Què és Espadàniques?

dilluns, 29 de maig de 2017

Presentació del llibre 'Toponímia d'Artesa', d'Ismael Chiva

El dissabte 27 de maig es presentava a Onda, dins de la Fira del Llibre anual, l'estudi Toponímia d'Artesa, del nostre col·laborador habitual Ismael Chiva. Este llibre recull dos centenars llargs de noms de lloc d'este poblet de la serra d'Espadà, motiu pel qual no podíem deixar passar l'ocasió d'acompanyar-lo i felicitar-lo per un treball tan immens.

Amb el permís d'Ismael i de l'autor de la introducció, el també col·laborador nostre Òscar Pérez Silvestre, publiquem el Pòrtic que encapçala esta edició. Enhorabona, Ismael!








Pòrtic

Els noms de lloc –els anomenats tècnicament topònims– són un patrimoni que cada poble ha de salvaguardar i compartir. Són tan comuns alguns d’ells en la conversa diària que, sense adonar-nos-en, formen part de la nostra quotidianitat. Els llocs on anem o als quals fem referència tenen nom, un nom que ve del passat i que en el nostre present és compartit per la resta d’habitants del nostre entorn; però, com en tot, hi ha diversos graus de coneixement depenent de l’edat, de l’experiència viscuda, de l’ofici de cada persona, del grau d’arrelament, de la curiositat de cadascú, independentment del fet que visquen en el mateix poble.
La motivació primera que genera un nom de lloc és la necessitat d’acotar el territori més pròxim, saber-ne els límits, poder denominar, descriure la terra on naixem o vivim i dirigir-hi els nostres passos amb exactitud. Sobre la creativitat, sempre hi ha una part compartida amb altres pobles, i per això hi ha topònims estesos ací i allà; en altres ocasions, un color, la vegetació que hi abunda (o hi abundava), una forma curiosa, un malnom, una llegenda o qualsevol altre motiu ens bateja una contrada més o menys àmplia. I això, amb el temps, es converteix en una herència, en un patrimoni cultural que passa oralment de generació en generació no com un objecte inanimat, sinó com una realitat viva i necessària per a la supervivència, almenys en un temps en què aquests conceptes eren sinònims. La modernitat industrial i postindustrial ens va portar a abandonar oficis tradicionals i indrets guanyats a la natura, que sovint ja no s’han recuperat. Amb això va vindre la manca de necessitat d’alguns noms de lloc als quals ja no calia anar a treballar, a buscar aigua o a qualsevol altre afer quotidià, superat a poc a poc per la introducció d’altres costums i hàbits. Possiblement, l’excursionisme com a pràctica també moderna ha aportat el seu granet d’arena a la recuperació dels noms tradicionals, unit a altres qüestions estratègiques com els usos militars dels mapes –castellanitzats, per altra banda, quan no deformats– i la regulació administrativa (cadastral i notarial) de les possessions agrícoles.
Sense perdre de vista això, val a dir que els topònims solen ser prou fixos, però no immutables, i no em referisc a un canvi puntual de pronúncia o d’escriptura. Sense considerar la pèrdua de noms quan hi ha la substitució d’una cultura per una altra –per exemple, la nostra expulsió dels moriscos a partir del 1609–, una motivació qualsevol pot fer que aparega un nom nou per a un lloc que ja tenia denominació (el canvi d’amo d’una propietat, la desaparició de l’element singular...). Casos com aquests expliquen que, de vegades, en un mateix moment històric convisca més d’un nom per al mateix lloc, o que els informants actuals ja no reconeguen un topònim que apareix en la documentació però que, per dissort, no té cap vitalitat i, per tant, ha mort.
Els noms de lloc ens parlen –a vegades, encriptadament– del procés viu de la denominació. Nosaltres, els habitants de la serra d’Espadà, som un bon testimoni de superposició de capes toponímiques. La més duradora, sens dubte, és la toponímia major, és a dir, els noms de poble, que evolucionen ben poc des del moment de la fundació si no es dóna el cas d’haver-ne canviat totalment el nom per motius administratius (Suera, per exemple, feia referència a tota la vall i als diversos poblaments que hi havia, no al nucli actual). Els hidrònims també resisteixen bé el pas del temps, juntament amb alguns noms de partides del terme que ens van llegar els moriscos expulsats. Possiblement, la toponímia menor està més subjecta als vaivens històrics i als capricis de la memòria col·lectiva, d’ací la necessitat de recollir-los i estudiar-los per deixar-ne constància. Cada casa és un món, i cada poble també: en toponímia no es pot generalitzar mai, i qui subscriu té un respecte immens per aquesta branca de l’onomàstica i hi manté una distància prudencial.
Per què he dit que és un patrimoni que cal salvaguardar? Sembla que en aquest món només interesse allò que tinga una utilitat directa, que ens aporte un benefici ràpid i objectiu. Sí, al calaix o al disc dur dels records tots tindrem segurament les fotografies dels avantpassats, que reverenciarem com una icona sagrada. I em pregunte jo: i si amalgamem la nostra consciència de pertànyer a un grup humà amb un coneixement superior de la terra que l’ha fet possible? No és això una utilitat directa i un benefici, ni que siga de satisfacció íntima?
En l’anomenament dels llocs conflueixen dos tipus de patrimoni cultural: el material i l’immaterial, és a dir, d’una banda els elements naturals o artificials, i de l’altra la imaginació i la llengua. La UNESCO, en la Convenció per a la protecció del patrimoni immaterial (2003), entén per patrimoni cultural immaterial «els usos, les representacions, les expressions, els coneixements i les tècniques –juntament amb els instruments, els objectes, els artefactes i els espais culturals que els són inherents– que les comunitats, els grups i, en alguns casos, els individus reconeguen com a part integrant del seu patrimoni cultural. Aquest patrimoni cultural immaterial, que es transmet de generació en generació, és recreat constantment per les comunitats i els grups en funció del seu entorn, la seua interacció amb la naturalesa i la seua història, els infon un sentiment d’identitat i continuïtat i contribueix, per tant, a promoure el respecte de la diversitat cultural i la creativitat humana». Un dels àmbits en què es manifesta és, evidentment, la llengua com a vehicle de les tradicions (‛allò que es transmet’) i de les expressions orals.
Aquesta recomanació internacional de la UNESCO ens il·lumina en la coneixença, valoració i recuperació de la nostra toponímia tradicional. La toponímia local major i menor exigeixen un treball minuciós de recopilació, contrast –de diverses fonts orals i escrites–, d’estudi individualitzat i de fixació. És una labor interdisciplinària, en la qual solen participar persones l’experiència de les quals permet d’arribar a definir el corpus.
El cas que ens ocupa és un clar exemple de tot el que hem exposat adés. Ismael Chiva Molina és un jove admirable per la seua preparació, i sobretot per uns ingredients que trobe imprescindibles: la seua curiositat, la inquietud i el treball incansable. Costa topetar persones tan implicades i discretes en un poble, i ell n’és un exemple palmari: excursionista, músic, investigador, escriptor, bloguer i tuitador amb «Camins en la natura», expert en audiovisuals, estudiant continu... I, a més a més, ben arrelat al seu poble, Artesa. Crec que són la base que defineix la seua personalitat i el treball que ara presenta en públic.
Tal com em comentava, les prospeccions realitzades fins ara sobre la toponímia d’Onda deixen fora els noms menors de lloc d’Artesa, considerada segons per a quines coses dins del terme de la vila d’Onda. Com he apuntat més amunt, és la més fràgil, encara que sovint siga la més recent (segles XIX-XX); amb la desaparició dels referents, la memòria es dilueix... Dels dos centenars llargs de topònims recollits i documentats, la immensa majoria són –seguint la classificació que sol emprar-se– d’elements físics i vies de comunicació (orografia, hidrografia natural, divisions del terme i vies de comunicació) i d’altres propis de la presència humana (poblament, partides i altres llocs d’interés). Hi trobareu casetes, corrals, arbres o arbredes singulars, elements relacionats amb l’aigua (séquies, sénies, basses i bassons, fonts, assuts, aqüeductes, pous, tolls, rambles...), eres, coves, camins, paratges, parades de caçadors, a més d’altres més pròxims com els vostres carrers i places, ben explicats.


