Què és Espadàniques?

dilluns, 4 de setembre de 2017

Dels fils de la serra d'Espadà: de Barcelona al mas dels Frares d'Aiòder

per Ismael-Pascual Chiva i Molina
Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ipasc_CM i @caminsnatura

ESPADÀNIQUES vol agrair de nou a l'autor la cessió d'este treball inèdit per al nostre/vostre blog.

  



Vivim al món de la immediatesa, interconnectats mitjançant tota classe de dispositius. El telèfon mòbil s’ha convertit en una extensió del nostre cos. La informació flueix ràpidament, com mai hauríem pogut imaginar ara fa només 20 anys. Ahir és un passat remot; el present és líquid, en termes baumanians; el futur és un sospir que, de seguida, esdevé passat.

Habitem un temps efímer en què els ordinadors i les consoles dels 90 formen part de la prehistòria, el BETAMAX i els cassetes dels 80 són poc més que uns desconeguts, i només alguns recorden quan TVE emetia en blanc i negre i la televisió es veia als teleclubs.

Als nascuts en aquest món tecnològic, en aquest temps d’aigua corrent, electricitat a casa i aigua calenta a la dutxa els resultarà difícil d’imaginar com els seus avantpassats podien sobreviure amb ciris, amb l’aigua de la font i el foc de la llar. Els semblarà estrany pensar en unes persones que en escoltar la paraula ‘ratolí’ l’associaven a un animal, que no sabien res d’Internet i que el viatge més llarg de sa vida havia estat el del servei militar.

Però, certament, aquella època va existir. La gent s’asseia a la vora del foc durant les llargues nits d’hivern, durant els dies de pluja o en acabant de dinar, i parlava. Sí, parlaven i narraven històries que només raïen al seu cap, que els havien contat els pares, i als pares els pares dels seus pares, en una imparable cadena de transmissió intergeneracional. Imparable fins que l’arribada de la tecnologia, els mitjans de comunicació i la vida moderna va proporcionar al jovent noves maneres d’entretindre’s. Els jóvens deixaren d’escoltar els seus majors i moltes d’aquelles contalles s’esvaïren irremeiablement en l’oblit.

És setembre. L’estiu s’acaba, però la calor es resisteix a marxar. L’asfalt de la ciutat abrasa els vianants. Pel centre se sent la cridòria dels turistes, barrejada amb la sorollada festiva que ompli la Ciutat Vella de Barcelona per la Mercè. Aquest marc pareix poc propici per trobar petjades de la serra d’Espadà.

Per això, a Via Laietana, davallem per unes escales i accedim al metro de Jaume I, direcció Trinitat Nova. Unes poques parades i fem cap a l’estació de Girona. Estem a l’Eixample. Al carrer de València, junt al Mercat de la Concepció, ens espera en Joan. Va nàixer a Barcelona i allà hi ha viscut sempre. Tanmateix, quan era un infant, passà llargues temporades al territori espadànic. I d’això en fa ja 70 anys. Ell habità aquella remota època de les xarrades a la llar, de les feines en família al camp i de les muntanyes abancalades, netes i cuidades. Tot i el temps que ha transcorregut, recorda vivament les nits al mas dels Frares, a la masà, com l’anomena ell.



El mas dels Frares s’alça, isolat, a l’extrem sud de la Mola, enlairat un centenar de metres per dalt del coll d’Aiòder, entre el terme d’aquesta localitat i el de Fanzara. Aquestes són terres de frontera. Ací acaba el País Valencià valencianoparlant i comença el castellanoparlant. Ací acaba l’Espadà i comença el Millars. En aquest sentit, com afirmà en l’Onomasticon Cataloniae l’eminent lingüista Joan Coromines en parlar d’Espadilla, és aquest poble, situat al nord-oest del mas dels Frares, on està l’äspat’âi-Lah o “gran espadat” que és la penya Saganta, on finalitza definitivament la nostra serra i el Millars estricte ja remunta cap a terres aragoneses.

La dels Frares és una masia amb molta història, o prehistòria millor. Diuen que allà hi habitaven dotze eremites, que allò fou un convent. En qualsevol cas, les notícies més antigues de l’indret que hem aconseguit daten de les acaballes del segle XIX, quan el mas fou comprat pel matrimoni de masovers format per Francisco Escrig Moliner i Antònia Domènech Segura, originaris d’alguna de les moltes pagesies que poblen el país comprès entre Atzeneta, Xodos i Llucena, entre el Maestrat i l’Alcalatén.

En Joan encara conegué a Antònia. La recorda gitada al llit d’una habitació del mas el dia en què, mentre ell entrava a la cuina, un llamp travessà la paret, enrampà lleument la dona i s’estavellà al barandat metàl·lic de les escales que conduïen al pis superior. El menut, que havia anat a buscar unes espardenyes que s’eixugaven junt a la llar, se’n va salvar de miracle.



Dels quatre fills que va parir Antònia, tres es feren adults. I va ser dels seus llavis d’on isqueren les contarelles que en Joan escoltava. És fàcil d’imaginar la impressió que li degué causar a un xiquet de la ciutat oir aquells hòmens, de mans desgastades i pell cremada pel sol, narrar les seues vivències, les llegendes de la contrada, les històries dels avantpassats, reunits al voltant del foc, en una casa al mig del no-res, negra nit a fora, ombres allargades a dins.

Açò era i no era una nit al mas dels Frares, temps abans de la Guerra Civil. Podria ser que, com a molt enrere, fóra l’any 1925. Fins a la masia havien pujat uns caçadors d’Aiòder, hòmens avesats a la muntanya que coneixien pam a pam aquells terrenys. No tenien por. Si calia dormir al ras, hi dormien. Si calia recórrer grans distàncies a les fosques, les recorrien.

