Què és Espadàniques?

diumenge, 17 d’abril del 2016

Mussol del cor

per Josep Lluís Abad i Bueno 
espaiclaudator.blogspot.com
elpenjoll.blogspot.com
www.elpontdeleslletres.cat
 
@llumdelsmots
  
ESPADÀNIQUES vol agrair a l'escriptor este text primaveral (inèdit fins ara) amb què ens obsequia de nou.


En la foscor de la nit, quan no sent els esquellots de la infàmia, ni les presses m'amaguen l'esperança en la llum, olore el silenci blanc de les futures flors del taronger i els teus batecs d'amor, fingits o no, se'm presenten com l'aleteig de papallones luminescents sobre la gespa de les temples.

Acosta't, amor, esborra aquest símbol!
Envolta'm del màgic aliment, bé terrenal!
Penetra'm el cos que, perdut, encara et vigila els somnis!

Mussol del cor, jo trac, despert, un vendaval de mots de la butxaca i faig l'intent per dibuixar un dolç somriure mut. Amb burí invisible, grave -lletraferit- un pensament sense papers. I lentament, m'enfile per la bastida d'un univers en què no creus on perfile, embogit, l'aroma dels teus ulls: Hi visualitze com parles i mires, com gesticules i corres i calles; i pares les mans tot esperant la melodia d'aquell nom secret, desig que, en la penombra, creix en vol roig.

Acosta't, si et plau! El rebost vacil·la; les neurones tremolen; la figuració ja s'apaga. Fou tan lleu l'escalfor...

Resta la nit i un vers diminut que emmudeix: veu que s'abilla de dol.




dimarts, 12 d’abril del 2016

UNA FOTOGRAFIA INÈDITA D’ONDA DE L’ANY 1897

per Ismael-Pascual Chiva i Molina
Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ipasc_CM i @caminsnatura

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball, que es publica simultàniament ací i en el blog de l'autor.

 
Vista actual d’Onda des de la partida de la Merlota


La tradició ceràmica d’Onda ve de lluny. Per exemple, el 1385 ja hi funcionava un xicotet taller propietat de Garcia Cantavella. Tanmateix, fins al segle XVIII tota la producció ondera fou domèstica, de la mateixa manera que ho era a la resta de localitats de la zona (Feliu, 1998: 58).

El punt d’inflexió, però, es produí l’any 1727, quan el comte d’Aranda, en Buenaventura Pedro de Alcántara Giménez de Urrea y Abarca de Bolea, va obrir a l’Alcora, capital de l’Alcalatén, una fàbrica de pisa. Tot i el seu bon funcionament, com apunta María Luisa González (1980: 13), unes dècades després, les tensions que tingueren lloc entre la direcció i els artistes van fer que foren acomiadats alguns d’ells, els quals s’establiren pel seu compte a la mateixa població i a altres pròximes, com Onda o Ribesalbes.

En aquest context, l’any 1778 en Manuel Guinot va posar en marxa la seua fàbrica de pisa a Onda, ubicada al Raval de Sant Josep, a la qual va seguir la d’Andrés Peris, que s’inaugurà el 1806 al Portal de València (Feliu, 1998: 59, 62) al lloc conegut com la pallissa de Gavaldà. A partir de mitjan segle XIX, aquestes empreses, rebatejades amb el nom de «La Esperanza» la primera i «La Campana» la segona, començaren a produir taulells en sèrie (Feliu, 1998: 63).

 
Segell de la fàbrica de La Campana d’Onda a la part posterior d’un taulell

 
La producció ceràmica, unida al sentiment religiós dels onders, va començar a fructificar en forma de retaules ceràmics devocionals, que eren col·locats a les façanes de les cases del poble. Això va fer que els carrers arribaren a perdre el seu nom tradicional en favor del del sant o de la Mare de Déu que hi havia en cadascun d’ells. Prova d’açò és l’acta de la sessió ordinària de l’Ajuntament d’Onda del 4 de març de 1859, transcrita per Francesc Àlvaro i Fèlix al seu treball inèdit Toponímia urbana: vies públiques dedicades a personatges vinculats a la vila d’Onda (2007):

