Què és Espadàniques?

dilluns, 24 d’agost de 2020

Entrevista a Luis Gispert, autor de 'Caminando por la Sierra Espadán' (1980)

Era un deure moral i espadànic dedicar un apunt a Luis Gispert Macián, autor de la primera guia sobre la nostra serra, quan arriba al 40 aniversari de la publicació. Caminando por la Sierra Espadán ha estat a casa "des de sempre", era com una presència obligada, un llibre d'aquells que quan estàs avorrit agafes amb estima i revises què diu del teu poble, o del poble del costat. Les fotos ja són relíquies d'aquells pobles dels anys 70 i 80 en blanc i negre, d'aspecte senzill, amb ànima.

Luis Gispert és pioner en moltes coses a casa nostra, emulador arrelat d'aquell històric Emili Beüt que ha continuat passejant i escrivint a parts iguals.



diumenge, 23 d’agost de 2020

I si arrepleguem?

per Laura Agea
Twitter: @Laura__eco

ESPADÀNIQUES agraeix a l'autora la redacció d'este text per al nostre/vostre blog. Les editores del blog considerem MOLT IMPORTANT el contingut d'este article: la pressió extraordinària que ha patit la serra d'Espadà este estiu a causa de la COVID-19 i l'arribada temporal de visitants ha fet créixer el volum de residus en la natura i han aflorat comportaments poc cívics. Hi ha coses que cal dir, encara...


Avís de l'autora: L’article que estàs a punt de llegir, encara que centrat a la serra d’Espadà, és aplicable a qualsevol lloc on et trobes. De fet, el recomanen encaridament.


T’has adonat de la quantitat de fem que hi ha a la serra d’Espadà? No parlem dels nuclis urbans (que també); parlem de les zones de muntanya. Vages on vages hi ha plàstics, papers, vidres trencats, burilles, llandes i tota mena d’artefactes que no esperaries trobar entre les sureres. Segurament no quede ni un metre del parc natural que no tinga fem. Encara en el cim més alt i inaccessible, on fa anys que no hi ha posat el peu ningú, t’assegurem que hi haurà fem. Potser no tan visible, però n’hi haurà.



 

D’acord, anem a fer una suposició sobre qualsevol persona. Pots ser tu, pot ser qualsevol..., però utilitzarem la segona persona (no és res personal!!). Partim del punt que no llances mai res (i així ho esperem). És possible que quan passeges per la serra sigues més o menys conscient de la quantitat de fem que hi ha. T’assegurem que no cal fer cap esforç per veure’l i esperem que a partir d’ara en sigues més conscient. Suposem que sí que el veus. I suposem també que, com a mi, et crema la sang. Perquè sí, no és cap novetat. Sempre hi ha hagut inconscients que ho han fet, però ara, amb tota la informació que hi ha, fins i tot a la televisió, i amb la situació de crisi climàtica i ecològica en què ens ho juguem tot, començant per la nostra pròpia supervivència, encara és menys comprensible. Perquè, a més, no va a menys. Tot el contrari. Com déiem, suposem que el veus i et crema la sang. T’indigna però penses: “Això no ho he llançat jo, no és el meu fem, no és el meu problema i jo no arreplegue el fem d’uns altres”.

dilluns, 17 d’agost de 2020

Estiu a la serra

per Lucía Álvarez Alfonso

Professora de Filosofia de la Plana Baixa

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autora la redacció d'este treball original per al blog. Ací tens ta casa, Lucía!


En aquest estiu atípic a causa de la pandèmia mundial del coronavirus, els viatges han disminuït. Des de fa un parell de dècades, sembla que és una mostra d’estatus social mostrar com de lluny pots pagar-te unes vacances. Enguany està sent excepcional en molts aspectes, però es podria dir que açò també serveix d’oportunitat per a (re)conéixer i apreciar l’entorn natural més immediat. Són escassos els racons dels rius Millars, Veo o Villahermosa on no hi ha ningú gaudint de la frescor i suavitat de les seues aigües. Cada dia d’aquest estiu especial hi ha banyistes de totes les edats en tots els pobles que conformen la privilegiada serra castellonenca i voltants, fet que contrasta amb les seues ermes tardors i més que ensopits hiverns.



Fanzara

 

dilluns, 20 de juliol de 2020

«Els Huit d’Artana»: 100 anys de la Declaració del Puntal

per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg i investigador

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball original per al blog, elaborat per a commemorar el centenari dels Aplecs de Betxí que organitzava l'artanenc Vicent Tomàs i Martí.