Eren just al llindar de la porta de la casa, mentre xarraven de Déu sap quines coses amb els germans Higinio i Nelo, dos dels fills de Francisco i d’Antònia. De sobte, algú d’ells girà el cap cap a un cobert que hi havia a l’exterior de l’edifici. La porta estava mig oberta i, d’entre l’obscuritat, li semblà distingir una ombra que els espiava des de dintre. No fou l’únic que va veure aquella ombra. Altres hòmens també asseguraren haver vist una silueta allà dins.



A pesar de ser-ne uns quants, cap dels aplegats volgué entrar a l’interior del cobert. Colpejaren la porta amb els seus gaiatos, però no obtingueren resposta. Aquell fet donà per acabada la reunió. Els masovers pegaren cap a dins del mas, mentre que els caçadors mamprengueren el camí cap al poble.

Higinio i Nelo tancaren la porta amb pany i forrellat. Tanmateix, pensant-s’ho millor, no podien deixar que, si algú hi era a fora, passara la nit sense aixopluc. Per això, una estona després van eixir novament a investigar. S’aproparen al cobert i demanaren, però ningú els va respondre. Al remat, giraren cua i es ficaren al llit. Al matí següent, ja amb la llum del dia, es van atrevir a entrar-hi. No hi havia ningú.



Centenars d’històries del passat, com aquesta, van ser narrades al caliu del foc al mas dels Frares. Llàstima de no haver-les conservades. Però aquella gent també en parlava del present, també rumiaven les seues pròpies històries del dia a dia.
Cap al 1945, en plena postguerra, en temps del maquis i de la Guàrdia Civil encara per les muntanyes; quan ja quedaven lluny els dies de 1936 en els quals el diputat a Corts per la CEDA, Antonio Martí Olucha, s’havia refugiat al mas dels Frares i algú havia disparat contra el masover Nelo Escrig des de la banda de Fanzara, començaren a succeir fenòmens estranys.

En Joan ja no ho recorda amb pèls i senyals. Té en la ment la referència constant a una dona, que tenia un llibre i que, amb ell, volia fer-los mal als habitants de la masia. Una bruixa? Qui sap. No ens hauria d’estranyar això. De fetilleres de les d’abans en tinguérem encara a l’interior del País Valencià, almenys fins als anys 60 del segle XX. Posem per cas la neteja d’una casa al carrer Caballeros del poble de Villahermosa, a l’Alt Millars, per part d’una dona de Nogueruelas, a Gúdar-Javalambre, que s’hi dedicava.

Amb tot, els porcs botaven les tanques a les nits i els animals es barallaven quan es feia fosc. Finalment, però, els successos estranys cessaren, tot i que sempre va quedar surant en l’aire el record d’aquella dona de nom ignot.

El mas dels Frares ara està enrunat. En queden quatre parets i poca cosa més. Les veus dels seus habitants fa temps que varen callar. Tanmateix, la mateixa tecnologia que féu desaparèixer aquell món passat, és la que ara ens ha permès a nosaltres escriure aquestes línies i fer-vos-les arribar a través d’aquest blog format per bits i per 0 i 1.


dimarts, 1 d’agost de 2017

Un dia de fira a Onda (1920)

per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg i investigador

ESPADÀNIQUES vol agrair novament a l'autor la cessió d'un treball inèdit per a este blog.


Fa molts anys que m'interessa este personatge artanenc. Va ser gràcies a Vicent Franch, principal biògraf de Vicent Tomàs i Martí, que vaig entrar a investigar algunes qüestions que, amb el temps, han fet més gran per a mi la figura d'este fill d'Artana únic, polifacètic, avançat al seu temps. Possiblement era un cas estrany al seu poble, un raret que però no perdia ocasió de passejar el seu terme, de dibuixar-lo, de fer prospeccions arqueològiques pioneres amb el seu germà Joan. I molt més, moltes coses més difícils de trobar en un estudiant de Medicina que, paradoxes de la vida, va morir de tifus als 25 anys després d'haver sembrat llavors de valencianisme i d'anticaciquisme per els comarques de Castelló i València. Un cas excepcional, molt excepcional.

Hui em torne a acostar a la seua figura a partir d'un text que va publicar en 1920 sobre la fira que es feia a l'exterior del Convent del Carme d'Onda. En aquell temps es feien diverses fires als pobles de l'Espadà; de fet, a Artana tenien la famosa de Santa Cristina (24-25 de juliol), però la proximitat entre Artana i Onda pel vell camí tradicional que passa al peu de les Penyes Altes els portava una setmana abans a Onda el dia de la festa de la Mare de Déu del Carme (16 de juliol). Esta fira va desaparéixer cap als anys 60.


L'estil periodístic i literari de Vicent Tomàs i Martí és ben peculiar. La ironia i la burleta formaven part de la seua visió de la vida. Per la seua acció propagandística anticaciquil en el camp valencià, hagué d'enfrontar-se en la premsa i també en els nombrosos mítings en què va participar a l'statu quo de l'època. No és estrany que es mirara de reüll alguns fets...

Tomàs i Martí fou el fundador de la Lliga Espiritual de Solitaris Nacionalistes, que organitzava assemblees i convocava els famosos Aplecs de la Muntanyeta de Betxí (1920-1923). La paraula Solitari no hem de prendre-la en el sentit primer de 'qui viu sol o apartat'. No. Solitari feia referència als elements valencianistes escampats pels pobles en aquells primers anys 20, que tenien ben poca connexió entre ells i això feia que el valencianisme polític no quallara ni tal sols a les ciutats de Castelló o València. Per aglutinar els solitaris dels pobles va fundar la revisteta El Crit de la Muntanya i va emprendre, sent estudiant universitari, una activitat de propaganda immensa. Vicent Tomàs i Martí no era un solitari apartat de la seua gent, i ho demostra amb la seua obra polifacètica al servei del seu poble, Artana, i del Poble Valencià.




