Què és Espadàniques?

dilluns, 18 de novembre de 2019

La identitat “churra”: només un problema de noms?

per Carles Macian Villanueva
Llicenciat en Ciències Físiques i Màster Europeu en Administració Pública. Nascut a Barcelona, però d'orígens familiars a l'Alt Millars i l'Alt Palància.

@CarlesMacian


ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball original per al nostre blog, una reflexió molt necessària sobre una part dels habitadors de la serra d'Espadà que ens implica a tots.




Començo aquesta col·laboració amb el blog “Espadàniques” plantejant una qüestió que m’interessa tant des del punt de vista personal com professional. Es tracta de la qüestió de la identitat, en aquest cas, la qüestió de la identitat col·lectiva dels habitants d’un espai geogràfic, cultural i lingüístic de fronteres difuses i reconeixement precari: les mal anomenades comarques “churras”.

El primer problema apareix ja amb la definició del propi espai. En efecte, la definició d’un espai requereix la delimitació d’una frontera que el singularitzi i que permeti separar la realitat en dues regions disjuntes, l’interior, que comparteix una sèrie de trets definitoris, i l’exterior, format per la resta del món que no comparteix aquests trets. El primer problema ens remet, indefectiblement, a un segon problema, el de la definició de quins són aquests trets comuns, una qüestió que no està exempta de polèmica i oberta al debat. Per què, a quins trets comuns ens estem referint quan parlem de la identitat de les comarques “churras”?

Podríem començar fent una primera definició en negatiu, en relació a una identitat clarament reconeguda, com és la valenciana. Així doncs, ens estaríem referint amb el concepte de “churro” a les zones del País Valencià on la llengua pròpia no és el valencià. Si fos aquesta la definició, ens estaríem referint a un territori molt ampli que inclouria, a banda de la zona nord-est de València i sud-oest de Castelló, les comarques de Requena i Utiel, afegides a la província de València en ple segle XIX i d’identitat castellana-manxega, a la comarca de Villena i, anant al sud, inclouria també la zona d’Orihuela, amb una clara identitat murciana. I no és el cas. Per tant, necessitem una definició més restringida, més acurada, del que és la identitat “churra”.


Mapa de les comarques “churras”, extret del Blog “Lengua Churra”


També podríem fer servir una aproximació de tipus històric, considerant les comarques “churras” com aquelles zones de l’interior de les províncies de Castelló i de València repoblades originàriament per gent provinent de l’Aragó i en les quals, a més a més, els processos de repoblament es van acostumar a fer sota furs aragonesos i impulsats i governats per senyors feudals aragonesos. Aquesta definició inclouria l’Alto Mijares, l’Alto Palancia, així com la comarca de la Serranía i l’Hoya de Buñol. Aquestes comarques comparteixen un mateix substrat lingüístic i cultural, ja que el procés de repoblament viscut al segle XIII i XIV va comportar l’establiment de poblacions de parla aragonesa i no catalana. La llengua aragonesa era la llengua parlada a tot el territori aragonès durant els segles XII i XIII, tot i que a mesura que s’entra en el període de la baixa edat mitjana es comença a produir un ràpid procés de castellanització, especialment a les ciutats i viles, que a poc a poc anirà irradiant també cap als seus hinterlands rurals. Les comarques “churras”, repoblades per parlants de l’aragonès, segurament deurien viure un procés similar, de manera que a finals de l’edat mitjana ja es devia haver completat del tot el procés de substitució lingüística de l’aragonès pel castellà, deixant com a llengua pròpia d’aquest territori un castellà amb una forta base lèxica, morfològica i fonètica aragonesa i amb influències de la veïna llengua catalana. Aquest dialecte del castellà es coneix com a “churro”.  Tot i que aquesta varietat lingüística convivia amb el valencià com a llengua oficial –en valencià redactaven els seus documents els notaris i l’administració reial també en aquestes comarques, almenys fins al Decret de Nova Planta de 1707–, mai es va produir un procés de substitució lingüística d’aquesta llengua “churra” pel valencià, tot i el seu major pes demogràfic i la seva posició de preeminència social i política.


Mapa amb l’evolució històrica de l’aragonès


Així doncs, tornant al problema plantejat inicialment –la delimitació de l’espai i els trets compartits–, aquesta perspectiva històrica i lingüística ens permetria afinar una mica més la definició de la identitat “churra” i vincular-la a l’extensió d’aquesta forma dialectal del castellà. També podem fer extensiva aquesta identificació a d’altres trets culturals propis de la gent d’aquest mateix territori, com podrien ser elements del folklore popular, el més destacat dels quals seria la jota aragonesa.


Ballant la jota  a la plaça de Montán, durant la festa major



Si acceptem aquesta definició, se’ns obre un nou problema que no és altre que el conflicte entre la superposició de les fronteres administratives i històriques amb les fronteres dialectals. En efecte, el dialecte “churro” no només es parla al País Valencià, sinó que també es parla a la part del sud i del sud-est de la província de Teruel, bàsicament a les comarques de Javalambre, Gúdar i el que anomenem impròpiament com “el Maestrazgo”, que els naturals de la zona havien anomenat tota la vida com “las Bailías”. Aquesta frontera lingüística deixa fora, per exemple, comarques properes com les d’Albarracín o la zona de la ciutat de Teruel, que presenten trets lingüístics diferents. Més enllà de la seva utilització en l’àmbit de la dialectologia, el concepte “churro” i el seu abast geogràfic ens remet, de fet, a una antiga connexió geogràfica i humana que havia vinculat secularment les poblacions “churras” a banda i banda de la frontera històrica de l’antic Regne de València amb el Regne d’Aragó. Si ens centrem en el sector de Castelló, a la banda de l’Alto Mijares i l’Alto Palancia apareixen uns eixos geogràfics clarament definits que connecten aquests territoris amb les zones de Gúdar i Javalambre i que han estat vies d’intercanvi econòmic i humà des de fa segles. D’una banda, el riu Palància –i la seva connexió a través de l’altiplà de Barracas amb la conca alta del riu Millars– articulava el camí entre la costa valenciana i l’interior aragonès, el camí que segueix l’actual “autovía Mudéjar”, fins a arribar al port d’Escandón, que delimitava l’accés a la zona d’influència de la ciutat de Teruel. A banda i banda d’aquest eix natural, les serres de Javalambre i de Gúdar servien de teló de fons a la conca alta del riu Millars, l’altra artèria natural de connexió entre la comarca de l’Alto Mijares i les comarques de Sierra de Gúdar i les Bailías. Aquest darrer eix natural, que recull les aigües de Javalambre a través del riu d’Albentosa i les de Gúdar amb els diferents naixements del Millars (el de La Escaleruela, a Sarrión, i el del Castellar), es veu flanquejat a l’est per una altra via de connexió, de més difícil trànsit, que és la vall del riu de Villahermosa, també conegut com riu de Linares, i que connecta la part baixa de l’Alto Mijares –la zona propera a la Plana– amb els vessants sud de Penyagolosa i arriba al cor de la Sierra de Gúdar a través de Puertomingalvo, Linares i Valdelinares, terres properes i molt vinculades històricament, cultural i geogràfica amb el nucli de les Bailías, al voltant de Cantavieja i Mosqueruela. Aquesta estructura geogràfica engloba en el seu interior dues serres, la serra d’Espadà i la serra d’Espina, que divideixen aquest territori entre l’Alto Mijares i l’Alto Palancia, per una banda, i l’Alto Mijares i els altiplans de Teruel, per una altra banda.