L’autor, inquiet de mena, com és habitual s’ha servit de diversos informadors i de fonts escrites de diferents èpoques. És –ho reitere– una investigació immensa que conjuga treball a peu de camp, entrevistes, consultes d’arxiu i de biblioteca, i, encara més, molta reflexió i una oïda sempre parada. M’imagine l’Ismael amb una llibreta a la mà i sempre rumiant, com un mossén Alcover quan anava pels pobles arreplegant el lèxic viu a principis de segle XX. No cal dir que el seu estudi arredoneix i completa amb escreix la toponímia d’Onda, de la qual depén el nucli d’Artesa. La rodalada, per explorar fins ara, ja compta amb un llibre fonamental, escrit des del coneixement detallat, amb mètode i, sobretot, amb molta estima; tota la que només pot mostrar un bon fill del poble com el meu admirat Ismael.

Òscar Pérez Silvestre
Filòleg i investigador
Eslida, estiu de 2016




dimecres, 17 de maig de 2017

El jove escriptor José Montero Alonso i els calvaris espadànics (1925)

per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg, investigador i escriptor


ESPADÀNIQUES vol agrair novament a l'autor la cessió d'este treball inèdit per al blog.



 
Fotografia de 1930




Hi ha en la revista gràfica madrilenya La Esfera – corresponent al mes de maig de 1925– un text que combina un generós reportatge fotogràfic de Reyna amb un text íntim de l’escriptor santanderí José Montero (fill), afincat a Madrid des dels 11 anys, on treballava de periodista son pare, José Montero Iglesias (1878-1920). Quan tenia 16 anys mor el pare, i el jove entra a treballar en la mateixa empresa Prensa Gráfica, amb la qual comença a col·laborar com a periodista i escriptor en les revistes gràfiques que tenia esta important empresa editora, com ara La Esfera, Mundo Gráfico i Nuevo Mundo, i el diari La Libertad (1919-1939), publicacions d’abans de la dictadura franquista. Després de la guerra va escriure en mitjans com Madrid, Pueblo, ABC i Semana, entre altres.

Coberta del número en què apareix el text de José Montero (1925)


Segons els especialistes, La Esfera (1914-1931) va marcar una època com a revista gràfica d’informació general i va ser la millor del seu temps, un paradigma del periodisme gràfic d’actualitat i literari. Gómez Aparicio destaca que «fou des de la seua aparició –per la varietat i qualitat dels seus col·laboradors, per l’audàcia de les seues estampacions en color i per la riquesa i multiplicitat dels seus gravats– una ostentació de bon gust i de perfecció tècnica que la van equiparar a les millors publicacions estrangeres de la seua classe». Per a Sánchez Vigil, «va ser un catàleg d’obres d’art en què van col·laborar els millors il·lustradors del primer terç del segle XX, i al mateix temps un àlbum de peces literàries firmades per periodistes i escriptors de prestigi». Impresa amb un disseny modernista i en el gran format que caracteritzarà este setmanari, hi destaquen les reproduccions en color i les magnífiques fotografies a tota plana, a més de les il·lustracions que entregava reunides com a separata, per la qual cosa prompte va passar a ser peça de col·leccionista. Dedicava les seues pàgines a la publicació d’articles i cròniques d’actualitat general, teatre, cine, moda, esports, indústria, així com a geografia, viatges, història, arqueologia, art, literatura, etc., tant de l’Estat espanyol com d’altres països, amb una atenció especial als europeus. A més, publicava poemes, contes i extractes de novel·les i de peces teatrals d’autors reputats. Eixia els dissabtes als quioscos.



El text que portem hui ací, publicat per Montero als 21 anys, està amerat de romanticisme juvenil, entés com una introspecció cap a una ànima a què molesta el tràfec de la ciutat i busca la pau dels poblets emblanquinats i les passejades asserenadores. Així enceta el seu periple...
«Estáis un poco cansados de la vida de ciudad, aunque esta vida sea la quieta de muchas ciudades españolas. En vuestro peregrinar por las rutas de España os fatiga esa constante sucesión de hoteles, de trenes, de autos, de humo de fábricas, de ruido de café... Se os antoja todo artificioso, forzado, igual en una que en otra población. Y hasta el arte viejo guardado, como en relicarios, en esas ciudades; hasta lo que es remanso y ensueño para el alma se os antoja también artificioso...
Vuestra alma –el alma de todo viajero– siente un invencible hastío ante todo lo que la ciudad le muestra. Y busca algo más natural, más sencillo, que le llegue más pronta y diáfanamente... Algo sin artificio ni retoque, que acierte a dar la suprema emoción junto a la suprema sencillez...
Y un día encerráis vuestro cansancio en un pueblecito. Casitas blancas al pie de la montaña suave, huertos en que los árboles tejen palios temblorosos, un río a cuya orilla vais luego, al atardecer...».

Val a dir que el text no fa cap al·lusió a la serra d’Espadà ni a cap dels seus pobles. Només les fotografies de Reyna ens diuen –no sabem si com a exemple de pobles tranquils amb calvaris– que l’article ben bé es pot il·lustrar amb imatges dels calvaris d’Artana i Eslida. Per la foto que tanca el reportatge, podem pensar que és el jove José Montero, vist de costat recolzat en una surera, amb gorra i mirant de lluny l’ermita de Santa Cristina d’Artana, la rambla i els camps d’oliveres.
Gaudiu del text i de les imatges.