Fira del Carme en 1967. Foto de José Aguilella
  



 
Dia de fira

Bajo la pesadez solar y la monorritmia de las cigalas, el camino parece interminable.
Al fin dejamos atrás las imponentes Penyes Aragoneses, un biselamiento de rocas de unos 400 metros, que merecieron unas notas de Cavanilles cuando anduvo recorriendo nuestro Reino.[1] La rambla por donde va el camino toca a su fin. Ya vemos silueteados unos muros calados por numerosas ventanas: es lo que resta de un convento incendiado en 1833.[2] Y más adelante una colina coronada por murallas con abundantes torreones, y al pie de la colina un apelotonamiento de casas, en el que culmina la mole de una iglesia. Hemos llegado cerca de Onda. El humo de sus fábricas forma sobre ellas nubecillas negruzcas.




Para llegar al convento del Carmen, lugar a donde nos dirigimos, hemos tenido que atravesar la heroica e industriosa ciudad.
La carretera de Artesa, que pasa por la meta de nuestro viaje, presenta un pintoresco aspecto: carruajes y carros con gentes bulliciosas, viajeros a pie, mujeres que se resguardan de los ardores solares con polícromas sombrillas, que pintan en el camino móviles flores.

El castell d'Onda, cap al 1912


Aparece ante nosotros el convento. Hállase en un altozano, que en una hondonada y junto a una rambla que no más lleva aguas de tempestad, es como un remanso de paz. Desde allí no se ve la ciudad vecina. Sólo hacia Poniente se ven muy cercanos los cipreses del calvario de Artesa y el campanario de la iglesia del mismo pueblo, asomándose por un flanco; Tales escalando una ladera, y entre unas montañas, casi en último término, en una cumbre, unas ruinas, que dicen dónde estuvo el castillo de Sueras. Hacia el Noroeste escarpadas y negruzcas las cimas del pico Espadán, el más alto de esta sierra, nos dicen las gestas de los moriscos rebeldes.
El convento lo forman un conjunto de edificios sin nada de sobresaliente, adosados a una iglesia moderna de gótico de tarta, con un campanario idem, que se remata con una aguda pirámide azul, que se confunde con los cielos. Y alrededor del convento frondosos campos de olivos, algarrobos y huertos de naranjos. No vi cipreses en el convento. Creo que en un monasterio donde falten las verdes llamas de misticismo debe tenerse un concepto poco ascético de la vida. El ciprés rompería la pávida armonía del ambiente y el paisaje que circunda al edificio.

El convent del Carme. Imatge de Carlos Sarthou publicada en 1913

Ante la iglesia, en una plazoleta, vense unas paradas de turrones y de baratijas de feria pueblerina: navajas que nunca cortan, abanicos de la rueda de la fortuna, boquillas de falso ámbar, peines con joyas de vidrio, toda clase de instrumentos para ocasionar dolor de cabeza, escopetas y sables para hacer bélicos a los chiquillos, matasuegras, «pelotas que van y vienen y nunca se pierden»[3]..., etc. En el muro de la iglesia un tiro al blanco. Dos barquilleros hablan con el chavaltado del tiro, un jovenzuelo de greña triangular, que es una recomendación negativa. Por los algarroberales vecinos, con lonas de carro y cobertores y sábanas de cotidiano uso íntimo se han improvisado unos refrescantes, donde se vende aigua de neu, aguardiente, gaseosas y cierto líquido blancuzco con pretensiones de horchata. Más lejos de los refrescantes, paradas de comestibles y bebibles.
Por todos los secanos, carros y caballerías atadas a los árboles y gentes en las sombras, preparando las paellas.
Por los caminos sigue afluyendo la gente. Vienen de Bechí, Artana, Tales, Veo, Alcudia de Veo, Artesa, etcétera, es decir, de la Plana, la Serra y del riu de Millars. Aquí tenemos un medio nemotécnico, orográfico de las comarcas, que supera a todo el que pudiera improvisar un geógrafo del Estado español.
Llega un rucio a las proximidades del convento y se hace oír. Simultáneamente se escucha un desconcierto de rebuznos. Todos los rucios dan la bienvenida al educado compañero que tuvo a bien saludarles.
Veo unos mozos que llevan unos chambergos[4] alcorins, ultrahiperbólicos, cerca de un metro de diámetro. Viendo estos demasiado-sombreros, siento compasión por los vituperados rembrandts de más de cuatro lirófilos incipientes. Hablan castellano estos porta-sombreros. Son de Cirat, quizá allá  por los altos del riu de Millars.
Las ferias son a modo de unas asambleas generales de las comarcas, algo como la reunión de aljamas. Acuden a verse y a conocerse gente que no se verán más que en otra feria, quizá el Salvador, Santa Cristina, Sant Antoni, Sant Ambròs, etcétera. Hoy es Onda, mañana será Bechí, Artana, Eslida... el punto de reunión.[5]
En la iglesia ofician. Dominando el pitar de los chiquillos, desde la plazoleta se oye un coro de voces graves, como una evocación medioeval.

Imatge de 1954, facilitada per Ismael Chiva

Acaba la misa. Frente a la puerta principal del convento, unos músicos, vestidos con guerreras de dril[6] y gorras de plato, pantalones, si bien negros, de hechuras adlibitum y calzados con promiscuación de alpargatas y botas multicolores, tocan el pasodoble «Joselito» y «Las corsarias». Miro a las ventanas a ver si asoma el padre Canuto, y veo un fraile con delantal de cocina, que quizá no se llame así.
Llega la hora de la comida. La multitud se esparce por los secanos a comerse el contenido de los saquets de berena que casi todos llevan. Mientras todos comen hay unos que esperan bostezando. Son cuatro o cinco viejos mendigos que esperan que acabe el banquete de los frailes para comerse las sobras. Uno de los mendigos, cansado seguramente de esperar, hace tiempo dedicándose al sucio aseo de sus andrajos.
Ha llegado la tarde. Vienen más carros. Ahora la gente que acude es de Onda. Los mocitos vienen endomingados.
La música sigue interpretando su repertorio flamenco ante el convento. Los frailes agasajan a las conocidas devotas que acuden.
Va a iniciarse el crepúsculo. Voltean las campanas. Sale una procesión. Delante el dulzainero; siguen tres monagos vestidos de azul, con la cruz y los ciriales; detrás dos hileras de hombres con escapularios; los sacerdotes de Onda; la comunidad, vistiendo capas blancas sobre los hábitos color de pasa. Los novicios van cabizbajos, rehuyendo las miradas de las evas incitadoras. Tras los frailes una imagen, que parece el escaparate de una joyería. Autoridades locales, música y devotos.