Paisatge típic de l’Alto Mijares. Corrales de Gausa (Montán)


Així doncs, encara que les fronteres administratives (entre comunitats autònomes i entre províncies) separen aquestes comarques, tot i que les fronteres orogràfiques (bàsicament les serres d’Espina, d’Espadà i la Calderona) les fragmenten en comarques amb personalitat pròpia, podem concloure, tal com fan els impulsors del blog “Lengua Churra”, que les comarques “churras” són l’Alto Mijares, l’Alto Palancia, la Serranía, l’Hoya de Buñol, el Rincón de Ademuz, Gúdar, Javalambre i las Bailías. I defenso aquesta delimitació no només per criteris lingüístics o culturals, sinó també per la meva experiència personal i familiar. Jo he nascut a Barcelona, però les meves arrels familiars estan al bell mig d’aquesta terra. Soc allò que es diria un “churro” de pota negra, o un “8 apellidos churros”. Per la banda paterna, de Montán (Alto Mijares), i per la materna de Campos de Arenoso (Alto Mijares) i de Caudiel (Alto Palancia). En tots dos casos, les línies familiars eren del poble de tota la vida, o havien vingut d’Olba o d’Albentosa, ja a la banda de Teruel. I la memòria familiar relativa a relacions comercials o desplaçaments sempre s’ha mogut en aquest àmbit geogràfic: el meu pare anant a vendre una càrrega de figues a Manzanera amb el “macho”; l’avi anant a tocar l’acordió a Zucaina o Villahermosa; la referència al blat de las Bailías o als pastors transhumants, els “herbajantes”, que anaven i venien per “las cañadas” amb els ramats d’ovelles i cabres. Igualment, recordo l’existència de vincles amb les poblacions de la serra d’Espadà o de la vall del Palància, però en cap cas aquesta memòria em connecta ni amb la Plana de Castelló, ni amb les comarques de parla valenciana de l’Alcalatén o de l’Alt Maestrat.


Vista general de Montán, amb Penyagolosa al fons

Imatge del convent dels Servites de Montán


Un cop delimitat l’espai i definits els trets bàsics d’identitat, torna a plantejar-se la pregunta inicial, la del nom, quin nom i si el nom fa la cosa. Si ets català, valencià o aragonès, és ben senzill delimitar l’espai, identificar els trets d’identitat bàsics i donar nom a la identitat amb la qual t’identifiques. En canvi, en el territori que hem descrit, aquesta qüestió és molt més difícil. Qui som? Com ens diem? Intentarem contestar-la.

Una resposta ràpida i merament descriptiva seria referir-nos a aquest territori com “la part del País Valencià de tradició cultural aragonesa”, i a la seva gent com “aragonesos del País Valencià o valencians de cultura aragonesa”. Tot i la raonable precisió de les expressions utilitzades, tothom estarà d’acord en la seva nul·la efectivitat a l’hora de descriure i d’identificar emocionalment, realment, territori i persones. Expressions massa llargues, massa confuses, ja que barregen dos significats diferents i clarament diferenciats, corresponents a identitats culturals (aragonès, valencià) i administratives (Aragó, País Valencià) clarament definides. Dit d’una altra manera: els habitants d’aquest territori pateixen un primer problema que és la impossibilitat de contestar de manera satisfactòria amb una sola paraula a la pregunta “qui som?”. De fet, ni som valencians –en un sentit ple del terme– ni tampoc som aragonesos. Faig aquesta afirmació no només amb la intenció de polemitzar, sinó també expressant la realitat viscuda des de la meva infantesa, passada a temps parcial d’estiu, Pasqua i Nadal a Montán, un poble situat al sud de la comarca de l’Alto Mijares, entre la serra d’Espina i la d’Espadà, actualment amb menys de 360 habitants l’any 2018.

El meu avi, trillant a l’era de Bajocastillo, a Montán.
Formes de vida tradicionals que s’han perdut


Tant a Montán com a molts pobles de l’Alto Mijares, fa molt temps que hi és arrelada una àmplia colònia estiuejant, majoritàriament provinent de la Plana i, sobretot, de València capital, de l’Horta i d’altres comarques properes. Aquesta colònia és majoritàriament valencianoparlant i es diferencien de la resta de pobladors pel fet que els seus vincles amb aquests pobles no són de naixement o familiars o, si és aquest el cas, el vincle familiar és ja tant allunyat en el temps que ja es pot donar per perdut. Des del punt de vista dels autòctons, aquestes persones sempre eren identificades com a “valencianos”, tant si eren de València, de Sagunt o de Castelló, una identificació que clarament els vinculava amb la seva condició de valencianoparlants o, per a ser més precisos, amb la seva provinença de poblacions que tenen el valencià com a llengua pròpia. En canvi, els autòctons no utilitzaven mai aquest terme per a referir-se a ells mateixos, ni individualment ni col·lectivament. I la raó que no l’empressin no era que hi hagués un altre terme alternatiu. La raó, simplement, era que no eren “valencianos” des d’un punt de vista lingüístic i cultural, encara que ni tan sols tinguessin un terme alternatiu per a expressar el que realment eren.

Aquesta “disfunció”, si se’m permet l’expressió, encara es feia més evident en el moment que els autòctons migraven cap a zones urbanes, ja fos València, ja fos Barcelona. En tots dos casos, apareixia el conflicte de la “identificació” d’aquestes persones en uns termes que fossin comprensibles i acceptables socialment, un conflicte de difícil resolució ja que no existien –ni existeixen– paraules clares i reconegudes que realitzin aquesta funció de manera satisfactòria.

Veiem, en primer lloc, el cas de València. Com s’anomenen al cap i casal del País Valencià les persones que provenen de les comarques interiors? En general, se’ls diu xurros, tant si provenen de la zona aragonesa com si, més en general, són castellanoparlants. L’etimologia de la paraula xurro és molt discutida. Una teoria diu que és d’origen preromà o basc i deriva de l’arrel tzuria, que vol dir ‘blanc’ –la mateixa etimologia que el riu Túria–, en al·lusió a la blancor de les roques calcàries que travessa aquest riu al seu pas per la comarca dels Serrans. Una altra etimologia al·ludeix a l’expressió que deien els naturals d’aquestes comarques quan juraven un càrrec en valencià, dient “yo, churo” en lloc de “jo, jure”. Altres aficionats a l’etimologia –que porten aquesta disciplina al que més aviat definiríem com una de forma de lleure– adjudicaven l’origen del terme “churro” a una xurreria propera a l’estació de ferrocarril on arribaven els trens que baixaven de Teruel i que portaven a la ciutat naturals de les comarques “churras”. Com podem veure, el terme churro apareix a València com un terme col·loquial, segurament amb un cert caràcter pejoratiu, i no pas com un terme culte aplicable a una identitat reconeguda. Una situació que reforça la idea de disfunció que plantejava anteriorment.


Rondalla de Campos de Arenoso, tocant a la plaça durant la festa major de San Pedro



Si apuntem ara cap a Barcelona, trobarem el fil d’una altra història que ens portarà a la mateixa conclusió. Des de finals del segle XIX es va obrir un corrent migratori molt important que portava la gent de l’Alto Mijares cap a la gran metròpoli catalana. Aquest flux migratori va portar molts habitants d’aquesta comarca a viure als barris industrials de Barcelona, especialment al barri del Poblenou, a principis del segle XX. Més tard, a finals de la dècada de 1920, el flux s’intensificaria amb l’atracció que produïen les obres públiques que van començar a transformar Barcelona, des de la construcció del metro a l’Exposició Universal de 1929. De vegades, aquestes migracions tenien caràcter circular o eren d’anada i tornada en períodes de temps no molt llarg. Aquest va ser el cas del meu avi patern, José Macián Salvador, que va viure un parell d’anys a Barcelona, a la zona del Clot, acabat de casar, i allà va tenir el primer fill. En el seu cas, va venir a treballar a una brigada que es dedicava a urbanitzar carrers i col·locava panots a les voreres. Després tornaria de nou a Montán i allà naixerien la resta de fills, entre ells el meu pare. Als anys 60 va tornar a actuar el motor d’atracció de Barcelona, i noves onades de paisans de l’Alto Mijares van fer el viatge cap a la gran ciutat, com va ser aleshores el cas del meu pare. En totes aquestes onades migratòries, es plantejava la mateixa qüestió nominalista a l’hora d’identificar les persones que venien d’aquesta zona i es donava la mateixa disfunció que hem comentat adés: la dificultat de trobat un nom que expressés aquesta identitat, valenciana i aragonesa, però ni valenciana ni aragonesa plenament. És curiós veure com, també a Barcelona, va aparèixer una expressió col·loquial que els identificava, una expressió que, a diferència del “churro” valencià –una mica pejorativa i creada pels valencianoparlants– seria una expressió creada pels migrants mateixos i amb una connotació bastant diferent. La resposta que els migrants de l’Alto Mijares donaven a la pregunta “I tu, d’on ets?” que els feien els autòctons catalans era: “Soy del Barranco l’Hambre”, un topònim inventat, que volia dir, simplement, “sóc d’un lloc molt pobre, muntanyós, on l’expectativa vital era la gana”, un topònim imaginari amb un toc de tristesa i un toc d’esperança, que explicava tot el que calia explicar sobre el motiu de la migració i sobre el lloc d’on es venia. Buscant, buscant, segurament acabareu trobant algun lloc a l’Alto Mijares que tingui aquest topònim. De fet, n’hi ha un “Barranco del Hambre” al terme municipal de Cirat, a la banda de la pedania del Tormo. Però el topònim no va ser creat per algun cirater enyoradís de la terreta; va ser un destil·lat col·lectiu emocional que trobo realment afortunat. Perquè, efectivament, aquella terra muntanyosa de l’Alto Mijares era, aleshores, i és encara, una terra pobra, bonica i feréstega, en la qual es fa difícil guanyar-se la vida i de la qual moltíssima gent ha hagut de marxar per a fugir de la gana o per trobar un futur més digne.


