideal del sistema tècnic de molturació, reconstruït a partir de paral·lelismes amb el sistema de mòlta documentat en altres molins de vent coetanis, us haureu de valdre de la imaginació. En la part final fem una proposta de rehabilitació i de dinamització d'aquest bé material poc comú a la vostra serra.


Qui primer arriba al molí, primer mol i fa farina
Tipològicament i funcional, el Molí d’Aire d’Eslida era un molí blader o fariner que al seu interior comptava amb una senzilla maquinària instal·lada per tal de reduir el gra dels cereals, a pols, a farina i segó, mitjançant la fricció, dels grans de blat, entre els cossos durs i aspres de la superfície de les dues moles.

Quan el llaurador arribava al molí de vent amb els sacs de blat carregat al llom d’alguna cavalleria havia de portar el gra rentat, lliure de pedres, terra, llavors i restes de males herbes i pallús. L’havia d’haver rentat i assecat prèviament al seu pas pel molí, ja que per les condicions de l’emplaçament dels molins de vent era pràcticament impossible dur a termini l’operació de rentat a peu de molí, contràriament al que ocorria als molins fariners d’aigua (hidràulics), que si comptaven amb instal·lacions adequades per a fer-ho: el llavador i el sequer.

Els llauradors, com que no es fiaven dels moliners (recordeu la dita popular: «de moliner canviaràs, però de lladre no t’escaparàs»), volien moldre el gra mentre ells romanien al molí i supervisaven l’operació, per això matinaven i s’espavilaven a ser els primers a arribar al molí perquè, d’acord amb la dita popular, «qui primer arriba al molí, primer mol i fa farina». Generalment, per desconfiança, no agradava deixar els sacs a la lliure disposició del moliner, i fins i tot preferien anar-se’n a un altre molí abans de deixar els sacs i que el moliner els molguera quan els tocara la tanda o arrancara el vent, d’ací la dita «quan el molí no mol, arre mula, a un altre molí».


El procés de la mòlta del blat
A la planta baixa del molí, que era diàfana perquè s’utilitzava per a l’emmagatzematge temporal dels sacs de gra i de farina, es feia la recepció dels sacs de blat, que fins i tot es pesaven i es comprovava la seua qualitat i les condicions en què arribava al molí el cereal. Des d’ací, els sacs es pujaven paulatinament a la sala de mòlta a través de l’escala de planta semicircular, avui desapareguda al Molí d’Aire. L’escala conduïa a la sala de mòlta, on s’ubicaven les moles i els engranatges que les feien moure. De cap d’aquests elements no es conserven altres restes que no siguen els forats de l’embigat que sustentava el forjat.1 En aquest pis superior estaven emplaçades les moles, la de baix, anomenada jussana o sotana, era fixa, i la de dalt, que rebia el nom de sobirana o corredora, era mòbil. Sobre les moles estava la gronsa o tremuja, un recipient en forma de tronc de piràmide, dins el qual s’abocava el gra que s’havia de moldre, el qual passava uniformement, mitjançant el colpejat rítmic del cadell,2 a través de la seua obertura inferior a l’ull de la mola. Una vegada mòlt el gra i transformat en farina, aquesta queia al farinal, un conducte que arriba a la planta baixa i a través del qual la farina anava caient directament de les moles al sac. Ací no hi havia màquines que cernien la farina, cadascú se l’havia de cerndre de forma manual a casa amb un sedàs, i separar la farina del segó. Segons la qualitat del gra i la varietat del blat s’obtenia farina de primera, segona i tercera.

Maquinària del molí de Cotna (Teulada)

Com es movien les moles?
La pesada mola sobirana era moguda per uns engranatges que giraven en fer moure el vent les antenes del molí, les quals estaven integrades en l’armadura de fusta que cobria la torre i descansava sobre un galze, avui desaparegut. Aquesta estructura que cobria el molí, de la qual solament es tenen referències documentals i gràfiques, tenia forma cònica i per paral·lelisme amb altres molins com els de Mallorca, sabem que era giratòria i estava relacionada directament amb la maquinària que feia moldre el blat. A fi que comprengueu millor quina era la distribució i l’esquema de la maquinària del molí per al procés de molturació, us adjuntem, per a la seua observació, el dibuix de la restitució ideal de la maquinària del molí de Cotna, emplaçat al tossal dels Castellons al terme municipal de Teulada (la Marina Alta).