L’artanenc Vicent Tomàs i Martí (1898-1924) s’havia iniciat en el valencianisme des d’Artana als 16 anys, quan era batxiller i pròxim estudiant de Medicina. En pocs anys, del 1918 al 1923, va desplegar una activitat tan intensa a l’Horta de València, a la Plana i al Maestrat que el fet de pensar com un jove estudiant podia mamprendre tants fronts em fa ballar el cap: la publicació de centenars d’articles en periòdics, mítings i aplecs, la creació de revistes per a la causa valencianista i anticaciquil, excursions arqueològiques, l’escriptura de novel·les i contes, el dibuix..., i encara alguns rastrejos de cultura tradicional al seu poble de la serra d’Espadà. Hem parlat d’ell ací en diverses ocasions sobre la seua vida i obra. Gràcies de nou a l’Equip Espadàniques per brindar-nos espai i temps per a este treball acabat de coure, realitzat per a commemorar els 100 anys de l’inici dels Aplecs de la Muntanyeta de San Antoni de Betxí, planificats i organitzats per ell.

L’avinentesa que ens torna a portar hui el seu nom i la seua història és un fet desconegut fins ara: la convocatòria a Artana d’un acte solemne, romàntic si voleu, en petit comitè, però carregat de significat: una reunió al Puntal d’Artana, a 693 metres d’altitud, unes setmanes abans del I Aplec de Betxí. Era una vesprada calorosa del 22 de juliol de 1920, en plena canícula, ara fa 100 anys, la vespra del romiatge a l'ermita de Santa Cristina, festa grossa del poble.


Vicent Tomàs, fotografiat a sa casa


La labor dels “Solitaris”

Vicent Tomàs i Martí era fill d’un comerciant dels productes derivats de l’espart, sobretot els esportins per a les premses d’oli, una indústria que va definir en el passat el modus vivendi d’este poble de la Plana Baixa i d’altres de la rodalia de la serra d’Espadà. Estudià Medicina a Barcelona i a València, ciutats que van marcar la seua trajectòria de pensament i d’acció valencianista. Des de ben jove entrà en contacte amb el catalanisme a Barcelona i connectà amb les organitzacions Joventut Valencianista (1915...), Agrupació Nacionalista Escolar (1918...) i la Unió Valencianista Regional d’Ignasi Villalonga, i començà a col·laborar assíduament en la premsa catalana i en altres portaveus dels ideals valencianistes com la castellonenca Veu de la Plana, La Correspondencia de Valencia i Pàtria Nova.

divendres, 22 de maig de 2020

Cicloturismo en Espadán. Una oportunidad para conocer el territorio

per Jesús Monleón
Indagador i gerent d'Hardacho

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball original per al blog.




En los últimos años, la proliferación de agencias y empresas especializadas en cicloturismo no son más que la constatación de un aumento en el interés por un tipo de turismo sostenible y accesible, con unos estándares de calidad equiparables al mejor paquete vacacional del mercado. Ningún segmento turístico queda fuera de esta modalidad, desde familias con niños/as pequeños, jubilados/as o incluso turismo adaptado.

Durante la última década se ha impuesto un modelo de recorrido caracterizado por perfiles suaves, itinerarios segregados como las vías verdes y una concentración temporal en los meses de abril a junio, septiembre y noviembre, añadiendo pues un claro factor desestacionalizador al producto.

La posibilidad de ampliar con nuevos itinerarios de perfiles más agresivos siempre ha contado con las limitaciones de los potenciales clientes, especialmente si se quiere trabajar con grupos medianos, una limitación que con la introducción de la bicicleta eléctrica ha quedado superada. 

La sierras de la Calderona y Espadán han sido siempre referentes en el ciclismo deportivo, especialmente en el de carretera, dadas las lógicas limitaciones al tránsito con BTT dentro de zonas que cuentan con protección medioambiental. Ambas han sido desde hace años escenarios de etapas de grandes eventos como la Volta a la Comunitat Valenciana o la propia Vuelta a España. Ambas son, igualmente, zonas de recorrido preferente para miles de ciclistas aficionados de las áreas metropolitanas de Valencia y Castellón, al encontrarse en medio de las mismas, siendo frecuente además la presencia de profesionales que las utilizan fuera de temporada como espacios de entrenamiento. 

La Sierra de Espadán y su entorno ofrecen una ventaja competitiva frente a la Calderona, al disponer de una malla de carreteras de montaña más densa, lo cual permite establecer un mayor número de itinerarios y combinaciones de circuitos estando jalonados la mayoría de ellos de pequeñas poblaciones con los servicios básicos para el ciclista (bar, restaurantes, farmacias, tiendas...). 

dijous, 26 de març de 2020

Històries naturals: la paraula ‘rodeno’

per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg i investigador

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball original per al blog.





Un dels mots espadànics per antonomàsia és aquell que designa els gresos rojos que tant abunden en estes latituds, però també en altres de veïnes com l’Aragó o Conca. Científicament s’anomenen Buntsandstein (de Bunten Sandstein), terme alemany utilitzat per primera vegada en 1834 pel geòleg Friedrich August von Alberti per a referir-se a les roques arenoses roges sobre les quals es trobaven les calcàries de les fàcies Muschelkalk i les margues Keuper, els tres estrats que configuren el Triàsic (251-201 milions d’anys). Literalment, el seu llibre es titulava Monogràfic sobre les arenoses tintades, les calcàries amb closques i les argiles trencadisses, pels fòssils que contenien, i que va estudiar a Alemanya i a l’Europa nord-occidental.