Fotografia de l’antic carrer de Núria, al barri del Clot de Barcelona,
en l’època en la qual hi va viure el meu avi



Com podem veure, una terra que no té un nom per a expressar quina és la seva identitat és una terra que té un problema, una disfunció, que caldria abordar i mirar de corregir. Els autòctons –almenys els de l’Alto Mijares– no es diuen a si mateixos valencians, tampoc es reconeixen com a aragonesos de manera plena –administrativament, no ho són–, saben que a València els diuen “churros”, amb un cert to despectiu, o bé s’autoanomenen amb una dosi considerable de poesia i de tristesa “hijos del Barranco l’Hambre”, i alguns, molt pocs, potser saben de l’existència d’un dialecte del castellà, dins la família dels dialectes aragonesos, conegut com a “churro” i que es parla en la seva terra. Fins i tot, buscant per les xarxes socials, trobareu un simpàtic intent de crear una toponímia específica per a les comarques de l’Alto Mijares i l’Alto Palancia, amb el mot “Casteruel”, híbrid de Castelló i Teruel.


Tres generacions de Macianes juntes


Si atenem les característiques demogràfiques, econòmiques i socials d’aquestes comarques, no ens estranyarà gaire constatar la gairebé inexistència de cap moviment social o polític que reivindiqui la identitat pròpia, ni que sigui a un nivell bàsic de manteniment del patrimoni etnocultural i lingüístic. Fins als anys 60, l’aïllament geogràfic i el manteniment de les formes de vida tradicionals havien mantingut prou vives les formes lingüístiques genuïnes del “churro”, així com altres expressions de cultura popular pròpies d’aquestes comarques (la música, el cant i el ball de la jota, les rondalles, el cant de la prosa i les “albás”, etc.). A partir dels anys 70, amb el procés de despoblament creixent, amb l’impacte d’una escolarització plena en llengua castellana estàndard –que les generacions anteriors no havien tingut, almenys amb la intensitat i extensió suficient– i, sobretot, amb l’entrada massiva dels mitjans de comunicació de masses en la vida familiar i social, tots ells utilitzant el castellà estàndard, han anat arraconant la pervivència de paraules, construccions, fonètica i d’altres característiques genuïnes de la manera de parlar de la gent “churra”. Un procés que s’ha desenvolupat en paral·lel al procés de desaparició progressiva d’un estil de vida tradicional centrat en el treball agrícola, ramader i forestal, que ha portat també a la desaparició de feines, activitats, eines i festes que, en el millor dels casos, han quedat recollides en algun museu etnogràfic o han servit d’excusa per alguna festa popular revival de les antigues tradicions. Jo vaig tenir la sort –segurament devia ser un dels darrers– de viure amb un peu a cada món. D’una banda, vaig néixer i créixer a Barcelona, per tant, en un context cultural i social urbà i, a més a més, bilingüe en català i castellà. D’una altra banda, durant tota la infància vaig compartir amb la meva família a Montán les vacances escolars i, per tant, passava prop d’un mes i mig cada any fent immersió total en una manera de parlar, de viure, de relacionar-se que, encara en aquell moment, conservava els trets principals d’aquesta identitat “churra”, tant en l’aspecte lingüístic com d’estil de vida. Això m’ha permès conèixer de primera mà moltes paraules que estan caient en desús i que, gràcies al meu bilingüisme, he pogut relacionar amb paraules similars en català o, si investigues una mica, amb paraules específiques de l’aragonès. He pogut viure encara de primera mà feines que s’han perdut ja del tot –o gairebé– com trillar a l’era amb un “trillo” tirat pel “macho”, com “cortar las colmenas” i recollir la mel, com “arrastrar madera” o fer el “matapuerco” tradicional. He pogut parlar amb els meus avis, amb els tiets i tietes i sentir de primera mà la descripció de com es feia una carbonera, de com s’anava a la “siega por aquellos aragones”, com sortien a fer “gabillos” per a vendre’ls als forns de ceràmica d’Onda, com entraven i sortien els “cañizos” de “las higas” a assecar a “las porchás”, o de com la gent criava cucs de seda a casa amb fulles de morera, o de com feien vi en “los cubos” d’obra o aiguardent en alambins. En certa manera, he estat un privilegiat que ha tingut accés a un patrimoni cultural i etnològic ancestral des de la meva posició de persona urbana i moderna, sentint-me còmode en tots dos mons. Un món, el de la llengua i la cultura tradicional pròpia de les comarques “churras” que, lamentablement, està en procés d’extinció si no és que algú fa alguna cosa.

Aquest algú hauria de ser, en primer lloc, la gent que encara viu allà i que encara manté part d’aquest patrimoni o que, com a mínim, en guarden memòria directa. Em costa entendre com és que no ha aparegut de forma clara i valenta un moviment de conservació i dignificació d’una cultura específica, a mig camí entre l’aragonesa i la valenciana, que mereix alguna cosa més que ser objecte de brometa o d’oblit. Aquest algú haurien de ser, també, els poders públics, començant pels ajuntaments i seguint pels governs provincials i autonòmic, que apostessin decididament per aturar la desertització demogràfica que afecta aquestes comarques, especialment l’Alto Mijares, per a oferir serveis públics de qualitat i oportunitats de desenvolupament econòmic sostenible a les persones que encara hi viuen, per tal de fixar tant com es pugui la trama social i humana sobre la qual se sustentava una cultura. Per desgràcia, no soc gaire optimista en relació al resultat de cap d’aquestes dues crides. D’una banda, la demografia moribunda d’aquestes comarques, especialment l’Alto Mijares, dificulta i molt l’articulació de cap moviment social viable. Són massa poca gent, són majoritàriament massa vells i tenen massa problemes de subsistència en el dia a dia com per a aixecar una veu des de la base de la societat que, com a mínim, avisés al món que una cultura –petita, pobra, desconeguda– està a punt de desaparèixer. D’una altra banda, per la poca visió política dels pocs polítics d’aquestes comarques, lligats massa sovint per visions curt-terministes i amb poca o nul·la capacitat de generar visions estratègiques capaces de revertir la situació. Finalment, una barreja de les dues, que es manifesta en l’ínfim pes polític que té el vot de la gent de les nostres comarques... El passat 28 d’abril, a les eleccions generals, en tota la comarca de l’Alto Mijares sencera es van emetre uns 2.500 vots en els seus col·legis electorals. Aproximadament el nombre de vots que s’emeten en un sol col·legi electoral d’una ciutat mitjana o gran. Una irrellevància numèrica que es tradueix en irrellevància política i, com a conseqüència, en la condemna a mort d’una expressió cultural valuosa com era la cultura “churra”. Potser algú haurà d’aixecar un moviment polític que manllevi la idea dels veïns del nord i reivindiqui “El Alto Mijares Existe”, mentre encara estiguem a temps.

dimarts, 12 de novembre de 2019

Les Missions Pedagògiques en l’àrea de la serra d’Espadà (1931-1936)

per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg, investigador i escriptor



ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball original per al nostre blog, escrit amb motiu del 80 aniversari de la fi de la Guerra Civil.





