Què és Espadàniques?

dilluns, 9 de juliol de 2018

Els camins empedrats: un patrimoni a valorar




«Más vale empedrar caminos que hacer flores de porcelana»
Alejo Carpentier. El siglo de las luces



Els camins tradicionals –empedrats en alguns trams– són un patrimoni material que cal conéixer, valorar, preservar i transmetre. Estan vinculats a un passat agrícola, ramader i comercial en el qual les vies de comunicació entre els pobles eren bàsiques per a la supervivència. Per això, els feien amb una vocació de perdurabilitat.
Amb l’inici de la industrialització i de la progressiva extinció d’aquell modus vivendi –a més de la generalització de les carreteres, de les pistes forestals i dels vehicles de motor–, aquelles vies es van convertir en secundàries i només aptes per a trajectes curts a peu o amb una cavalleria. De ser les úniques vies de comunicació fins a ben entrat el segle XX, a poc a poc es convertiren en una recialla d’un passat suposadament superat i es va abandonar el seu manteniment.
A la nostra serra d’Espadà, la recuperació dels traçats dels antics camins és cosa dels anys 80-90 per l’interés que susciten a l’excursionisme. Els incendis salvatges dels anys 80 en estes muntanyes nostres van obligar a obrir quilòmetres de pistes forestals per facilitar l’extinció i en previsió de futur. Per tant, el primer interés excursionista fou saber per on passaven aquells camins tradicionals per a gaudi d’uns caminants que, possiblement, no els havien xafat mai per anar al secà: es desbrossaren i es netejaren, es marcaren recorreguts, però en pocs casos s’arreglaren i l’erosió va continuar fent el seu camí.
Amb estes línies volem oferir algunes dades sobre les motivacions i les tècniques que utilitzaven per a l’empedrament (parcial) d’aquells camins, que hui en dia són una de les mostres visibles de la bellesa paisatgística per on discorren.





Com els empedraven?
Sovint, en el ferm dels camins de ferradura queden restes dels antics empedrats que cobrien alguns dels seus trams. Estos empedrats tenien com a objectius principals assegurar un ferm sòlid en terrenys molt humits i amb presència important de fang, reduir l’erosió produïda per les torrentades d’aigua i el trànsit intens d’animals com en els trams més propers als pobles, i crear una pendent constant en els trams més costeruts per facilitar la pujada i baixada dels animals carregats, ja que la ferradura de l’animal trobava millor suport en el terreny. Pensem una cosa: si els empedrats van ser construïts en certs trams per assegurar un trànsit òptim pels camins, és perquè feien falta.
L’empedrat consisteix bàsicament en el pavimentat del ferm d’un camí amb pedres travades les unes amb les altres. Les pedres que conformen l’empedrat no estan apegades amb cap material ni argamassa, sinó que mantenen la seua posició pel contacte d’unes amb altres. Els espais on no hi ha contacte es reomplin amb pedra més menuda i terra de la zona per acabar de travar el seu moviment.






El procés de construcció d’un empedrat és el següent:
1. La construcció d’un empedrat s’iniciava amb la preparació del terreny. Primer calia excavar la superfície a empedrar uns 20-30 cm (depenent de la mida de la pedra de què es disposava) per crear una cavitat regular i anivellada entre els talussos del camí.
2. El segon pas consistia en la delimitació de sectors dins del tram a empedrar d’un màxim de 4-5 metres de llarg (depenent de la inclinació del tram de camí i de la necessitat de crear graons per superar la inclinació o no). Cada un d’estos sectors a empedrar havia de seguir un mateix pla inclinat.
3. Quan s’havien delimitat els sectors, es col·locava en cadascun d’ells una filada de pedres més grans que les de la resta d’empedrat en el límit més baix i en el lateral del talús inferior. Esta primera filada s’anivellava totalment amb regle per la seua cara superior i marcava l’alçada exacta de tota la resta d’empedrat.
4. Totes les pedres es col·locaven verticalment de manera que quedaren travades les unes amb les altres amb la màxima superfície.


5. El següent pas consistia a anar reomplint un sector col·locant una pedra al costat de l’altra fins a omplir tot l’espai. Les pedres havien d’estar anivellades amb la filada exterior que prèviament s’havia col·locat, de manera que no quedaren ni concavitats ni convexitats en la superfície. Per tal d’aconseguir este acabat reomplien amb més terra les pedres més grans o bé les trencaven en fragments més menuts.
6. Per assegurar el drenatge del terreny, donaven a la superfície de l’empedrat la inclinació necessària cap a un o altre costat del camí.
7. Quan tot l’espai estava empedrat calia reomplir amb pedra menuda els forats que hi haguera per tal d’acabar de travar el ferm. Després estenien per damunt una capa de terra que s’havia d’anar introduint en les separacions entre les pedres. Al final calia retirar l’excés de terra.

8. Quan acabaven un sector o tram plantejaven el següent (de baix cap amunt).

El principal agent erosiu del ferm dels camins és l’aigua, tant la que s’escola seguint el traçat del camí com la que creua el camí transversalment en forma de rierol, o la que es filtra per entre el marge o talús superior del camí creant trams de fangar. Els camins són un espai on l’aigua circula natural i freqüentment, ja que no troba cap resistència: ni hi ha fullaraca, ni arrels, ni promontoris ni cap element que obstaculitze el seu moviment com roques o troncs d’arbres. Quan l’aigua entra en el camí circularà per ell fins que l’orografia o un drenatge l’expulsen fora. Per això, l’enginyeria tradicional construïa drenatges com ara canaletes de recol·lecció d’aigua pel lateral del talús interior i cada certs metres feia un desguàs cap a l’exterior.


L’empedrat d’alguns camins de ferradura presenta com a elements constructius les ratlletes. Són filades de pedres de secció rectangular situades de biaix i que sobreïxen uns centímetres del nivell del camí. Tenen una funció hidràulica, ja que serveixen per a trencar i frenar els corrents d’aigua i evacuar les aigües. A més, en un cas de trencament de l’empedrat per forta erosió només caldria refer algun tram del camí. Les pedres en filada dels laterals s’anomenen escopidors i són una protecció; estan situats sense cap tipus de separació, excepte en els punts on estan les ratlletes, per facilitar l’evacuació de l’aigua.