"A propuesta de la comisión nombrada para la variación y fijación de los nombres de las calles de la población, el Ayuntamiento acordó lo siguiente: Que la parte de la calle de Arriba que empieza desde la casa de José Peris García y concluye en las cuatro esquinas, se llame de San Isidro, por estar en ella colocado el cuadro de este Santo (...) Que la parte de la calle de Arriba que principia en las cuatro esquinas y termina en la casa de la viuda de Manuel Castelló se denomine de Santa Isabel por tener dicha calle colocado el cuadro de esta Santa (...) Que la plaza del Arraval y Plá se les ponga, á la primera San José por estar en ella la Capilla de este Santo (...) y la calle del Puador se denominará de la Virgen del Carmen".

D’aquesta manera es van oblidar quasi tots els noms originaris dels carrers del nucli històric d’Onda. A banda dels carrers de la Llum, de la Perdiu, de València, del Moro, de Borriana, de la Moreria, d’en Galceran o de Dalt (no oficial), i de les places de Dins (no oficial), de Fora (no oficial), o de la Sinagoga, pocs topònims més van sobreviure.

Retaule de la Mare de Déu dels Dolors i fragment conservat del retaule de les Ànimes del Purgatori, dos dels més antics conservats als carrers d’Onda (s. XVIII-XIX)

 
Un dels molts noms antics que desaparegueren fou el de l’actual plaça del Salvador, de la qual és titular el patró d’Onda. Ací, però, no hi ha cap retaule ceràmic; el que hi ha és una imatge de Jesús Transfigurat.

Capella del Salvador, a la plaça del Salvador d’Onda


 
La del Salvador és una escultura moderna, protegida dins d’una fornícula tancada amb un vidre i encastada en la paret de la casa número 19. Al frontal de la capella diu «AÑO 1958» i està dibuixat l’escut de la Vila. No obstant això, com afirma Francesc Àlvaro i Fèlix (2006), el primigeni conjunt degué ser anterior a eixa data.

Capella del Salvador, a la façana de la casa número 19
de la plaça del Salvador d’Onda

 
La prova definitiva d’aquesta afirmació l’hem trobada en una revista anomenada Madrid Cómico, que va publicar un viatge per la província de Castelló l’any 1897. De les diverses instantànies d’Onda que hi apareixen, la més valuosa és la de la «Plazuela y entrada á la calle del Salvador» per ser l’única fotografia conservada de la capella del Salvador original.

Plaça del Salvador amb la capella original (any 1897)

 
Detall de la Capella del Salvador original. On en l’actualitat hi ha una finestra
de l’habitatge, abans hi hagué pintat un Sol



Aquesta imatge, desconeguda per als onders de hui en dia, ens mostra l’estat primigeni de la capella, segurament el que tingué fins el 1932. Aleshores, proclamada la II República el 14 d’abril de 1931 i consagrada la laïcitat de l’Estat per la Constitució aprovada el 9 de desembre d’aquell any, l’Ajuntament d’Onda enretirà els noms del santoral dels carrers. És el que ocorregué durant el transcurs del Ple del consistori del 17 de juny de 1931, quan «a proposición del señor Canelles este Ayuntamiento por unanimidad acuerda la variación o cambio de nombre de las plazas y calles siguientes: Plaza de San José, calle de San Miguel (...), plaza de San Roque, calle de los Ángeles, calle de la Virgen del Carmen (...)». A banda, el 15 d’abril de 1932 emeté una ordre que obligà els propietaris dels habitatges on hi haguera retaules ceràmics devocionals o capelles a desmantellar-los o a tapiar-los.

Retaule de la Mare de Déu del Pilar, que les veïnes de la plaça a la qual dóna nom afirmen que fou un regal d’un tal Vicente Gimeno l’any 1802. Si ens fixem a la dreta, es veu com els taulells estan mal col·locats, fet que prova que fou un dels retaules desmuntats el 1932

 
Fou llavors quan va desaparèixer la capella del Salvador que veiem a la fotografia de 1897. Acabada la Guerra Civil i instaurat un nou règim polític a l’Estat espanyol, amb la religió catòlica com a credo oficial, es tornaren a col·locar els retaules ceràmics supervivents i se’n feren un bon grapat de nous per a substituir els desapareguts i per a santificar els nous carrers que s’urbanitzaven, fruit de l’augment poblacional, a la zona de la Serratella, el Tossalet i el vessant est del turó del Castell.