L’interés per la democratització de la cultura i l’educació per part del govern de la II República és una constant i una evidència des de l’inici del nou règim en 1931. A tall d’exemple, un decret del 7 d’agost de 1931 exposava que “No basta construir escuelas. Urge, entre otras misiones pedagógicas que se irán articulando y cumpliendo, divulgar y extender el libro. Una escuela no es completa si no tiene la cantina y el ropero que el alumno necesita; no es completa tampoco si carece de la biblioteca para el niño, y aún para el adulto y aún para el hombre necesitado de leer. Empieza España a tener las Escuelas que le faltaban; las tendrá en breve. De lo que carece casi absolutamente es de bibliotecas, de pequeñas bibliotecas rurales que despierten, viéndolas, el amor y el afán al libro. […] Una biblioteca atendida, cuidada puede ser un instrumento de cultura tan eficaz o más eficaz que la Escuela”. En esta línia, la premsa reproduïa discursos com el d’Alejandro Pérez Moya, qui en 1932 deia a Castelló que «la República depende toda de la escuela nacional, su salvación está en la escuela y no como la monarquía de las bayonetas. Un pueblo ya puede tener leyes; de nada le servirán sin cultura».

Les Missions Pedagògiques van ser una de les activitats que intentaren portar la cultura al poble, des de la convicció de reduir l’analfabetisme abismal que separava els ciutadans, presoners de la voluntat de les classes dirigents (els cacics locals) i els impedia accedir a noves possibilitats. Es tractava de «difundir la cultura general, la moderna orientación docente y la educación ciudadana en aldeas, villas y lugares, con especial atención a los intereses espirituales de la población rural».




Les Missions van ser un projecte encomanat a la Institució Lliure d’Ensenyança (1876-1939), dirigit pel pedagog Manuel Bartolomé Cossío i fet realitat per un cos de voluntaris de la cultura integrat per mestres, artistes, joves estudiants i intel·lectuals. El Patronat de Missions Pedagògiques va poder actuar fins al 31 de març de 1937, amb el balanç següent: entre d’altres, va arribar a quasi 7.000 localitats en 196 rutes i van repartir uns 600.000 llibres en 5.522 biblioteques escolars o locals.

El Museu del Poble (o Museu Circulant) va ser una de les campanyes més cridaneres de les Missions Pedagògiques. Fou inaugurat el 29 de maig de 1931 i finalitzà les rutes amb l’adveniment del colp d’estat militar. En conjunt, va arribar a 179 pobles, alguns dels quals eren pròxims a l’àrea espadànica. La filosofia subjacent s’explica en estes paraules del col·laborador i artista Ramón Gaya: “Somos una escuela ambulante que quiere ir de pueblo en pueblo. Pero una escuela donde no hay libros de matrícula, donde no hay que aprender con lágrimas, donde no se pondrá a nadie de rodillas como en otro tiempo. Porque el gobierno de la República que nos envía nos ha dicho que vengamos, ante todo, a las aldeas, a las más pobres, a las más escondidas y abandonadas, y que vengamos a enseñaros algo, algo que no sabéis por estar siempre tan solos y tan lejos de donde otros lo aprenden, y porque nadie hasta ahora ha venido a enseñároslo; pero que vengamos también, y lo primero, a divertiros”.

Els itineraris del Museu del Poble es planificaven a partir de les sol·licituds prèvies. L’expedició portava una ruta i anava passant pels pobles, on feien estada uns quants dies. Les activitats principals eren la instal·lació de rèpliques de quadres importants del Museo del Prado (Goya, Murillo, Berruguete, Sánchez Coello, El Greco, Ribera i Velázquez), a més de projeccions de cine, audicions de música en un gramòfon, teatre, conferències i explicacions sobre les pintures. Se solia fer coincidir l’arribada del Museu amb alguna festivitat local, per tal que més gent tinguera accés a la cultura i l’impacte fora major en la població, que era avisada amb cartells i bans.

























A la zona més interior de la serra d’Espadà no va arribar cap ruta (o no ho van demanar). Només hem pogut registrar visites del Museu del Poble a Nules (15-20 de març de 1936), Sogorb (22-27 de març de 1936) i Viver (del 29 de març al 3 d’abril de 1936). És a dir, els mesos anteriors a l’esclat del colp militar contra el govern legítim que ens portaria a una guerra de quatre anys i a una dictadura de quaranta. L’expedició venia del nord, en concret de Vinaròs (19-24 de gener), Sant Mateu (26-31 de gener), Morella (2-7 de febrer), Albocàsser (1-6 de març), Llucena (8-13 de març) i aplega a Nules en els dies següents.


Les biblioteques van ser el projecte que va arribar millor i a més pobles menors de 5.000 habitants, amb una inversió de quasi el 60 % del pressupost. S’adjudicaven també per petició dels ajuntaments o dels inspectors escolars i se solien posar els llibres a l’escola per a accés del públic en general. Cada biblioteca rebia un centenar de llibres ben enquadernats, amb uns talonaris per al préstec i fitxes d’estadística. Darrere d’este projecte hi havia noms tan rellevants com María Moliner, Antonio Machado, el jove poeta Luis Cernuda i Juan Vicens de la Llave. Els lots de llibres incloïen lectures infantils (contes, llibres d’aventures, adaptacions de clàssics, obres de consulta) i per a adults, amb obres de literatura espanyola i universal i tractats sobre ciència, història, sanitat, tècniques, etc.

Este projecte sí que va tindre més incidència en els pobles de l’àrea de la serra d’Espadà. Segons una detallada memòria del Patronat de Missions Pedagògiques, es van distribuir dos biblioteques a Artana, una a Ayódar i una altra a la Vall d’Uixó. Si en algun arxiu o biblioteca del vostre poble trobeu cap llibre amb este segell, ja sabeu d’on prové, si fou capaç de passar les esporgades de la Falange local quan van prendre el poder...

Podeu consultar la ben detallada memòria Patronato de Misiones Pedagógicas (septiembre de 1931-diciembre de 1933), Madrid, 1934. A més, hi ha un portal molt interessant en què es poden consultar algunes dades bàsiques de les Missions Pedagògiques per localitat:










dimecres, 6 de novembre de 2019

Els paisatges refugi i l’autodefensa

per Rafael López-Monné

Geògraf i fotògraf, consultor especialitzat en turisme a peu i professor de la Facultat de Turisme i Geografia de la Universitat Rovira i Virgili.

Autor del blog Vistes
Twitter: @lopezmonne
Foto de l'autor: Foto-RLM-©-Maria-Dias






ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball d'alta sensibilitat i reflexió, publicat originalment en la secció "Territori polièdric" de La Conca 5.1. "Territori polièdric" és un espai de debat entorn el territori, el paisatge, el medi ambient, la geografia, etc.



«En un món cansat i accelerat, on el soroll és sempre present, cada vegada són més les persones que busquen un paisatge en què es puguin retrobar a si mateixes o a través del qual, simplement, es puguin evadir. Hi ha qui el troba al bosc, a la muntanya o en racons inaccessibles, on la natura es manifesta de manera més salvatge. És llavors quan reapareix el mite de la cabanya, segurament —i històricament— la millor plasmació d’aquesta creixent i incessant recerca del retir, del recer, del silenci. Hi ha, però, qui és capaç de trobar aquests llocs en els paisatges quotidians. Emergeixen així espais puntuals, i fins i tot esporàdics, des d’on contemplar el paisatge o tornar a conviure-hi de manera quotidiana, també dins de les ciutats o en la seva perifèria. Uns i altres actuen com a paisatges refugi des d’on es reclamen i es reivindiquen uns valors dels quals l’Observatori del Paisatge de Catalunya es vol fer ressò.»
Aquesta és la suggestiva presentació del seminari Paisatges Refugi, que va tenir lloc el passat 13 de desembre a la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló. L’Observatori del Paisatge de Catalunya continua fidel a la seva missió de provocar el debat, la reflexió i el pensament sobre el paisatge i tot allò amb què es relaciona. El seminari va estar farcit de reflexions interessants i especialment inspiradores i, si m’ho permeten, voldria compartir algunes que a mi em va generar.