La conservació: un problema de tots els temps
El valencià Tomás Manuel Fernández de Mesa dedica en el seu llibre Tratado legal y político de caminos públicos y possadas (1755) un espai a la conservació dels camins, que devia ser un problema de tots els temps. Diu així:

«Una de las cosas mas necesarias para la pública utilidad en los caminos es su fortaleza y duración, así por los excesivos gastos que ocasiona la frecuente reparación, los cuáles son por repetidos tan grandes que fuera tal vez más conveniente hacerlos duraderos de preciosos mármoles que de tierra, habiéndoles de componer cada día; como también porque nunca se puede hacer tan presto, que mientras llega el aviso y queja del caminante, la oye la Justicia, y se mueve el perezoso cuerpo de los Paisanos, no suceda el haberse entre tanto de hacer Camino por los campos y heredades» (p. 115).

Fernández de Mesa fa referència moltes vegades a la lentitud en les actuacions, de manera que quan els operaris arribaven al lloc ja no quedava camí perquè estava totalment arruïnat. Recordem-ho: convé no menysvalorar la força de l’aigua en la conservació dels camins...

El futur dels camins tradicionals
Segons els tècnics, per a la pràctica del senderisme no és imprescindible hui en dia mantindre la totalitat de trams d’empedrat que existeixen, però sí que pot ser convenient reconstruir aquells que superen trams de fanguissars i els situats en trams molt costeruts i amb forta erosió per la baixada d’aigües pluvials.
L’estat actual de conservació desaconsella la pràctica d’esports més agressius, com pot ser la baixada (o pujada) de bicicletes de muntanya, motos i quads. No som nosaltres els qui podem limitar els moviments del personal, però convindria que els tècnics especialistes estudiaren quins usos són sostenibles i quins poden contribuir a l’afectació d’estos camins tan fràgils.










Un poc de llengua que es perd...
Gràcies a diccionaris que es van fer en una època marcada encara per la vida arrelada al territori, als costums i a la manera de viure tradicional podem recuperar com anomenaven els nostres avantpassats les diversíssimes vies de comunicació de què disposaven. Una senzilla recerca en el Diccionari català-valencià-balear de Mn. Alcover, Moll i Sanchis Guarner ens dóna tota esta riquesa per a tot el nostre territori:

Camí real/ral: camí que posa en comunicació les poblacions principals (Ripoll, Pobla de L., Pallars, Oliana, Organyà, Pla d’Urgell, Camp de Tarr., Calasseit, Morella, Castelló, Val., Xàtiva, Al.). També s’anomena a certes comarques el camí seguit (Tamarit de la L.), lo camí vell (Fraga) i es camí general (Eiv.).
Camí de carro: camí ample, que hi poden passar carros (Calasseit, Ribera del Cinca, Mall., Men.). També es diu camí de trilla (Cost. Cat. ii, 77).
Camí de ferradura: camí relativament estret, per on no poden anar carros sinó sols bísties (or., occ., val., bal.). També es diu camí de muntanya (Puigcerdà), camí d’animal (Balaguer), camí de tres peus (Vilafr. de B.). Els camins molt estrets s’anomenen camins morralers (Pla de Llobregat, Penedès).
Camí sender: caminet que alguns propietaris fan per anar a les seves propietats (Mall., Men.)
Camí de sagraments: camí que parteix des d’una església i va a una masia o altre lloc habitat, per portar-hi els sagraments (Vendrell). També s’anomena camí de combregar. Quan el camí de sagraments condueix a un cementeri, és anomenat camí de vius i morts (Empordà, Vendrell).
Camí misser o camí misseter: caminet de veïnat per on la gent va a missa (Ripoll, Olot).
Camí de creu: el camí per on s’emporten el cos del qui mor a una masia o casa solitària (St. Celoni).
Camí molinant o dels molinants: camí que condueix d’un poblet o masia a un molí per portar-hi el blat a moldre (or.). També s’anomena camí moliner o camí fariner.
Camí ramader: camí per on els ramats d’ovelles poden passar i aturar-se a pasturar per les voreres (Pirineus). A València s’anomena camí assagador.
Camí de pas: aquell camí molt estret, per on només pot passar una persona a peu, sense bístia.
Camí de combregar: el camí que l’amo té obligació de deixar obert o lliure perquè hi ha passat un combregar (Berga).
Camí de cabres: camí molt mal de transitar (or., occ., bal.). També s’anomena camí de guineu (Aguiló Dicc.).
Camí veïnal: el camí que va de poble a poble, o del poble al camí real o a la carretera (Cat.).
Camí real de perdius: expressió per designar irònicament el camp que s’ha de travessar sense camí ni viarany de cap mena (Tortosa).
Els mots senda, sender i sendera, caminoi o raseret tenen el mateix significat: ‘camí estret per anar-hi a peu’, i si és molt molt estret l’anomenen senderol o senderó.
Tirany significa ‘caminoi estret i rudimentari’.
Viarany o viaró és un ‘corriol, camí estret i de pas difícil’. Al seu torn, corriol és un ‘camí estret, que no dóna pas per a gaire més d’una persona a la vegada’.
Caminal, canaró o carrerany és un ‘camí estret que passa per enmig del camp o entre dos sembrats’.
Finalment, una tresquera és ‘un lloc per on cal trescar’, és a dir, caminar amb energia.

CONTINUEU TRESCANT!



dijous, 1 de març de 2018

La serra d’Espadà des de la Magdalena (1915)

per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg, investigador i escriptor


ESPADÀNIQUES vol agrair novament a l'autor la cessió d'un treball inèdit per a este blog.




Ara que vénen les festes de la Magdalena, volem exhumar i mostrar un text de 1915 que ofereix un quadre de costums de com eren aquells dies de festa per a la gent de Castelló i dels pobles de la rodalia, una rodalia àmplia que arribava a alguns dels pobles més amagats de la serra d’Espadà. Efectivament, l’autor ens descriu com molts pobles baixaven a la Plana, i també el panorama que es veia des de l’ermita de la Magdalena. Entre els elements del paisatge, apareix una visió de lluny de la serra d’Espadà. L’autor és el castellonenc Enric Ribés i Sangüesa (1868-1936), iniciador d’una nissaga lligada a la vida cultural i pública castellonenca, farmacèutic, músic, poeta, orador, dramaturg, polític i promotor cultural.