Por los caminos de España
LOS CALVARIOS ROMÁNTICOS



Estáis un poco cansados de la vida de ciudad, aunque esta vida sea la quieta de muchas ciudades españolas. En vuestro peregrinar por las rutas de España os fatiga esa constante sucesión de hoteles, de trenes, de autos, de humo de fábricas, de ruido de café... Se os antoja todo artificioso, forzado, igual en una que en otra población. Y hasta el arte viejo guardado, como en relicarios, en esas ciudades; hasta lo que es remanso y ensueño para el alma se os antoja también artificioso...
Vuestra alma –el alma de todo viajero– siente un invencible hastío ante todo lo que la ciudad le muestra. Y busca algo más natural, más sencillo, que le llegue más pronta y diáfanamente... Algo sin artificio ni retoque, que acierte a dar la suprema emoción junto a la suprema sencillez...
Y un día encerráis vuestro cansancio en un pueblecito. Casitas blancas al pie de la montaña suave, huertos en que los árboles tejen palios temblorosos, un río a cuya orilla vais luego, al atardecer...
Mi cuarto, el vuestro –cuarto de hombre joven, de hombre cuya alma y cuyos labios tienen sed de todo–, es claro y sencillo. Sobre una mesa, libros, muchos libros y un montón de cuartillas. Aquellas páginas os traducen muchas veces lo que el paisaje dice y lo que dice vuestra propia alma. Por la gran ventana entra un chorro magnífico de luz. Se ven algunas casas blancas, y destacada sobre ellas la torre de la iglesia. Más allá el campo desbordante de rama, de fruto y de flor. Y al final, confundiéndose con el horizonte, una sierra suavísima, bajo la serenidad del cielo azul, muy azul...
Habéis encontrado al fin aquella emoción y aquella sencillez que buscabais. Huye de vuestros ojos la melancólica luz de hastío que antes les nublaba. Y de vuestros labios el gesto de cansancio. Y de vuestro espíritu la fatiga...
Y un día –ágiles los pies, brillantes las pupilas, cantarina el alma– salís de vuestro cuarto, cruzáis el pueblo, dejáis atrás sus últimas casas. Queréis dar un paseo largo, más largo que el de todos los días. Y seguís camino adelante...



Hemos encontrado en nuestro camino un calvario. Está sobre un cerro. Sus paredes blancas son de un blanco más intenso bajo la cruda y ardiente luz solar. Corona la pequeña construcción una cúpula de tejas. Ante el pórtico, como dándole guardia, varios cipreses alzan su gracia altiva y pensativa. Soledad y silencio absolutos en torno al calvario...
La sombra rígida de los cipreses se refleja netamente sobre la tierra soleada. No tiembla una hoja en la quieta hora de la tarde. Diríase que la vida, con sus rumores y sus ruidos, ha quedado allá abajo, en el pueblo...



Hay una callada y romántica emoción en estos calvarios. Una emoción que surge de su nombre, de su sencillez, de su significado. Una emoción que os detiene, que parece ataros allí, que os habla con una voz nueva, oída muy pocas veces...
Los calvarios y los cruceros en el campo, en un cerro o en el encuentro de dos caminos, os recuerdan aquella santa Pasión del Dios-Hombre. En la Semana de Dolor, ante aquellas capillas y ante aquellas cruces se recogen las almas, fervorosas, como se doblegan las rodillas, humildes. Antes de llegar a la capilla, las cruces puestas a lo largo del camino simbolizan los dolores de Jesús en su ruta hacia la muerte. Y en cada una de ellas los creyentes hacen estación en memoria de los divinos sufrimientos...
Nuestro pueblo, muy imaginativo, muy dado a la representación material, ama con tan apasionado fervor el Drama del Gólgota, porque éste, de tan hondo y tan trágico, adquiere tonos humanísimos. Por eso nuestra Semana Santa es espectacular y brillante. Va a los ojos tanto como al corazón...



«Por cada vez que tú te detienes –nos dicen las cruces de las estaciones en un misterioso y dramático lenguaje– floreció un nuevo dolor en el sendero de Nuestro Padre hacia la muerte. Tus rodillas se doblan en señal de voluntaria y gustosa humildad, y las de Él se descoyuntaban dolorosamente, cárdenas y rojas por el sudor y por la sangre...».
No nos damos cuenta del tiempo que pasa, prisioneros de aquella romántica emoción del calvario. El alma dice silenciosamente retazos de oraciones viejas y de nuevas plegarias, aprendidas las unas cuando niños, forjadas las otras, inconexas y extrañas, en nuestras atormentadas horas de hombre...
Sobre nuestro espíritu entra un rayo de aquel ardiente sol de amor que iluminó la vida del Santo de Asís. «Hermana estrella, hermana agua, hermano lobo...», decía Francisco, en íntima comunión su espíritu con todas las cosas. Ante el calvario encontrado en el camino, nuestra pobre alma, tan humana, tan ligada a todo lo terreno, quiere también dar su beso fraternal –hecho de amor y de perdón– a todo, a lo más distante y a lo más hostil. Quiere llamar hermano a lo que menos justificaba esta hermosa palabra: al amigo que dejó de serlo y al poderoso que hizo sentir injustamente el peso de su fuerza, y a la mujer cuya crueldad abatió nuestros mejores ensueños...



¿Quién no comparó sus días a un calvario, con estaciones de dolor, en cada una de las cuales iba quedando un jirón de alma y un jirón de vida?
Una ciudad, una calle, una casa, un jardín, son los sitios que recordamos siempre, como estaciones de nuestra ruta de dolor sobre la tierra. Aquí, una traición; allí, un desencanto; más allá, una injusticia... El corazón tuvo también sus caídas y tuvo miedo de que llegaran a crucificar, con clavos de incomprensión, sus ideales y sus sueños. Y es que el pobre corazón se había sentido redentor más de una vez...
Una hora ante un calvario, prisioneros del silencio y la soledad, nos hace mejores, más llenos de amor y de comprensión. El tiempo desfila insensiblemente ante el espíritu, dominado por una infinita sed de amar todas las cosas. Cuando queremos volver al pueblecito que quedó allá abajo, el sol se ha ido con sus crudas lumbraradas. Un viento levísimo agita la copa altiva de los cipreses, que ya no recortan su silueta sobre el suelo. Hay un lento sonar de campanitas lejanas. El cielo ha perdido su azul intenso y bruñido de antes.
Penumbra, serenidad fragante, bordoneo de cigarras. Allá arriba, en lo alto, brilla, tembloroso, el primer lucero del atardecer...

La Esfera. Ilustración mundial, número 594 (23 de maig de 1925)


dijous, 16 de febrer de 2017

Alfred Baeschlin: un suís valencià enamorat d’Eslida

per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg, investigador i escriptor

ESPADÀNIQUES vol agrair novament a l'autor la cessió d'un treball per a este blog.



  



Allà per l’any 1934 o 1935 va visitar Eslida un personatge il·lustre, amb uns ulls i una sensibilitat molt especials. Es tracta de l’arquitecte, pintor i escriptor Alfred Baeschlin, nascut a Suïssa el 1883 i establit a Godella cap a l’any 1929, després d’haver viscut a Biscaia i a Barcelona, on es va casar. El seu fill, amb qui vaig poder parlar fa uns anys, viu a València.
No tenim ací prou espai per a tractar un personatge fascinant i tan cultivat com Alfred Baeschlin. La seua obra i reflexions han sigut objecte de diversos estudis i d’una tesi doctoral presentada l’any 2011 per Juan Antonio García Esparza, professor del Departament d'Enginyeria Mecànica i Construcció de la Universitat Jaume I. Només per donar-ne uns detalls, diré que es va interessar per la cultura i per la llengua de tots els llocs on va viure, i que ací es va fer valencià entre els valencians. Dominava la nostra llengua (escrita i oral) com qualsevol valencià cultivat de l’època, que és dir molt perquè n’eren pocs aleshores. Per això, es va fer amic dels principals artistes i lletraferits de l’avantguarda dels anys 30, i va col·laborar en la premsa més moderna d’aquell temps (Valencia Atracción, el setmanari valencianista El Camí, Nueva Cultura, etc.).
Un dels articles publicats el 1935 en el setmanari Valencia Atracción (número 101) parla de la seua visita a Eslida. I d’Eslida diu aquell any previ a la Guerra Civil que «es un pueblo hecho adrede para cobijar artistas que irán labrando la fama de este rincón bendito de la tierra valenciana. Ya Casimiro Gracia trajo de allí bien inspirados paisajes y también Peris Brell, y últimamente Juan Tomás y Martí, de Artana». El seu article, molt semblant a un reportatge breu, inclou una aquarel·la del Porxet vist des del racó de cal Conillero, i tres bones fotografies realitzades per l’artista artanenc Joan Tomàs i Martí, que el degué acompanyar en la visita. De fet, em sembla que es coneixien almenys des del 1933, quan van exposar junys en la I Exposició Col·lectiva d’Acció d’Art, una agrupació d’intel·lectuals i artistes valencians fundada el 25 de maig de 1933 provinents de l’Agrupació Valencianista Republicana.

