Què és Espadàniques?

dissabte, 25 d’agost de 2018

La primera narració espadànica de Vicent Tomàs i Martí (1915)

per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg, investigador i escriptor


ESPADÀNIQUES vol agrair novament a l'autor la cessió d'un treball inèdit per a este blog.




«Han passat alguns anys des de que un matí fred –un fred que es clavava en la carn com agulles– acompanyàrem per darrera volta a Vicent Tomàs i Martí per entre aquelles montanyes familiars en les seues narracions i contes, en les seues converses i en les seues invocacions de patriota».

Adolf Pizcueta (1933)



 
Vicent Tomàs i Martí, a l'ermita del calvari d'Artana (1917)



Ho diré una vegada més, i no serà l’última: fa anys que estic enamorat intel·lectualment de Vicent, aquell artanenc prolífic i polifacètic que va morir als 25 anys i ja havia deixat una obra immensa. Els valencians, però, som de memòria curta i de vegades no tenim ni llapissera per recordar que no tot està per fer. Capbussant-nos en el passat trobem torxes que un dia van voler il·luminar foscors, injustícies, despertar consciències, fer que la vida dels seus conterranis millorara, que es desferen de lligasses que els encadenaven a un sistema corrupte regit per la por de perdre el jornal, el pa, la vida.

Vicent Tomàs i Martí era un d’aquells jóvens. Just en acabar la carrera de Medicina a València (1923) i d’acomplir amb beneplàcit dels pacients les primeres destinacions provisionals de metge, va i es mor. Era l'1 de febrer de 1924. En quatre o cinc anys havia pogut aconseguir que els valencianistes solitaris que campaven disseminats en alguns pobles valencians s’aglutinaren i es reuniren al voltant d’algunes publicacions periòdiques, en mítings i en quatre aplecs anuals a la muntanyeta de Sant Antoni de Betxí (1920-1923).

La mort li va vindre massa jove, però ja era un referent i tenia una fama indiscutible en els cercles valencianistes. Tot havia començat cap al 1915, quan es preparava a València per ingressar a la universitat. Allà, als 16 anys, va entrar en contacte amb els valencianistes que comandava Eduard Martínez Ferrando, al qual sempre va tindre com a «volgut amic i guia».
El 31 de juliol de 1915 havia tingut lloc la protesta en la gala dels Jocs Florals de València per la intervenció d’un mantenidor forà que ni coneixia mínimament del valencià. Allò trencava la tradició, hi hagué una protesta al galliner del Principal, articles de premsa i algunes detencions durant unes hores. Vicent no hi era, però envià des d’Artana una carta de suport al grup protestatari que s’arrecerava en el setmanari Pàtria Nova.

Uns dies més tard datava a Artana la que és, molt probablement, la seua primera narració: «L’abre del agüelo». La primera part fou publicada en el número 95 d’El Cuento del Dumenche (24-10-1915), i la segona en el número 96 (31-10-1915). Ja era tardor avançada. El director d’El Cuento era Vicent Miquel Carceller, amb qui podia tindre ja una relació pels estudis a València o bé va anar recomanat pel seu mentor Eduard. Siga com siga, és un detall que no ens lleva la son. El cas és que esta senzilla narració breu, amb elements biogràfics possibles, no era coneguda fins ara i inaugura –mentre no es demostre el contrari– la seua obra literària i periodística en les publicacions valencianes.





I n’hi ha més encara: deixant a part algun poema anterior, alguna crònica excursionista, la historiografia morisca tan agradosa a la Renaixença i algun esment de lluny de la serra d’Espadà, este text de Tomàs i Martí és el primer document que usa la serra com a espai narratiu. És important això: per primera vegada, la nostra serra és el marc d’una narració, un espai de ficció per a la prosa de creació. El text no esmenta mai ni el poble ni la contrada, però s’hi endevina; no es prodiga en detalls, però s’hi intueix... Més tard vindrien altres contes més ben construïts amb Artana com a protagonista, que van passar per la impremta i constitueixen, juntament amb este humil i intimista «L’abre del agüelo», el primer corpus de narracions íntegrament espadàniques.