Retaule de sant Tomàs d’Aquino, al carreró entre la plaça del Salvador i el carrer de la Mare de Déu d’Agost, pintat l’any 1847 i tapiat el 1932 fins que va ser redescobert unes dècades més tard

 
BIBLIOGRAFIA
ÀLVARO, Francesc (2006). Un tomb pel casc vell de la vila d’Onda. Onda: Gràfiques Castañ.

ÀLVARO, Francesc (2007). Toponímia urbana: vies públiques dedicades a personatges vinculats a la vila d’Onda. Treball inèdit.

FELIU, Joan (1998). La cerámica arquitectónica de Onda en el siglo XIX. Tesi doctoral. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I. Disponible enlínia.

GONZÁLEZ, María Luisa (1980). «La azulejería de Onda». Narria: Estudios de Artes y Costumbres Populares, p. 13-14, n. 17.

dimecres, 16 de març del 2016

Flor de neu

per Josep Lluís Abad i Bueno
espaiclaudator.blogspot.com
elpenjoll.blogspot.com
www.elpontdeleslletres.cat
 
@llumdelsmots
 
ESPADÀNIQUES vol agrair a l'escriptor el text (inèdit fins ara) amb què ens obsequia.
  




 A Aín, el vent engronsa els branquillons de l’adormit ball dels ametllers. I mentre els núvols riuen, mire pel finestró de casa on creix l’amor.

            Comprens aquesta necessària solitud?

            Són les taques al paper, l’excusa per menar-me aqueixa secreta geografia, el paradís que infanta el dolç desig. I saps que no és l’hora de les flors d’hivern, però, en obrir els ulls, dius un breu somrís; i convertit en talp del cor, fenc els adjectius que t’ornamenten per saber-te amable, esplèndida de llum sota el paraigües de l’esperança.

Amiga, dus-me fulls deserts perquè escriga!
Dus-me els sons del pou obscur, la tinta del teu cel, la claredat de l’aigua!
Atansa’m els cabassos que acumulen temps perduts!
            Que, amb ganes, moriria per escriure’t el pronom que em significa i ets:
          
             tu, nucli sempre etern, jove flor de neu als meus somnis més profunds.



dimecres, 10 de febrer del 2016

Cuina tradicional de la serra d'Espadà: olles, sopes i guisats

per Laura Agea
Twitter: @Laura__Az

ESPADÀNIQUES agraeix a l'autora la redacció en exclusiva d'este text per al nostre/vostre blog.




«No menges res que la teua besàvia no reconeixeria com a menjar»
Michael Pollan





Ara que estem a l’hivern, i encara que el fred s’està fent de pregar, ve de gust asseure’s a la taula i menjar un bon plat calent de cullera.
Com es veurà, totes les receptes que apareixen a continuació són, malgrat el que molta gent poguera esperar, molt senzilles de preparar. Així que fes una ullada, prepara la llista de la compra i comença a gaudir amb plats tradicionals, amb ingredients de sempre i amb sabors autèntics i naturals. I oblida’t del menjar preparat!

*Les receptes que apareixen a continuació no són treball de la nostra investigació. És una selecció de receptes extretes de diferents fonts (vegeu les fonts).



OLLA DE COL AMB ARRÒS I CREÏLLES. Torralba del Pinar
Ingredients: col, arròs, creïlles, fetge de porc, cansalada, magre de porc, all, aigua, oli i sal.
Preparació:
En una olla sofregim un all amb oli d’oliva. Després li tirem l’aigua i en fred afegim la col i l’arròs. Quan quasi està cuit li afegim les creïlles. A part fregim el fetge, la cansalada i el magre i ho servim com a acompanyament.



OLLA SERRANA. Fuentes de Ayódar
Ingredients: cigrons o fesols, creïlles, arròs, os de pernil, tros de columna de porc, morro de porc, cards, bledes o col, ceba, alls, aigua, oli i sal.
Preparació:
En una olla fem un sofregit amb els alls i la ceba. Quan la ceba està daurada posem l’aigua i en fred incorporem els fesols o cigrons, la carn i la col o bledes en trossos ben xicotets. Quan els fesols o cigrons estiguen quasi cuits li afegim les creïlles i l’arròs. Una vegada cuit, en estar trossejat molt xicotet, queda com una sopa.
Hi ha dues versions de l’olla serrana, amb cigrons i bledes, i amb fesols i col. 