Nosaltres hem treballat sobre el text original, premiat en els Jocs Florals de Lo Rat Penat de València en 1915 amb el premi que oferia l’Ajuntament de Castelló a «la millor col·lecció de costums de Castelló escrites en valencià del que hui es parla»; fou publicat a Castelló l’any 1916 en la clàssica impremta d’Armengot. De l’any 2000 n’hi ha una edició anotada i estudiada a càrrec de Josep Ripollés, del qual prenem algunes notes sobre el contingut i el valor de l’obra. Segons ell, «Quadros de costums castellonencs és una sèrie d’articles que ens aporten informació sobre la vida social popular, sobre els personatges, molts d’ells prototípics, d’una societat encara rural, de comportaments ancestrals i folklòrics, dels costums i les celebracions religioses i civils del segle passat», molts dels quals són ja inexistents hui en dia a causa dels canvis experimentats per la ciutat de la Plana els darrers cinquanta anys. «El llibre es completa amb la descripció de nombrosos personatges populars i il·lustres, amb un sens fi d’anècdotes i reflexions al voltant de la vida i l’obra d’aquests. Il·lustren el text alguns dibuixos del seu germà Francesc Ribés i fotografies d’alguns d’aquests personatges».



Sobre el seu estil, Ribés mateix el qualifica com de «ploma loca» i «paraula tosca, però franca i noble, que no tartamudeja». Per a Ripollés, la seua prosa «és plena de metàfores, comparacions, locucions i frases fetes, refranys, equívocs, paronomàsies, al costat de referències al món mitològic, químic i farmacèutic, mèdic i zoològic; tot mesclat amb un llenguatge col·loquial local que produeix una barreja explosiva i altament expressiva, un estil singular i propi, impossible d’imitar, com escrigué Carles Llinàs a propòsit de la publicació: “mixto de Hipócrates y Quevedo, de doctor Garrido y Baldoví”». Quasi res!
Així mateix, reproduïm alguns dels dibuixos que apareixen en l’edició original que il·lustren esta narració, realitzats pel seu germà Paco. D’un altre germà, Manuel, inserim un fragment d’un poema premiat a Castelló en 1901 que tracta, curiosament, el mateix tema i es titula «¡A la Magdalena!», amb un esment més velat al panorama que brinden les muntanyes que s’albiren des de l’ermita:

Mirando hacia el Mediodía
se divisa en lontananza
la ciudad de mis amores,
el Castellón de mis ansias,
que eleva entre el caserío
su torre esbelta y gallarda,
como índice gigantesco
que al infinito señala,
y en el último confín
aparecen esfumadas
de los apartados montes
las siluetas violáceas.

Per a l’edició del fragment que presentem a continuació hem introduït alguns canvis només en les grafies, per facilitar la faena als lectors actuals i no quedar-se entrebancats en les grafies prenormatives i en les vacil·lacions o errates d’impremta. Mantenim els castellanismes en tots els casos. La nostra intenció és que els lectors d’ara gaudisquen el text amb el mateix sabor que el va escriure Ribés fa ara un segle. Bon profit!



L’anada a la Madalena
Esta costum... és tan antiga, que a la mare de mon pare dido –el sinyo Miquel de Boira–, li oïa dir que els ribesagüelos del seus tataragüelos ja anaven a la festa, conque... tira-li peixet a la sinyó Mariana, que aixina era el nom d’aquella venerable anciana, que fa 40 anys que dorm en el Garroferal de Mut.
Era la vespra del tercer diumenge de Quaresma de l’any 1876. La campana Maria va tocar a vol quan lo sol refregava sa cara més roja que les roselles que es veuen per damunt de les espigues del blat, o millor dit, mos fea carasses com si fóra el cap d’un borratxo de Velázquez, que s’assomara per detràs de les muntanyes de la Serra d’Espadà.
La campana de l’església de la Sang contestà enseguida, fent-li el duo, a la campana Maria, i tres quarts d’hora més lluny fea el terceret la campaneta de l’ermita de Lledó, que està enclavada enmig les hortes.
(...)



¡A la Madalena!...
¡A la Madalena!...
FilIs d’este poble, des del senyor més ric hasta el més humil llaurador, com el modest menestral i el més atrassat solero, anaven contents i entusiasmats cridant ¡a la Madalena... ¡a la Madalena!...

Allí acudien, també, gent dels pobles de la Plana i de la muntanya, lo mateix de Vall d’Uixó, Vilavella i Nules, que de Borriana, Vila-real i Almassora, com de Llucena del Cid, o d’Aranda, Figueroles, la Foia, Alcora, Costur, Useres, Onda, Ribesalbes, Artana, Betxí, Villamalur, Tales, Artesa, Vinaròs, Benicarló, Peníscola, Alcalà de Xivert, Torreblanca, Orpesa, Benicàssim, Cabanes, la Pobla, Vilafamés, Vall d’Alba, Borriol, Moró, etc. etc., i hasta de més lluny de la xurreria.

¡Donava gust vore la gent per lo carrer d’Enmig, en el saquet del menjar i la boteta del vi penjada a l’esquena i el gaiato en la mà!...

Agüeles, agüelos, dones, hòmens, xiquetes, xiquets, tots a bandades, anaven cap a la Madalena; uns a peu; altres a cavall d’haques, matxos i burros; però, els més acomodats empleaven faetons, galeretes, tartanetes, cotxes-diligències, carrets atartanats, carros en vela i sense vela, en deu o dotze asientos o cadires d’espart, a on estaven com a figues en cofí.
I com alguns carros i cavalleries els portaven adornats en palmes, rams de llorer i de flors, i baladres i murta i mantes bordades en colors i poms de madronyos o alborços d’estam, rojos, verds, grocs, blaus i negres, i les colleres i collerons en llaços llamatius i campanillos i cascavells, donaven a la festa un aspecte fantàstic, poètic, algo... que recordava el salvatgisme marroc.
Les ventes del camí, des de la bateria del Portal de Sant Roc hasta el pas a nivell, com desde el Portal del Toll fins a Sant Roc de Canet, feen el seu negociet entre la gent de copeo.