D’ell va dir l’amic fidel i amb bon criteri Adolf Pizcueta, que «el seu llenguatge enriquit pel lèxic de la part de Castelló, que hi habitava, depurat dels barbarismes i grolleries a què està condemnat el valencià actual, apte i flexible per a l’expressió, el col·locava entre els millors prosadors valencians». En 1933 encara diria: «En literatura, sense dubte, des del punt de vista del llenguatge fluid, de la construcció i de l’emoció, les seues proses eren lo únic bo i de pervindre que es fea». Certament, és un llenguatge viu alliberat de certs encarcaraments de l’època i sovint de la temàtica costumista tan agradosa en aquells primers anys de recuperació. Ell, però, fa ús del costumisme com a element per a emmarcar la narració i defuig les petrificacions folklòriques i el tòpics, que tant criticà. Quan llegiu la narració tingueu en compte la seua edat, el romanticisme, l’aïllament, la cerca de la solitud i de l’autenticitat, i també les vacil·lacions ortogràfiques i idiomàtiques d’aquell jovenet artanenc que aspirava a entrar en el circuit literari valencià –en valencià– des de l’espai que millor coneixia: Artana i la serra d’Espadà.

Les nostres intervencions ortogràfiques han sigut mínimes, només orientades a facilitar la fluïdesa mental en la lectura. Espere que la gaudiu tant com jo. Era un 27 d’agost de 1915 quan Vicent hi posava el punt final.




Trenant espart



L’arbre de l’agüelo

I
Era en lo més caliu de l’estiu. Totes les vesprades, després de dinar, aguantant els sofocants rajos del sol, anava per la polsosa carretera, apoiat en el seu gaiatet, el tio Joan del Molí. En aquelles hores de sol ardent, el bon vell anava a buscar la sombreta de costum a on passava les vesprades.
L’arbre que donava asilo al tio Joan era un alcornoc majestuós que s’alçava frondós, fea alguns segles. Pot ser que en altres temps a altres vells emparara baix la seua verda copa.
Estava situat a un mig quart del poble i a quaranta passes de la carretera, i, per lo tant, es vea d’allí el trànsit de la gent.
Tots els xiquets que anaven per la carretera passaven per l’alcornoc per a que el tio Joan els contara cuentos de morts i de bruixes o susoïts d’altres temps.
I quan estava a soles el vell, quan els xiquets o els amics l’olvidaven, més caritatius els aucellets, se paraven en les branques de l’arbre per alegrar al tio Joan amb els seus harmoniosos cants.
Com el punt de l’alcornoc i el poblet paraven altets i entremig, com invadejable llac, la verda horta, se veen els dos punts, i per això contemplava el vell, front de si, les xaparres cases i l’esvelt campanar sobreeixint entre elles, les muntanyes dels altres pobles, confundint-se en l’infinit o pareixent negrosos núvols.
L’alcornoc era la vida, era la distracció, era l’observatori del tio Joan, pues de baix d’ell predia acertadament els canvis de temps, trobava en la xarra amb els xiquets o amb els amics conhort a la seua vellea i pareixia que allí li fugien uns anys.
Allí aguantava la pesadés de les hores, hasta que el toc de l’Avemaria, després de la posta del sol, amb les seues tres campanades, donava l’imperi a la foscor.
Entonces, el vell fea un esforç i s’alçava, i apoiant-se en el gaiatet mamprenia la tornada amb calma, a espaiet, com les hores del pesar, i adonant-se de que ja havia passat en este món un altre dia.
La jovenalla tornava alegre del treball. Quan passaven per la vora del tio Joan li donaven l’adéu amb respecte.

II
Passava jo per la carretera, i baix de l’alcornoc vaig sentir la tos, que era l’únic senyal de vida que donava el decrèpit cos del vell.
Pugí a l’alcornoc per a conversar amb el tio Joan de les coses passades.
Amb veu entrecortâ i ademans tremolosos, me contava els plaers, les costums i els tràgics drames de la seua joventut. Li caïen les llàgrimes al contar-me més de quatre fets. ¡Pobres personatges de les històries del vell! La terra, cobrant son tribut a la humanitat, se’ls ha endut, hui, u; demà, l’altre; despús-demà, aquella, i així tots. Tot un temps, tota una època, per a donar lloc després d’ensenyança a altres èpoques i temps, a noves generacions que també seran substituïdes.
La mort de les tradicions, de les velles costums, susoïx al mateix temps que la mort de certs individuos, que, per cultura o incultura, eren fervents aimants dels records dels avantpassats.
Aquell vell, al recordar son passat, sols desitjava una cosa: anar a reunir-se amb els seus companys baix les fredes lloses del sepulcre.
De quant en quant, alguna falcia creuava ràpida l’espai, seguint-la el vell amb la mirada indiferenta.
L’evocadora parla del vell m’atraïa moltes vegades a l’alcornoc per a fer-li companyia i enterar-me del passat, que com a ver aimant de la granor del poblet recollia amb plaer dels seus trèmuls llavis.

