Àlex Torres & Joan V. Sempere
Membres
del Grup de Danses El Raval de Vila-real
 |
| Sempere i Tomàs, presentats per J. V. Frechina |
En
enfrontar-nos a l’estudi de la música tradicional de la serra
d’Espadà, cal constatar que parlem d’un territori extens i molt
divers, emmarcat en tres comarques –l’Alt Palància, l’Alt
Millars i la Plana Baixa–, cosa que origina una certa complexitat
en la comprensió d’una unitat natural afectada d’alguna manera
per divisions sociopolítiques, judicials, lingüístiques i
religioses. Probablement, la divisió diocesana és la que una major
empremta deixa en el fet musical, tal com veurem més endavant. El
territori natural va estar dividit antigament en tres diòcesis
(Sogorb, València, Tortosa); Betxí, com a excepció, formava part
del bisbat de Terol, fet que origina diferències en la presència de
músiques en l’àmbit religiós estricte però també en les
manifestacions més populars –i de vegades profanitzades–
de la religiositat. No podem defugir la proximitat de l’Aragó, que
també hi deixa la seua empremta.
En
el Grup de Danses El Raval realitzem des de fa temps un treball de
recopilació de materials de tradició oral –musica, ball i dansa,
relats, costums–
a les comarques del nord valencià. Consisteix tant en treball de
camp com en la identificació de materials recollits en arxius
diversos, públics o particulars, sonors o escrits, així com en
l’estudi de cançoners publicats. El nostre treball a la serra
d’Espadà ha consistit en l’enregistrament de cançons en molts
pobles: Aín, Artana, Eslida, la Vilavella, Ayódar, Suera, Tales,
Torralba del Pinar, Onda, Betxí, Castellnovo... Evidentment, el
treball de camp s’acompanya dels testimonis orals dels informants
sobre els rituals, jocs, balls, etc. que acompanyen els cants.
 |
| Recopilant materials a peu de carrer |
Per
a parlar del repertori tradicional en aquest treball, caldrà que el
definim o que intentem posar-li algun límit. Parlem d’un conjunt
de cançons, de maneres de cantar i de maneres de ballar que, amb
funcionalitats diverses, han
utilitzat al llarg dels darrers temps
les persones que han viscut a la serra i que han
rebut per transmissió oral
dels seus avantpassats i que ara trobem en fonts vives –persones
que les recorden–
o escrites –arxius, enregistraments... La vitalitat d’aquest
corpus està en perill de desaparició en la gran majoria dels casos,
ja que no se’n fa ús en el seu context natural i per això l’accés
a la informació es fa complicada i cal esmerçar esforços per la
seua identificació, si més no. La nostra classificació dels
materials recollits la presentem al quadre
1.
Anàlisi
de la música tradicional a la serra d’Espadà
Situat
l’objecte d’estudi, podem passar a realitzar-ne una anàlisi
d’aproximació, sobre els trets que caracteritzaria l’Espadà des
del punt de vista de la música i el ball tradicional. El corpus que
hem pogut recollir és molt ampli i variat. No obstant això, convé
aclarir que la metodologia de treball entre els folkloristes se
cenyeix a l’observació de determinats gèneres de cançons –tant
profanes com religioses–
per tal de caracteritzar una zona geogràfica o d’establir límits
a l’extensió i influència de determinats estils. Per això, hem
triat els gèneres que exposem en el quadre
2.
Començarem
aportant algunes dades sobre les músiques, i fora interessant
descriure breument alguns trets del ball tradicional de la zona.
- Música religiosa
- Aurores
Són
cants generalment interpretats per un cor d’hòmens que, a l’alba,
intenten despertar els pobles i convidar el veïnat al posterior res
del rosari. Es coneix a la zona com Despertada
de l’Aurora
i apareixen altres denominacions locals, com ara Copletes
(Onda, Nules). Són cants polifònics amb veus a terceres que en
alguns casos es desdoblen i aconsegueixen un gran efecte estètic amb
molta plasticitat i bellesa. La interpretació amb les seues veus
esgarrades –a gola oberta–
ens remunten a temps i gustos musicals molt antics. Es fa a
capella
tot i que en ocasions s’acompanyen amb vent o amb rondalla.