Eixida de la imatge de la Mare de Déu del Carme, en 1947.
Procedeix del llibre de Rafael María López La Virgen de la Esperanza y el Carmen de Onda (1983)


La procesión recorre los campos vecinos. Al regresar la imagen se dispara una traca.
La tarde era muy azul; ni un jirón había en el firmamento. Aquellas hileras místicas, los acordes de la música escampándose en el ambiente y la vocinglería de las campanas formaban un conjunto de inefable poesía.
Se puso el sol, esparciendo un polvillo dorado sobre las montañas que le escondían.
Las gentes que habían acudido a la fira regresaban a sus pueblos respectivos. En los caminos hay alegres cantos, y el «aujar» moruno de los «cudolets». Hay también idilios y charlas de amor y estrellas que tienen guiños picarescos.

Vicent Tomàs i Martí
Artana, 17-VII-MCMXX
La Correspondencia de Valencia (23-7-1920)

 
Les Penyes Altes. Pintura de l'artanenc Enric Serra





[1] Concretament, la referència a les Penyes Altes o Aragoneses apareix en la pàgina 107 del llibre tercer de les Observaciones sobre la historia natural... (1797): Llegada la (rambla) de Artana a aquel punto con dirección al nordeste, y unida a la de Onda, se abrió paso el monte, cuyas faldas y raíces se extienden hasta las inmediaciones de Bechí. Vense en la confluencia cortes de muchas varas en el monte que servía de barrera, y en el ancho cauce lomas y montes de escombros, donde quedan mezclados cantos de mármol negro, y otros areniscos muy duros. A esta anchurosa hondonada se sigue el cauce de la rambla de Artana, sucesivamente más angosto: por ambos lados se levantan montes, o por decirlo mejor, se ven los restos de la enorme mole que rompieron las aguas para abrirse paso. Vense allí los bancos más o menos inclinados al horizonte, los ángulos entrantes y salientes, y no pocas veces cortes perpendiculares de muchísima altura, cuales son llamadas puntas Aragonesas, por descubrirse el reyno de Aragón desde sus cumbres. La dirección del cauce es en aquel sitio de poniente á oriente; mas queda tan profundo, que el sol lo baña pocas horas al día: hállase varias veces interrumpidos con enormes peñas, que en tantos siglos no han podido arrancar ni destruir las aguas: si bien hicieron en aquella materia dura como pórfido huellas y arroyadas, pulimentaron de algún modo las superficies, robaron la tierra y vegetales. Reyna un silencio y una horrible soledad en aquel barranco: las faldas y raíces de los montes que lo enfrentan quedan eriales, porque son incapaces de cultivo: los regajos y altos están plantados de viñas, higueras y algarrobos. Tal vista ofrece el camino que va siempre por el fondo de la rambla por más de una hora desde la confluencia hacia Artana”.

[2] Es tracta del convent franciscà de Santa Caterina, ubicat dalt del Tossalet d’Onda. Amb la desamortització de Mendizábal (1835-1836), els frares són exclaustrats per la força i és cremat pels portuguesos. Vicent Tomàs i Martí, aquell mateix dia de fira, va fer un dibuix des del camí, que degué il·luminar amb aquarel·la a casa.

[3] Es tracta d’una pilota blanca feta de pell i amb l’interior farcit amb material tèxtil o serradura; portava unida una goma elàstica d’uns 80 cm de llargària. Es lligava a un dit, es llançava i retornava a la mà. També se solia utilitzar per a pegar a distància als amics o a les xiques. En els anys 80 encara era el joguet que adquiríem en la fira de Santa Cristina d’Artana (24 de juliol).

[4] Barret d’ala ampla.

[5] El Salvador (Onda, 6 d’agost), Santa Cristina (Artana, 24 de juliol), Sant Antoni (Betxí, 17 de gener) i Sant Ambròs (Aín, 8 de desembre en aquells anys).

[6] Tela forta de fil o de cotó cru.

dilluns, 29 de maig de 2017

Presentació del llibre 'Toponímia d'Artesa', d'Ismael Chiva

El dissabte 27 de maig es presentava a Onda, dins de la Fira del Llibre anual, l'estudi Toponímia d'Artesa, del nostre col·laborador habitual Ismael Chiva. Este llibre recull dos centenars llargs de noms de lloc d'este poblet de la serra d'Espadà, motiu pel qual no podíem deixar passar l'ocasió d'acompanyar-lo i felicitar-lo per un treball tan immens.

Amb el permís d'Ismael i de l'autor de la introducció, el també col·laborador nostre Òscar Pérez Silvestre, publiquem el Pòrtic que encapçala esta edició. Enhorabona, Ismael!