III
Ja moria l’estiu quan una vesprada vaig anar a l’alcornoc, i amb gran pesar vaig vore que el vell no estava allí.
Vàries vesprades més aní cap a l’alcornoc, i el vell sense anar.
Aquell lloc que tanta melengia tenia al crepúscul, ja no tenia per a mi atractiu, pues l’ànima d’allí no estava; fea dies que no venia a embellir el paisatge, a robar-li algo de força i esplendor a la Naturalea.
La família del tio Joan me digué que els canvis de temps li afectaren molt al vell, i s’havia vist obligat a gitar-se en lo llit, a sepultar-se en les negrures del quarto, d’a on era dudós que isquera per a tornar a l’alcornoc. Quan preguntava per ell als seus fills, me dien que de cada dia se trobava pitjor, i que era dudós el seu estat.
Una vesprada entrí en el quarto a on esperava la mort el tio Joan. Gitat en lo llit, pareixia ja més mort que viu, pues ni coneixia ni parlava, i la seua cara era una calavera coberta de pell. Des d’entonces, ya creïa jo que l’alcornoc quedava solitari. Que ja no aniria ningú a pendre el fresc i a sentir cantar als pardalets.

IV
Era ja en l’otony. Les figueres ja s’havien despampolat, i si ne quedava algú era groc i esmortit. El vent alçava en torbellins les fulles seques.
La gent, que mai s’alegra amb lo que té, desitjava ja l’hivern, pues ja estava cansâ de l’estiu, volia embolicar-se amb les mantes, recollir-se enjornet i emparar-se en les fogates, a on en les llargues vetlades eixien totes les històries hagudes i per haver, les mentires i les veritats, les coses de profit i gambals.
Una vesprada vaig vore moviment en casa del tio Joan. Al mateix temps, les campanes tocaven a mort. Des d’aquell moment ja pensí que havia mort el tio Joan. La gent del veïnat, a la que vaig preguntar, me digueren que el vell havia anat a donar compte a Déu.
. . . . . . . . . .
. . . . . . . . . .
En lo carrer del tio Joan es veuen grupos de gent, silenciosos i vestits de negre. Són que van a acompanyar-lo a la seua darrera estància. Dones amb mantellines al cap ploriquen. Són moltes velles, quisà amigues de la seua jovenesa, que senten que se’n va un company.
Ve el Clero; els seus trists cants avisen a la família que se l’enduen per a sempre. Ixen al balcó llançant gemecs i plors esgarrats.
La comitiva va a espai, amb lo cap baix i entristida, per la carretera. Quatre jóvens fornits duen al pobre vell.
El cementeri els obri la seua ampla porta redona. Alts ciprers i negres creus es veuen per a on se dirigix la mirada.
Com última despedida, obrin l’ataüt. Al vore les faccions del tio Joan per última vegada, una grossa llàgrima caigué dels meus ulls. Després, els colps de la terra que cobrixen l’ataüt; després res; tot record del vell quedava borrat.
. . . . . . . . . .
. . . . . . . . . .
Quan passe per l’alcornoc del tio Joan del Molí sempre me venen a la memòria aquell vell i les seues històries, i alguna vegada assoma una llàgrima als meus ulls.

Artana, 27-8-1915.



dilluns, 9 de juliol de 2018

Els camins empedrats: un patrimoni a valorar




«Más vale empedrar caminos que hacer flores de porcelana»
Alejo Carpentier. El siglo de las luces