Tornem a la paraula rodeno, que forma part de molts topònims locals i la trobem documentada a partir del 1750 per a referir-se al mineral esmentat i al Pinus pinaster (pi marítim, pi resiner). La seua entrada en els diccionaris va tardar una miqueta més: tot i ser emprada per alguns geòlegs i pels parlants valencians, aragonesos i de Conca, la veu va suscitar una discussió en 1874 entre el pamplonés Justo Egozcue y Cía i el geòleg, metge, paleontòleg i antidarwinista Juan Vilanova y Piera (València, 1821-Madrid, 1893) en la sessió de la Sociedad Española de Historia Natural del 5 d’agost de 1874. En aquella sessió es presentaven diverses consultes sobre com anomenar científicament en castellà diversos fenòmens i objectes naturals (glaciar, tormo, rodeno).

dilluns, 24 de febrer de 2020

Los ecosaberes en la protección de la Sierra de Espadán

per María Carrascosa i Alba Victoria Felipe
Graduades en Ciències Ambientals

ESPADÀNIQUES vol agrair a les autores la cessió d'este treball de síntesi sobre un TFC que van elaborar per a la Universitat Politècnica cde València-Escola Politècnica Superior de Gandia, dirigit pels professors Paloma Herrera i Rubén Ballestar en 2012. El podeu consultar íntegre ACÍ.







Hoy en día, el término rural tiene un significado distinto al de hace unos años. En el pasado, el mundo rural era un sistema social único que se interrelacionaba con la agricultura, que era el medio de subsistencia del mismo, y también del medio urbano. Sin embargo, actualmente las poblaciones rurales están sufriendo un declive importante de la población debido a una serie de causas, y están siendo partícipes de un cambio en su entramado y en su relación con la agricultura: ésta ha perdido su papel como eje económico y social de las áreas rurales.

dimecres, 12 de febrer de 2020

Fervor religiós al Baix Espadà: confraries, germandats i festes de l'Església a través de l'informe del comte d'Aranda (1770)

per Ismael-Pascual Chiva i Molina
Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ipasc_CM i @caminsnatura

ESPADÀNIQUES vol agrair de nou a l'autor la cessió d'este treball, publicat originalment en el seu magnífic blog. Visiteu-lo!



Aquesta setmana us presentem un article sobre les celebracions religioses que organitzaven cap a l'any 1770 els pobles del Baix Espadà, territori definit per l'Emili Beüt al seu mapa de les Comarques naturals del Regne de València (1934) i que engloba la Vall d'Uixò, Onda, Ribesalbes, Artesa, Tales, Suera, Benitandús, Veo, l'Alcúdia de Veo, Aín, Eslida, Artana i Alfondeguilla.

Fou en aquell temps quan en Pedro Pablo Abarca de Bolea-Ximénez de Urrea y Ponts de Mendoza, comte d'Aranda i president del Consell de Castella, va ordenar efectuar un informe sobre l'estat de les confraries, germandats i congregacions de tota Espanya. Amb més o menys fortuna, amb més o menys errors ortogràfics i amb alguna valencianada amollada per allà, els secretaris dels ajuntaments espadànics deixaren per escrit i donaren fe davant de José Sanjust, governador de Peníscola, i de Juan García de Ávila, alcalde major de la vila de Castelló, respectivament, de les associacions religioses dels seus pobles i de les festes que aquestes i les corporacions locals muntaven en honor de Jesucrist, de les Marededeus i dels sants.

Tots els pobles del Baix Espadà, a excepció de Benitandús, declararen fer celebracions religioses i, endemés, tots ells coincidiren en tindre una festa o una confraria dedicada a la Mare de Déu del Roser, culte molt popular al Regne de València, però també a Catalunya, a les Illes Balears i arreu del món cristià a partir del segle XVI, com a conseqüència de la derrota turca a la batalla de Lepant el 1571.

Per altra banda és a destacar com algunes de les festes que es descriuen encara se celebren hui dia, com és el cas, per exemple, de les dedicades a santa Anna a Artesa, a sant Marcel a Veo, o a sant Bertomeu a Alfondeguilla. D'altres, però, han desaparegut, com ara la celebració de sant Pere Màrtir a Onda, mentre que algunes van aparèixer temps després. És el cas de la també ondera Congregació dels Dolors, la qual va ser fundada l'any 1788, tot i que abans ja es feia algun tipus de festa en honor a aquesta advocació mariana. Tanmateix, no apareix reflectida al text que ens ocupa, cosa que podria indicar que va ser iniciada després del 1770.

Així diu el text seleccionat de l'informe:

dimecres, 29 de gener de 2020

Una aproximació al patrimoni històric, econòmic i cultural de l’activitat ramadera a la serra d’Espadà: el cas d’Aín (i II)

per Josep Lluís Blázquez Mendoza
Exalumne de la Segona Escola de Pastors i Ramaderia Extensiva de la Generalitat Valenciana

Dibuixos: Teresa Ribes


ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball original per al nostre blog. A més, agraïm i felicitem la il·lustradora, Teresa Ribes. En esta segona entrega publiquem la part relacionada amb el patrimoni ramader material d'Aín (vies, corrals...) i unes propostes de l'autor. Trobareu la primera part ací.