El panorama
Des de la muntanya de la Madalena es domina un paisatge molt bonico, molt hermós. La Plana, com un paner de flors, caigut del Cel a la Terra, encaixat entre la gran ferradura de muntanyes de la Serra d’Espadà i el mar llatí, ¡el mar d’història i tradició gloriosa!...
A la dreta, el secà, les garroferes, ametlers, vinyes i oliveres; a l’esquerra, les hortes, els blats, cànems, tarongerals, les alqueries; i vora el mar, el quadro, els arrossars, la marjaleria, el Serrallo, el Clot del Menescal, el port en vapors, bergantins, falutxos, barcasses i barquetes veleres; i, en l’arenosa platja, el bosc de pins, la frondosa pinada, el nostre pinar... I, enmig d’este conjunt, ple de vida i de colors harmonitzats per la Naturalesa, està Castelló de la Plana, abraçat al campanar octogonal, com per a que no es canse d’estar dret el vigilant etern i gegantí de nostres terres i de nostres costes.



divendres, 16 de febrer de 2018

Suera i la fàbrica de xocolate

Fa uns anys, explotant les guies comercials de Castelló d’abans de la guerra, ens va sobtar l’existència en 1921 d’una fàbrica de xocolate en un poble de la nostra serra d’Espadà, Suera. Calia confirmar-ho, i l’estiu de 2011 sotmetíem a interrogatori a uns bons amics aprofitant la pujada estival a Suera Alta, on fan porrat i baixen a sopar a la generosa font de Castro.

Efectivament, quan tornàvem de nit em van indicar on es trobava la fabriqueta del tio Juan Alonso, familiar d’un dels excursionistes. Els ulls se’ns van posar com plats, vam passar per la porta i els vam demanar si conservaven materials de l’obradoret. Quedàvem així: el familiar preguntava a la resta de la família i ens telefonaríem. No hi hagué sort: els hereus no solen guardar els trastos... :-(


Obrador de Juan Alonso, a Suera


L’existència de fàbriques de xocolate no era una novetat, però sí en un poblet tan menut com Suera. Aquell mateix any (1921) n’hi havia a Castelló, Alcalà de Xivert, Sogorb, Vinaròs, Vila-real o Vilafranca. Per a l’any següent en figuren altres a Onda (Bautista Ramos Colom), la Vall d’Uixó (Faustino Falcó), Borriana, Benicarló, Albocàsser, Morella i Cinctorres.

Guia comercial de 1921, amb una de les pàgines de Suera



Anunci de 1922


A partir de la segona meitat del segle XIX s’esdevé un auge generalitzat de la fabricació i el consum de xocolate. L’abaratiment del cacau per la millora dels transports marítims i la mecanització d’algunes fases de la producció permetia obtindre un producte final a preus més assequibles. La fabricació del xocolate era una activitat familiar que es realitzava a la vivenda, en alguna dependència adaptada com a obradors.





El procés de preparació passa per diferents fases. La primera és l’obtenció de la pasta de cacau. Amb la torradora es torra l’ametla del cacau, acció que ajuda a potenciar totes les qualitats aromàtiques i de sabor de la matèria primera. Tot seguit l’ametla del cacau es descorfa amb la descorfadora i és mòlta amb un molí de moles de pedra per a obtindre la pasta de cacau amb una textura suau. La fase següent és el premsat, mitjançant el qual se separen els dos components bàsics de la pasta de cacau: la mantega i el licor de cacau. I finalment, per a obtindre el xocolate, es barreja en diferents proporcions mantega i licor, a la qual s’afegeix sucre en pols i diversos aromes, com ara la vainilla. Esta pasta se sotmet a un procés de conxatge amb una màquina anomenada conxa, que consisteix a remoure el xocolate amb la finalitat d’obtindre una emulsió perfecta. Una vegada obtinguda la mescla, s’emmotla la pasta en calent i es desemmotla quan es gela dins la cambra frigorífica. El procés finalitza amb l’embolicament del bollet o de la pastilla; depenent de la qualitat del producte s’embolicava amb un paper parafinat i damunt es col·locava l’embolcall amb la marca del fabricant, o només amb l’últim. En principi, el paper d’alumini es destinava solament a xocolates de més qualitat, però amb el pas del temps va substituir el de parafina.







Fotos de màquines, atifells i productes procedents del Museu del Xocolate de Sueca (Chocolates Comes): https://chocolatescomes.com/museo/





dimarts, 26 de desembre de 2017

El músic i excursionista Eduard López-Chavarri pels castells de l'Espadà (1903)

per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg, investigador i escriptor


ESPADÀNIQUES vol agrair novament a l'autor la cessió d'un treball inèdit per a este blog.


  



Trobar, gaudir i compartir les impressions dels viatgers que en qualsevol època han visitat els pobles de la serra d'Espadà és un plaer íntim que ens agrada experimentar. En este cas parlem del compositor, escriptor i teòric musical Eduard López-Chavarri (València 1871-1970), que en una col·laboració publicada en el diari Las Provincias el 1903 feia una crònica de dos dies estivals passats en ruta per diversos pobles de la nostra serra (Alfondeguilla, Chóvar, Eslida, Aín i Artana).

Firmada amb el pseudònim Eduardus, esta bella crònica amb un cert aire romàntic no escatima elogis ni tampoc crítiques a l'estat dels pobles, a la manera de viure i a alguns hàbits que devien sorprendre un home de ciutat i cultivat. Per exemple, que les ruïnes dels castells foren reaprofitades per a fer bancals... La ironia aguaita ací i allà. No és estrany això que diem, tal com ens confirma la lectura de la reedició de Proses de viatge, amb un estudi introductori magnífic de Francesc Pérez Moragon (IAM, 1983).

Era setembre, quan els nostres pobles collien garrofes i anous. L'acompanyava l'advocat, polític conservador i escriptor valencià Francisco García de Cáceres Ansaldo (1865-1922), que devia sentir atracció per les fortaleses i escenaris del passat morisc i va ser el promotor de l'excursió. El recorregut, amb parada a Eslida per fer nit, és també gastronòmic en algun punt (oli, orelletes, figues seques...) i ens parla de l'aigua, de l'urbanisme, de l'estat dels camins quan hi havia encara poques carreteres, dels aprofitaments forestals i dels conreus més habituals. La crònica finalitza amb la fascinació sentida pel castell de Castro, una de les fortaleses de la serra més visitades i que causa sempre una profunda impressió en l'ànima. Gaudiu-la!