Els camins tradicionals –empedrats en alguns trams– són un patrimoni material que cal conéixer, valorar, preservar i transmetre. Estan vinculats a un passat agrícola, ramader i comercial en el qual les vies de comunicació entre els pobles eren bàsiques per a la supervivència. Per això, els feien amb una vocació de perdurabilitat.
Amb l’inici de la industrialització i de la progressiva extinció d’aquell modus vivendi –a més de la generalització de les carreteres, de les pistes forestals i dels vehicles de motor–, aquelles vies es van convertir en secundàries i només aptes per a trajectes curts a peu o amb una cavalleria. De ser les úniques vies de comunicació fins a ben entrat el segle XX, a poc a poc es convertiren en una recialla d’un passat suposadament superat i es va abandonar el seu manteniment.
A la nostra serra d’Espadà, la recuperació dels traçats dels antics camins és cosa dels anys 80-90 per l’interés que susciten a l’excursionisme. Els incendis salvatges dels anys 80 en estes muntanyes nostres van obligar a obrir quilòmetres de pistes forestals per facilitar l’extinció i en previsió de futur. Per tant, el primer interés excursionista fou saber per on passaven aquells camins tradicionals per a gaudi d’uns caminants que, possiblement, no els havien xafat mai per anar al secà: es desbrossaren i es netejaren, es marcaren recorreguts, però en pocs casos s’arreglaren i l’erosió va continuar fent el seu camí.
Amb estes línies volem oferir algunes dades sobre les motivacions i les tècniques que utilitzaven per a l’empedrament (parcial) d’aquells camins, que hui en dia són una de les mostres visibles de la bellesa paisatgística per on discorren.





Com els empedraven?
Sovint, en el ferm dels camins de ferradura queden restes dels antics empedrats que cobrien alguns dels seus trams. Estos empedrats tenien com a objectius principals assegurar un ferm sòlid en terrenys molt humits i amb presència important de fang, reduir l’erosió produïda per les torrentades d’aigua i el trànsit intens d’animals com en els trams més propers als pobles, i crear una pendent constant en els trams més costeruts per facilitar la pujada i baixada dels animals carregats, ja que la ferradura de l’animal trobava millor suport en el terreny. Pensem una cosa: si els empedrats van ser construïts en certs trams per assegurar un trànsit òptim pels camins, és perquè feien falta.
L’empedrat consisteix bàsicament en el pavimentat del ferm d’un camí amb pedres travades les unes amb les altres. Les pedres que conformen l’empedrat no estan apegades amb cap material ni argamassa, sinó que mantenen la seua posició pel contacte d’unes amb altres. Els espais on no hi ha contacte es reomplin amb pedra més menuda i terra de la zona per acabar de travar el seu moviment.






El procés de construcció d’un empedrat és el següent:
1. La construcció d’un empedrat s’iniciava amb la preparació del terreny. Primer calia excavar la superfície a empedrar uns 20-30 cm (depenent de la mida de la pedra de què es disposava) per crear una cavitat regular i anivellada entre els talussos del camí.
2. El segon pas consistia en la delimitació de sectors dins del tram a empedrar d’un màxim de 4-5 metres de llarg (depenent de la inclinació del tram de camí i de la necessitat de crear graons per superar la inclinació o no). Cada un d’estos sectors a empedrar havia de seguir un mateix pla inclinat.
3. Quan s’havien delimitat els sectors, es col·locava en cadascun d’ells una filada de pedres més grans que les de la resta d’empedrat en el límit més baix i en el lateral del talús inferior. Esta primera filada s’anivellava totalment amb regle per la seua cara superior i marcava l’alçada exacta de tota la resta d’empedrat.
4. Totes les pedres es col·locaven verticalment de manera que quedaren travades les unes amb les altres amb la màxima superfície.


5. El següent pas consistia a anar reomplint un sector col·locant una pedra al costat de l’altra fins a omplir tot l’espai. Les pedres havien d’estar anivellades amb la filada exterior que prèviament s’havia col·locat, de manera que no quedaren ni concavitats ni convexitats en la superfície. Per tal d’aconseguir este acabat reomplien amb més terra les pedres més grans o bé les trencaven en fragments més menuts.
6. Per assegurar el drenatge del terreny, donaven a la superfície de l’empedrat la inclinació necessària cap a un o altre costat del camí.
7. Quan tot l’espai estava empedrat calia reomplir amb pedra menuda els forats que hi haguera per tal d’acabar de travar el ferm. Després estenien per damunt una capa de terra que s’havia d’anar introduint en les separacions entre les pedres. Al final calia retirar l’excés de terra.

8. Quan acabaven un sector o tram plantejaven el següent (de baix cap amunt).

El principal agent erosiu del ferm dels camins és l’aigua, tant la que s’escola seguint el traçat del camí com la que creua el camí transversalment en forma de rierol, o la que es filtra per entre el marge o talús superior del camí creant trams de fangar. Els camins són un espai on l’aigua circula natural i freqüentment, ja que no troba cap resistència: ni hi ha fullaraca, ni arrels, ni promontoris ni cap element que obstaculitze el seu moviment com roques o troncs d’arbres. Quan l’aigua entra en el camí circularà per ell fins que l’orografia o un drenatge l’expulsen fora. Per això, l’enginyeria tradicional construïa drenatges com ara canaletes de recol·lecció d’aigua pel lateral del talús interior i cada certs metres feia un desguàs cap a l’exterior.