El Porxet, a Eslida. Aquarel·la de Baeschlin

Baeschlin va sentir molt d’interés per l’arquitectura rural i va recórrer els pobles valencians amb tal intensitat que fa entrar vergonya a aquells qui presumeixen de ser valencians i no coneixen el seu país. La sèrie de 21 dibuixos publicats en el setmanari El Camí de València és un indici d’això que diem, però encara més les monografies que va dedicar a les alqueries valencianes i al riu-rau de la Marina, a més d’altres obres relacionades amb l’arquitectura popular: La arquitectura del caserío vasco (1930), Casas de campo españolas (1930) i uns quaderns sobre les construccions de Mallorca i Eivissa.
Eslida, que ja tenia des de principis de segle una certa fama de colònia d’estiu, degué causar-li una bona impressió com a espai pintoresc, i amb el seu reportatge anima a potenciar un turisme cultural que no canvie els costums de la nostra gent: «Que tengan en cuenta, sin embargo, que el turista huye del seudoconfort. Prefiere una ducha bien instalada a un baño que no funciona, y un cuarto pulcramente encalado con mosquiteras a una habitación lujosamente empapelada que carezca de ellas. En la mesa le encantará alguna nota típica regional, y en cuanto a los platos del menú dará la preferencia a un plato genuinamente del terruño ante una dudosa langosta a la americana».


Carrer del Bon Aire d'Eslida, entrada al poble des de Xova



Vista de l'ermita del calvari i de part de la Carrera (Eslida) en 1934.
Fotos de l'artanenc Joan Tomàs i Martí


De València estant, des de la revista Valencia Atracción, Alfred Baeschlin proposava Eslida com a poble que calia conéixer: «Se presenta a los artistas valencianos una ocasión excelente de poner de moda una comarca poco recorrida aún, y sobre todo un pueblo enclavado en ella, que sólo dista unos sesenta kilómetros de Valencia y se alcanza cómodamente yendo de Valencia a Nules en los autocars de Fuente En Segures y de Nules, valle arriba —por Villavieja— en otros, menos lujosos, pero tan rápidos y cómodos como aquellos».



Baeschlin mirava Eslida amb ulls d’artista. No sospitava que un any més tard començaria una Guerra Civil de conseqüències tan nefastes. Fins i tot per a ell, que va haver d’exiliar-se el 1942 a Suïssa sense la seua família, després d’haver passat dos anys i mig tancat a la Model de Barcelona i al camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos). Va morir el 1964 a Schaffhausen, el seu poble natal de Suïssa, però lluny de la terra adoptiva que tant coneixia i s’estimava.

Schaffhausen


dijous, 26 de gener de 2017

Toponímia històrica de Tales, del 'Llibre d’assegadors de la vila d’Onda' (1779)

per Ismael-Pascual Chiva i Molina
Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ipasc_CM i @caminsnatura

ESPADÀNIQUES vol agrair de nou a l'autor la cessió d'este treball inèdit.

 
La toponímia, és a dir, el conjunt de noms d’un territori concret, és una realitat viva que canvia amb el temps i que, generació rere generació, superposa uns noms de lloc nous a uns altres de vells que, a poc a poc, s’obliden. Així doncs, hom pot detectar diverses capes històriques de toponímia superposada que, al cap i a la fi, mostren les vicissituds i els canvis que s’han experimentat en una determinada contrada al llarg dels anys (Romà, 2015: 148). En aquest sentit, els topònims majors, els més importants, són més estables en el temps que els menors, els menys destacats, que són els més propicis a aquests canvis.

En qualsevol cas, la toponímia, la vella i la nova, la major i la menor, resulta ser un «valuós instrument per a la identificació dels trets més representatius d’un territori» (Cruz i Español, 2009: 179). Per això, en aquest breu escrit hem fet aplec dels topònims talers que recull el Llibre d’assegadors de la vila d’Onda de l’any 1779, per tal d’aportar una font més per a la coneixença de l’entorn de Tales en aquell segle XVIII.

A banda, els hem tractat de connectar amb la toponímia actual, cosa que ha estat possible en la major part dels casos, ja que en aquesta font apareix poca toponímia menor, i principalment se’n recull de major.

Val a dir que Tales formà part d’Onda fins a l’any 1842, i és per això que els noms del seu terme estan inclosos al llibre esmentat (Rull, 1967).

TOPÒNIMS

BARRANCO DE AHÍN
Cita al text: “... hay un paso que se encamina el barranco de Ahín por la derecha...”.
Topònim actual: Barranc d’Aín / Barranc de l’Ullastre

BARRANCO QUE BAJA DE CHICLÁ
Cita al text: “Al barranco que baja de Chiclá junto camino de Fanzara...”, “... junto al barranco que baja de Chiclá...”, “Enseguida junto al barranco que baja de Chiclá...”.
Topònim actual: Barranc de Xiclà / Barranc del Pantà

CAMINO DE MAYÓN / CAMINO DE ARTANA / CAMINO DE TALES A ARTANA
Cita al text: “... á 29 pasos se puso otra camino de Mayón en medio”, “... en heredad de Bautista Sentelles de Tales camino de Mayón...”, “... en heredad de Tomás Pallarés de Tales camino de Mayón...”, “... la hita camino de Mayón...”.
Cita al text: “... á 20 pasos camino de Artana...”, “... á 29 pasos camino de Artana...”, “... á 20 pasos camino de Artana...”.
Cita al text: “... á 23 pasos camino de Tales á Artana...”, “... de asagador camino de Tales á Artana”.
Topònim actual: Camí de la Font de Montí / Camí Vell de Tales a Artana
Comentari: Mayón, o millor dit Mallón, és un topònim d’origen aragonés amb el significat de ‘vall’ (Elcock, 1962: 293). El retrobem a Fuente de Mayón i a Mayón.

CAMINO DE SEGORBE
Cita al text: “... en heredad de Francisco Puchal de Tales camino de Segorbe...”, “... no puede haber hita camino de Segorbe...”, “... á 20 pasos camino de Segorbe...”.
Topònim actual: ?