Veraniegas

Recuerdos de los moriscos.– En las sierras.– Los castillos de la Sierra de Espadán.– Las fuentes.– La vuelta a casa

De las montañas de la Marina de Alicante, pasé al corazón de la sierra de Espadán. Si altos y escarpados eran aquellos sitios, más escarpados y altos son éstos.
Mi buen amigo García de Cáceres quería ver los vestigios de los antiguos pueblos moriscos que por aquí hubiera, sobre todo, en la parte por él no recorrida del Benhalili. En estos lugares fue donde bravamente se defendieron los moriscos contra las últimas persecuciones que hicieron contra ellos los cristianos.
Recordaba mi amigo la carta que la ciudad de Valencia dirigiera al rey D. Carlos I para que le ayudase en la guerra contra dichos moriscos, pues a pesar de los años que transcurrían y del dinero que se gastaba, aquélla no tenía fin.
El deseo de ver el teatro de tales hechos, tan interesantes desde el punto de vista social e histórico, nos movió a emprender la excursión; cedí a la invitación amistosa, y a la Sierra de Espadán nos fuimos.
Confusión extraña de valles y barrancadas; los montes se acumulan unos sobre otros, y forman los desfiladeros a manera de inmensas calles tortuosas. A la entrada de cada una de las encrucijadas de montes, se ve todavía el castillejo levantado por los moriscos para guardar y defender el paso de estos refugios, ya de por sí retirados y poco accesibles.



Por todas partes asaltan los recuerdos de aquella población morisca que habitó y pobló estas sierras. Los mismos moradores actuales parecen ser todavía Hamets y Muleys, y es bien cierto que a la caras de nariz aguileña y ojos negros, a las costumbres de inexorable individualismo, a la vida de aislamiento, que por aquí se notan, cuadran muy bien los nombres de las aldeas perdidas entre profundas gargantas: Alfondeguilla, Eslida, Ahín, Benhalili, etc.
Nada tan pintoresco como estos castillos que aún levantan sus ruinas en lo alto de los montes. Cierto que a veces el desencanto es grande: cuando se lleva arriba inventando materialmente el camino, cuando se está frente a frente con las solitarias piedras, se encuentran las viñas y algarrobos creciendo entre los muros, los cuales sirven para proporcionar las piedras con que el labrador construye los márgenes: aquello que quisieron dejar en pie los soldados de Carlos I, lo han concluido de derribar los cultivadores. Resulta extraño ver plantaciones en sitios tan extraviados, lejos de toda habitación humana.
La impresión de soledad que producen estas altas montañas parece aumentarse al recordar lo pobladas que estuvieron en otro tiempo. Sierras cubiertas de vegetación, feraces, en donde se obtiene el aceite más puro de España, no habían de ser desconocidas de los pueblos agricultores que en la Península existieron. ¡Qué desastre y qué soledad con la expulsión de los moriscos! Donde antes se levantaban cinco o seis pueblos, hoy no queda más que algún arco de conducción de aguas, algún resto de cisterna: nada más. Y cuesta gran trabajo creer (a no constar por documentos indubitables) que allí levantaban sus paredes las poblaciones moriscas.



Actualmente, ni comunicarse pueden entre sí los pocos pueblos que hay. Para salvar leguas y leguas andando entre gargantas profundas y subiendo a collados altísimos, no hay más caminos que los barrancos y surcos formados por las aguas en las laderas. ¡Pereza y miseria de las gentes!
En cambio, el viaje resulta pintoresco y la inesperada aparición de un castillo o del lejano pueblo, resulta de un efecto doblemente encantador.
Alfondeguilla, nuestro punto de partida, es último vestigio de una agrupación de tres pueblos moros: el actual, Castro y Beniçabdón. Gran cosecha de higos secos; montañas cubiertas, en grandes extensiones, por alcornoques mucho más útiles a la patria que los de carne y hueso usados en la capital. En Alfondeguilla se da el caso extraordinario de comer naranjas frescas y muy dulces a la mitad del mes de setiembre.
De Alfondeguilla pasamos a Chóvar, rincón apartado, en donde algunos animosos ciudadanos quisieron fundar la república hace pocos años. No pasaron de Segorbe. Chóvar es villa de progreso: entierros civiles, matrimonios civiles y guerras civiles... dentro de casa. Cura poco ocupado. El día que llegamos iban a celebrase toros en la plaza: a ellos no asistían más que los amigos del alcalde de turno. El castillo está totalmente arruinado.
Dos horas y media de marcha necesítanse para llegar a Eslida, pueblo pintoresco, con casas que suben atropellándose hasta el castillo, calvario en zig-zag, blanqueado, como de nieve. Nos ofrecen amable hospitalidad Rafael Sorribes (Sisto) y su esposa. Esta última tiene manos de plata para hacer orelletes con aceite de la sierra y miel olorosa de romero, cosechada aquí. Lector, si la suerte te depara llegar a Eslida, haz que te presenten orelletes a estilo del país.



De Eslida a Ahín no hay más camino que el barranco. Ahín es la aldea más morisca que puede verse. Calles estrechas y empinadas, arcos en las puertas; hay un horno, cuyo interior, con sus grandes arcos apuntados y sus piedras grises, recuerda el Almudín de Valencia.
A media hora de marcha está la montaña en cuya cumbre se levanta el castillo de Benhalili, nombre de uno de los poblados moros desaparecidos. Todavía se ven los murallones en pie y la arruinada torre del homenaje, cilíndrica, contra lo usual en estas construcciones. La atalaya que cerca se levanta es airosa. Cuando llegamos a la cumbre, nos quedamos algo desconcertados, porque hasta el interior de la cisterna está plantado de viña. ¿Quién tendrá humor de ir hasta allí a recoger la uva?
Al pie del monte que sostiene el castillo nace un gran manantial de agua fresca y cristalina, verdadera riqueza, que no puede utilizarse más que mal y por poca gente. ¡Pensar que en Valencia no sirve el agua ni para lavarse, y que aquí fuentes riquísimas sólo sirven para mover molinos!
Deshacemos el camino hasta Eslida, y parecemos los personajes de los cuentos de niños: «anda que andarás». En el camino encontramos la fuente de San José (a la que dedican fiestas en Eslida) y nos proporciona la voluptuosa sensación que sólo los caminantes pueden disfrutar.
Luego, a la ermita de Santa Cristina, rodeada de grandes cipreses, y en donde hay un nacimiento de aguas original. Figuraos un pequeño teatro romano, con su frontis, sus gradas, y en vez de orquesta un abundante manantial de agua fresca y purísima; paredes, gradas, muros, ermita, todo está blanqueado, y el conjunto es una impresión de frescura y alegría que no se olvida.