L’empedrat d’alguns camins de ferradura presenta com a elements constructius les ratlletes. Són filades de pedres de secció rectangular situades de biaix i que sobreïxen uns centímetres del nivell del camí. Tenen una funció hidràulica, ja que serveixen per a trencar i frenar els corrents d’aigua i evacuar les aigües. A més, en un cas de trencament de l’empedrat per forta erosió només caldria refer algun tram del camí. Les pedres en filada dels laterals s’anomenen escopidors i són una protecció; estan situats sense cap tipus de separació, excepte en els punts on estan les ratlletes, per facilitar l’evacuació de l’aigua.



La conservació: un problema de tots els temps
El valencià Tomás Manuel Fernández de Mesa dedica en el seu llibre Tratado legal y político de caminos públicos y possadas (1755) un espai a la conservació dels camins, que devia ser un problema de tots els temps. Diu així:

«Una de las cosas mas necesarias para la pública utilidad en los caminos es su fortaleza y duración, así por los excesivos gastos que ocasiona la frecuente reparación, los cuáles son por repetidos tan grandes que fuera tal vez más conveniente hacerlos duraderos de preciosos mármoles que de tierra, habiéndoles de componer cada día; como también porque nunca se puede hacer tan presto, que mientras llega el aviso y queja del caminante, la oye la Justicia, y se mueve el perezoso cuerpo de los Paisanos, no suceda el haberse entre tanto de hacer Camino por los campos y heredades» (p. 115).

Fernández de Mesa fa referència moltes vegades a la lentitud en les actuacions, de manera que quan els operaris arribaven al lloc ja no quedava camí perquè estava totalment arruïnat. Recordem-ho: convé no menysvalorar la força de l’aigua en la conservació dels camins...

El futur dels camins tradicionals
Segons els tècnics, per a la pràctica del senderisme no és imprescindible hui en dia mantindre la totalitat de trams d’empedrat que existeixen, però sí que pot ser convenient reconstruir aquells que superen trams de fanguissars i els situats en trams molt costeruts i amb forta erosió per la baixada d’aigües pluvials.
L’estat actual de conservació desaconsella la pràctica d’esports més agressius, com pot ser la baixada (o pujada) de bicicletes de muntanya, motos i quads. No som nosaltres els qui podem limitar els moviments del personal, però convindria que els tècnics especialistes estudiaren quins usos són sostenibles i quins poden contribuir a l’afectació d’estos camins tan fràgils.










Un poc de llengua que es perd...
Gràcies a diccionaris que es van fer en una època marcada encara per la vida arrelada al territori, als costums i a la manera de viure tradicional podem recuperar com anomenaven els nostres avantpassats les diversíssimes vies de comunicació de què disposaven. Una senzilla recerca en el Diccionari català-valencià-balear de Mn. Alcover, Moll i Sanchis Guarner ens dóna tota esta riquesa per a tot el nostre territori:

Camí real/ral: camí que posa en comunicació les poblacions principals (Ripoll, Pobla de L., Pallars, Oliana, Organyà, Pla d’Urgell, Camp de Tarr., Calasseit, Morella, Castelló, Val., Xàtiva, Al.). També s’anomena a certes comarques el camí seguit (Tamarit de la L.), lo camí vell (Fraga) i es camí general (Eiv.).
Camí de carro: camí ample, que hi poden passar carros (Calasseit, Ribera del Cinca, Mall., Men.). També es diu camí de trilla (Cost. Cat. ii, 77).
Camí de ferradura: camí relativament estret, per on no poden anar carros sinó sols bísties (or., occ., val., bal.). També es diu camí de muntanya (Puigcerdà), camí d’animal (Balaguer), camí de tres peus (Vilafr. de B.). Els camins molt estrets s’anomenen camins morralers (Pla de Llobregat, Penedès).
Camí sender: caminet que alguns propietaris fan per anar a les seves propietats (Mall., Men.)
Camí de sagraments: camí que parteix des d’una església i va a una masia o altre lloc habitat, per portar-hi els sagraments (Vendrell). També s’anomena camí de combregar. Quan el camí de sagraments condueix a un cementeri, és anomenat camí de vius i morts (Empordà, Vendrell).
Camí misser o camí misseter: caminet de veïnat per on la gent va a missa (Ripoll, Olot).
Camí de creu: el camí per on s’emporten el cos del qui mor a una masia o casa solitària (St. Celoni).
Camí molinant o dels molinants: camí que condueix d’un poblet o masia a un molí per portar-hi el blat a moldre (or.). També s’anomena camí moliner o camí fariner.
Camí ramader: camí per on els ramats d’ovelles poden passar i aturar-se a pasturar per les voreres (Pirineus). A València s’anomena camí assagador.
Camí de pas: aquell camí molt estret, per on només pot passar una persona a peu, sense bístia.
Camí de combregar: el camí que l’amo té obligació de deixar obert o lliure perquè hi ha passat un combregar (Berga).
Camí de cabres: camí molt mal de transitar (or., occ., bal.). També s’anomena camí de guineu (Aguiló Dicc.).
Camí veïnal: el camí que va de poble a poble, o del poble al camí real o a la carretera (Cat.).
Camí real de perdius: expressió per designar irònicament el camp que s’ha de travessar sense camí ni viarany de cap mena (Tortosa).
Els mots senda, sender i sendera, caminoi o raseret tenen el mateix significat: ‘camí estret per anar-hi a peu’, i si és molt molt estret l’anomenen senderol o senderó.
Tirany significa ‘caminoi estret i rudimentari’.
Viarany o viaró és un ‘corriol, camí estret i de pas difícil’. Al seu torn, corriol és un ‘camí estret, que no dóna pas per a gaire més d’una persona a la vegada’.
Caminal, canaró o carrerany és un ‘camí estret que passa per enmig del camp o entre dos sembrats’.
Finalment, una tresquera és ‘un lloc per on cal trescar’, és a dir, caminar amb energia.

CONTINUEU TRESCANT!



dijous, 1 de març de 2018

La serra d’Espadà des de la Magdalena (1915)

per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg, investigador i escriptor


ESPADÀNIQUES vol agrair novament a l'autor la cessió d'un treball inèdit per a este blog.




Ara que vénen les festes de la Magdalena, volem exhumar i mostrar un text de 1915 que ofereix un quadre de costums de com eren aquells dies de festa per a la gent de Castelló i dels pobles de la rodalia, una rodalia àmplia que arribava a alguns dels pobles més amagats de la serra d’Espadà. Efectivament, l’autor ens descriu com molts pobles baixaven a la Plana, i també el panorama que es veia des de l’ermita de la Magdalena. Entre els elements del paisatge, apareix una visió de lluny de la serra d’Espadà. L’autor és el castellonenc Enric Ribés i Sangüesa (1868-1936), iniciador d’una nissaga lligada a la vida cultural i pública castellonenca, farmacèutic, músic, poeta, orador, dramaturg, polític i promotor cultural.


Nosaltres hem treballat sobre el text original, premiat en els Jocs Florals de Lo Rat Penat de València en 1915 amb el premi que oferia l’Ajuntament de Castelló a «la millor col·lecció de costums de Castelló escrites en valencià del que hui es parla»; fou publicat a Castelló l’any 1916 en la clàssica impremta d’Armengot. De l’any 2000 n’hi ha una edició anotada i estudiada a càrrec de Josep Ripollés, del qual prenem algunes notes sobre el contingut i el valor de l’obra. Segons ell, «Quadros de costums castellonencs és una sèrie d’articles que ens aporten informació sobre la vida social popular, sobre els personatges, molts d’ells prototípics, d’una societat encara rural, de comportaments ancestrals i folklòrics, dels costums i les celebracions religioses i civils del segle passat», molts dels quals són ja inexistents hui en dia a causa dels canvis experimentats per la ciutat de la Plana els darrers cinquanta anys. «El llibre es completa amb la descripció de nombrosos personatges populars i il·lustres, amb un sens fi d’anècdotes i reflexions al voltant de la vida i l’obra d’aquests. Il·lustren el text alguns dibuixos del seu germà Francesc Ribés i fotografies d’alguns d’aquests personatges».