CAMINO DE SUERA / CAMINO DE SUERAS
Cita al text: “... á un ribazo á 20 pasos camino de Suera...”, “... á 20 pasos camino de Suera...”, “... á 20 pasos camino de Suera...”, “... á 20 pasos camino de Suera...”, “... no es menester hita camino de Suera...”.
Cita al text: “... á 20 pasos camino de Sueras...”, “... á 20 pasos camino de Sueras...”, “... otra á 20 pasos camino de Sueras...”.
Topònim actual: Camí d’Onda a Suera

CAMINO DE TALES
Cita al text: “... en heredad de Juan García de Tales camino de Tales...”, “... á 20 pasos camino de Tales...”, “... á 20 pasos camino de Tales...”, “... otra á 20 pasos camino de Tales...”, “... se encontró otra camino de Tales...”, “... en heredad de Bautista Herrando de Tales camino de Tales...”, “Comienza este paso camino de Tales...”.
Topònim actual: Camí Vell d’Onda a Tales / Camí de l’Assut / Camí d’Artesola

CASTILLO DE TALES
Cita al text: “... va cruzando por el Castillo de Tales...”.
Topònim actual: El Castell

COLL DE ESPINO
Cita al text: “... rama que mira asi á coll de espino...”.
Topònim actual: Coll d’Espí / L’Espí

EL CAÑAR (DE LA VILLA)
Cita al text: “... delante del cañar de la Villa...”, “... delante del cañar...”, “... camina asi al cañar de la Villa...”, “... mira de paso asi al cañar de la Villa...”, “... del paso asi al cañar de la Villa...”, “... á borada del Canar”.
Topònim actual: El Canyar

EL RACHOLAR DE TALES
Cita al text: “... delante del racholar de Tales...”, “... paso al racholar de Tales...”.
Topònim actual: La Teuleria?
Comentari: ‘Rajolar’ o ‘rajoleria’ i ‘teuleria’ són termes sinònims. Per això pensem que ambdós topònims es poden correspondre.

Vista de Tales des de la Teuleria


EMBOSADOR DEL RÍO DE SUERA
Cita al text: “... mira al embosador del río de Suera delante de una casica del dicho puchals...”.
Topònim actual: ?

FUENTE DE MAYÓN
Cita al text: “En llegando á la fuente de Mayón...”, “... comienza en la fuente de Mayón...”
Topònim actual: Font del Montí / Font del Montí Maion

LA SEQUIA NUEVA
Cita al text: “... camina asi á la sequia nueva...”, “... fina este paso á la sequia nueva de Tales al río”.
Topònim actual: La Séquia Nova
Comentari: El text del Llibre d’Assegadors de la Vila d’Onda de 1779 està redactat en castellà i tracta també de castellanitzar els topònims, però sense massa èxit. Sequia és un mot inexistent en castellà, l’equivalent correcte del qual és acequia.

Partida de la Séquia Nova de Tales


MALEA / MONTES BLANCOS
Cita al text: “... en heredad en malea o montes blancos...”.
Topònim actual: ?

MAYÓN
Cita al text: “... camina asia Mayón...”, “...miran así á Mayón”, “... de paso asi a Mayón”, “... dicho paso asi á Mayón”, “... camino de Tales asia Mayón...”, “... asagador asi á Mayón”.
Topònim actual: ?
Comentari: Pel significat abans exposat d’aquest topònim, tal vegada faça referència a la vall en la qual està enclavada la font del Montí.

MOLLONADA DE AHÍN
Cita al text: “... mira asi á Mollonada de Ahín...”.
Topònim actual: Molló d’Aín

MOLLONADA DE ARTANA
Cita al text: “... asagador asi á mollonada de Artana”.
Topònim actual: Molló d’Artana

MOLLONADA DE SUERA
Cita al text: “... paso vora mollonada de Suera...”, “... y empar de esta vora mollonada de suera en heredad del mismo puchals...”.
Topònim actual: Molló de Suera

RÍO
Cita al text: “Enseguida vora río...”, “... á la sequia nueva de Tales al río”.
Topònim actual: Riu de Veo

RÍO DE SUERA
Cita al text: “... vora mollonada á sia el río de Suera”, “... mira al embosador del río de Suera...”.
Topònim actual: Barranc de Castro / Riu de Suera


REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Corpus Toponímic València. Disponible en línia a: http://www.avl.gva.es/va/inici/toponims.

CRUZ, Linarejos i ESPAÑOL, Ignacio (2009). El paisaje: de la percepción a la gestión. Madrid: Liteam.

ELCOCK, W.D. (1962). «La evolución de -LL- en el dialecto aragonés». Archivo de Filología Aragonesa, v. XII-XIII, p. 289-297.

INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIÀ. Visor TERRASIT. Disponible en línia a: http://terrasit.gva.es/val.

ONDA (1779). Llibre d’assegadors de la vila d’Onda.

ROMÀ, Francesc (2015). «Els noms de lloc i la cultura popular: la toponímia en l’imaginari de la societat tradicional». A MALLORQUÍ, Eva (coord.) Toponímia, paisatge i cultura: els noms de lloc des de la lingüística, la geografia i la història (p. 127-142). Girona: Diputació de Girona.

RULL, Baltasar (1967). Noticiario histórico de Onda. Onda: Magovi.

dijous, 6 d’octubre de 2016

«Espadàniques»: un exemple de dinamització 2.0

per Equip Espadàniques
Twitter: @espadaniques


Publiquem actualitzada l'aportació que vam fer al mes de març de 2015 per a la revista Memòria Viva 7 del projecte #Patrimoni PEU-UJI de la Universitat Jaume I. Trobareu la versió original (amb dades de març de 2015) ací.






«En un període de globalització rampant, migració massiva i diversitat creixent en societats de gairebé tot arreu, és temps de considerar el paper de la cultura i l’aprenentatge del patrimoni en el desenvolupament socioeconòmic de les comunitats, el seu sentit d’identitat i de cohesió, i la qualitat de vida de la gent»
Peter Kearns1

L’observació de com es mou en un context de crisi la dinamització cultural –entesa en un sentit molt ampli–, planificada i conscient, en les societats avançades és el fonament de la nostra intervenció social. Martí Casas, parlant dels museus de Catalunya en aquesta conjuntura, explica en l’article «Els museus catalans i la crisi (2): màxim estalvi i molts sacrificis» del seu blog:

«Des de l’inici de la crisi, paraules i conceptes com “austeritat”, “reducció de costos”, “dèficit de funcionament”, “desequilibri pressupostari” o les famoses “retallades” han entrat amb força en el vocabulari quotidià dels professionals dels museus catalans. [...] El primer que han fet totes les institucions ha estat implementar fórmules per intentar ser més eficients i reduir al mínim les despeses corrents. Són mesures imprescindibles, no només en temps de crisi, que es poden adoptar de manera ràpida i amb relativa facilitat perquè no acostumen a ser traumàtiques. [...] Tots han reduït al mínim l’ús del paper imprès, suprimint o reduint les invitacions, els fullets o les trameses postals. Internet i les xarxes socials han estat un gran aliat en aquest sentit, i totes les institucions que encara no hi havien acabat d’entrar ara s’hi han hagut de familiaritzar i adaptar, de grat o per força».2

De vegades, però, la mera presència de les entitats culturals en les xarxes socials no assegura la dinamització efectiva, pels motius que analitza Javier Celaya (2009) amb clarividència.3 Han estat una moda, «sin haber reflexionado previamente sobre cuáles son los objetivos de negocio y de comunicación que quieren lograr con su presencia en estas plataformas». [...] Dejándose llevar por las modas o pensando que estas herramientas son un mero juego, muchas entidades culturales han entrado en las redes sociales sin analizar sus consecuencias e implicaciones en la organización». Després d’analitzar-los, conclou: «Las entidades culturales deben estar y participar en las redes sociales, pero antes de darse de alta en las mismas deberían tener en cuenta estos aspectos básicos, así como otros más estratégicos, con el fin de evitar errores, desagradables sorpresas o la sensación de tener una nula rentabilidad por su presencia en la web social».4

 No és un entorn fàcil la serra d’Espadà i els seus pobles pel que fa a l’actuació cultural. En general, s’hi aprecia un individualisme galopant de les localitats i, pitjor encara, un sentiment prou superflu dels seus habitants de pertànyer a una unitat natural i cultural. A hores d’ara, el mig desmantellat Centre d’Interpretació de la Serra d’Espadà, ubicat a Eslida, no pot exercir massa influència per la curtedat dels objectius d’intervenció que planteja. Ben mirat, estem davant de realitats i de sensibilitats ben diferents que no han arribat a tocar-se ni, molt menys encara, a influir-se.