OLLA DEL “MATACERDO”. Torralba del Pinar
Ingredients: cigrons, creïlles, tros de gallina, ossos de pernil, ossos de porc, orella de porc, morro de porc, cua de porc, pota de porc, pilota (magre de porc, all, julivert, pa ratllat), aigua, oli i sal.
Preparació:
En una olla posem aigua amb sal i un rajolí d’oli, i en fred li afegim els ossos de pernil i porc, el tros de gallina, l’orella, el morro, la cua, la pota i els cigrons. Quan els cigrons estan quasi cuits afegim les creïlles i la pilota.
Farem la pilota barrejant el magre picat amb els alls trinxats, el julivert i una mica de pa ratllat. Podem fer-la gran i trossejar-la després o fer diverses pilotes xicotetes, a gust del consumidor.
Tal com indica el seu nom, era l’olla que es feia per a menjar el dia del “matacerdo”. 


CALDERETA DE CARDS I CARABASSA. Ayódar
Ingredients: fesols, creïlles, arròs, carabassa de torrar, pota de porc, maneta de porc, columna de porc, os de pernil (fresc, no ranci), qualsevol tros de porc (orella, morro, careta…), botifarra, bajocons, ceba, pebre roig dolç, safrà, aigua, oli i sal.
Preparació:
Omplim l’olla d’aigua i en fred posem tota la carn de porc (en lloc d’os de pernil podem posar cansalada virada) i la carabassa trossejada. En el moment que comença a bullir afegim els fesols i els bajocons. Quan els fesols ja estan quasi cuits, afegim les creïlles i la botifarra prèviament fregida. En l’oli de la botifarra fregim ceba ratllada i el pebre roig, i s’incorpora a l’olla. Finalment tirem l’arròs, el safrà i la sal.


OLLA DE DEJUNI AMB COL O ARRÒS
Ingredients: 1/4 kg de fesols, 1/2 kg de creïlles tallades a trossos, ni grans ni menuts. Verdures del temps: col, bajoques, cards i bledes, al gust. 1 culler d’oli d’oliva. Sal, al gust.
Preparació:
Es couen els fesols a foc lent, fins que estiguen cuits. Afegim el culler d’oli, la col i les verdures, al gust. Als 10 minuts, posem les creïlles. Sal al gust, i acabem quan tot està cuit.
Antigament, i encara ara, si sobrava olla per a un altre dia i no n’hi havia prou per a tots els de casa, s’afegia aigua, uns allets trossejats xicotets fregits i arròs. 


OLLA D'ESPADÀ. Alcudia de Veo

Ingredients: morro, orella, pota o cua de porc, os de porc i vedella, cuixa de gallina o pollastre gran, cigrons, col llombarda, creïlles, safanòries, nap, ceba, all porro, ½ cabeça d’alls i llorer.
Preparació:
Poseu al foc una olla amb tres litres d’aigua i en començar a bullir afegir-hi la carn, els ossos, el llorer i els cigrons, prèviament arremullats la nit anterior. Baixeu el foc, i quan de nou comence a bullir aneu llevant la bromera. Cal mantindre l’olla a foc lent sense remoure i afegir, a les dues hores i mitja, les verdures i les creïlles tallades en trossos grans perquè no es desfacen. L’olla estarà preparada quan els fesols estiguen tendres. Si es vol, pot servir-se en cassola de fang.



SOPA D'ERA. Chóvar
Es denomina així perquè se solia prendre en l’era durant la trilla.
Ingredients: pa dur, ceba mitjana, 2 ous, rajolí d’oli d’oliva, aigua i sal.
Preparació:
Tallem el pa en llesquetes molt xicotetes. Pelem la ceba, la llavem i la trossegem. En una cassola calfem l’oli i daurem la ceba. Agreguem el pa i li donem unes voltes. Afegim l’aigua i la sal i tapem la cassola, deixant coure la sopa uns 10 minuts. 