D’entrada, la paraula refugi és sinònim de protecció. Així, els paisatges refugi serien aquells que ens donen resguard, sopluig, recés —com les cabanes— davant les inclemències a les quals estem sotmesos. En aquest sentit, tinc la impressió que, d’entre els perills i conflictes que ens amenacen, els paisatges refugi estan especialment connectats amb un dels elements que més profundament caracteritzen el món on vivim: l’acceleració del temps. Cada etapa històrica es caracteritza per una manera particular d’experimentar el temps. La nostra és l’acceleració.
Luciano Cocherio, en el seu excel·lent assaig Contra el tiempo,[1] explica que aquesta acceleració és sistèmica, pròpia de l’estructura del nostre omnipresent sistema neocapitalista. Respon a la seva necessitat bàsica: obtenir més i més guanys cada vegada. Ja no es tracta de satisfer necessitats; la circulació dels diners és una fi en si mateixa. Les repercussions en política són ben conegudes: l’oportunisme, el curt termini i una enorme dependència de la conjuntura i dels mitjans de comunicació. Socialment, l’acceleració genera individus dispersos, estressats, ansiosos, deprimits, necessitats de substàncies estimulants i que sempre tenen pressa.
Poquíssimes activitats s’escapen a les seves lleis. Entre elles, una part de l’agricultura, necessàriament vinculada al ritme de les estacions. Així, per exemple, el conreu de la vinya en resta parcialment al marge, si bé no pas altres aspectes vinculats a la producció del vi. Aquest aspecte em porta a pensar que, quan es reflexiona sobre la necessitat que expressa una part destacada de la nostra societat de tornar-se a vincular a la naturalesa, és probable que els aspectes de ritme i velocitat siguin més importants que no pas ens pensem.
Cocheiro afirma però, que qualsevol oposició directa a aquesta acceleració està condemnada al fracàs. No n’hi ha prou amb voler desaccelerar. El sistema ho engoleix tot i acaba mercantilitzant també, per exemple, els moviments slow. L’autor defensa la conquesta de l’«instant» com a autodefensa, entenent-lo no com una mesura de temps, sinó d’una experiència temporal particular que ens projecta fora del ritme accelerat habitual. Durant l’instant, ens situem fora del corrent central. El temps torna a ser nostre, compassat amb el de la nostra existència (el riure, per exemple, quan és profund, ho inunda tot i ens desconnecta de l’acceleració). És el temps que ens permet un altre tipus de relació amb els objectes, amb les persones, amb el paisatge.


És difícil entendre el paisatge sense la contemplació i aquesta necessita la calma, unes certes dosis de lentitud. La visió estètica és necessàriament contemplativa. La bellesa invita a la pausa. Seguint el pensament de Schopenhauer sobre l’art, el filòsof Byung-Chul Han[2] explica que, en entrar en un estat de contemplació, la nostra voluntat queda rellevada de qualsevol desig de fer, ens alliberem de nosaltres mateixos i s’engendra un estat en el qual el temps, es pot dir, queda aturat.
Aquesta quietud és precisament allò que distingeix la visió estètica de la percepció merament sensible. Byung-Chul parla de «l’eternitat del present»; la contemplació de la bellesa, així, aconsegueix superar el transcurs temporal, quelcom molt similar a la idea de Cocheiro quan advoca per la filosofia pràctica de l’instant com a mètode d’autodefensa davant la irrefrenable acceleració del temps. És en sintonia amb reflexions com a aquestes que fa temps que defenso que situar un banc davant l’horitzó és una proposta cultural enorme. És alta cultura.
Satish Kumar[3] afirma que estem governats per les xifres, obsessionats amb l’economia i posseïts per la velocitat, enemics tots de la bellesa. La privació de la bellesa suposa també la privació de la veritat. Kumar defensa que l’art i la bellesa tenen un paper primordial en la lluita contra les crisis que ens tenallen. Considera, però, que, en bona part, l’art ha estat segrestat per l’espectacle i els fabricants de diners. L’hem apartat de la vida. Malgrat tot, defensa que l’art té la capacitat de deslliurar-nos del jou de l’avarícia, la velocitat i el desordre. Tanmateix, experimentar la bellesa demana temps. L’essència de l’experiència temporal de l’art és, precisament, que aprenem a demorar-nos, explica Byung-Chul.
Molt probablement, tots tenim els nostres paisatges refugi, espais que inviten a la demorança, a aturar-se, a contemplar la bellesa. De vegades no cal sortir de casa per trobar-los. Un bocí d’espai emmarcat per la finestra, amb la llum adequada, potser pot esdevenir-ne un. Altres, cal sortir a buscar-los. Sovint no són els més espectaculars, ni els escenaris més populars. És més important que tinguin una dimensió íntima perquè, de fet, l’espai no regala res, només facilita allò que nosaltres siguem capaços d’obtenir.


________________
[1] Contra el tiempo està publicat per Anagrama i constitueix un dels assajos més lúcids que es poden trobar sobre aquest tema.
[2] La salvación de lo bello és un encantador i estimulant assaig publicat per Herder i escrit per Byung-Chul Han, filòsof nascut a Corea i establit a Alemanya.
[3] Satish Kumar és un antic monjo jaina, veterà activista per la pau i el medi ambient. Nascut a l’Índia, viu al Regne Unit on va fundar The Small School, una escola de primària i secundària pionera de l’educació holística, i la universitat Schumacher College. Simplicidad elegante està publicat per Icària.




dilluns, 28 d’octubre de 2019

Descripción geológica de la Sierra del Espadán

per José María Montes
Autor del blog Mi geoblog
Twitter: @ViJmontesvilla

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball tan complet, interessant i aclaridor sobre els orígens geològics de la serra d'Espadà.




La Sierra del Espadán, uno de los principales relieves de la Comunidad Valenciana, es una alineación montañosa de directriz ibérica, es decir, con una orientación NW-SE, continuación de las sierras que forman Alto Tajo, que se extiende a lo largo de 50 kilómetros desde La Vall d’Uixó en la costa mediterránea hasta el limite con la provincia de Teruel, y su anchura es de 20 kilómetros entre los ríos Palancia y Mijares. Es decir, la Sierra de Espadán ocuparía una extensión superficial aproximada de 1.000 Km2, todos dentro de la provincia de Castellón; de ellos, 312 corresponderían al Parque Natural.

La Sierra del Espadán, la más oriental del Sistema Ibérico, es una de las más interesantes de la Comunidad Valenciana no solo por su importancia ecológica, sino también por sus características geológicas que a continuación se describirán.



La Cordillera Ibérica es una compleja estructura tectónica resultado del choque de las placas continentales eurasiática, ibérica y africana, colisión que acaeció durante la Orogenia Alpina en el período que abarca desde el Eoceno tardío al Mioceno en un lapso temporal de aproximadamente 10-5 millones de años. El plegamiento produjo un acortamiento de 32 kilómetros que se tradujo en un engrosamiento de 5 kilómetros de espesor de la corteza, que ocasionó una elevación del relieve y la configuración de las principales montañas.

Dentro de la Cordillera Ibérica, la Sierra del Espadán se localiza en el extremo meridional en el conocido como Sector Levantino, y en ella es donde afloran los terrenos más antiguos de la Comunidad Valenciana con materiales que abarcan desde el Paleozoico Inferior (Ordovícico y Silúrico) al Mesozoico, con predominio de los terrenos pérmicos y triásicos, quedando los materiales más modernos relegados a los bordes de la Sierra tal como se puede ver en el mapa geológico de la siguiente figura:


Por lo tanto, la historia geológica de la Sierra de Espadán, desde sus primeros momentos hasta la actualidad, abarca un lapso temporal de 440 millones de años.


ESTRUCTURA TECTÓNICA DE LA SIERRA

La Sierra comenzó a configurarse durante la Orogenia Varisca, un evento geológico que durante el Paleozoico Superior y a lo largo de 100 millones de años levantó una inmensa cordillera cuyos restos persisten en el Macizo Ibérico que se extiende por la parte central y septentrional de la Península Ibérica, pero que se prolonga en forma de pequeños retazos hasta Montán; su testigo más oriental se sitúa en Marines (provincia de Valencia).