Sobre el seu estil, Ribés mateix el qualifica com de «ploma loca» i «paraula tosca, però franca i noble, que no tartamudeja». Per a Ripollés, la seua prosa «és plena de metàfores, comparacions, locucions i frases fetes, refranys, equívocs, paronomàsies, al costat de referències al món mitològic, químic i farmacèutic, mèdic i zoològic; tot mesclat amb un llenguatge col·loquial local que produeix una barreja explosiva i altament expressiva, un estil singular i propi, impossible d’imitar, com escrigué Carles Llinàs a propòsit de la publicació: “mixto de Hipócrates y Quevedo, de doctor Garrido y Baldoví”». Quasi res!
Així mateix, reproduïm alguns dels dibuixos que apareixen en l’edició original que il·lustren esta narració, realitzats pel seu germà Paco. D’un altre germà, Manuel, inserim un fragment d’un poema premiat a Castelló en 1901 que tracta, curiosament, el mateix tema i es titula «¡A la Magdalena!», amb un esment més velat al panorama que brinden les muntanyes que s’albiren des de l’ermita:

Mirando hacia el Mediodía
se divisa en lontananza
la ciudad de mis amores,
el Castellón de mis ansias,
que eleva entre el caserío
su torre esbelta y gallarda,
como índice gigantesco
que al infinito señala,
y en el último confín
aparecen esfumadas
de los apartados montes
las siluetas violáceas.

Per a l’edició del fragment que presentem a continuació hem introduït alguns canvis només en les grafies, per facilitar la faena als lectors actuals i no quedar-se entrebancats en les grafies prenormatives i en les vacil·lacions o errates d’impremta. Mantenim els castellanismes en tots els casos. La nostra intenció és que els lectors d’ara gaudisquen el text amb el mateix sabor que el va escriure Ribés fa ara un segle. Bon profit!



L’anada a la Madalena
Esta costum... és tan antiga, que a la mare de mon pare dido –el sinyo Miquel de Boira–, li oïa dir que els ribesagüelos del seus tataragüelos ja anaven a la festa, conque... tira-li peixet a la sinyó Mariana, que aixina era el nom d’aquella venerable anciana, que fa 40 anys que dorm en el Garroferal de Mut.
Era la vespra del tercer diumenge de Quaresma de l’any 1876. La campana Maria va tocar a vol quan lo sol refregava sa cara més roja que les roselles que es veuen per damunt de les espigues del blat, o millor dit, mos fea carasses com si fóra el cap d’un borratxo de Velázquez, que s’assomara per detràs de les muntanyes de la Serra d’Espadà.
La campana de l’església de la Sang contestà enseguida, fent-li el duo, a la campana Maria, i tres quarts d’hora més lluny fea el terceret la campaneta de l’ermita de Lledó, que està enclavada enmig les hortes.
(...)



¡A la Madalena!...
¡A la Madalena!...
FilIs d’este poble, des del senyor més ric hasta el més humil llaurador, com el modest menestral i el més atrassat solero, anaven contents i entusiasmats cridant ¡a la Madalena... ¡a la Madalena!...

Allí acudien, també, gent dels pobles de la Plana i de la muntanya, lo mateix de Vall d’Uixó, Vilavella i Nules, que de Borriana, Vila-real i Almassora, com de Llucena del Cid, o d’Aranda, Figueroles, la Foia, Alcora, Costur, Useres, Onda, Ribesalbes, Artana, Betxí, Villamalur, Tales, Artesa, Vinaròs, Benicarló, Peníscola, Alcalà de Xivert, Torreblanca, Orpesa, Benicàssim, Cabanes, la Pobla, Vilafamés, Vall d’Alba, Borriol, Moró, etc. etc., i hasta de més lluny de la xurreria.

¡Donava gust vore la gent per lo carrer d’Enmig, en el saquet del menjar i la boteta del vi penjada a l’esquena i el gaiato en la mà!...

Agüeles, agüelos, dones, hòmens, xiquetes, xiquets, tots a bandades, anaven cap a la Madalena; uns a peu; altres a cavall d’haques, matxos i burros; però, els més acomodats empleaven faetons, galeretes, tartanetes, cotxes-diligències, carrets atartanats, carros en vela i sense vela, en deu o dotze asientos o cadires d’espart, a on estaven com a figues en cofí.
I com alguns carros i cavalleries els portaven adornats en palmes, rams de llorer i de flors, i baladres i murta i mantes bordades en colors i poms de madronyos o alborços d’estam, rojos, verds, grocs, blaus i negres, i les colleres i collerons en llaços llamatius i campanillos i cascavells, donaven a la festa un aspecte fantàstic, poètic, algo... que recordava el salvatgisme marroc.
Les ventes del camí, des de la bateria del Portal de Sant Roc hasta el pas a nivell, com desde el Portal del Toll fins a Sant Roc de Canet, feen el seu negociet entre la gent de copeo.