Si algún excursionista lee estas líneas y quiere visitar el ermitorio en cuestión (como se ve, han de reunirse bastantes casualidades), tenga en cuenta que el colono o ermitaño, que allí vive con su familia, puede disponer todo lo necesario para comer bien; pero no se fíe el caminante de un fementido ventorrillo que hay allí cerca, en donde, además de un señor de muy mal genio que vive solo con un arca de Noé, gatos y perros a docenas, y verderones, y mirlos, y conejos y gallinas... ¡qué sé yo!, se encontrará con que para hacer una tortilla y longanizas fritas, le preguntarán si éstas se mezclan con la tortilla; y, amén de otros accidentes por el estilo y de comerse un guisote inverosímil, tendrá que pagar ganas y todo.



El ventorrillo a què fa referència Eduardus...


De Santa Cristina a Artana sigue el barranco ensanchándose. El castillo de Artana tiene en pie más trozos que los otros, pero no se ha librado de la invasión del cultivo; aquí son algarrobos.
Nuevamente hay que ir a perderse entre angostos valles para subir un alto collado después; la vista se despide de los valles de Artana, y al ocultarse el castillo de este pueblo aparece la fortificación de Castro, una de las más hermosamente situadas, y cuya silueta aún se levanta amenazando al que ose invadir el desfiladero. Esta fortaleza es antiquísima: su nombre romano, así como algunos indicios que por aquí se encuentran, permiten suponer su primitiva construcción. Es acaso la más inaccesible, y fue el último refugio de los moriscos rebeldes. Cuenta la tradición que, cercados por las tropas imperiales, los sitiados se dieron la muerte y se despeñaron por la altísima cortadura.


Descendimos por nuevas vertientes al lecho de otros barrancos; nuevas aguas apagan la sed, y al fin, después de dos días de incesante marcha, rendidos por tantas distancias y alturas salvadas, llegamos al caer la tarde al punto de partida.
Con nosotros entran en la aldea los que vuelven del trabajo: hombres sepultados bajo un enorme montón de leña; diríase que es maleza que anda sola; y otros, hombres y niños y mujeres, vuelven de batir los algarrobos y los nogales. Sobre las moles tranquilas de la montaña, que parecen descansar siempre, se destaca el humo azul del hogar que llama amorosamente al fatigado caminante.
Voces alegres, ojos que hablan y bocas que sonríen: estamos en casa.

Eduardus (Eduard López-Chávarri Marco)

Las Provincias, 23 de setembre de 1903


dilluns, 27 de novembre de 2017

La indústria de l’espart a la serra d’Espadà

per Josep Herrero Cabanyes
Investigador. Membre d'Artanapèdia



ESPADÀNIQUES vol agrair a Josep Herrero el gran treball d'investigació, recuperació i dignificació que realitza des de fa molts anys a Artana. Amb tota l'estima i admiració.








El segle passat no fou una època d’abundància per als pobles de la serra d’Espadà i la Plana. Temps políticament plagat de constitucions de curta durada, socialment obsessionat en reformes agràries que no s’acomplien i militarment qualificat com una època de pronunciaments i guerres civils. Aquestes circumstàncies un tant desoladores no podien oferir en contrapartida una alternativa econòmica favorable. Ben al contrari fou, com la majoria d’èpoques pretèrites, un temps de penúria i a voltes fam per a les classes populars.
Artana, poble de la serra d’Espadà, no fou una excepció. Durant una gran part del segle XIX compta amb una població de més de 2.500 habitants, amb una mitjana de 78 habitants per km2, quan la mitjana espanyola era de 37 hab./ km2). Donarem més importància a l’economia d’aquesta població si tenim en compte que l’agricultura era predominantment de secà i hi havia grans àrees del terme amb bosc i garriga, amb tan sols una explotació de pastura extensiva, aprofitament de llenya i carbó en aquestes àrees.
Per a mantenir-se la població existent en relació als seus recursos naturals i en fase d’expansió demogràfica, es necessitaven noves fonts de riquesa. La població, regida per l’instint de conservació i la intel·ligència, els trobà principalment en l’extensió de la propietat a altres termes, en l’augment dels regadius, l’emigració definitiva i temporera i el treball de l’espart.


Fent espartí a Eslida, cap als anys 40


Els sariers i l’espartí
Aquests artesans de l’espart eren unes vint famílies que en temporada de primavera i estiu eixien del poble amb el seu mul carregat d’espart i es dirigien a diversos llocs principalment del País Valencià, Aragó o Catalunya, on muntaven els seus improvisats magatzems, elaboraven les peces i venien majorment previ encàrrec.
Fins a l’acabament del segle XIX, la llata i els seus derivats constituïen quasi la totalitat de la indústria artesana de l’espart. Esporàdicament es feien espartins (esportins) per al consum local i poca cosa més. Fou en els darrers anys de segle XIX quan el treball de la llata evolucionà per a transformar-se en la indústria de l’espart. El pas es realitzà progressivament. Al principi es venen els dos productes, però en pocs anys l’espartí té una preponderància respecte de la llata. L’obertura de mercats és deguda a dues causes ben diferents: la qualitat de l’espartí local i el perfeccionament de la premsa.
Ara és al poble on es confecciona tota la mercaderia amb un treball a destall realitzat a domicili i amb matèria prima, prèviament pesada per evitar els fraus, a càrrec de l’empresa. La labor serà de les dones, i ocasionalment –si faltava jornal al camp– també dels homes.
Es gastaven 100 vagons de 6.000 kg, que sumen un total de 600.000 kg d’espart. El preu entre compra i transport sumava 137.500 pessetes, i el de confecció ascendia a 229.166 pts.
Fins a l’any 1912 continua l’expansió, augmenta el nombre de comerciants fins a 14 i les treballadores disfruten d’un modest però acceptable nivell de subsistència. A poc a poc, però, el mercat s’estabilitza, sorgeix una dura competència entre els empresaris del poble que a més de fer front als espartiners d’altres indrets, fan la guerra entre ells. En canvi, a escala local sembla hi ha un acord de no apujar els preus de confecció com a forma de pal·liar les seues dificultats comercials.
Aquesta falta de rendibilitat en la confecció que patien les treballadores es produiria des de l’any 1912, precedida i acompanyada per unes circumstàncies econòmiques generals altament desfavorables. L’any 1904 es manifesta un conflicte social en reclamar els traballadors agrícoles locals el mateix jornal que a Borriana. Els llauradors no hi accedeixen per considerar les terres de secà menys rendibles i acorden com a mesura de pressió no donar cap jornal. La gelada de 1905 anorrea les collites i, conseqüentment, el conflicte. Des del març de 1906 es viu una sequera que tindrà una durada de més d’onze anys, concretament fins als temporals de novembre i desembre de l’any 1917. La Primera Gran Guerra (1914-1918) arruïna l’economia tarongera i hi ha treballadors que es veuen obligats a emigrar a França, on fa falta mà d’obra per estar la població ocupada en la defensa del país. L’estiu de l’any 1918 venia al poble la cucaratxa; al poble van morir centenars de persones, moltes d’elles pares i mares de família amb nens menuts.
L’any 1915, les espartineres que es veuen forçades a viure del seu treball havien de fer una jornada de 15 o 16 hores. Algunes col·locaven el pa sobre els genolls per no deixar la feina mentre menjaven. En canvi, als ulls de les obreres semblava que els espartiners creixien econòmicament.
Després de moltes protestes infructuoses i considerant que la situació desesperada hi persistia, en el mateix any 1915 es crea entre les espartineres una junta de defensa que molt prompte agruparà 725 sòcies. Els comerciants, temorosos de la unió, intentaren desfer-la per diferents mitjans, però no ho aconseguiren.