Corral de Villamalur. Teresa Ribes



El patrimoni ramader d’Aín

Les terres i camins d’herbatges
Les vies pecuàries, a banda del trasllat estacional de les raberes, també proporcionaven una part de la base alimentària del bestiar, per tant, també el seu traçat estava condicionat pel seu caràcter d’«àrea allargada de pastura», així com de proveïdor d’aigua i punts de descans. Pel que fa a l’alimentació animal, a la gran part de les vies pecuàries locals, la vegetació predominat seran les diferents gramínies, com el fenàs, però també hi trobarem una important presència d’arbustos i arbres com el coscoll (carrasca), formant un paisatge de garriga actualment encara visible i ben aprofitat pel porc senglar. Tot i que la dieta principal i necessària de l’ovella són els farratges, aquest petit remugant és capaç d’assimilar alimentàriament fins a un poc més 30 % de pastura aconseguida d’arbustos i arbres i els seus fruits. Pel que fa a aquests darrers, la presència de la bellota serà un dels principals, un complement altament nutritiu a la base alimentària adés explicada. De manera semblant, no serà difícil trobar zones de pastura anomenades «dehesas de encinas», «mallada de carrasques» o «carrasques d’assestar» en les diferents zones ramaderes del litoral mediterrani. A la serra d’Espadà també trobarem «sureres d’assestar» com, per exemple, al bosc de la Mosquera, on ja en època medieval existia una redona ramadera vedada. Precisament, això és el que significa la denominació mosquera, un espai més o menys tancat de descans, de protecció del sol i de bona d’alimentació. Altres redones en trobarem a Aín, Veo o Aiòder.



Mapa 1. Mapa de les vies pecuàries d’Aín de la classificació oficial del 1973



Les vies pecuàries d’Aín
Com ja hem assenyalat, a banda de permetre el moviment ramader, els assagadors són també un proveïment alimentari necessari per al bestiar. A partir d’ara, indicarem i localitzarem mínimament les diferents vies pecuàries locals intentant relacionar-les amb les diverses infraestructures associades, així com també amb les zones de pasturatge de ribera i de muntanya tradicional, degut al fet que la ramaderia extensiva en necessita grans extensions d’aquestes.

A Aín, els únics camins ramaders classificats oficialment són assagadors, és a dir, tenen un ample mínim de 20,89 metres. En total en són sis. Quatre d’ells tenen partida o final als corrals del poble i són els assagadors del Barranc d’Aín, el del Barranc de l’Oret, el del Coll de l’Alcúdia i el del Tossal. Els altres dos són connexions entre assagadors veïns. Aquests darrers són l’assagador de la Cremada de Torques i el del Coll de Veo.

L’assagador del Barranc d’Aín inicia el seu recorregut des dels corrals buscant el camí de l’Arenal, continuant riu avall fins a coincidir un tram amb el camí d’Eslida, penetra en el terme d’aquesta localitat pels paratges de la Costereta a l’esquerra i la Penya Miró a la dreta. Ara l’assagador tampoc canviarà de denominació, i dins del terme d’Eslida continuarà pel riu (rambla) passant prop del Molí Xurro i, finalment, arribarà a la població per a enllaçar amb l’assagador del Barranc de l’Oret.

Precisament, el segon assagador local que tractem ara també pren aquesta darrera denominació. Així, l’assagador del Barranc de l’Oret d’Aín comença al sud del poble, passa a l’esquerra del Calvari, entra al barranc, passa junt al Molí de Baix, deixa a l’esquerra el Palomar, s’enfila amunt, deixa el barranc buscant el camí de Xova, deixa a la dreta el Bovalar, travessa la Múria i, pel coll de Barres, entre la solana de l’Oret i els Noguerals, entra al terme d’Eslida i, amb la mateixa denominació, ribereja el barranc de l’Oret des de l’Aljub al nucli urbà, on continua per la rambla, entra al terme d’Artana vorejant l’ermita de Santa Cristina, ara amb el nom d’assagador de la Rambla d’Artana.

Assenyalarem algunes característiques comunes dels assagadors del Barranc d’Aín i del Barranc de l’Oret en les dues poblacions. Primerament, l’escassetat d’infraestructures associades com ara llindars o aprovisionament d’aigua. Respecte dels primers, en fa de límits els barrancs. Respecte de les necessitats d’aigua, aquestes eren cobertes de sobra amb les aigües en superfície existents des del brollador fins al terme d’Eslida. Només en les parts de més altitud per on passa l’assagador del Barranc de l’Oret, el coll de Barres, hi trobarem aljubs, així com també molt a prop les restes del corral denominat el Corralet. En definitiva, ambdós assagadors discorren envoltant les parts baixes del pic Batalla, assegurant-se l’alimentació per la diversitat vegetativa proporcionada pels barrancs i fonts amb aigües en superfície abundants. En fem una simplificació en la Figura 1, anomenat-la «zona de pastura de ribera rodènica». D’altra banda, l’assagador del Barranc de l’Oret també permetia connectar els ramats amb els corrals i zona de pastura del Bovalar d’Aín.