Pòrtic

Els noms de lloc –els anomenats tècnicament topònims– són un patrimoni que cada poble ha de salvaguardar i compartir. Són tan comuns alguns d’ells en la conversa diària que, sense adonar-nos-en, formen part de la nostra quotidianitat. Els llocs on anem o als quals fem referència tenen nom, un nom que ve del passat i que en el nostre present és compartit per la resta d’habitants del nostre entorn; però, com en tot, hi ha diversos graus de coneixement depenent de l’edat, de l’experiència viscuda, de l’ofici de cada persona, del grau d’arrelament, de la curiositat de cadascú, independentment del fet que visquen en el mateix poble.
La motivació primera que genera un nom de lloc és la necessitat d’acotar el territori més pròxim, saber-ne els límits, poder denominar, descriure la terra on naixem o vivim i dirigir-hi els nostres passos amb exactitud. Sobre la creativitat, sempre hi ha una part compartida amb altres pobles, i per això hi ha topònims estesos ací i allà; en altres ocasions, un color, la vegetació que hi abunda (o hi abundava), una forma curiosa, un malnom, una llegenda o qualsevol altre motiu ens bateja una contrada més o menys àmplia. I això, amb el temps, es converteix en una herència, en un patrimoni cultural que passa oralment de generació en generació no com un objecte inanimat, sinó com una realitat viva i necessària per a la supervivència, almenys en un temps en què aquests conceptes eren sinònims. La modernitat industrial i postindustrial ens va portar a abandonar oficis tradicionals i indrets guanyats a la natura, que sovint ja no s’han recuperat. Amb això va vindre la manca de necessitat d’alguns noms de lloc als quals ja no calia anar a treballar, a buscar aigua o a qualsevol altre afer quotidià, superat a poc a poc per la introducció d’altres costums i hàbits. Possiblement, l’excursionisme com a pràctica també moderna ha aportat el seu granet d’arena a la recuperació dels noms tradicionals, unit a altres qüestions estratègiques com els usos militars dels mapes –castellanitzats, per altra banda, quan no deformats– i la regulació administrativa (cadastral i notarial) de les possessions agrícoles.
Sense perdre de vista això, val a dir que els topònims solen ser prou fixos, però no immutables, i no em referisc a un canvi puntual de pronúncia o d’escriptura. Sense considerar la pèrdua de noms quan hi ha la substitució d’una cultura per una altra –per exemple, la nostra expulsió dels moriscos a partir del 1609–, una motivació qualsevol pot fer que aparega un nom nou per a un lloc que ja tenia denominació (el canvi d’amo d’una propietat, la desaparició de l’element singular...). Casos com aquests expliquen que, de vegades, en un mateix moment històric convisca més d’un nom per al mateix lloc, o que els informants actuals ja no reconeguen un topònim que apareix en la documentació però que, per dissort, no té cap vitalitat i, per tant, ha mort.
Els noms de lloc ens parlen –a vegades, encriptadament– del procés viu de la denominació. Nosaltres, els habitants de la serra d’Espadà, som un bon testimoni de superposició de capes toponímiques. La més duradora, sens dubte, és la toponímia major, és a dir, els noms de poble, que evolucionen ben poc des del moment de la fundació si no es dóna el cas d’haver-ne canviat totalment el nom per motius administratius (Suera, per exemple, feia referència a tota la vall i als diversos poblaments que hi havia, no al nucli actual). Els hidrònims també resisteixen bé el pas del temps, juntament amb alguns noms de partides del terme que ens van llegar els moriscos expulsats. Possiblement, la toponímia menor està més subjecta als vaivens històrics i als capricis de la memòria col·lectiva, d’ací la necessitat de recollir-los i estudiar-los per deixar-ne constància. Cada casa és un món, i cada poble també: en toponímia no es pot generalitzar mai, i qui subscriu té un respecte immens per aquesta branca de l’onomàstica i hi manté una distància prudencial.
Per què he dit que és un patrimoni que cal salvaguardar? Sembla que en aquest món només interesse allò que tinga una utilitat directa, que ens aporte un benefici ràpid i objectiu. Sí, al calaix o al disc dur dels records tots tindrem segurament les fotografies dels avantpassats, que reverenciarem com una icona sagrada. I em pregunte jo: i si amalgamem la nostra consciència de pertànyer a un grup humà amb un coneixement superior de la terra que l’ha fet possible? No és això una utilitat directa i un benefici, ni que siga de satisfacció íntima?
En l’anomenament dels llocs conflueixen dos tipus de patrimoni cultural: el material i l’immaterial, és a dir, d’una banda els elements naturals o artificials, i de l’altra la imaginació i la llengua. La UNESCO, en la Convenció per a la protecció del patrimoni immaterial (2003), entén per patrimoni cultural immaterial «els usos, les representacions, les expressions, els coneixements i les tècniques –juntament amb els instruments, els objectes, els artefactes i els espais culturals que els són inherents– que les comunitats, els grups i, en alguns casos, els individus reconeguen com a part integrant del seu patrimoni cultural. Aquest patrimoni cultural immaterial, que es transmet de generació en generació, és recreat constantment per les comunitats i els grups en funció del seu entorn, la seua interacció amb la naturalesa i la seua història, els infon un sentiment d’identitat i continuïtat i contribueix, per tant, a promoure el respecte de la diversitat cultural i la creativitat humana». Un dels àmbits en què es manifesta és, evidentment, la llengua com a vehicle de les tradicions (‛allò que es transmet’) i de les expressions orals.
Aquesta recomanació internacional de la UNESCO ens il·lumina en la coneixença, valoració i recuperació de la nostra toponímia tradicional. La toponímia local major i menor exigeixen un treball minuciós de recopilació, contrast –de diverses fonts orals i escrites–, d’estudi individualitzat i de fixació. És una labor interdisciplinària, en la qual solen participar persones l’experiència de les quals permet d’arribar a definir el corpus.
El cas que ens ocupa és un clar exemple de tot el que hem exposat adés. Ismael Chiva Molina és un jove admirable per la seua preparació, i sobretot per uns ingredients que trobe imprescindibles: la seua curiositat, la inquietud i el treball incansable. Costa topetar persones tan implicades i discretes en un poble, i ell n’és un exemple palmari: excursionista, músic, investigador, escriptor, bloguer i tuitador amb «Camins en la natura», expert en audiovisuals, estudiant continu... I, a més a més, ben arrelat al seu poble, Artesa. Crec que són la base que defineix la seua personalitat i el treball que ara presenta en públic.
Tal com em comentava, les prospeccions realitzades fins ara sobre la toponímia d’Onda deixen fora els noms menors de lloc d’Artesa, considerada segons per a quines coses dins del terme de la vila d’Onda. Com he apuntat més amunt, és la més fràgil, encara que sovint siga la més recent (segles XIX-XX); amb la desaparició dels referents, la memòria es dilueix... Dels dos centenars llargs de topònims recollits i documentats, la immensa majoria són –seguint la classificació que sol emprar-se– d’elements físics i vies de comunicació (orografia, hidrografia natural, divisions del terme i vies de comunicació) i d’altres propis de la presència humana (poblament, partides i altres llocs d’interés). Hi trobareu casetes, corrals, arbres o arbredes singulars, elements relacionats amb l’aigua (séquies, sénies, basses i bassons, fonts, assuts, aqüeductes, pous, tolls, rambles...), eres, coves, camins, paratges, parades de caçadors, a més d’altres més pròxims com els vostres carrers i places, ben explicats.