GUISAT DE MUNTANYA. Algimia de Almonacid
Ingredients: creïlles, tomaca madura, ceba mitjana, all, caragols moros, rajolí d’oli, aigua i sal.
Preparació:
Llavem ben llavats els caragols, amb diverses aigües. Els col·loquem en una cassola coberts d’aigua freda i la posem a foc lent perquè traguen la molla. Quan comença a bullir la retirem del foc i traiem els caragols.
Pelem i tallem les creïlles a daus grans. Ratllem la ceba i la tomaca. Pelem els alls i els trossegem. En una cassola de fang calfem l’oli. Fregim els alls, la ceba i la tomaca. Quan la ceba està transparent, afegim l’aigua.
Quan trenque a bullir afegim les creïlles i la sal. Deixem coure a foc lent.
Quan les creïlles estan cuites, afegim els caragols. Corregim de sal i deixem coure 5 minuts més. 



GUISAT AMB TANDA. Azuébar
Ingredients: cap i peu d’ovella (anyell), 250 gr de tanda, creïlles, ceba, all, julivert, llorer, rajolí d’oli d’oliva, aigua i sal.
Preparació:
En una olla bullim amb aigua i sal el cap, peu i la tanda. Quan està ben bullit es trau, es desossa i es trosseja.
Pelem les creïlles i les trossegem a daus grans. Pelem i trossegem la ceba. Netegem els alls.
En una cassola de fang calfem l’oli. Daurem la ceba. Agreguem aigua i quan trenca a bullir afegim les creïlles, la tanda i el llorer, i ho salem.
En un morter piquem els alls i el julivert. Quan les creïlles estan cuites afegim la picada. Corregim de sal.


FONTS:

dimarts, 22 de desembre del 2015

Vents d'hivern

per Josep Lluís Abad i Bueno

espaiclaudator.blogspot.com
elpenjoll.blogspot.com
www.elpontdeleslletres.cat

@llumdelsmots

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'escriptor el text amb què ens obsequia.


A Xavier Aliaga, cirurgià dels sentiments




Asseguts damunt la pedra freda d'aquest febrer, Jana, sentim clamar el vents.

Tu rosegues pinyes quan fa uns instants mastegaves tolls de gel d'un món glaçat per tanta pena. A l'altra banda del barranc parlen les campanes no sé quin esdeveniment.

Fixa't en el blanc del poble i com el sol, en llurs parets, rellisca humil; la figuera eixuta apunta les gemmes de la primavera, els somnis de l'espígol, del timonet. Canten els verderols al compàs dels vents que xiulen i xiulen sobre la roca foradada i blava.

Amb els ulls t'escric a Aín, sobre la terra, aquest amor. Ara tinc del cos la teua calor i la mirada: és prou, fidel amiga.

No ens importen, d'altres, els lladrucs estranys, els catàlegs literaris, les classificacions... Tampoc si els hi fan el pes els mots.

No tingues por del glaç que per menjar et done: tritura'l amb l'ivori pur.

Udola al vent, subjuga'l; saps com sóc al teu costat; arrecerats de solitud en la carrasca, abracem aquests punxosos freds.


http://espaiclaudator.blogspot.com.es/2012/02/zoomorfisme-del-princep-vents-dhivern.html

http://open.spotify.com/track/6yOjKCeVMPgRIzgiEJp9yz

dimarts, 1 de desembre del 2015

Pere Calders: de maniobres per la serra d'Espadà

per Ismael-Pascual Chiva i Molina
Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ipasc_CM i @caminsnatura

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball, que es publica simultàniament ací i en el blog de l'autor.


Pere Calders als anys 80


Pere Calders restava en la meua memòria com un d’eixos noms d’escriptors del segle XX que havíem estudiat a l’institut, en classe de valencià. Tanmateix, la seua figura no destacava sobre altres com Manuel de Pedrolo, Pere Quart, Martí Domínguez o Salvador Espriu, noms que, amb encert o sense, el meu cap havia classificat en un mateix sac.