Una vez levantada esta megacordillera y aún durante el Paleozoico Superior (Pérmico), comenzó el proceso de desmantelamiento por erosión de la misma y enormes ríos acarrearon ingentes cantidades de sedimentos clásticos (conglomerados, arenas y arcillas) que se depositaron en las zonas bajas situadas en la zona oriental de la cordillera y originadas por el colapso cortical del cinturón orogénico varisco, que originó una tectónica extensiva caracterizada por la formación de cuencas (tipo graben o semigraben) controladas por fracturas hercínicas. Estas fracturas son las responsables profundas de la actual directriz de la Sierra del Espadán. Como consecuencia de esta fracturación comienza a individualizarse la microplaca Ibérica, en cuya zona suroriental se situará la Sierra del Espadán.

En la siguiente figura se puede apreciar la situación de la Península Ibérica y de la Sierra del Espadán en el borde oriental del supercontinente Pangea (todas las tierras) a orillas del Paleotethys que formaba parte del océano Pantalasa (todas las aguas).




Durante el Pérmico Inferior (Autuniense) esta zona debió ser un alto estructural en el que no hubo sedimentación, al contrario que en otras zonas de la Cordillera Ibérica donde se produjo una sedimentación detrítico-clástica con abundante participación volcánica. A partir de este momento (+- 250 millones de años) comienza la acumulación de los sedimentos que formaran las rocas que constituyen la actual Sierra del Espadán.

Como ya hemos dicho, la sedimentación permotriásica, la más importante en la Sierra, se desarrolló bajo un estricto control tectónico durante una etapa de fracturación (rifting) continental que en esta zona estuvo controlada por un sistema de fracturas normales de orientaciones conjugadas, unas fallas de directriz ibérica, es decir NW-SE (Falla Ibérica) y otras transversales a éstas de dirección NE-SW (Falla Requena-Mora) de origen varisco. Estas fallas estuvieron activas durante este largo período (Pérmico y Triásico) dando origen a un sistema de pequeños bloques tal como se demuestra por la existencia de numerosas irregularidades sedimentarias y grandes variaciones en el espesor de las diferentes formaciones permotriásicas en cortas distancias.

Durante el Pérmico Superior (Thuringiense) se produjo en esta zona un primer episodio sedimentario con la deposición de la Formación limos y areniscas de Alcotas, episodio fuertemente controlado por las mencionadas fallas de directriz ibérica NW-SE pero con cambios de espesor de la formación que parecen indicar que la sedimentación también estuvo controlada por las fallas conjugadas de directriz transversal a la principal. Muchos investigadores consideran que éste es el comienzo de la extensión alpina subdividida en pulsos sinrift y potrift de 1 a 4 millones de años de duración, pero otros no lo consideran así y creen que se trata de una fase hercínica póstuma. Yo, personalmente, pienso más en esta última teoría ya que las rocas de la Formación Alcotas presentan una mayor deformación tectónica que las de las formaciones triásicas superiores (Cañizar y Eslida). Aunque también es posible que esta intensa deformación tectónica pudiera deberse a una mayor profundidad a la que se encontraban estas formaciones durante la orogenia alpina y a sufrir un mayor acortamiento debido a la influencia de las fallas de zócalo. 

Sobre este primer episodio se produjo un nuevo período deposicional extensivo que comenzó con la sedimentación de la Formación Areniscas del Cañizar. Este episodio comenzó con una corta etapa erosiva, como demuestra el contacto brusco y erosivo entre los últimos depósitos del Pérmico Superior y los primeros depósitos del Triásico Inferior. La sedimentación de este episodio extensivo terminó con una nueva elevación y exposición subaérea y la formación de una costra (hard ground) dura y negra por la presencia de óxidos de Fe y Mn de gran importancia en la minería de la zona.

Un nuevo episodio expansivo se desarrolla durante el Triásico Medio (Anisiense) con la deposición de la Formación limos y areniscas de Eslida en una cuenca que aún sigue controlada por las fallas tardihercínicas de dirección NW-SE (Ibérica) y también afectada por unas fallas transversales en la parte más oriental de la misma. A partir de este momento se produce la primera transgresión del Mar de Tethys sobre el margen oriental de la microplaca Ibérica y un cambio en el estilo de sedimentación que pasa de continental a marino. 

Tectónicamente, la Cordillera Ibérica se define como una cadena de tipo intermedio localizada en el interior de una placa continental (microplaca Ibérica) y desarrollada durante el ciclo alpino, aunque con un estilo de plegamiento distinto al alpino y con una falta casi total de actividad magmática y de metamorfismo. La Cordillera Ibérica respondería, más bien, a una tectónica de zócalo y cobertera donde el zócalo, constituido por el Paleozoico, presenta una tectónica de bloques que en algunos puntos pueden llegar a cabalgar sobre la cobertera mesozoica que se adapta a la estructura del zócalo y se pliega a favor de grandes fracturas hercínicas.
La intensidad del plegamiento y de la deformación compresiva en la Sierra del Espadán corresponde a un nivel estructural intermedio y a profundidades importantes, con un aumento de las condiciones de presión y temperatura, facilitándose la formación de yacimientos minerales de origen hidrotermal de los que hablaremos posteriormente. 

La Sierra del Espadán es geológicamente bastante compleja y, como ya se ha mencionado, condicionada por la existencia de una serie de fracturas tardihercínicas que funcionaron durante el Permotrias. Hay una gran estructura de escala regional, el Anticlinorio del Espadán, que se articula como dos estructuras anticlinales separadas por un sinclinal roto por una falla inversa. En la zona de Chóvar se localiza una de estas estructuras (el Anticlinal del Espadán), mientras que en Eslida se localiza el mencionado pliegue-falla (el Sinclinal de Eslida). En el núcleo de los anticlinales aflora el Pérmico Inferior (F. Limos y areniscas o Formación Marines), mientras que en los flancos afloran las formaciones del Buntsandtein (Cañizar y Eslida o Garbí y Serra) y el primer nivel calcáreo del Muschelkalk. En la siguiente figura se puede ver un perfil geológico que incluye el Anticlinal del Espadán, el Sinclinal de Eslida y el cabalgamiento que separa ambas estructuras:




El Anticlinal del Espadán tiene todo el aspecto de un gran pliegue en caja con flancos que llegan a verticalizarse e incluso invertirse (en Eslida y en Chóvar), mientras que en su núcleo presenta buzamientos subhorizontales (Puerto de Eslida). El Anticlinal del Espadán y el Sinclinal de Eslida están separados por otra gran estructura: el Cabalgamiento de Eslida.

La fracturación es el rasgo tectónico más importante de la Sierra del Espadán. Esta fracturación se originó en condiciones superficiales debida a la deformación frágil de una potente serie de lutitas y areniscas muy compactadas. Durante la fase principal del plegamiento alpino (Oligoceno), esta zona fue sometida a un fuerte acortamiento, lo que originó un apretado anticlinorio en cuyo núcleo se desarrolló una esquistosidad de fractura que llega a presentarse superpuesta a la esquistosidad de edad hercínica propia de los materiales del zócalo paleozoico, formándose un plegamiento sinesquistoso solidario con el basamento paleozoico (Simón, 1984). En la zona se puede ver todo un catalogo de estructuras que indican una evolución desde un comportamiento frágil a un comportamiento dúctil. 


Durante el plegamiento de la Cordillera Ibérica se pueden distinguir tres unidades litológicas principales con comportamientos mecánicos diferentes:

- Una unidad inferior, rígida, que incluye el zócalo paleozoico y el Buntsandtein junto al Muschelkalk.
- Una intermedia, formada por lutitas y evaporitas triásicas, a favor del cual se forman las principales fracturas.
- Una superior, formada por rocas del Mesozoico y Cenozoico afectadas por las deformaciones contraccionales.


ESTRATIGRAFÍA DE LA SIERRA

La serie litoestratigráfica que se encuentra en la Sierra del Espadán abarca principalmente el lapso temporal Pérmico-Triásico entre los 300 y los 200 millones de años, aunque su historia es mucho más antigua y empieza en el Paleozoico, cuando todos los continentes se agrupaban en uno solo y en esta zona se desarrollaba una inmensa llanura costera.