L’autor, inquiet de mena, com és habitual s’ha servit de diversos informadors i de fonts escrites de diferents èpoques. És –ho reitere– una investigació immensa que conjuga treball a peu de camp, entrevistes, consultes d’arxiu i de biblioteca, i, encara més, molta reflexió i una oïda sempre parada. M’imagine l’Ismael amb una llibreta a la mà i sempre rumiant, com un mossén Alcover quan anava pels pobles arreplegant el lèxic viu a principis de segle XX. No cal dir que el seu estudi arredoneix i completa amb escreix la toponímia d’Onda, de la qual depén el nucli d’Artesa. La rodalada, per explorar fins ara, ja compta amb un llibre fonamental, escrit des del coneixement detallat, amb mètode i, sobretot, amb molta estima; tota la que només pot mostrar un bon fill del poble com el meu admirat Ismael.

Òscar Pérez Silvestre
Filòleg i investigador
Eslida, estiu de 2016




dimecres, 17 de maig de 2017

El jove escriptor José Montero Alonso i els calvaris espadànics (1925)

per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg, investigador i escriptor


ESPADÀNIQUES vol agrair novament a l'autor la cessió d'este treball inèdit per al blog.



 
Fotografia de 1930




Hi ha en la revista gràfica madrilenya La Esfera – corresponent al mes de maig de 1925– un text que combina un generós reportatge fotogràfic de Reyna amb un text íntim de l’escriptor santanderí José Montero (fill), afincat a Madrid des dels 11 anys, on treballava de periodista son pare, José Montero Iglesias (1878-1920). Quan tenia 16 anys mor el pare, i el jove entra a treballar en la mateixa empresa Prensa Gráfica, amb la qual comença a col·laborar com a periodista i escriptor en les revistes gràfiques que tenia esta important empresa editora, com ara La Esfera, Mundo Gráfico i Nuevo Mundo, i el diari La Libertad (1919-1939), publicacions d’abans de la dictadura franquista. Després de la guerra va escriure en mitjans com Madrid, Pueblo, ABC i Semana, entre altres.

Coberta del número en què apareix el text de José Montero (1925)


Segons els especialistes, La Esfera (1914-1931) va marcar una època com a revista gràfica d’informació general i va ser la millor del seu temps, un paradigma del periodisme gràfic d’actualitat i literari. Gómez Aparicio destaca que «fou des de la seua aparició –per la varietat i qualitat dels seus col·laboradors, per l’audàcia de les seues estampacions en color i per la riquesa i multiplicitat dels seus gravats– una ostentació de bon gust i de perfecció tècnica que la van equiparar a les millors publicacions estrangeres de la seua classe». Per a Sánchez Vigil, «va ser un catàleg d’obres d’art en què van col·laborar els millors il·lustradors del primer terç del segle XX, i al mateix temps un àlbum de peces literàries firmades per periodistes i escriptors de prestigi». Impresa amb un disseny modernista i en el gran format que caracteritzarà este setmanari, hi destaquen les reproduccions en color i les magnífiques fotografies a tota plana, a més de les il·lustracions que entregava reunides com a separata, per la qual cosa prompte va passar a ser peça de col·leccionista. Dedicava les seues pàgines a la publicació d’articles i cròniques d’actualitat general, teatre, cine, moda, esports, indústria, així com a geografia, viatges, història, arqueologia, art, literatura, etc., tant de l’Estat espanyol com d’altres països, amb una atenció especial als europeus. A més, publicava poemes, contes i extractes de novel·les i de peces teatrals d’autors reputats. Eixia els dissabtes als quioscos.



El text que portem hui ací, publicat per Montero als 21 anys, està amerat de romanticisme juvenil, entés com una introspecció cap a una ànima a què molesta el tràfec de la ciutat i busca la pau dels poblets emblanquinats i les passejades asserenadores. Així enceta el seu periple...
«Estáis un poco cansados de la vida de ciudad, aunque esta vida sea la quieta de muchas ciudades españolas. En vuestro peregrinar por las rutas de España os fatiga esa constante sucesión de hoteles, de trenes, de autos, de humo de fábricas, de ruido de café... Se os antoja todo artificioso, forzado, igual en una que en otra población. Y hasta el arte viejo guardado, como en relicarios, en esas ciudades; hasta lo que es remanso y ensueño para el alma se os antoja también artificioso...
Vuestra alma –el alma de todo viajero– siente un invencible hastío ante todo lo que la ciudad le muestra. Y busca algo más natural, más sencillo, que le llegue más pronta y diáfanamente... Algo sin artificio ni retoque, que acierte a dar la suprema emoción junto a la suprema sencillez...
Y un día encerráis vuestro cansancio en un pueblecito. Casitas blancas al pie de la montaña suave, huertos en que los árboles tejen palios temblorosos, un río a cuya orilla vais luego, al atardecer...».

Val a dir que el text no fa cap al·lusió a la serra d’Espadà ni a cap dels seus pobles. Només les fotografies de Reyna ens diuen –no sabem si com a exemple de pobles tranquils amb calvaris– que l’article ben bé es pot il·lustrar amb imatges dels calvaris d’Artana i Eslida. Per la foto que tanca el reportatge, podem pensar que és el jove José Montero, vist de costat recolzat en una surera, amb gorra i mirant de lluny l’ermita de Santa Cristina d’Artana, la rambla i els camps d’oliveres.
Gaudiu del text i de les imatges.