Per això, quan l’estiu de 2014 em van regalar una edició dels anys huitanta de la novel·la Gael·li i l’home Déu (1938), en llegir el nom de l’autor em va vindre al cap un senyor amb ulleres que apareixia al llibre de Llengua i Literatura, però poca cosa més. No és que vulga fer gala de la meua ignorància en la qüestió, però els meus estudis universitaris em van conduir cap a la coneixença d’altres autors com Zygmunt Bauman, Tom Gunning o Roland Barthes, molt allunyats en origen, temàtica i estil dels escriptors de la nostra literatura.

Portada de ‘Gael·li i l’Home Déu’

Aquests mateixos estudis universitaris, però, foren els que em van permetre participar en la postproducció d’un documental que s’emetria a Televisió de Catalunya, concretament al Canal 33. Era pel febrer de 2015. Amb Pere Calders, tocant de peus al cel (Raül Cuevas, 2015), l’autor barceloní i jo ens tornàvem a creuar.

Van ser tres mesos en els quals, de dilluns a divendres, tot girava al voltant de Pere Calders. Em passava el dia veient autoentrevistes que gravà a casa seua a meitat dels anys huitanta, material de pel·lícula rodat durant el seu exili mexicà (1939-1962), fotografies familiars... I m’hi vaig interessar. Per això, el 23 d’abril, per Sant Jordi, un dels meus objectius era aconseguir un llibre de Calders, o Caldés, que fou el seu cognom fins el 1936.

Pere Calders de xiquet, en una fotografia del fons conservat a la
Universitat Autònoma de Barcelona

Caminant entre les parades de llibres ubicades per a l’ocasió a banda i banda de les Rambles de Barcelona, vaig fixar la mirada en un exemplar d’Unitats de xoc (1938), el llibre de guerra per excel·lència de la literatura catalana del segle XX, segons diuen els entesos en la matèria. Calders el va escriure durant la Guerra Civil, en la qual havia pres partit com a cartògraf de l’exèrcit de la República, i per convicció: «(...) aquesta feina m’apassiona, (...) i em fa l’efecte que si no fes precisament el que estic fent, mai més no podria fer escoltar la meva opinió, ni tindria dret a abraçar la meva dona, ni seria lícit que eduqués el meu fill».

Portada de l’edició original del llibre ‘Unitats de xoc’ (1938)

Sabia que havia estat destinat a Castelló a finals de 1937, però em va sorprendre obrir el llibre i llegir en una citació de l’estudi introductori, obra de la professora de la Universitat Autònoma de Barcelona Maria Campillo: «Abans de sortir d’Onda, l’alcalde del poble ens ha parlat, des del balcó de l’Ajuntament (...)». Resultava que un dels autors més importants de la literatura catalana del segle XX, qualificat pels estudiosos com el millor contista contemporani en la nostra llengua, Creu de Sant Jordi 1982, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 1986 o Medalla d’Honor al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona 1992, havia estat a casa nostra. I no només a Onda; Artesa i Tales també foren visitades per Calders.

Pere Calders al front, durant la Guerra Civil

El seu viatge pel País Valencià havia començat, però, més al nord. Després d’un trajecte feixuc des de Barcelona entrà per Vinaròs i observà, en fer-se de dia, que les coses de «la regió valenciana (...) en relació a Catalunya, són d’una mida reduïda (...)», però «d’una gran bellesa». En arribar a Castelló, l’autor i les seus companys foren establerts al Lledó, des d’on van eixir, uns dies més tard, de maniobres cap a les muntanyes de l’interior de la província.

Pere Calders, el segon dret per la dreta, amb companys durant la Guerra Civil. Font

S’adreçaren aquell jorn cap a Vila-real i d’allà «a Pueblos del Mijares o bé a Onda». Al remat, la destinació fou la localitat taulellera on les companyies entraren en desfilada, acompanyades per la banda de música de la Base. Calders descriu com les onderes els reberen «amb els ulls plens de llàgrimes» i amb la plaça del poble, suposem que la del Pla, plena de gent que saludava des de les finestres. També apunta la presència dels refugiats del sud, desplaçats per l’avanç rebel a Andalusia.


L’església de Sant Pasqual de Vila-real el 1936, després del seu incendi,
en un estat similar al que devia tindre per les dates de la visita de Calders al poble.