Figura 1. Àrea de pasturatge amb camins ramaders que discorren per barrancs rodènics



Passem ara als altres dos grans assagadors locals, també amb les seues característiques comunes, com són el pastoreig de muntanya en terreny principalment calcari.

L’assagador del Tossal comença als corrals, pel camí de l’Arenal deixa el barranc, creua la carretera i entra en el camí del Pouet, fregant la font de la Basseta. A partir d’ací hi ha coincidència amb l’actual sender local SLV-29. L’assagador continua entre el barranquet i els bancals cultivats. En aquest tram fins a arribar al Pouet es veuen d’una manera clara els dos llindars de pedra en sec de l’assagador, a més d’unes corralisses i un caseta refugi. Superat el Pouet, el sender local, a l’altura del coll existent per les runes del corral de Sorribes, gira a l’esquerra buscant la pista del coll de Veo, mentre que l’assagador continua recte en perpendicular al camí de Mallol buscant les zones de pasturatge del paratge del Tossal, ja amb coincidència amb els assagadors locals de l’Alcúdia i d’Eslida. Per la ratlla de terme entre aquests pobles passa per davall d’Esbobet en direcció a la partida de Cocons d’Eslida, ara amb el nom d’assagador de la Rossa (possiblement, castellanització de Roza). Aquests darrers trams també connecten amb la xarxa de camins ramaders ubicats al voltant de la partida de l’Ullastre. Com, per exemple, els que parteixen des de l’abeurador de la font de l’Ullastre, com l’assagador del Camí de l’Ullastre i la colada (carrerada) del corral d’Escrig, aquesta darrera discorrent pel mateix barranc, per a deixar el seu curs i buscar ara el barranc de Xautena pel paratge de Ferreries, on trobem un altre pou.

A més, alguns trams del seu recorregut coincideixen amb els límits jurisdiccionals dels tres pobles, compartint l’ample de l’assagador en la classificació oficial. Pel que fa aquesta darrera qüestió, en aquest cas el traçat dels assagadors tenen una funció extraramadera, com és la clarificació de mollons i ratlles de terme.

Precisament, aquests camins ramaders són comentats per Teresa Casquel en la ruta proposada «La Sierra de Eslida. Vereda del Tossal y de las Rozas» dins el seu llibre Caminos de trashumancia I, editat el 2006 pel desaparegut Centre Excursionista de València. Pel que fa al del Tossal, Casquel indica que també és conegut localment com a assagador de les Bassetes, per la gran quantitat d’aquestes existents en un terreny ara bàsicament calcari, qüestió comuna en altres camins ramaders de la serra, com la continuació d’aquest assagador fins a la partida de Cocons d’Eslida. La mateixa autora, en el segon volum, proposa una altra ruta recreativa a partir dels assagadors interessants entre l’Alcúdia de Veo i Suera, proposada amb el nom «Por caminos moriscos. El azagador del Castillo».


Mapa 2. Mapa de les vies pecuàries d’Eslida de la classificació oficial del 1959



Segons la classificació oficial d’aquestes vies pecuàries, totes discorren per muntanya en la major part dels trams. Precisament, en la descripció oficial de l’assagador del Tossal s’indica que la seua amplària mínima és de 20,89 metres, encara que en les zones altes l’amplada és superior. Ara les raberes anaven obrint-se pels tossalets amables i els frescos barranquets. Aquesta és una altra zona de pasturatge de muntanya per nosaltres proposada en la Figura 2, una mena de teranyina de camins amb epicentre a la partida de l’Ullastre.


Figura 2. Àrea de pasturatge amb la xarxa de camins ramaders al voltant de l’Ullastre



De manera semblant, l’assagador del Coll de l’Alcúdia ix al nord dels corrals, a l’inici de l’actual pista del coll de Veo, i trenca a l’esquerra entre els dos llindars més o menys visibles. A pocs metres es creua amb l’antic camí de Veo i l’actual GR-36. A partir d’ara s’enfila en recte uns dos cents metres entre clars llindars fins que aquests desapareixen davall del tossal de la Campana. Amb parets altes i roques, l’assagador creuarà el sender local SLV-29, continuarà buscant el paratge de Torques, creuant l’antic camí del mateix nom, per sota del pic de la Campana (antenes), salvant-lo per la dreta per a coincidir un tram amb la pista de pujada a les antenes, passant prop de la creu de l’oficial combatent mort per a buscar la ratlla de terme de l’Alcúdia de Veo, creua en perpendicular l’actual tallafoc elèctric i baixa fins al barranc dels Morts, ara amb l’amplada oficial compartida pels dos termes municipals, i, finalment, pel Colmenar entra al terme veí ja amb la denominació de l’azagador del Castillo.