Por los caminos de España
LOS CALVARIOS ROMÁNTICOS



Estáis un poco cansados de la vida de ciudad, aunque esta vida sea la quieta de muchas ciudades españolas. En vuestro peregrinar por las rutas de España os fatiga esa constante sucesión de hoteles, de trenes, de autos, de humo de fábricas, de ruido de café... Se os antoja todo artificioso, forzado, igual en una que en otra población. Y hasta el arte viejo guardado, como en relicarios, en esas ciudades; hasta lo que es remanso y ensueño para el alma se os antoja también artificioso...
Vuestra alma –el alma de todo viajero– siente un invencible hastío ante todo lo que la ciudad le muestra. Y busca algo más natural, más sencillo, que le llegue más pronta y diáfanamente... Algo sin artificio ni retoque, que acierte a dar la suprema emoción junto a la suprema sencillez...
Y un día encerráis vuestro cansancio en un pueblecito. Casitas blancas al pie de la montaña suave, huertos en que los árboles tejen palios temblorosos, un río a cuya orilla vais luego, al atardecer...
Mi cuarto, el vuestro –cuarto de hombre joven, de hombre cuya alma y cuyos labios tienen sed de todo–, es claro y sencillo. Sobre una mesa, libros, muchos libros y un montón de cuartillas. Aquellas páginas os traducen muchas veces lo que el paisaje dice y lo que dice vuestra propia alma. Por la gran ventana entra un chorro magnífico de luz. Se ven algunas casas blancas, y destacada sobre ellas la torre de la iglesia. Más allá el campo desbordante de rama, de fruto y de flor. Y al final, confundiéndose con el horizonte, una sierra suavísima, bajo la serenidad del cielo azul, muy azul...
Habéis encontrado al fin aquella emoción y aquella sencillez que buscabais. Huye de vuestros ojos la melancólica luz de hastío que antes les nublaba. Y de vuestros labios el gesto de cansancio. Y de vuestro espíritu la fatiga...
Y un día –ágiles los pies, brillantes las pupilas, cantarina el alma– salís de vuestro cuarto, cruzáis el pueblo, dejáis atrás sus últimas casas. Queréis dar un paseo largo, más largo que el de todos los días. Y seguís camino adelante...



Hemos encontrado en nuestro camino un calvario. Está sobre un cerro. Sus paredes blancas son de un blanco más intenso bajo la cruda y ardiente luz solar. Corona la pequeña construcción una cúpula de tejas. Ante el pórtico, como dándole guardia, varios cipreses alzan su gracia altiva y pensativa. Soledad y silencio absolutos en torno al calvario...
La sombra rígida de los cipreses se refleja netamente sobre la tierra soleada. No tiembla una hoja en la quieta hora de la tarde. Diríase que la vida, con sus rumores y sus ruidos, ha quedado allá abajo, en el pueblo...



Hay una callada y romántica emoción en estos calvarios. Una emoción que surge de su nombre, de su sencillez, de su significado. Una emoción que os detiene, que parece ataros allí, que os habla con una voz nueva, oída muy pocas veces...
Los calvarios y los cruceros en el campo, en un cerro o en el encuentro de dos caminos, os recuerdan aquella santa Pasión del Dios-Hombre. En la Semana de Dolor, ante aquellas capillas y ante aquellas cruces se recogen las almas, fervorosas, como se doblegan las rodillas, humildes. Antes de llegar a la capilla, las cruces puestas a lo largo del camino simbolizan los dolores de Jesús en su ruta hacia la muerte. Y en cada una de ellas los creyentes hacen estación en memoria de los divinos sufrimientos...
Nuestro pueblo, muy imaginativo, muy dado a la representación material, ama con tan apasionado fervor el Drama del Gólgota, porque éste, de tan hondo y tan trágico, adquiere tonos humanísimos. Por eso nuestra Semana Santa es espectacular y brillante. Va a los ojos tanto como al corazón...



«Por cada vez que tú te detienes –nos dicen las cruces de las estaciones en un misterioso y dramático lenguaje– floreció un nuevo dolor en el sendero de Nuestro Padre hacia la muerte. Tus rodillas se doblan en señal de voluntaria y gustosa humildad, y las de Él se descoyuntaban dolorosamente, cárdenas y rojas por el sudor y por la sangre...».
No nos damos cuenta del tiempo que pasa, prisioneros de aquella romántica emoción del calvario. El alma dice silenciosamente retazos de oraciones viejas y de nuevas plegarias, aprendidas las unas cuando niños, forjadas las otras, inconexas y extrañas, en nuestras atormentadas horas de hombre...
Sobre nuestro espíritu entra un rayo de aquel ardiente sol de amor que iluminó la vida del Santo de Asís. «Hermana estrella, hermana agua, hermano lobo...», decía Francisco, en íntima comunión su espíritu con todas las cosas. Ante el calvario encontrado en el camino, nuestra pobre alma, tan humana, tan ligada a todo lo terreno, quiere también dar su beso fraternal –hecho de amor y de perdón– a todo, a lo más distante y a lo más hostil. Quiere llamar hermano a lo que menos justificaba esta hermosa palabra: al amigo que dejó de serlo y al poderoso que hizo sentir injustamente el peso de su fuerza, y a la mujer cuya crueldad abatió nuestros mejores ensueños...