La revolució industrial i amb ella la introducció de molins moguts per màquines de vapor, gasogen, gasoil o electricitat, arraconaren l’ús dels molins moguts per l’energia eòlica (també els hidràulics) i caigueren en desús, però no en el sac de l’oblit, ja que ara, per tal que no perdeu la memòria d’allò que va ser el Molí d’Aire, us hem parlat del seu funcionament.

Notes
1. Aquest molí, a diferència d’altres molins valencians, no tenia cambreta o entresol, a sota del forjat del pis superior –com s’observa en el dibuix adjunt–, un espai  que solien utilitzar els moliners com a habitatge.
2. És una petita peça de fusta mòbil, que es situava entre la boca de la tremuja i l’ull de la mola per fer caure amb constància i regularitat el gra que s’havia de moldre.


Una proposta de rehabilitació
En aquell moment, vaig pensar que seria desitjable posar en valor el molí, per tal que siga rehabilitat aquest element del patrimoni etnològic valencià amb la finalitat de donar-li un ús didàctic i que les nobles pedres del Molí d’Aire no vegen perillar, un dia més, la seua pervivència com a elements estructurals d'una vella indústria artesanal.

Considerem que, per tal de preservar aquesta construcció del risc de conservació, que depén de les inclemències del temps i de l’acció incontrolada d’alguns vàndals, es fa necessari rescatar aquest bé patrimonial singular i l’entorn natural que l’envolta, per tal que siguen utilitzats per la comunitat per a activitats ludicoeducatives, per a la qual cosa, com que supose que es tracta d’una propietat privada, caldrà arribar amb els propietaris, primer que res i abans d'encetar qualsevol projecte de rehabilitació, bé a un acord de plena disponibilitat dels terrenys i de l'immoble, o bé adquirir-los l'Ajuntament d’Eslida, que al cap i a la fi és el responsable de la preservació i conservació del patrimoni cultural del municipi.

La rehabilitació i conservació d'aquest edifici d'arquitectura popular, que es pot convertir en centre d'educació no formal, i la recuperació de l'entorn natural i la seua biodiversitat, castigada pels incendis forestals, millorarà la qualitat paisatgística del petit tossal on es troba emplaçat i proporcionarà a la ciutadania una àrea on desenvolupar activitats recreatives i educatives de caire mediambiental i etnològic.

I si arriba a fer-se realitat aquesta proposta de preservació i rehabilitació del molí caldrà abordar-la en diverses fases. La primera de sanejament i consolidació de la part de la torre que es conserva en l'actualitat (ja realitzada) i, la segona, la reconstrucció de les parts que han desaparegut, les quals caldrà reedificar, especialment la desapareguda l'escala de planta semicircular, amb graons encastats en el mur; el remat de coronament del molí; el forjat de la cambra interior de la sala de mòlta amb bigues de fusta i el corresponent sòl entrebigat, i com no, la coberta del molí, que ha de reconstruir-se, per paral·lelisme amb altres molins valencians de què tenim constància gràfica i documental, d’acord amb el model original de fusta impermeabilitzada en forma cònica, tot senyalitzant el punt d'eixida de les antenes, que també seria convenient recuperar. En tercer lloc, caldrà ordenar l'entorn del molí amb un camí d'accés restringit a vianants i tot seguit continuar amb la instal·lació de plafons explicatius en forma de taula interpretativa on serigrafiar en color els elements del paisatge que des d'ací s'observen, amb el seu nom, la seua litologia i geologia, així com la vegetació i la fauna pròpies de la zona.

I si no fóra massa demanar, també caldria condicionar, integrat en el medi, una àrea recreativa, però sense necessitat d'obres de remodelació del paratge, on caldria comptar amb unes infraestructures mínimes com són per exemple: excusats, punts d'abastiment d'aigua (fontetes), taules amb bancs i contenidors de deixalles. Potser demane massa, però per demanar que no quede. Espere que alguna persona agafe el testimoni d’aquesta proposta i la duga endavat a fi que no quede la cosa sols en paper mullat, sinó que ben al contrari es faça realitat.