Hem
pogut recollir mostres arreu dels pobles de l’Espadà amb gran
quantitat de variants, però destaquen dues melodies com a més
usuals. La primera, que a la Vall d’Uixó coneixen com l’Alcúdia,
l’hem trobada a Suera, Algimia de Almonacid, Almedíjar, Artana,
Eslida, Fuentes de Ayódar, Matet, Torralba del Pinar, Betxí, la
Vilavella... I la segona que es pot assimilar a les copletes
d’Onda, es canta a més a Artesa, Tales, Suera, Artana, Ayódar,
Torralba del Pinar, Vall de Almonacid, Betxí, Vilavella...
A
la Vall d’Uixó, aquest tipus de cant polifònic i matiner presenta
una gran riquesa de melodies i variants, de manera que cada sant
important en la localitat manté viva encara la seua pròpia aurora.
També s’estén aquest estil de cant a l’àmbit profà, i n’és
una mostra el que efectuaven les colles de caçadors cantant a l’alba
les
curruques.
No coneixem cants d’aquest tipus profà en cap altre poble de la
serra.
- Goigs
Les
advocacions més generalitzades a la serra són la Divina Pastora, la
Verge del Rosari, la Verge dels Desemparats i, a més, altres
advocacions locals. Les melodies més usuals dels goigs són les dos
més populars al País Valencià, i també sembla ser que les de
major antiguitat.
Una
assimilable als goigs de Sant Lleó a Eslida i l’altra la trobem,
per exemple, en els goigs de la Sagrada Família a la Vall d’Uixó.
S’entonen en acabar els actes religiosos, generalment a
capella, i
també és freqüent acompanyar-los amb l’orgue quan s’interpreten
a l’interior dels temples.
En
remarcaríem tres fets particulars:
- En alguns pobles, s’acompanyaren amb la banda de música, fet que dificulta el seu cant i fa que desaparega l’estrofa, quedant com a única part cantada el peu dels goigs.
- En Nadal s’entonaven els Goigs a Jesús com a nadala en l’església. N’hem recollit exemples a Aín, Eslida i Nules.
- A la Vilavella hi ha dos carrers rivals fent festes: Sant Roc i Sant Xotxim. Els devots fan vetla la vespra i entre altres oracions interpreten els goigs de manera repetida. El mateix fet ocorre en la festa del Salvador d’Onda.
- Aguinaldos i albades (amb connotacions religioses)
En
el cicle de Nadal, deixant a banda els cants de l’església i els
familiars, s’entonen cants per tal de recollir les estrenes. Colles
de jovencells anaven pels carrers, tot i que en la decadència
d’aquesta tradició va quedar com a cosa de xiquets. Hem pogut
recopilar albades
i aguinaldos
que, tot i
no ser música estrictament religiosa, tenen una vinculació estreta
amb el fet religiós per produir-se de manera particular en temps
nadalenc, encara que el cant d’albades es repeteix amb motiu
d’altres celebracions profanes (quintos
i altres).
Les
albades són cants de ritmes irregulars pròxims a l’antic aksak
(7/8 -3/8 + 5/8- en les nostres mostres) que s’escampen al llarg
dels països mediterranis. Podem trobar-les també en altres pobles i
comarques de l’Estat amb múltiples variants i moltes similituds.
Són més abundants en les zones interiors que han tingut un
desenvolupament econòmic i social més lent i tardà, fet que ens fa
pensar en la seua antiguitat.
En
algunes mostres, la interpretació és a veu solista i repeticions a
cor. S’acompanyen amb instruments de corda –guitarres, guitarró,
bandúrries...–
i percussió, tot i que es prescindeix de la rondalla en ocasions.