¿Quién no comparó sus días a un calvario, con estaciones de dolor, en cada una de las cuales iba quedando un jirón de alma y un jirón de vida?
Una ciudad, una calle, una casa, un jardín, son los sitios que recordamos siempre, como estaciones de nuestra ruta de dolor sobre la tierra. Aquí, una traición; allí, un desencanto; más allá, una injusticia... El corazón tuvo también sus caídas y tuvo miedo de que llegaran a crucificar, con clavos de incomprensión, sus ideales y sus sueños. Y es que el pobre corazón se había sentido redentor más de una vez...
Una hora ante un calvario, prisioneros del silencio y la soledad, nos hace mejores, más llenos de amor y de comprensión. El tiempo desfila insensiblemente ante el espíritu, dominado por una infinita sed de amar todas las cosas. Cuando queremos volver al pueblecito que quedó allá abajo, el sol se ha ido con sus crudas lumbraradas. Un viento levísimo agita la copa altiva de los cipreses, que ya no recortan su silueta sobre el suelo. Hay un lento sonar de campanitas lejanas. El cielo ha perdido su azul intenso y bruñido de antes.
Penumbra, serenidad fragante, bordoneo de cigarras. Allá arriba, en lo alto, brilla, tembloroso, el primer lucero del atardecer...

La Esfera. Ilustración mundial, número 594 (23 de maig de 1925)


dijous, 16 de febrer de 2017

Alfred Baeschlin: un suís valencià enamorat d’Eslida

per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg, investigador i escriptor

ESPADÀNIQUES vol agrair novament a l'autor la cessió d'un treball per a este blog.



  



Allà per l’any 1934 o 1935 va visitar Eslida un personatge il·lustre, amb uns ulls i una sensibilitat molt especials. Es tracta de l’arquitecte, pintor i escriptor Alfred Baeschlin, nascut a Suïssa el 1883 i establit a Godella cap a l’any 1929, després d’haver viscut a Biscaia i a Barcelona, on es va casar. El seu fill, amb qui vaig poder parlar fa uns anys, viu a València.
No tenim ací prou espai per a tractar un personatge fascinant i tan cultivat com Alfred Baeschlin. La seua obra i reflexions han sigut objecte de diversos estudis i d’una tesi doctoral presentada l’any 2011 per Juan Antonio García Esparza, professor del Departament d'Enginyeria Mecànica i Construcció de la Universitat Jaume I. Només per donar-ne uns detalls, diré que es va interessar per la cultura i per la llengua de tots els llocs on va viure, i que ací es va fer valencià entre els valencians. Dominava la nostra llengua (escrita i oral) com qualsevol valencià cultivat de l’època, que és dir molt perquè n’eren pocs aleshores. Per això, es va fer amic dels principals artistes i lletraferits de l’avantguarda dels anys 30, i va col·laborar en la premsa més moderna d’aquell temps (Valencia Atracción, el setmanari valencianista El Camí, Nueva Cultura, etc.).
Un dels articles publicats el 1935 en el setmanari Valencia Atracción (número 101) parla de la seua visita a Eslida. I d’Eslida diu aquell any previ a la Guerra Civil que «es un pueblo hecho adrede para cobijar artistas que irán labrando la fama de este rincón bendito de la tierra valenciana. Ya Casimiro Gracia trajo de allí bien inspirados paisajes y también Peris Brell, y últimamente Juan Tomás y Martí, de Artana». El seu article, molt semblant a un reportatge breu, inclou una aquarel·la del Porxet vist des del racó de cal Conillero, i tres bones fotografies realitzades per l’artista artanenc Joan Tomàs i Martí, que el degué acompanyar en la visita. De fet, em sembla que es coneixien almenys des del 1933, quan van exposar junys en la I Exposició Col·lectiva d’Acció d’Art, una agrupació d’intel·lectuals i artistes valencians fundada el 25 de maig de 1933 provinents de l’Agrupació Valencianista Republicana.

El Porxet, a Eslida. Aquarel·la de Baeschlin

Baeschlin va sentir molt d’interés per l’arquitectura rural i va recórrer els pobles valencians amb tal intensitat que fa entrar vergonya a aquells qui presumeixen de ser valencians i no coneixen el seu país. La sèrie de 21 dibuixos publicats en el setmanari El Camí de València és un indici d’això que diem, però encara més les monografies que va dedicar a les alqueries valencianes i al riu-rau de la Marina, a més d’altres obres relacionades amb l’arquitectura popular: La arquitectura del caserío vasco (1930), Casas de campo españolas (1930) i uns quaderns sobre les construccions de Mallorca i Eivissa.
Eslida, que ja tenia des de principis de segle una certa fama de colònia d’estiu, degué causar-li una bona impressió com a espai pintoresc, i amb el seu reportatge anima a potenciar un turisme cultural que no canvie els costums de la nostra gent: «Que tengan en cuenta, sin embargo, que el turista huye del seudoconfort. Prefiere una ducha bien instalada a un baño que no funciona, y un cuarto pulcramente encalado con mosquiteras a una habitación lujosamente empapelada que carezca de ellas. En la mesa le encantará alguna nota típica regional, y en cuanto a los platos del menú dará la preferencia a un plato genuinamente del terruño ante una dudosa langosta a la americana».


Carrer del Bon Aire d'Eslida, entrada al poble des de Xova



Vista de l'ermita del calvari i de part de la Carrera (Eslida) en 1934.
Fotos de l'artanenc Joan Tomàs i Martí


De València estant, des de la revista Valencia Atracción, Alfred Baeschlin proposava Eslida com a poble que calia conéixer: «Se presenta a los artistas valencianos una ocasión excelente de poner de moda una comarca poco recorrida aún, y sobre todo un pueblo enclavado en ella, que sólo dista unos sesenta kilómetros de Valencia y se alcanza cómodamente yendo de Valencia a Nules en los autocars de Fuente En Segures y de Nules, valle arriba —por Villavieja— en otros, menos lujosos, pero tan rápidos y cómodos como aquellos».



Baeschlin mirava Eslida amb ulls d’artista. No sospitava que un any més tard començaria una Guerra Civil de conseqüències tan nefastes. Fins i tot per a ell, que va haver d’exiliar-se el 1942 a Suïssa sense la seua família, després d’haver passat dos anys i mig tancat a la Model de Barcelona i al camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos). Va morir el 1964 a Schaffhausen, el seu poble natal de Suïssa, però lluny de la terra adoptiva que tant coneixia i s’estimava.

Schaffhausen