Nosaltres creiem que els pobles de la serra d’Espadà –tant els inclosos en l’àrea del parc natural, com en l’àrea d’influència o fora de qualsevol protecció per motius diversos no sempre comprensibles– tenen molt en comú. I això, sovint, és desconegut pels seus habitants i pels fills i filles que, havent-hi nascut, un dia van emigrar a altres llocs a la recerca altres possibilitats de vida.

El 16 de maig del 2014 naixia «Espadàniques», un projecte 2.0 de dinamització del territori mitjançant la difusió d’informacions i investigacions centrades en els pobles de la serra d’Espadà. Aquesta idea veia la llum després d’un temps en què detectàvem –a més de la crisi econòmica i les seues conseqüències més evidents– una involució en els plantejaments de promoció i difusió cultural dels ajuntaments i de les mancomunitats del nostre entorn. Unit a això, les associacions i els col·lectius que hi actuaven des de feia temps s’han replegat a posicions d’hibernació o d’autoconservació per no desaparéixer, en el millor dels casos. La migradesa de les subvencions –quan n’hi ha–, el caràcter estacional de la població i altres factors coadjuven a aquesta situació.

«Espadàniques», nascut com a iniciativa individual i ja des del principi amb el marcadíssim tarannà col·laboratiu que caracteritza les xarxes socials, en poc de temps ha adquirit el caràcter de projecte compartit i comú, obert a totes les persones que hi volen participar. Des de la humilitat, i a poc a poc, sense ínfules, va fent de paraigua de diverses iniciatives aïllades i esparses per l’Espadà, a falta d’altres projectes aglutinadors. Amb tal voluntat, hem trobat un desig social de rellançament del territori des del coneixement de la seua història, costums, activitats, paisatge i imatge. En poques paraules: de la seua cultura. En data 25-3-2015 –10 mesos després de ser creat– compta amb un blog de 54 entrades publicades en obert i quasi 44.000 visites (espadaniques.blogspot.com), i un compte de Twitter (@espadaniques) amb 1.677 seguidors, a més del publicador de continguts del servei de xarxa Google+.

Tot seguit expliquem quins són els treballs i els petits secrets d’«Espadàniques», construïts des de la intuïció i dia a dia.

1. Com s’articula «Espadàniques»?
El blog i el compte de Twitter apareixen al mateix temps, al maig de 2014. Han anat creixent a poc a poc fins arribar a tocar interessos diversos dels destinataris. Som conscients que el Facebook podria ampliar notablement l’impacte de la informació que generem, però cal tindre present que es tracta d’un projecte a temps parcial no professionalitzat.



1.1. El nostre/vostre blog: espadaniques.blogspot.com
Com hem dit adés, en la bitàcola hi ha publicades fins a l'octubre de 2016 –moment en què publiquem aquesta actualització– un total de 54 entrades sobre temes diversos. De més antigues a més actuals, hi trobareu les següents:
  1. Maig 2014: Quin futur per a la serra d’Espadà?
  2. Maig 2014: Les portes a la serra d’Espadà
  3. Juny 2014: La producció d’oli a la serra d’Espadà: un DAFO del segle XIX (Òscar Pérez Silvestre)
  4. Agost 2014: Els viatges de Juan Sánchez Cisneros per la serra d’Espadà (1805-1807)
  5. Agost 2014: Les expedicions del botànic Cavanilles per la serra d’Espadà (1792-1793)
  6. Agost 2014: Sobre la primera descripció de la serra d’Espadà (1561)
  7. Octubre 2014: Els últims dies dels moriscos de la serra d’Espadà (I)
  8. Octubre 2014: Els últims dies dels moriscos de la serra d’Espadà (i II)
  9. Octubre 2014: On estan els tresors amagats pels moriscos expulsats?
  10. Octubre 2014: El Molí d’Aire d’Eslida (Jaume Buïgues)
  11. Novembre 2014: Llegendes de la serra d’Espadà: la conquesta de Castro (Òscar Pérez Silvestre)
  12. Novembre 2014: Els goigs com a manifestació de la religiositat popular d’un poble: Artesa (Ismael Chiva)
  13. Novembre 2014: Excursió al pic de la Font de Cabres (la Vall d’Uixó). PR V 164 (Sisco Garcia)
  14. Desembre 2014: Els vasos de suro: un artefacte espadànic (Òscar Pérez Silvestre)
  15. Desembre 2014: Caminant per l’Espadà (Antoni Pitarch)
  16. Desembre 2014: Antonio Ponz Piquer: cartes sobre la serra d’Espadà (1779 i 1788)
  17. Desembre 2014: Les nostres vivendes. Apunts sobre arquitectura tradicional a la serra d’Espadà (Juanma García)
  18. Gener 2015: Espadà, microcosmos valencià (Xavier Delgado)
  19. Gener 2015: Castro i Suleima (Suera Alta): espais arqueològics (Òscar Pérez Silvestre)
  20. Gener 2015: Llegendes de la serra d’Espadà (II): la conquesta del castell de Boinegro (Argelita)
  21. Gener 2015: El nostre patrimoni més proper (Àngel Portolés)
  22. Febrer 2015: Emili Beüt, un pioner per la serra d’Espadà (1902-1993)
  23. Febrer 2015: Espadànics als camps de concentració nazis (Lara Cardona Fernández)
  24. Febrer 2015: La passió fotogràfica de Mario Guillamón Vidal (1924-1990) per la serra d’Espadà
  25. Març 2015: Vegetació endèmica en la serra d’Espadà (Gondina Hierbas Aromáticas)
  26. Març 2015: Zoomorfisme del Príncep: la felicitat del nostre petit país (Josep Lluís Abad i Bueno)
  27. Abril 2015: La mossa de Suera (Ismael Chiva)
    28. Maig 2015: Vicent Andrés Estellés i l'Espadà en el Mural del País Valencià
    29. Maig 2015: El valle que nos lleva (Rubén López Morán)
    30. Juny 2015. Eriçons (Josep Lluís Abad i Bueno)
    31. Juliol 2015: Documental i llibre Terra, viatge a l'origen (David Segarra Soler)
    32. Juliol 2015: El Catálogo Monumental de la Provincia de Castellón de la Plana: una visió inèdita de l’Espadà-Millars (Ismael Chiva)
    33. Juliol 2015: Un lugar extraordinario (Juan José Carrasco)
    34. Agost 2015: Llegendes de la serra d'Espadà (III): la gerra soterrada d'Eslida (Òscar Pérez Silvestre)
    35. Agost 2015: Cuina tradicional de la serra d’Espadà (I): els dolços (Laura Agea)
    36. Setembre 2015: Llegendes de la serra d’Espadà (IV): el tresor morisc d’Artana
    37. Setembre 2015: Estampas artanencas (Rubén López Morán)
    38. Novembre 2015: Llegendes de la serra d'Espadà (V): les narracions d'Elisa Pérez Rodríguez (1912), (Òscar Pérez Silvestre)
    39. Desembre 2015: Pere Calders: de maniobres per la serra d'Espadà (Ismael Chiva)
    40. Desembre 2015: Vents d'hivern (Josep Lluís Abad i Bueno)
    41. Gener 2016: Llegendes de la serra d'Espadà (VI): les narracions d'Elisa Pérez Rodríguez (1912). La cueva del Estuco (Òscar Pérez Silvestre)
    42. Febrer 2016: Cuina tradicional de la serra d'Espadà: olles, sopes i guisats (Laura Agea)
    43. Febrer 2016: Eleuterio Pérez Solernou: mestre i excursionista (1879-1917), (Òscar Pérez Silvestre)
    44. Març 2016: Flor de neu (Josep Lluís Abad i Bueno)
    45. Abril 2016: Una fotografia inèdita d'Onda de l'any 1897 (Ismael Chiva)
    46. Abril 2016: Mussol del cor (Josep Lluís Abad i Bueno)
    47. Maig 2016: Un episodi poc conegut de les topeties entre Eslida i Artana: el litigi del cuiro (Òscar Pérez Silvestre)
    48. Juliol 2016: Primer dissabte d'estiu, 2016 (Josep Lluís Abad i Bueno)
    49. Juliol 2016: La volteta (Josep Lluís Abad i Bueno)
    50. Juliol 2016: El lèxic del suro en el Diccionari normatiu valencià (AVL), (Òscar Pérez Silvestre)
    51. Agost 2016: Huit despoblats moriscos de la serra d'Espadà (Ismael Chiva)
    52. Agost 2016: Capvespre trist (Josep Lluís Abad i Bueno)
    53. Setembre 2016: Eleuterio Pérez Solernou: mestre i excursionista (1879-1917). De la Vall a Eslida (Òscar Pérez Silvestre)