Acabada la desfilada, els militars es barrejaren amb els civils. Diu l’escriptor que «les noies festejadores i les criatures són qui ens dediquen una major atenció; els infants, sobretot, ens fan objecte d’una mena de culte». Calders i els seus van tindre temps de passejar per Onda, on regnava la pau a pesar de la proximitat dels combats. Però prompte continuaren el viatge cap a l’interior, cap a la serra d’Espadà. Abans, tanmateix, l’alcalde aleshores d’Onda, segurament per la data aproximada ja seria Agustín Sansano Gaya, els va adreçar un discurs. Amb el to sorneguer que caracteritza les lletres caldersianes, diu: «(...) ens ha vingut a dir que nosaltres aniríem al front i que era molt probable que hi deixéssim la vida, perquè érem carn de canó. Però ens ha dit que això no ens havia d’afligir, perquè l’ésser carn de canó d’aquesta guerra era una cosa que honorava molt (...)».

Llavador d’Onda i carrer de Cervantes (antic camí de Saragossa), cap al 1930.
Imatge de l’arxiu fotogràfic de la Caixa Rural d’Onda

D’Onda pujaren cap a Artesa, on sembla que no s’aturaren. Calders observa que el poble encara manté les característiques pròpies dels pobles valencians. No obstant això, poc més d’un quilòmetre més enllà, l’autor percep un canvi profund en l’entorn: «(...) a Tales (...) els carrers són irregulars, gairebé tots en pendent accentuat, i el sòl està empedrat amb còdols (...) les construccions (...) de l’arquitectura rural valenciana, no tenen representació (...) els edificis estan constituïts per grossos murs de pedra de fàbrica rude». Parla també dels talers i els qualifica de reservats, de poc oberts i de desconfiats envers els nouvinguts.

Fotografia antiga de l’església de Tales, de data desconeguda

Després de passar per Tales, els soldats continuaren la marxa cap a «un indret on l’única vida humana és la que hi portem nosaltres». Han aplegat a aquelles «muntanyes altes que donen a Tales un fons d’una gran bellesa», a «una vall de Tales on mai no hauria vingut si no fos la guerra». Allà és on realitzen les maniobres. Calders, que reconeix que es troba «bé en aquest indret» però està neguitós perquè no sap «quan podré reprendre el fil de les meves il·lusions».


Soldats de l’exèrcit rebel de Franco amb xiques d’Artana, poc de temps després d’ocupar la localitat, a pocs quilòmetres del poble de Tales visitat per Calders. Font


De fet, mai més el reprendria. Al febrer de 1939 passà la frontera de França amb la seua companyia i acabà al camp de concentració de Prats de Molló, a la comarca del Vallespir (Catalunya Nord). D’allà fugí i arribà fins a Tolosa, on el Comitè Universitari d’Ajut als Refugiats li facilità el viatge a Mèxic.


Pere Calders, ja exiliat a Ciutat de Mèxic

Calders deixà tota una vida a Barcelona. La seua esposa, Mercè Casals, i el seu primogènit, Joan Caldés i Casals, no l’acompanyaren a l’exili; tampoc els seus pares. A Ciutat de Mèxic va començar des de zero: es va casar amb Rosa Artís, germana del seu amic Tísner, i també exiliada al país americà, i tingué tres fills: el Raimon, la Glòria i la Tessa.

Pere Calders amb la seua segona esposa, Rosa Artís, durant l’exili mexicà.
La fotografia forma part de l’arxiu conservat a la Universitat Autònoma de Barcelona

El 1962, després de vint-i-tres anys d’exili, la família Calders-Artís va tornar a Catalunya. De nou a Europa, Pere Calders es retrobà amb el seu fill Joan i amb els seus pares. Mai més va visitar Mèxic, perquè li havien comentat que allò que havia estimat a Amèrica ja no existia. Tampoc tornà als indrets que havia trepitjat durant la Guerra Civil, perquè com ell admeté en una de les autoentrevistes, gravada pel setembre de 1986, ni a ell ni a la seua dona els agradava recordar el temps de la guerra.

Pere Calders, en una imatge dels anys 70

Pere Calders, l’escriptor català que havia trepitjat la serra d’Espadà, va morir a Barcelona el 21 de juliol de 1994. Les seues cendres foren dipositades al monument en el seu honor de la localitat de Llançà (l’Alt Empordà).