Trobem albades d’aquest estil a Almedíjar, Eslida, Artana, Betxí,
Onda, Artesa, Tales, Suera, Ayódar, Fuentes de Ayódar, Pavías,
Higueras, Vall de Almonacid... El
mateix tipus de cant serveix per a rondar les xiques i les
autoritats, i de vegades es fan servir melodies diferents a Matet,
Onda, Suera, Ribesalbes, Torralba del Pinar...
Altres
peces, en l’àmbit religiós, presenten la mateixa estructura i
solen interpretar-se en Nadal: són les proses.
S’entonen a l’interior de les esglésies i narren el naixement de
Jesús i fan un homenatge als sants i devocions locals. També hi ha
proses que es canten en altres moments de l’any dedicades als
patrons, com ara la Prosa
al Crist de la Clemència (Suera).
Les
cançons
d’aguinaldo
o simplement aguinaldo
són,
a la zona, una composició musical de caràcter popular formada per
una cobla seguida d’una tornada també cantada. El seu ritme és
ternari (3/4 o 6/8). Podem dir que són els més complexos dels cants
petitoris, i això pot fer pensar que es tracta també dels més
moderns. Només hem trobat aguinaldos
a pobles de la serra situats en la Plana Baixa: Betxí i la
Vilavella. Hem recopilat cobles en castellà i en valencià, tot i
tractar-se de pobles de parla valenciana, i els temes poden ser
nadalencs o no, mentre que les tornades sempre han sigut en castellà
i fan referència al Nadal. S’acompanyen generalment amb guitarres
i guitarró principalment, i percussió, encara que en algunes
ocasions es prescindeix de la rondalla.
- Música profana
- Cançons de taverna i de beure
Les
cançons de divertiment són nombroses a tots els pobles, però volem
destacar com a mostra més particular el cant de peteneres de la
Vilavella amb ocasió de la festa de Sant Roc. Se celebra un esmorzar
que dura fins a ben avançada la vesprada, i quan ja la gent va
contenta se solen arrancar per peteneres.
- Tocs de dolçaina ritual i famílies més destacades de dolçainers
Pel
que fa a la música de dolçaina, destacarem les dues nissagues de
dolçainers que han estat coneguts en totes les comarques del nord i
que marquen les dos vessants de la serra d’Espadà. La vessant que
mira el Palància era zona d’influència de la família Los
Leones
d’Almedíjar, i al seu repertori corresponen nombroses tocates de
processó, dianes, cercavila, danses... A la vessant del Millars, els
dolçainers de més renom són els
de Tales,
que van deixar la seua empremta en multitud de pobles on es
desplaçaven a tocar dins i fora de la serra.
El
repertori que executaven uns i altres era, en un primer temps, de
caràcter tradicional, altres peces influenciades per les bandes de
música i per les noves modes, i per últim peces de creació dels
mateixos dolçainers.
Altres
dolçainers que han recorregut la zona són: Sabata
de la Vall d’Uixó, l’Auelo
Rovell de
la Vilavella, el
Negre de
Vila-real i Pasqualet
Grenya de
Vila-real. Els tres últims eren de l’escola dels dolçainers de
Tales.
 |
| Publicitat de 1922 |
- Música de ball
La
música de ball que hem pogut conéixer a la serra forma un grup de
peces amb molta cohesió i fortes similituds. La varietat dels
intèrprets que ens han servit de font distorsiona de vegades la
possibilitat d’una anàlisi més acurada. Pràcticament no queda
cap manifestació viva de música de ball popular en tota la serra
d’Espadà i hem treballat amb tres tipus de materials:
- peces muntades per a ballar en escenari (Jota vallera vella, Ball de la Vilavella, Jota d’Onda...),
- reinterpretacions a posteriori de grups d’aficionats locals (Ball de Tales, Baile suelto de Castellnovo...),
- fonts orals desmembrades del conjunt d’interpretació i del context de ball: –cantadors sense acompanyament, tocadors solts... (Aín, Torralba, Suera, Eslida, Ayódar...).