La vaga
 Tres mesos antes de la huelga
als patrons els varen dir:
«s’ha apujat el comestible;
que s’apuge l’espartí».

Aquesta cobleta de l’època ens pot il·lustrar sobre els motius més que qualsevol llarga explicació. El probable pacte dels empresaris per a no apujar els preus de confecció –motivat, suposem, per la dura competència entre ells i altres indústries foranes– implicava dues conseqüències ben diferents: en l’àmbit local, l’escàs guany de les treballadores, i en l’àmbit de mercat una crisi general de les indústries del ram d’altres llocs per la impossibilitat de competir amb un producte de més qualitat i un preu molt competitiu.
Finalment, esgotades totes les possibilitats d’acord, les treballadores es posen en vaga, promoguda i portada endavant per la Societat Obrera Espartinera. Les espartineres demanaven una pujada de 3 perres (15 cèntims) per espartí de 75 cm, mentre que les empreses –naturalment, unides per fer front a la demanda– tan sols estaven disposades a apujar 2 perres.
L’atur es mantingué des dels primers dies de juliol fins al 16 del mateix mes. Durant aquests dies, la junta de defensa feia diverses reunions amb participació massiva de les obreres, s’establiren piquets de vaga a l’eixida del poble, concretament a l’hospital (edifici desaparegut situat en el lloc que ocupa ara la gasolinera) i a les portes dels comerciants durant les 24 hores del dia.
Hem escoltat anècdotes interessants que ens poden ajudar a comprendre una mica més aquells fets. El piquet de l’hospital, a deshora en la nit, va interceptar un carro amb la càrrega coberta per mantes; les dones, tot pensant que portaven espartins, el feren parar violentament esgrimint algun que altre punxó, corbella, falçonets d’esquilar espartins embalats i sal per a tirar-la als ulls dels animals. Els carreters, que eren d’una família anomenada els Roldans, tan sols intentaven fer broma i van demanar clemència. Tot seguit van descobrir la càrrega de garrofes que anaven a vendre a la Plana.
En una altra ocasió el fet fou més greu: era un diumenge cap a les onze, hora de missa major; quatre dones tragueren espart de casa d’un comerciant del carrer de l’Assagador. Molt prompte, les integrants del piquet de guàrdia i altres que hi acudiren en sentir l’avalot intentaren amb tots els mitjans impedir l’acció. El sergent i la parella de la Guàrdia Civil, que eren veïns, també hi arribaren i donaren llenya a tort i a dret. El resultat fou una jove de 16 anys amb el braç trencat i altres dones amb ferides de poca consideració, però malgrat això van seguir les esquirols fins a cremar-los l’espart. També durant aquests dies explotà una bomba a la porta d’un comerciant, afortunadament sense conseqüències, i després les dues parts en litigi s’acusaven mútuament de l’acció.

El Pueblo (23-7-1920)


A mitjan juliol de l’any 1916 aparegué Don Antonio Masa Pineda, propietari d’una important indústria espartinera a Ojós, localitat murciana pròxima a Cieza. La crisi del mercat provocada pels industrials d’Artana de segur que també afectava greument el seu negoci, i ell, amb seny comercial i probablement informat del que hi ocorria, venia a salvar la seua indústria.
En aquest llastimós panorama, l’activitat espartinera era vital. Per això l’aparició de D. Antonio Masa, el Senyoret, va ser providencial. Ell estudià l’assumpte de l’espart al marge dels esdeveniments i una vegada aclarits els seus dubtes es posà en contacte amb les treballadores i hi arribà a un acord. Accedeix a pujar 3 perres per espartí de 75, i elles n’havien de fer 3.000 dotzenes. Al cap d’un temps hi torna, quan les espartineres havien superat considerablement el destall convingut i ja dubtaven que hi tornara.
Ràpidament es féu una reunió general del sindicat, davant del qual D. Antonio es negava a complir la promesa. Les dones començaren a protestar, però ell s’imposà fent-les callar i resolgué la qüestió amb una nota d’humor: «Yo no les doy tres perras; quiero subirles cinco». L’alegria fou molt gran per aquell augment de sorpresa que ni tan sols havien somiat, i des d’aquell moment tot el poble treballà per a ell. D’aquesta intel·ligent manera, el Senyoret salvava la seua empresa d’Ojós, en creava una altra a Artana de considerables dimensions amb un producte de qualitat i dignificava el salari de les espartineres.
Després de la pujada, els preus quedaven així:
Espartins de 80 cm: 0,50 pessetes/unitat
Espartins de 75 cm: 0,45 pessetes/unitat
Espartins d’a sou: 0,20 pessetes/unitat

L’empresa del Sr. Masa
El Sr. Masa començà a treballar-hi l’agost de 1916; l’any següent, a més de quedar-se els seus magatzems plens de material elaborat, va comercialitzar 7.000 dotzenes. El 1918 l’activitat va ser màxima, i hagué de desestimar per manca de capacitat productiva un encàrrec de 12.000 dotzenes (equivalents a uns 12.000 quintars de Múrcia, uns 396.000 kg). Aquest desajust entre l’oferta i la demanda impulsa a ampliar la indústria als pobles veïns d’Eslida, Tales, la Vilavella i Betxí. En canvi, no arribà a Nules per l’oposició d’Artana, motivada per la por que el centre fabril passara allí per la facilitat de les comunicacions.
Els empresaris locals, totalment desbancats del negoci, intentaren al principi dissuadir D. Antonio per diversos mitjans, i en no aconseguir-ho a Artana estengueren els seus comerços a Eslida, Xova, Fondeguilla, Nules, Alcalà de Xivert i fins i tot a la localitat d’Hellín, a Albacete. També acolliren treballadores locals que no treballaven per a D. Antonio o que es deslligaven d’ell, fet prou freqüent perquè aquest era molt exigent en la qualitat del treball.
Malgrat l’èxit inicial, el Sr. Masa molt prompte deixà la indústria en mans d’encarregats fins a desentendre-se’n allà per l’any 1920. Això ens fa sospitar que el seu objectiu principal era apujar els preus a Artana per tal de fer més competitiva la seua empresa d’Ojós. Després d’aquesta etapa, són les obreres qui comercialitzen el seu producte per mitjà del sindicat, però molt prompte fracassen i passa l’empresa a mans des senyors Franch, Meneu i Ibáñez de Betxí. La seua gestió no és encertada i acaba també en fracàs.