Explicarem les diverses infraestructures associades a partir d’ací, quan aquest assagador del Castillo entra al terme d’Aín, deixant arrere el Colmenar, el corral de l’Obrero i el molló separador del terme. En aquesta zona l’assagador creua el camí de l’Alcúdia i l’actual GR-333, però l’assagador s’enfila al capdamunt per la ratlla dels termes i en perpendicular a l’actual tallafoc elèctric. Precisament, en aquest darrer punt ens trobem una malladeta redona amb les parets més o menys ben definides encara i el que semblen sistemes d’aprovisionament d’aigua de pluja i una entrada estreta que sembla un comptador d’animals. Però abans d’arribar fins ací, a la partida de la Foia de Moró, a l’assagador li ix a la dreta un antic pas ramader no classificat com a via pecuària però amb domini d’ús públic segons el Cadastre, i que enfilarà avall fins a buscar el barranc del Picaio ja a prop de la població. A pocs metres de l’assagador, i tocant el pas ramader, ens trobem un xicotet corral associat amb teulada, arcada i corralissa exterior; continuant avall, el pas ramader travessarà la pista que puja a les antenes, un poc després passarà per una altra malladeta redona en relatiu bon estat i que servia per a poder concentrar provisionalment el ramat, protegir les zones cultivades properes i amalladar fem; ara el pas ramader vorejarà el tallafoc elèctric al costat del qual hi ha una caseta o paridora i, passant just a la vora de la cova de l’Onder, baixarà a trobar-se amb el barranc del Picaio. Pel que fa aquest pas ramader, entenem que no es va classificar oficialment com a assagador per poc ús per part de la ramaderia local o transhumant. A més, com veurem, aquest tipus de connexions abunden entre les aigües del riu Veo i les d’Aín, l’espai de pastura entre el dos termes, com veurem enseguida.


Mapa 3. Mapa de les vies pecuàries de l’Alcúdia de Veo de la classificació oficial del 1985


Continuant novament amb l’assagador del Coll de l’Alcúdia a Aín, després del tallafoc elèctric aquest deixarà de coincidir amb la ratlla del terme veí i anirà a buscar el camí de Torques i la pista de pujada a les antenes, amb el qual coincidirà un quants metres, així com amb l’actual sender SLV-29. Arribats fins ací, els llindars no estan actualment molt clars i considerem que els ramats ja anaven més o menys en pastura oberta.

A partir d’ací, i vorejant pel nord-oest del pic de la Campana ens trobem un altre assagador classificat, el de la Cremada de Torques. Aquest arranca des de l’assagador del Coll de l’Alcúdia, al nord de l’Alt de Torques en direcció nord-oest, creua el camí de Torques, passa junt a un altre corral i entra al terme de l’Alcúdia vorejant el reguer del Barrami fins a creuar el riu i fregar el cementeri de Veo, ara amb el nom d’assagador de la Cova dels Trons.

En la intersecció dels dos assagadors, a més, ens trobarem tota una sèrie de construccions de pedra en sec que entenem estaven associades a l’activitat ramadera: casetes, paridores, corralisses, passos, aljubs, etc., i que van ser reutilitzades com a lloc de comandament de l’exèrcit franquista. Així fins al paratge de les Naves, on l’assagador del Coll de l’Alcúdia trencarà a la dreta encerclant el pic de la Campana i s’enfila al recte fins a l’inici de la pista del Coll de Veo, ja amb els llindars definits com hem vist.

Tornant a l’assagador del Coll de l’Alcúdia, des d’aquest partirà el darrer assagador classificat, a l’altura de les Naves i direcció nord-est, l’anomenat assagador del Coll de Veo. Aquest continuarà per la cresta de la muntanya fins a trobar-se en perpendicular amb el camí de Veo (GR-36) a la zona del coll de Veo. Ara el camí ramader entra al terme de l’Alcúdia canviant la denominació per l’assagador de Benitandús, continuant per les parts altes fins al corral de la Basseta, i des d’aquest pas fins a Tales. Però, tornant al coll de Veo i a uns 150 metres de l’inici del l’assagador de Benitandús, ens trobem la partida de les Malladetes amb una impressionant redona de pedra en sec. Aquesta mallada també compta amb alguns corrals annexos i sistemes de retenció d’aigua de pluja. De manera semblant, venint del camí de Veo a Aín i abans d’arribar al coll de Veo, es desviarà a la dreta un altre pas ramader no classificat amb referència cadastral que, enfilant amunt i al recte a prop de l’Ullal, entrarà al terme d’Aín a tocar  l’assagador del Coll de Veo.

En definitiva, com hem vist, tota una sèrie d’infraestructures ramaderes d’alt ús, una mena d’espina pasturable entre dos aigües com observem en la Figura 3 per nosaltres proposada.


Figura 3. Àrea de pasturatge intens entre les aigües de Veo i Aín



Finalment, farem referència a un altre camí ramader local. Es tracta de l’assagador no classificat que ix dels corrals, creua el riu buscant l’actual pista de l’Ombria, coincidint un tram amb el camí del Palomar, l’actual SLV-28, tot allargant-se fins al barranc del Batalla.