Hi
havia dos tipus de formacions musicals per al ball: la dolçaina i el
tabal en danses rituals i la rondalla formada per instruments de
corda (guitarres, guitarró, bandúrria i llaüt), acordió,
percussió i veus. La banda de música en temps més recents, quan ja
havia decaigut el ball solt popular, complementa la rondalla perquè
el ball tradicional passa a ser una mena de representació en les
places públiques en celebracions.
 |
| Ball solt a Eslida |
El
ball solt
Seguidilla
Les
mostres que hem recopilat a l’Espadà pertanyen a dos tipus:
torrades o
manxegues,
quan s’interpreten amb rondalla, i corregudes
quan formen part del repertori de dolçaina.
En
contraposició amb el que ocorre a les comarques més septentrionals,
les melodies instrumentals de les seguidilles són molt més
elaborades. Podem distingir dos grups melòdics instrumentals: el
primer l’hem trobat a Suera, Torralba del Pinar, Ayódar,
Castellnovo, Almedíjar, Onda i fora de la serra a l’Alt Millars, i
la segona a Tales, Villamalur, Vall de Almonacid, Soneja, Montán,
Aín, Eslida...
Jota
És,
sense dubtes, el ritme que més ha sobreviscut a tots els pobles de
l’Espadà. L’aplec de seguidilla i jota unida sense interrupció
amb el fandango és el que més identifica els balls de tots aquests
pobles.
Podem
dir que la jota d’aquests pobles es correspon amb l’estructura
que intercala tornades instrumentals i cobles cantades, i que en molt
poques ocasions s’interpreten les tornades cantades. És freqüent
trobar melodies d’estils aragonitzants
tant en les tornades instrumentals com en les cobles, i pensem que
això és fruit de la proximitat amb les terres aragoneses; també
per la popularitat de la jota
aragonesa
durant el segle XX, que va fer que s’imitaren aquests estils.
Com
a particularitats de la interpretació de la jota a la serra
d’Espadà, trobem dos fets que no podem deixar passar per alt:
- Les variades i elaborades melodies instrumentals que trobem en alguns pobles i que pensem que es deu a l’aportació i enriquiment que els músics de vent han fet en aquest gènere.
- Una manera de cantar les cobles de jota que en la zona es coneix com jota vallera o vallerenca i que rep el nom perquè es creu que va ser a la Vall d’Uixó on es va introduir aquest estil. Podem afirmar que a la Vall d’Uixó hi hagué bons cantadors d’aquests estil. La jota vallera la trobem en pobles del Palància (Segorbe, Almedíjar, Castellnovo, Gaibiel, Sot de Ferrer) i de la Plana Baixa (la Vall d’Uixó, la Vilavella, Artana, Onda, Vila-real, Borriana, Almenara, Aín), i també en altres pobles de fora de les comarques en què se situa la serra com ara Cabanes, Figueroles o Llucena.
La
vallera es canta fragmentada o amb la cobla partida en dos i redueix
el primer i cinqué vers de la interpretació de la jota a una sola
síl·laba. En alguns casos, especialment quan s’empra aquest tipus
de cant per al ball, es pot suprimir la reducció del primer vers i
deixar-la tan sols per al cinqué tal com hem pogut observar a Aín,
Castellnovo, Sogorb i Cabanes... És un cant que ofereix la
possibilitat d’un cert lluïment a l’intèrpret. Hem pogut
constatar un altre tipus de variant a les terres de l’Alt Millars,
on la cobla no es parteix però sí que hi apareix la reducció del
primer vers del cant a la sola síl·laba.
Fandango
El
fandango d’aquestes terres sempre apareix lligat a la jota. Tan
sols hem trobat un cas on el fandango es balla independent i apareix
com a Baile
de tres en
Castellnovo. El fandango arcaic, que és com alguns autors anomenen
aquest estil de les terres del nord, presenta una forma genuïna a
les comarques de Castelló i s’escampa pels Serrans i per pobles
limítrofs de l’Aragó. Es tracta d’una acceleració del ritme
del ball. En la part musical, podem distingir que en la seua
interpretació s’utilitzen tres acords (tònica, dominant i
subdominant), i el cant presenta unes repeticions diferents de la
jota. És la darrera part del ball i solia destinar-se al lluïment
dels balladors i com a prova de resistència entre aquests i els
músics.