    54. Setembre 2016: Unes recensions sobre llibres espadànics de Nel·lo Navarro (Òscar Pérez Silvestre)

Com es pot comprovar, 40 entrades corresponen a col·laboradors que hem anat fent al llarg d’aquest any. Les altres 14 són elaborades per l’administrador del blog. La diversitat temàtica va eixamplant-se a poc a poc, amb treballs sobre arquitectura tradicional, excursionisme, la imatge dels viatgers per la serra en diversos moments, botànica, llegendes, religiositat popular, patrimoni, arqueologia, documents històrics i llibres poc coneguts, productes elaborats pels oficis antics, gastronomia, història, literatura que parla de la zona, fotografia antiga i alguns textos literaris actuals habitualment inèdits.

Sabem que hi ha molt per fer, però no partim del no-res. Hi ha moltes experiències en quasi tots els pobles de la serra d’Espadà que potser no han anat a més arran dels retalls i de la falta de criteri a l’hora de prioritzar la cultura al nostre territori, però ací estem i continuarem estant-hi. Realimentats per eixe desig social que comentàvem –molt més ampli del que pensàvem i no circumscrit als habitants espadànics de tot l’any– de conéixer millor aquest fragment de terra valenciana que es pot explicar de moltes maneres, la nostra intenció és anar ampliant el cos de col·laboradors i de temes. La nostra modesta missió és intentar aportar elements nous i/o originals i fer de paraigua de propostes interessants i ben formades que potser no tindrien veu o altaveu en el circuit oficial organitzat al voltant d’Espadà. Som una pedra més, això sí, de la ribassada que entre tots hem de fer cada dia.



1.2. @espadaniques: la vitalitat, diversitat (i efimeritat?) de Twitter
Si haguérem de concretar quina és l’eina que més dinamisme dóna a «Espadàniques», sens dubte hauríem de dir que és Twitter. Això, que en principi és molt positiu, té desavantatges en considerar que el TL de qualsevol piulador/a està en moviment i actualització constants. És, per tant, més efímer tot, encara que els continguts sempre es puguen localitzar i consultar més tard.
Nosaltres intentem que la nostra participació en Twitter siga significativa i prou autocentrada en el territori que intentem remoure i promoure. Per a això, fem ús de diversos recursos i tècniques que tractem de descriure de forma senzilla i intuïtiva:




1.2.1. Tuits d’elaboració pròpia
Són la nostra aportació més original i distintiva, una bona mostra dels nostres interessos personals que, per descomptat, no esgota ni de bon tros el territori cultural de la serra d’Espadà. Sempre hem intentat fer observacions allunyades del tipisme i del topisme, just al contrari del que fan alguns dels projectes mercantilitzadors presents des de fa un temps en la serra. No sabem fer-ho d’una altra manera, i ho fem sine ira et cum studio. El dia que tinguem la sensació de no donar res ni de distingir-nos, segurament desapareixerem voluntàriament.

Les limitacions no permeten estar en tots els llocs, per això intentem omplir els nostres nombrosos buits amb les aportacions valuosíssimes de col·laboradors que ens envien fotos i missatges més pròxims als fets, a més de completar-ho amb la consulta de premsa digital.
Per tal d’articular i donar coherència a alguns dels missatges, hem creat unes quantes sèries que han generat molt d’interés mentre es publicaven i que reprenem de tant en tant. Són aquestes:

#Biblospadànics: llibres i treballs d’investigació sobre temes diversos del nostre territori, ja siguen novetats, contemporanis o antics. Si estan digitalitzats posem l’enllaç al repositori on estan allotjats.

#Publispadàniques: anuncis publicitaris dels anys 1920-1925 de productes elaborats en els pobles de la serra, extrets de les guies comercials d’aquell temps. 
 
#Covespadàniques: és una tria de coves de la serra, amb l’enllaç a la base de dades de l’Espeleoclub Castelló (http://www.cuevascastellon.uji.es/), la qual conté prop d’un miller de cavitats descrites de la serra d’Espadà.

#Espadà80: es tracta de la sèrie de reportatges digitalitzats que el diari Mediterráneo publicava en els anys 80 sobre els pobles castellonencs. Hem oferit tots els d’Espadà. Com a complement d’aquesta, estem preparant-ne una altra denominada #RutesGispert en homenatge a Luis Gispert Macián, autor de la primera guia sobre els pobles de la serra: Caminando por la Sierra de Espadán (València, 1980).

#Topospadànics: dóna accés als PDF que publica l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre toponímia. De moment estan disponibles Betxí, Chóvar, Onda, Suera, Almenara, Algimia de Almonacid i Alfondeguilla.

#Cartospadànica: possiblement, és la col·lecció amb què més hem gaudit en el procés de documentació i acotació. Diàriament oferíem un mapa amb la representació de la serra d’Espadà en la cartografia europea des de 1585 fins al 1900.