El panorama
Des de la muntanya de la Madalena es domina un paisatge molt bonico, molt hermós. La Plana, com un paner de flors, caigut del Cel a la Terra, encaixat entre la gran ferradura de muntanyes de la Serra d’Espadà i el mar llatí, ¡el mar d’història i tradició gloriosa!...
A la dreta, el secà, les garroferes, ametlers, vinyes i oliveres; a l’esquerra, les hortes, els blats, cànems, tarongerals, les alqueries; i vora el mar, el quadro, els arrossars, la marjaleria, el Serrallo, el Clot del Menescal, el port en vapors, bergantins, falutxos, barcasses i barquetes veleres; i, en l’arenosa platja, el bosc de pins, la frondosa pinada, el nostre pinar... I, enmig d’este conjunt, ple de vida i de colors harmonitzats per la Naturalesa, està Castelló de la Plana, abraçat al campanar octogonal, com per a que no es canse d’estar dret el vigilant etern i gegantí de nostres terres i de nostres costes.



divendres, 16 de febrer de 2018

Suera i la fàbrica de xocolate

Fa uns anys, explotant les guies comercials de Castelló d’abans de la guerra, ens va sobtar l’existència en 1921 d’una fàbrica de xocolate en un poble de la nostra serra d’Espadà, Suera. Calia confirmar-ho, i l’estiu de 2011 sotmetíem a interrogatori a uns bons amics aprofitant la pujada estival a Suera Alta, on fan porrat i baixen a sopar a la generosa font de Castro.

Efectivament, quan tornàvem de nit em van indicar on es trobava la fabriqueta del tio Juan Alonso, familiar d’un dels excursionistes. Els ulls se’ns van posar com plats, vam passar per la porta i els vam demanar si conservaven materials de l’obradoret. Quedàvem així: el familiar preguntava a la resta de la família i ens telefonaríem. No hi hagué sort: els hereus no solen guardar els trastos... :-(


Obrador de Juan Alonso, a Suera


L’existència de fàbriques de xocolate no era una novetat, però sí en un poblet tan menut com Suera. Aquell mateix any (1921) n’hi havia a Castelló, Alcalà de Xivert, Sogorb, Vinaròs, Vila-real o Vilafranca. Per a l’any següent en figuren altres a Onda (Bautista Ramos Colom), la Vall d’Uixó (Faustino Falcó), Borriana, Benicarló, Albocàsser, Morella i Cinctorres.

Guia comercial de 1921, amb una de les pàgines de Suera



Anunci de 1922


A partir de la segona meitat del segle XIX s’esdevé un auge generalitzat de la fabricació i el consum de xocolate. L’abaratiment del cacau per la millora dels transports marítims i la mecanització d’algunes fases de la producció permetia obtindre un producte final a preus més assequibles. La fabricació del xocolate era una activitat familiar que es realitzava a la vivenda, en alguna dependència adaptada com a obradors.





El procés de preparació passa per diferents fases. La primera és l’obtenció de la pasta de cacau. Amb la torradora es torra l’ametla del cacau, acció que ajuda a potenciar totes les qualitats aromàtiques i de sabor de la matèria primera. Tot seguit l’ametla del cacau es descorfa amb la descorfadora i és mòlta amb un molí de moles de pedra per a obtindre la pasta de cacau amb una textura suau. La fase següent és el premsat, mitjançant el qual se separen els dos components bàsics de la pasta de cacau: la mantega i el licor de cacau. I finalment, per a obtindre el xocolate, es barreja en diferents proporcions mantega i licor, a la qual s’afegeix sucre en pols i diversos aromes, com ara la vainilla. Esta pasta se sotmet a un procés de conxatge amb una màquina anomenada conxa, que consisteix a remoure el xocolate amb la finalitat d’obtindre una emulsió perfecta. Una vegada obtinguda la mescla, s’emmotla la pasta en calent i es desemmotla quan es gela dins la cambra frigorífica. El procés finalitza amb l’embolicament del bollet o de la pastilla; depenent de la qualitat del producte s’embolicava amb un paper parafinat i damunt es col·locava l’embolcall amb la marca del fabricant, o només amb l’últim. En principi, el paper d’alumini es destinava solament a xocolates de més qualitat, però amb el pas del temps va substituir el de parafina.







Fotos de màquines, atifells i productes procedents del Museu del Xocolate de Sueca (Chocolates Comes): https://chocolatescomes.com/museo/