Les
melodies instrumentals que l’acompanyen també semblen més
elaborades que en altres comarques, i podem definir dos subzones en
la serra: una a l’Alt Millars i l’altra als pobles de la Plana i
del Palància.
Marineria
Es
tracta d’un altre tipus de fandango. Al sud rep el nom de
malaguenya
o ball de
l’u, i
als pobles de la Plana es coneix com marineria
o grana(d)ina.
Hem pogut trobar diferents mostres a Vila-real, Borriana, Nules,
Castelló i Orpesa. A la serra d’Espadà, només en coneixem un
exemple al poble de la Vilavella. Aquest apareix de manera
fossilitzat dintre d’un muntatge de la Sección Femenina i presenta
una molt bella melodia de cant molt similar a la conservada a Nules.
 |
| Buscant balls... |
- Danses
Són
molts pocs els exemples de danses que han sobreviscut a la serra
d’Espadà, i molts d’ells estructurats en muntatges coreogràfics
de la Sección Femenina i posteriors restauracions. Així i tot, ens
podem fer una idea de la importància que tenien als pobles que ens
ocupen. El ritual de celebració era molt semblant a tots els pobles,
i com a exemple transcrivim una descripció de les que es feien a Aín
al voltant de 1873 quan Bernardo Mundina va publicar el llibre
Historia,
geografía y estadística de la Provincia de Castellón.
«Entre sus costumbres
pueden citarse por su originalidad la fiesta de San Ambrosio (...).
Durante los días de las fiestas, por la noche se reúne todo el
pueblo en la plaza, en cuyo centro se eleva un tronco coronado con
una gran losa sobre la cual arde una pequeña hoguera de tea, animada
con nuevo combustible que de vez en cuando va añadiendo un mozo,
nombrado al efecto. Este aparato que sirve de antorcha para iluminar
la función, le llaman el barril; a su alrededor se agrupa el pueblo,
formando una gran circunferencia, y ocupando la primer línea todas
las mozas y gente joven, dispuestos a bailar un fandango al son de la
dulzaina y el tamboril. Apenas el dulzainero ha empezado a dar al
aire sus extrañas armonías, todos los mozos buscan su pareja, y
puestos frente a su elegida, le hacen un reverente acatamiento sin
hablar palabra, a cuya señal sale la moza y se dispone al baile.
Cuando hace una hora que
están bailando, el gaitero acelera un tanto el compás de su música
como señal de que va a terminar el baile, el cual se suspende por
media hora, durante la cual unos cuantos hombres dirigidos por el
dulzainero, representan algunos mamarrachos, llamados pasos, que
hacen desternillar de risa a los concurrentes, cual pudieran hacerlo
las más chistosas comedias representadas en magníficos teatros.
(...)»
Coneixem
las Bailas
d’Almedíjar i del Palància, els Balls
del barril
d’Onda i Betxí i el Baile
de las clavariesas
de Villamalur. Els primers, de la zona d’influència de los
Leones,
i els segons, de l’escola de Tales. L’estructura de las
Bailas està
formada per un seguit de melodies ajotades i acaba en el Ball
de l’arenilla.
En alguns pobles del Palància s’ha conservat una primera part de
bailas
amb ritme trencat semblant al dels balls plans del Maestrat.
S’executa en rogle enfrontat de parelles, les quals van marcant
passades de jota amb el toc de dolçaina i valseig fent evolucions
amb la parella, canviant de parella al ritme del tabalet. L’arenilla
és una mena de cadena en què balladores i balladors ballen tots
entre si canviant constantment de parella.
Trobem
una certa similitud amb aquestes Bailas
i els Balls
de barril
d’Onda i Betxí, encara que aquests presenten una primera part
emparentada amb les xàqueres
de l’Horta de València, un seguit de melodies ajotades, unes
seguidilles boleres i una melodia final a mode de fandanguet que es
va accelerant fins acabar el ball.