La tornada dels empresaris locals
Joaquín Pitarch Vedrí, espartiner de tota la vida, compra el comerç dels senyors Franch, Meneu i Ibáñez i constitueix la indústria més gran de la vila. També els altres espartiners tornen a treballar al poble i durant aquest període es labora constantment sense cap conflicte. Els mercats s’estenen: passem dels primers del Maestrat, del Montsià i del Baix Ebre a tota la part nord-oriental de la península (Catalunya, Aragó, Navarra i Logronyo). Expandir-se al sud era més problemàtic perquè la competència venia en un primer moment de Múrcia i després també de Jaén. La producció mitjana es podria xifrar en unes 30.000 dotzenes anuals, equivalents a 1.300.000 kg d’espart, si bé fluctuava prou en relació a la producció olivarera.
L’adveniment de la República no modificà la conjuntura favorable de la indústria, però sí la Guerra Civil de 1936. Van tancar moltes empreses. El temps que durà el conflicte fou desfavorable per a la nostra indústria, com ho era per a quasi totes les activitats, per desenvolupar-se amb una gran inseguretat política, econòmica, social i comercial.


Publicitat de 1925


La indústria de la postguerra
La postguerra va ser una etapa extremadament difícil: persones, principalment joves, mortes o desaparegudes; altres joves fent un servei militar d’una durada considerable, homes empresonats, etc. Als factors de caràcter humà cal afegir els econòmics i socials. Camps erms i nul·la activitat tarongera a causa de la II Guerra Mundial, manca de treball, control i repressió, pobresa i fam generalitzada de la qual solament es lliuren alguns agricultors acomodats...
A causa de la desorganització econòmica i laboral, de la manca de transport i del mal estat de les zones olivareres, no és possible reiniciar el treball fins a l’any 1944. Més tard, el règim econòmic autàrquic revalora l’oli i, en conseqüència, la indústria espartinera viu un bon moment. El preu de confecció també puja moderadament: l’any 1945 es paga l’espartí de 75 a 2 pessetes/unitat, però l’optimisme dura poc: a principi de l’any 1946 es frena la conjuntura favorable a causa d’una terrible gelada que acaba o debilita moltes comarques olivareres.
L’any 1951 s’uneixen les vuit empreses locals i constitueixen La Industria Capachera Artanense (ICA). El principal motiu d’aquesta unió és obtenir la matèria primera necessària, ja que la falta d’espart era un gran problema pel gran consum que en feia la indústria dels sacs (recordem que en l’època de l’autarquia no es podia importar jute). D’aquesta manera es va resoldre, en part, el problema.
En aquest període, la gelada del 56 i la progressiva transformació de terres d’olivar en zones fruiteres (és el cas de moltes comarques lleidatanes) fan perdre a l’ICA nombrosos clients tradicionals. Llavors, l’empresa busca nous mercats a Castella i Andalusia i entra en forta competència amb les indústries espartineres del sud. Algunes d’elles tenien preus més competitius perquè no pagaven la Seguretat Social de les obreres. Davant d’aquest problema de competitivitat, s’aposta per la mecanització com a única alternativa per tal de garantir la continuïtat de l’empresa.



La mecanització
Un primer intent es portà a terme l’any 1962 amb la compra a Arganda (Madrid) d’una màquina de segona mà. Era un plagi d’una altra de Marsella utilitzada a l’empresa Les Fills de Louis le Roc. L’any 1963 s’instal·len noves màquines importades d’Itàlia; són de teler circular i utilitzen fibres sintètiques de niló, polietilé i prolipropilé. Tal com anava mecanitzant-se l’activitat, hi havia una reducció de personal: es passà de 280 a 32 treballadores, amb la indemnització reglamentària per a les aturades i una assegurança d’atur durant 18 mesos.
Malgrat els intents d’alçar l’empresa, la crisi arrossegada durant anys ara és major i sense possibilitats de solució, però l’activitat continua durant els anys 70 fins a l’any 1981, quan pot considerar-se extingida.

Patent de màquina de 1942



Conclusions
Va ser molt positiu per a Artana, i també per als pobles veïns, haver tingut durant quasi cent anys una indústria que mantenia nombrosos llocs de treball, els beneficis de la Seguretat Social i els subsidis de jubilació. En contrapartida, va ser una llàstima –quan es veia clarament que l’espartí no tenia futur– no haver aprofitat els empresaris l’organització industrial, la mà d’obra disponible, el potencial econòmic i l’experiència acumulada per a continuar l’activitat en algun altre sector de més futur. Si això s’haguera previst, s’hauria evitat el drama de l’emigració.
De fet, quan va acabar la indústria quedaren moltes famílies desemparades, principalment aquelles de la classe treballadora amb filles, que no tingué altre remei que emigrar majoritàriament a pobles veïns on podien ocupar-se en sectors com la indústria del calcer a la Vall d’Uixó o a la del taulell d’Onda.

Va ser una època de penúria econòmica i patiment per a qui marxava, com també per als qui s’hi quedaven. Es prescindia així de familiars, amics i veïns que, sense cap dubte, aportaven molts valors a la nostra societat local. Un d’aquests valors perduts va ser l’equilibri entre dones i homes joves: en marxar tantes joves, va haver-hi un desequilibri a favor d’aquests. Aquesta circumstància va comportar, entre molts altres inconvenients, la dificultat de trobar-hi parella, amb un inusual nombre de solters, una baixada de la natalitat i, com a conseqüència, un descens de la població.

Ecosaber espadànic, ara només visible en alguna fira local