Convé assenyalar que la majoria d’aquests camins ramaders ja existien en l’època medieval. En un mapa publicat pels Butzer i Mateu es poden observar els traçats principals de les vies pecuàries antigues, amb una clara coincidència en gran part de la xarxa de camins ramaders ací indicats a partir de la classificació oficial de 1973: els assagadors del Coll de l’Alcúdia, el de la Cremada de Torques, el del Collado de Veo, el de Benitandús i el del Tossal i la Rossa. En definitiva, un territori clarament configurat per l’activitat ramadera extensiva durant segles. Relacionada aquesta amb la resta de l’activitat agrícola com a «model de sostenibilitat» o «ecologia humana sistèmica» pels autors més amunt esmentats.


Els corrals del poble i el bovalar
Segons els investigadors històrics, es fa difícil ubicar les diferents construccions ramaderes existents abans de l’expulsió dels moriscos. A més, pot ser que algunes de les diferents alqueries morisques es reutilitzaren amb adaptacions per a donar-los un ús exclusiu ramader. Entenem que els corrals islàmics es trobaven al poble i a les parts baixes dels barrancs, a banda del corral particular annexionat a la vivenda morisca. Pel que fa als altres corrals ubicats en zones més altes on no hi havia colonització mudèjar o morisca, potser siguen posteriors i estaven estretament units a l’expansió agrícola de cultius de secà de finals del segle XVIII fins a la meitat del segle XIX.



Corral del Bovalar d'Aín. Teresa Ribes


Pel que fa als corrals existents a tocar de la població, trobem una catorzena d’edificacions. Actualment, es troben la majoria en estat ruïnós, mentre que altres acullen nous usos com ara la producció de vi (El Celler de la Ibola) o per a tasques agrícoles. Aquests corrals són els darrers que van fer servir els pastors transhumants a finals del segle XX. A principis de la pròxima centúria desaparegueren les granges cunicultores allà ubicades.

Ara, assenyalarem els corrals del Bovalar ja fora de la població. Primerament, farem referència  als existents vora el barranc de la Caritat, a tocar dels corrents d’aigua. Així, passant el brollador, a la dreta en direcció al barranc de l’Horteta trobem el corral del Bovalar amb 84 metres de construcció en relativament mal estat si ho comparem amb el «retrat» que en va fer Gimeno Barón en un dels seus olis del 1971. Continuant pista amunt, trobem un altre corral en la bifurcació d’aquesta i la pista del camí de la Mina, totalment colonitzat per la vegetació. Aquest vial acaba a l’inici del barranc del Joncaret, on trobem un altre corral, ara descobert.



Corral del Joncaret

Seguidament, assenyalarem els altres corrals del Bovalar que, a diferència dels anteriors, estan ubicats en collades o molt a prop d’elles, comptant amb importants construccions dedicades a l’aprovisionament d’aigua de pluja. D’altra banda, al voltant de la majoria d’aquest corrals trobarem alguns bancals amb cultius de secà clarament relacionats amb aquests.

D’entre aquests darrers, destaquen el Corralet, corral compartit pels termes d’Aín i Eslida, molt a prop del coll de Barres i el coll de Xova, dalt dels Noguerals, a un extrem de la serra del Bovalar. De manera semblant, trobarem un altre corral a l’altura del castell, també en un xicotet coll separador entre les aigües de la Caritat i el barranc que baixa d’Ivola. En aquesta zona, el Tossal Gros o l’Ereta, a més, trobarem diverses edificacions ramaderes, casetes, corralisses, paridores, etc. Convé destacar el corral de l’Horteta, amb tot un sistema complex d’aprovisionament d’aigua que fa sospitar un ús també humà i no només ramader o agrícola.

Menció a part mereixen els corrals de la Rossa, ubicats en una illa de terreny calcari entre el castell i el coll d’Ivola, a prop de l’avenc de la Rossa i la carretera d’Almedíjar. A prop dels corrals existeix un aljub i, al voltant de les edificacions, diferents construccions per a arreplegar aigua, així com diversos bancals cultivats. Els dos corrals presenten diferents orientacions i tècniques constructives.


Corral de la Rossa


Finalment, superat el coll d’Ivola, a tocar de la pista del mateix nom, trobarem els corrals de Baix i de Dalt, amb les seues zones de cultiu annexes d’oliveres, ametlers i vinya, de manera semblant als altres corrals que rodejaran el pic Espadà per aquesta part: el corrals de les Esparteres, d’Orenga, del Jinquero, els d’Agua Negra, etc. D’altra banda, a prop dels corrals de Baix i de Dalt trobarem la font d’Ivola i, un poc més amunt, l’aljub del Tio Carreguí. També relativament prop d’aquests corrals però ja al terme d’Almedíjar trobem  la partida de los Majadales, a l’inici del barranc d’Almanzor.