PALEOZOICO INFERIOR: las rocas más antiguas que aparecen en la Sierra del Espadán corresponden a materiales del Paleozoico que afloran entre el Alto de Pedralba (Alcudia de Veo) y La Solana del Alcornocal (Pavías). En la cartografía geológica oficial de la Serie MAGNA vienen referenciadas como Paleozoico Indiferenciado (pizarras y cuarcitas) sin precisar su edad. En cambio, el IGME sí que da una edad Llandovery-Pridoli para el afloramiento de Higueras que adscriben a la Formación Badenas (pizarras negras con cuarcitas). Luego serían materiales del Paleozoico Inferior (Silúrico) lo que rebajaría el inicio de la historia geológica de la Sierra del Espadán a 440 millones de años.

El contacto de este Paleozoico con los sedimentos permotriásicos más modernos es de tipo mecánico, generalmente por cabalgamiento de las rocas más antiguas sobre las más modernas, tal como podemos ver en la siguiente fotografía:



Este Paleozoico actúa de zócalo, sobre el que se sitúan todos los sedimentos posteriores. En la Sierra de Espadán sobre este zócalo paleozoico se depositó un muy potente conjunto de sedimentos detríticos (areniscas, cuarcitas y lutitas) que fueron arrancados a la cadena de montañas que se acababa de levantar al oeste (Macizo Ibérico) y acarreados hasta una cuenca sedimentaria formada en el borde de esta cordillera en una depresión tectónica (graben) delimitada por grandes fallas variscas.

PALEOZOICO SUPERIOR (PÉRMICO): la sedimentación potsvarisca comenzó en el Pérmico con la Formación limos y areniscas de Alcotas, compuesta por lutitas limolíticas masivas o laminadas, de color rojo oscuro, granate, pardo, rosado y ocasionalmente verdes o grises y compuestas por granos de cuarzo, caolinita e illita junto a un alto contenido en micas moscovitas. Como estructuras sedimentarias, aparecen laminaciones paralelas, ripples y frecuentemente grietas de desecación y marcas de deformaciones por carga. Intercaladas entre las lutitas limolíticas aparecen intercalaciones de areniscas y conglomerados, las primeras de colores rojos, blancas, amarillentas, rosadas o pardas con espesores métricos y constituidas por granos de cuarzo y feldespato (ortosa y plagioclasas), de tamaño medio a grueso con cemento silíceo y matriz arcillosa, presentan estratificaciones cruzadas planas y en surco y laminaciones paralelas, junto a ripples de corriente y frecuentes cantos blancos. 

En la siguiente fotografía tomada en la ladera meridional del Pico Bellota (Puntal de l’Aljub) se puede ver el aspecto de esta formación en el campo: lutitas rojas tapadas por la vegetación y dentro de ellas un conjunto de estratos muy gruesos de areniscas cuarcíticas de colores claros (blancas y rojizas).



Su límite inferior puede ser concordante sobre la Formación Conglomerados de Boniches o discordante cuando se sitúa directamente sobre el Paleozoico. En la Sierra del Espadán, los Conglomerados de Boniches no aparecen y el contacto con el Paleozoico de Higueras-Pavías es por falla. Su límite superior es concordante y neto. En el perfil del Pico Bellota (Chóvar-Eslida) este contacto viene marcado por una superficie erosiva bajo la que se desarrolla un nivel ferruginoso mineralizado (hard ground) tal como se ve en la siguiente fotografía:



El espesor de esta formación presenta grandes variaciones disminuyendo hacia el NW, es decir, hacia su área madre, siendo de 168 metros en el corte tipo (Barranco de Alcotas). En el Puerto de Eslida la formación alcanza un espesor de casi 400 metros medidos sobre la ortofoto y la cartografía digital, pero es posible que la presencia de algunos replegamientos de la serie falseen esta medición. Estos depósitos cierran una primera megasecuencia aluvial que se depositó en un lapso de 8 a 10 millones de años.

La formación es interpretada como un depósito de cauces fluviales entrelazados de vida corta que tuvieron muchos eventos de sedimentación mediante barras transversales y linguoides y erosión con generación de numerosas cicatrices erosivas y de depósitos fluviales no canalizados y lacustres. Los canales fluviales de dirección NW a SE van migrando y rellenándose lateralmente y siendo cubiertos por depósitos lutíticos de llanura de inundación y lagos poco profundos, dando a esta formación su aspecto característico. Está datada como de edad Thuringiense tardío (Pérmico) en base al estudio de la microflora (polen y esporas) encontrada en algunos de sus niveles lutíticos. 


MESOZOICO INFERIOR (TRIÁSICO)

Sobre los materiales que forman el Ciclo Pérmico en esta región se deposita una formación muy típica y constante en toda la Cordillera Ibérica: las Areniscas del Cañizar (Areniscas del Garbí), que marcan el inicio del período o ciclo Mesozoico. En la siguiente fotografía, correspondiente al Puntal de l’Aljub de Eslida se puede ver (línea amarilla) el contacto entre las formaciones Alcotas y Cañizar, es decir, entre el Paleozoico (Pérmico) y el Mesozoico (Triásico):


La formación es muy monótona y está formada por un conjunto muy homogéneo de cuarzoareniscas cuarcíticas (arcosas, sublitarenitas o cuarzoarenitas) muy cementadas (por sílice o hierro) con más de un 70 % de cuarzo monocristalino con algunas micas (moscovita). Son areniscas de grano grueso a medio con algún nivel de lutitas rojas en la parte media y alta de la formación, y se la conoce como “rodeno” en amplias zonas de la Península Ibérica. Su espesor varía entre los 80 y los 170 metros, con una media de 100 a 130 metros, y se la ha llegado a dividir en 6 subunidades que abarcan cada una de ellas un período temporal de 104 a 105 años. Estas subunidades se pueden seguir lateralmente durante cientos de kilómetros y están separadas por discontinuidades mayores (López-Gómez, 2012) y se pueden ver en la siguiente fotografía tomada en el Barranco de Ajuez (Chóvar):


El espesor de esta unidad en la Sierra del Espadán es bastante constante y no suele rebasar los 130 metros. Castillo (1980) da para esta formación un espesor de 90 metros medidos en la carretera de Chóvar a Eslida. En la zona del Barranco de Ajuez (El Salto del Agua) el espesor es superior a los 100 metros y próximo a los 150 metros en Tarraguán (Eslida). 

Se ha encontrado una asociaciones de pólenes y esporas de edad Anisiense (Triásico Medio) en la parte superior de esta formación, pero muchos autores la consideran de edad Scytiense (Triásico Inferior). Hacia la parte alta de la formación también se menciona la presencia de huellas de tetrápodos y macroflora mal conservada.

La disposición estratigráfica y las facies de la formación determinan un origen fluvial con niveles eólicos esporádicos en las zonas occidental y central y un origen mixto eólico y fluvial en la zona oriental en las proximidades del Mediterráneo.

Sobre esta unidad eminentemente cuarcítica se sitúa la Formación limos y areniscas de Eslida, compuesta por lutitas de color rojo y tonalidades vinosas con intercalaciones métricas de areniscas también rojizas, rosáceas o blancas generalmente muy micáceas (moscovita). Las lutitas son masivas y pueden presentar bioturbaciones y desarrollos edáficos, y las areniscas con litarenitas con cemento silíceo que se presentan en estratos de base plana y amplio desarrollo lateral con desarrollo de las estructuras de corriente: laminaciones cruzadas planas y en surco, ripples y laminación paralela. Según su contenido en lutitas y areniscas, la formación se divide en tres tramos.

En esta formación comienzan a localizarse algunos fósiles: así, en Chóvar he encontrado una macroflora que está pendiente de clasificar, posiblemente equisetos y helechos como los que se pueden ver en la siguiente fotografía:



En Bejís se han encontrado icnitas (huellas) del icnogénero Chiroterium y que podrían corresponder a un reptil crurotarso antepasado de los actuales cocodrilos. En la siguiente fotografía se puede ver una representación de este reptil que han colocado en Bejís:




El contacto con la infrayacente Formación Areniscas del Cañizar (Areniscas del Garbí) es transicional pero neto, marcado por la repentina aparición de las lutitas. Algunos investigadores admiten la existencia de un hard ground con hierro y manganeso entre ambas formaciones, cosa que parece confirmar la alineación de explotaciones mineras a lo largo del contacto Cañizar-Eslida como se puede ver en la siguiente fotografía tomada en Los Sejas (Eslida):



A techo de esta formación puede aparecer la Formación Marines (Facies Röt) o directamente las Dolomías de Landete del Muschelkalk.