#Arqueospadànica: és una sèrie encara incipient sobre peces i investigacions arqueològiques. Intentem que el tuit continga una imatge i l’enllaç a la publicació digitalitzada en repositoris o portals de revistes.

#Blogosfera espadànica: creiem que és molt important que la gent que fa ús de les xarxes conega quins blogs es fan des de dins del territori. El temps, l’exploració i les noves coneixences personals ens acosten a bitàcoles molt interessants (excursionisme, reflexió, literatura, assaig...) que ens agrada difondre. Entre tots, treballant en comú i compartint, es pot anar més lluny.

#FestesEspadà: amb l’arribada de l’estiu, els nostres pobles s’omplin de visitants estacionals i d’actes festius. Dins de les nostres possibilitats, facilitem la consulta dels programes d’actes de totes les localitats que ens arriben per mitjans digitals.

#SerraEspadà: estem molt satisfets d’haver popularitzat aquest hashtag, que fem servir en la gran majoria de tuits (de vegades, #Espadà per necessitats d’espai). A hores d’ara ja l’utilitzen diversos usuaris i això facilita la creació de comunitat i la recerca a les persones interessades.



1.2.2. Tuits d’altres comptes espadànics interessants
Nosaltres tenim un lema que apliquem en la nostra vida i en l’acció en «Espadàniques»: la frase «No tot està per fer i tot és possible» refà aquells versos de Martí i Pol que canta Lluís Llach en «Ara mateix». Sabem, com a premissa, que no partim del buit. En aquest temps d’activitat en la xarxa, i a partir dels anys anteriors de compromís en alguns projectes locals, hem aprés que s’han fet moltes coses vàlides i duradores que cal aprofitar. No podem estar eternament començant de zero; més aïna, cal ser crítics –tindre criteri, vaja– i marcar-se un rumb de construcció vàlid a mitjà termini que ens faça veure-hi clar que allò que fem té un sentit i aporta valors, coneixement i autoestima al personal del territori i també de fora que se l’estima. Espadà és un país de recepció de visitants, però al llarg de la història ha estat, també, un lloc d’eixida i de pèrdua notable d’habitants. Reconciliar, donar-la a conéixer i re-arrelar els fills, néts i besnéts d’aquells emigrants forçats és una mediació ben bonica que creiem que anem fent.

Per això, necessitem la concurrència d’informadors de diversos punts geogràfics de la serra. Un dels fonaments de la xarxa 2.0 és la compartició del coneixement, que sabem que fem i fan amb molt de gust. Ben mirat, qui no hi vol compartir, no hi participa. Entre altres, els més rellevants per a nosaltres són @caminsnatura, @JuanJCarrasco, @eltrianguloemo, @almonecir, @geammar, @ayodar_com o @MeteoTales.

1.2.3. Tuits d’altres comptes extraespadànics d’interés general
En aquest grup hi ha diversos usuaris interessantíssims que aporten enllaços a informacions i a reflexions vàlides i generalitzables a qualsevol entorn natural, ja siga sobre meteorologia, patrimoni, cultura, fotografia, gestió forestal, legislació, etc.

1.2.4. Tuits esporàdics de fotografia i/o valoracions de visitants
Les visites als pobles de la serra d’Espadà aboquen de vegades àlbums de fotos molt rics i valoracions que potser interessen als nostres seguidors més fidels, atents a la vida del dia a dia a la serra. La llista fóra inacabable, però volem destacar sobretot la labor de @JuanJCarrasco i @CastellonPics, que recull i elabora de tant en tant fotografies de qualitat de la xarxa.

Com donem més vida als continguts que es piulen?
Bàsicament, fem ús de tres procediments per tal que els continguts –ja siguen nostres o d’altri– tinguen més vida útil en aquesta xarxa social tan àgil.
  1. Pel que fa als que nosaltres generem, és evident que alguns responen a actes culturals amb data de caducitat. Per tant, la nostra missió es limita a difondre la cita i recordar-la fins a l’últim moment; posteriorment, fem RT de tuits interessants de persones que hi han assistit o de la nota de premsa. Hi ha, però, altres piulades nostres més atemporals que considerem que mereixen continuar apareixent en els TL, i per a això ens fan molt de paper els gestors Tweetdeck i Hootsuite, que permeten planificar i diferir piulades, ja siguen noves o redifoses.
  2. Cada dia intentem revisar les llistes creades de tuits d’altres persones que seguim amb un interés especial i d’aquells que contenen paraules clau (nom dels pobles de l’Espadà, «Serra Espadà», «Sierra Espadán», per exemple). Normalment, els marquem com a favorits i més tard en fem RT, així contribuïm a difondre en altres moments del dia la piulada original i s’allarga la vida d’un tuit que, al nostre parer, creiem útil per als seguidors.
  3. L’altre recurs, posterior al que hem enunciat adés, és fer citació de la procedència i conservar al màxim el text original i els enllaços o fotografies, sempre que la llargària ho permeta.


1.3. «Espadàniques» en la plataforma Google+
El fet de tindre el blog allotjat en Blogspot, servei de Google, publica i comparteix si volem els nostres continguts directament en Google+. Tot i el creixement rapidíssim que tingué aquesta «plataforma social» –així és com l’anomenen els creadors–, els experts asseguren que els usuaris en fan poc d’ús (només 3 de cada 10 registrats la visiten almenys una vegada per mes), però ens resulta interessant com a input (accés ràpid a noves informacions de blogs d’altres persones que seguim, sobretot rutes per la serra d’Espadà i àlbums de fotos) i com a output que publicita i dóna accés a la nostra bitàcola. La creació de cercles d’interés és útil per a compartir i rebre informació, però en general creix amb comptagotes i sembla que no es corresponga la quantitat de visualitzacions amb un impacte major.

2. Un camí obert i compartit, si voleu
A tall de conclusió, volem tractar breument unes idees que puguen arredonir l’exposició anterior. Des d’«Espadàniques» som conscients de totes les limitacions d’un projecte com aquest, però també de les seues fortaleses. El debat, tanmateix, se situa en una altra esfera i implica altres interrogants: ¿És/serà capaç el territori de la serra d’Espadà i els agents que hi actuen de promoure’l significativament? ¿Es pot pal·liar aquell individualisme local que esmentàvem, o dit d’una altra manera, s’hi pot retornar un sentiment de pertinença amb efecte d’arrelament durador, amb tot el que això representa?

«Espadàniques» és una iniciativa 2.0, però no és virtual. Creiem fermament que té els peus en terra i els ulls fixats en un territori pendent d’articulació i promoció sostenible. La nostra única pretensió és aportar a la comunitat i col·locar correctament la nostra pedra en aqueix ribàs que no ens agrada veure ensulsit. No hi falten mans preparades, sinó voluntat d’actuació, saber com es fa, suport i entusiasme. No es tracta de resistir, sinó de construir, proposar, imaginar futurs possibles; no és pugnar per conservar allò que tenim, sinó atrevir-nos a dibuixar nous horitzons d’alternatives que tenim a l’abast de la mà. En això estem.

NOTES
1 Kearns, Peter: Heritage, Regional Development and Social Cohesion. Örstersund, 2010.
3 «El sector cultural en las redes sociales». http://www.dosdoce.com/articulo/opinion/2864/el-sector-cultural-en-las-redes-sociales/ (consulta del 23-3-2015).
4 La cursiva és nostra.