Consideracions finals i propostes
Finalment, farem un resum ràpid del patrimoni ramader aïnenc. Pel que fa als corrals, en podem trobar ben bé una quarantena, cadascú en diferents estats de conservació: els quinze del poble, un nombre similar al Bovalar, entre el coll de Barres i el d’Ivola, i uns deu entre a la foia de Moró, Torques, Naves i coll de Veo. Un nombre semblant en trobarem d’edificacions menors: corralisses, redones, refugis, paridores, etc., així com sistemes d’arreplegada d’aigua d’escorrentia difícil de determinar en quantitat. Pel que fa a les vies pecuàries, n’hi ha sis classificades amb una llargària total de 8.000 metres i una superfície aproximada de 15 hectàrees. A part, altres tres camins ramaders no classificats pròxims a la població.

Després d’aquesta simple aproximació al patrimoni ramader d’Aín i de la serra, ens atrevirem a fer algunes consideracions, tot assenyalant algunes de les possibles actuacions futures en tot el territori espadànic, un espai ara amb dèficits i mancances ramaderes però que també ofereix un ventall de noves oportunitats:

–És del tot impossible reproduir actualment una activitat de ramaderia extensiva amb la utilització dels camins ramaders actuals, almenys en les zones altes de pastura. Però no resultaria gens difícil tornar a reutilitzar alguns camins ramaders a tocar de la població ja que encara es conserven alguns dels llindars més o menys clars. Aquesta es podria dur a terme fàcilment amb una intervenció mínima en les edificacions de pedra en sec existents, alhora que amb una actuació silvopastoral adequada en el terreny. D’altra banda, la mateixa Llei de vies pecuàries valenciana permet que aquestes deixen d’estar classificades com a tals i, fins i tot, permet de proposar-ne la classificació de noves. De tal manera que amb la llei a la mà es podrien tornar a classificar noves vies pecuàries segons les possibles noves necessitats actuals.

La ramaderia extensiva i la pastura de sotabosc està sent considerada com una acció
estratègica dintre de les mesures agroambientals en el marc dels programes de desenvolupament rural a Europa. Tímidament, la mateixa administració autonòmica intenta promocionar-la també als Parcs Naturals. També existeixen eficaces col·laboracions entre les Diputacions provincials i els productors pecuaris, amb bons exemples a Andalusia i Castelló. Fins i tot, algun ajuntament disposa del seu propi ramat, com és el cas del Rebaño Municipal del Boalo, al Parc Natural de la Sierra de Madrid, amb cabres autòctones del Guadarrama. Per la banda de les iniciatives empresarials, hi ha exemples propers d’una pràctica de ramaderia extensiva renovada, amb una viabilitat i vitalitat assegurada que també guanya rellevància pel seu caràcter i la seua funció bàsica i estratègica en la preservació del paisatge i del medi (Alcublas, Olocau).

Finalment, pel que fa als camins ramaders, com a mínim les administracions responsables haurien de considerar les seues funcions ambientals en el marc del planejament de l’acció territorial i de desenvolupament rural. A partir de la multifuncionalitat que presenten, també s’hauria de promocionar el seu bon ús i el manteniment correcte.

–Pel que fa a les edificacions ramaderes, proposem una actuació d’urgència. Actualment, l’estat d’abandonament i la colonització forestal estan fent-les malbé de manera accelerada. El cas és que la gran part de les edificacions estan totalment enrunades o amenaçades per l’actuació destructiva de la vegetació sobre murs, arcs, teulades, aljubs, etc.

D’altra banda, també s’hauria d’aprofitar per fer un gran inventari de totes aquestes construccions tal com el que s’ha fet als corrals de la Rambla d’Eslida o com el publicat a Fanzara pel seu cronista local, José María Guarque Porcar. El feliçment jubilat professor no es deixa un pedregam humanitzat sense explicar. A més, des del 2018, l’art de la pedra en sec ha estat inclòs dins de la llista representativa de Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO. Pel que fa a les possibles actuacions en les edificacions, hi ha experiències com els camps de treball voluntari internacionals del PN de Sot de Chera, així com diverses escoles taller o tallers ocupacionals relacionats també amb l’aprenentatge d’aquesta tècnica constructiva. A partir d’una mínima intervenció, no seria gens difícil la creació d’uns altres itineraris didàctics o divulgatius. Una tasca també útil per a completar les actuals descripcions dels senders locals i rutes recreatives, amb les indicacions necessàries sobre el patrimoni ramader, una informació escassa, generalment. En definitiva, la ramaderia a la serra d’Espadà és la gran oblidada, mentre, pel mateix motiu, presenta noves oportunitats en la seua divulgació.

En conclusió, animem a promoure i divulgar accions adreçades a trobar models de desenvolupament que entenguen la ruralitat com un espai d’activitat econòmica dinàmica i diversificada, amb la creació d’unes infraestructures i d’uns serveis suficients i de qualitat que preserven el territori i les seues riqueses naturals i culturals.




Carrers i cases d'Aín. Teresa Ribes