El Ciclo de sedimentación detrítica del Buntsandtein termina con una formación margosa abigarrada: la Formación arcillas, limos y margas de Marines también conocida como Facies Röt. Está constituida por lutitas rojizas con margas amarillas y verdes y delgadas intercalaciones de areniscas, dolomías y yesos. Su espesor es de 45 metros y su edad Anisiense (Triásico Medio). Esta formación se apoya mediante una suave discordancia sobre las lutitas limolíticas rojas de la Formación Eslida. En la siguiente fotografía se puede ver el paso de las margas a las dolomías en Olocau (Valencia).


A este conjunto de formaciones detrítico-clásticas se le conoce como Grupo Espadán y afloran profusamente en la parte central de la Sierra (Pic Espadà) desde La Vall d’Uixó hasta Fuente de la Reina. A partir de este punto se produce un cambio en la sedimentación que pasa de continental siliciclástica (areniscas y lutitas) a carbonatada marina (calizas y dolomías) debido al avance (transgresión) del mar (Paleaothetys) hacia el este con la inundación de toda esta zona.

Así, sobre estas margas de Marines y de manera gradual van apareciendo las dolomías de la Formación Dolomías de Landete (M1) compuestas fundamentalmente de dolomías bien estratificadas de color gris y pátina marrón con frecuentes intercalaciones de dolomías micríticas tableadas y paquetes de dolomías carniolares. A veces, las dolomías aparecen intensamente bioturbadas y con desarrollo de hard ground en los planos de estratificación. La fracturación y karstificación puede ser intensa. La formación se subdivide en 6 miembros y su espesor es de 100 a 150 metros. Se depositó durante el Anisiense (Triásico Medio) en un ambiente mareal.

Esta formación dolomítica pasa a una formación evaporítica conocida como Formación Areniscas, margas y yesos del más (M2), una unidad litoestratigráfica muy difícil de ver en el campo porque al localizarse entre dos unidades más duras suele estar casi siempre tapada por la vegetación. Está formada por margas amarillas, yesos y dolomías con un espesor de 50 metros en Chelva (Alcotas). Se depositó en un medio supramareal, árido y salino tipo sebkha.

Sobre esta formación evaporítica se sitúa otra formación eminentemente dolomítica, la Formación Dolomías y calizas de Cañete (M3), una unidad compuesta por dolomías grises, calizas y margas abigarradas más abundantes hacia el techo. Su espesor es de 100 metros y estos sedimentos fueron depositados en una llanura de marea.

En la siguiente fotografía se puede ver una de las múltiples canteras que aprovechan estos niveles dolomíticos:



Estas tres formaciones ocupan una gran extensión superficial en la parte más septentrional de la Sierra (Alcudia de Veo-Benitandús-Tales) y se agrupan en el Grupo Calderona.

En el Triásico Superior cambian las condiciones de sedimentación y se produce un retroceso del mar (regresión): sobre los carbonatos marinos del Muschelkalk se deposita un conjunto de sedimentos evaporíticos formado por margas de colores abigarrados (rojas, verdes, amarillas...) con abundantes yesos blancos, grises y rojos constituyendo la unidad que se conoce como Keuper. Estas evaporitas se depositaron en un medio sedimentario costero muy árido en el que se producía una fuerte evaporación, la formación de lagos salinos y la precipitación de los minerales evaporíticos.

Con esta unidad yesífera termina el Ciclo Triásico y comienza el Jurásico, que en la Sierra del Espadán solo está representado por una única formación carbonatada compuesta por dolomías carniolares (Formación Carniolas de Cortes de Tajuña) y calizas bioclásticas que representan una nueva transgresión marina. Su espesor es de 50 metros y su edad Liásico (Jurásico Inferior). Las margas evaporíticas del Keuper y los carbonatos liásicos suelen aparecer juntos y casi siempre conservados en zonas tectónicamente hundidas (fosas). En la Sierra del Espadán, la zona donde mejor se las encuentra es en la fosa de Eslida-Artana y en el borde occidental de la Sierra (Castellnovo-Vall de Almonacid-Algimia-Gaibiel).

La Sierra del Espadán termina a orillas del Mediterráneo, donde es recubierta por los depósitos de arcillas rojas y cantos del Pleistoceno Superior que constituyen la Plana de Castellón. En la siguiente figura se resume la columna estratigráfica descrita de una manera gráfica:



MINERÍA EN LA SIERRA DEL ESPADÁN

La Sierra del Espadán ha sido la única comarca minera de toda la Comunidad Valenciana. Por toda la Sierra hay numerosos vestigios de antiguas explotaciones que beneficiaban menas metálicas, principalmente cobre, cobalto, mercurio y barita. Las características geológicas de la Sierra propiciaron la formación de yacimientos hidrotermales en los que se depositaron los minerales, que fueron intensamente explotados para su aprovechamiento en la industria azulejera asentada en la costa (Onda) principalmente el cobalto, pero también para la exportación como el cobre, el mercurio y la barita.

La actividad minera se concentró en el Anticlinal del Espadán (términos de Chóvar, Eslida y adyacentes), donde se han contabilizado más de 100 minas, la mayoría simples chamizos o calicatas pero donde se localiza la única mina que merece tal nombre de toda la Comunidad Valenciana: el Pozo Manuel, también conocido como Pozo Malacate o Pozo Maestro. Fue perforado por la Sociedad El Porvenir de Mieres (Asturias) hacia 1908, cuando adquirió las minas de mercurio de Chóvar. Llegó a una profundidad de 110 metros y dispuso de cinco niveles: 18, 36, 58, 70 y 90, de los que partían algunas galerías secundarias y pocillos. Todas estas labores estaban orientadas al sur, siguiendo la orientación del filón principal, conocido posteriormente como Filón de los Asturianos, cuya mineralización se hace más rica a mayor profundidad. Durante la perforación de estas galerías se encontró casualmente el Filón Vega. En la siguiente figura se puede ver un croquis de esta mina:


Este pozo fue el único de toda Comunidad que dispuso de una torre o malacate con un ascensor o “jaula”, del que todavía se puede ver el torno y los cables.





En sus proximidades se construyeron unos hornos para la extracción del mercurio del mineral que lo contenía, el cinabrio pulverulento. En la siguiente fotografía se pueden ver unas muestras de mineral de esta explotación:


Debido a la problemática que planteaba la altura a la que se localizaban las Minas del Hembrar (Mina Manuel, Mina Vieja...), se intentó acceder a los filones a través de un minado a más baja cota y para ello se construyó la Galería del Socavón, cuya entrada y algunas de sus vagonetas mineras se pueden ver en la siguiente foto. La actividad minera en esta zona cesó en 1967.


Además del mercurio en la zona, se explotó con intensidad el cobalto en minas que se localizan preferentemente en la vertiente septentrional del Barranco del Carbón (ladera del pico Tarraguán) y en este caso con un control más estratigráfico que tectónico, pues las minas se alinean a la cota +-650 msnm en la parte superior de la Formación Areniscas del Cañizar y la mineralización está formada por asbolana o cobalto negro, aunque también aparecen asociados minerales de hierro, cobre, bario y cinabrio. La asbolana es óxido hidratado de fórmula muy compleja que contiene cobalto, níquel y manganeso, es de color negro y aparece como tapices grumosos e impregnaciones en las rocas, aunque también puede presentase en fisuras y huecos en las rocas. En las siguientes fotografías puede verse una impregnación de asbolana en las areniscas triásicas del Barranco de Ajuez:





En la siguiente fotografía se puede ver desde el interior la salida de una de las galerías de Los Sejas (Eslida):




Hay muchas más minas esparcidas por toda la Sierra del Espadán; en este articulo solo se han expuesto una corta selección de las principales, las que explotaban los metales más apreciados. Quién sabe si en un futuro próximo la alta demanda de algunos de los elementos tan abundantes en el Espadán, como el cobalto, propiciarán una vuelta de la minería a esta zona.