Per
últim, las Clavariesas de Villamalur
és l’única dansa viva encara a la zona del Millars. Pensem que es
tracta d’un dansa de caràcter més ritual i tancat. Ballada a
quadres, estructura molt estesa a la Plana, conserva una primera part
a ritme de ball pla del Maestrat i l’Alcalatén i una segona part
ajotada en què es fan les evolucions del quadre.
Pensem
que a la zona de la Plana i de l’Alt Millars, on acudien a tocar
les danses els dolçainers de Tales, aquestes tindrien certa
similitud amb els
balls del dolçainer
que tocaven als pobles de l’Alcalatén. Trobem moltes músiques
comunes en el repertori de Tales de les danses de l’Espadà i les
de l’Alcaltén.
Cal
afegir que forma part del corpus un gran nombre de peces de música
de ball més moderna: polques, masurques, valsos...
Conclusions
Pel
que fa a la música religiosa, podríem afirmar que hi ha una gran
riquesa de melodies en les aurores a la Vall d’Uixó i la
Vilavella, tot i que a la resta dels pobles predominen dos melodies
de gran extensió a la resta del País Valencià, tal com passa amb
els goigs. La presència de proses
amb ritmes i estructura d’albada mantinguda als pobles més
interiors.
Les
marineries, aguinaldos
i
peteneres,
entre altres, relacionen la part baixa de la serra, immersa en la
Plana, amb les comarques del sud valencià.
La
música del ball solt –seguidilla, jota i fandango– presenta una
gran riquesa melòdica, cosa que la diferencia d’altres llocs.
Aquest tipus d’aplec de ball i el fandango arcaic relaciona
musicalment la serra amb la zona dels Serrans i amb totes les
comarques del nord. Les melodies de les cobles de la jota i d’algunes
tornades manifesten les relacions amb el proper Aragó.
La
música de dolçaina en totes les seues manifestacions es deu a la
presència de les dos nissagues: Los
Leones a
la vessant del Palància i els Dolçainers de Tales a la vessant del
Millars. Això configura també l’estil de les danses públiques.
Bibliografia
Armiñana, R. i Oller, M.
T. Veus
d’un poble. Betxí.
Institut d’Estudis Valencians, 1983.
CSIC.
Misiones de
recopilación de música tradicional del Instituto Español de
Musicología del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones
Científicas).
1944 i següents.
Gil
Desco, M. i Benedito, R.
Coplero del
Alto Palancia.
Publicaciones de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Segorbe.
Segorbe, 1985.
Ilescas,
J. M. El
dolçainer del Grau de Castelló.
Inèdit.
Macián,
M. Baile
popular de Sueras.
Cuaderno núm. 1. Suera. Abril 1986. Inèdit.
Manzano,
M. La
jota como género musical. Un estudio musicológico acerca del género
más difundido en el repertorio tradicional español de la música
popular.
Editorial Alpuerto, SA. Madrid, 1995.
Mundina,
B. Historia,
geografía y estadística de la Provincia de Castellón.
Castelló, 1893.
Pardo,
F. i Jesús-María, J. A. La
música popular en la tradició valenciana.
Sèrie Menor. IVM. València, 2000.
Puerto,
G. Danzas
de la provincia de Castellón.
Cavalcada del Pregó. Castelló de la Plana, 1954.
Seguí,
S. Cancionero
musical de la provincia de Castellón.
Fundación Caja Segorbe.
Serra,
V. P. i Ramia, D.
La
dolçaina. Cançoner de la dolçaina a la província de Castelló.
Publicacions de la Diputació de Castelló, 1983.
Torrent,
V. La
música popular.
IVEI Alfons el Magnànim, col·l. «Descobrim el País Valencià».
València, 1990.
Torres,
L. Escuela
de dulzaineros «Los Leones» de Almedíjar.
València,
1990.
Xarxa
Teatre. El
dolçainer de Tales.
Diputació de Castelló. Castelló, 1987.
