Flora i vegetació de la serra d’Espadà: #biblospadànic de l'any

per Espadàniques

Tesi doctoral presentada en 2016 a la Universitat de València (Facultat de Farmàcia. Departament de Botànica) i llibre publicat en 2021 per la Diputació de Castelló.

Juan Ramón Vázquez Mora, doctor en Farmàcia i professor de secundària

 

Aquest text ha estat elaborat a partir de la tesi doctoral (1.030 pàgines), del llibre publicat per la Diputació de Castelló (presentat al mes de juny de 2022) i de les notes de premsa, especialment la de Miguel Ángel Sánchez (Mediterráneo, 7-6-2023).

En aquesta tesi de 2015, adaptada per al llibre + CD publicat en 2021 per la Diputació de Castelló, l’autor realitza un estudi botànic de la part de la serra d’Espadà situada a les comarques castellonenques de l’Alt Palància i la Plana Baixa, des de la costa fins a l’interior, a fi de poder contribuir a un millor coneixement de la seua flora i vegetació.

El treball es troba estructurat en diversos apartats o capítols:

En el primer capítol es descriuen breument els estudis previs i contribucions al coneixement de la flora o vegetació que s’han dut a terme a l’àmbit de la zona d’estudi acotada, alhora que es justifica l’estudi i es marquen quins són els objectius i el pla de treball.

En un segon capítol es descriu amb més detall el medi físic, s’indica la situació, extensió i límits de la zona estudiada, les seues particularitats geològiques, les unitats de sòls que s’hi presenten i la seua relació amb el tipus de vegetació, les unitats geomorfològiques que caracteritzen la zona, els rius i zones humides, les seues característiques climatològiques i demogràfiques, així com les àrees que gaudeixen d’algun tipus de protecció.

Al tercer capítol es realitza l’estudi florístic de la zona i s’aporta un catàleg florístic en el qual es relacionen detalladament tots aquells tàxons que ha pogut observar o dels quals es tenen referències i es conclou amb una anàlisi estadística del seu espectre corològic i de les seues formes vitals.

En un quart capítol es realitza l’estudi fitosociològic del territori, d’acord amb l’escola sigmatista, amb l’exposició de l’esquema sintaxonòmic, la descripció jeràrquica de les diverses unitats de vegetació observades a la zona i l’aportació de les taules fitosociològiques.

Finalment s’analitza la dinàmica de les sèries de vegetació i es mostra, amb esquemes, quina podria ser la seua evolució, es realitza la valoració botànica del territori i es comenten aquells aspectes relacionats amb la conservació o protecció que l’autor creu que s’haurien de dur a terme.

 

PRESENTACIÓ

La serra d’Espadà és un massís muntanyós que s’estén per les comarques de l’Alt Palància, l’Alt Millars i la Plana Baixa seguint una direcció aproximada NNW-SSE, des de la serra de Caudiel, a l’extrem occidental, fins a prop de la mar, a l’oriental. Junt amb la veïna serra Calderona constitueix el principal enclavament silicícola dins del territori valencià, i és per això que presenta un gran interés biogeogràfic i actua com un nucli d’especiació.

Ajudem a comprar la Muntanyeta de la Ràpita

per Acció Ecologista-AGRÓ

Volem que este mirador privilegiat
de la Marjal d’Almenara siga de totes i tots

Durant els darrers 30 anys, la Marjal d’Almenara ha passat d’estar en risc de desaparició a l’excel·lència mediambiental, gràcies al treball d’Acció Ecologista-Agró i al de les persones, administracions i entitats que ens heu donat suport. Entre altres projectes, hem impulsat la compra i custòdia del territori de llocs estratègics en esta zona humida.

L’art parietal paleolític de la cova de la Penya I (Eslida)

 per Josep Casabó Bernad

Arqueòleg. Conselleria d’Educació, Cultura i Esport. Generalitat Valenciana

Foto de l'autor: La Marina Plaza

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'arqueòleg Josep Casabó la seua disponibilitat absoluta quan li vam demanar un article divulgatiu sobre les troballes paleolítiques d'Eslida. Moltes gràcies, Josep!

El 6 de juny de 2020, Joanmi Masip i Héctor Cardona, membres de l’Espeoloclub de la Vall d’Uixó, descobriren un panell amb una sèrie de gravats en la paret més fonda de la cova, allà on la llum del sol no arriba. Pocs dies després m’acompanyaren a veure-les i recorde que aquell dia per a mi es va produir un miracle. Aquest és el relat del que sabem i sobretot del que encara no sabem, però abans convé fer una xicoteta introducció perquè els lectors entenguen la importància de la troballa i la situen en el temps.

La Prehistòria és el període més llarg i antic de la història de la humanitat. Començà fa més de 2,6 milions d’anys, i al llarg de tot aqueix oceà de temps van succeir la major part de les fites que convertiren els primitius homínids en els éssers conscients que ara som. La major part de la Prehistòria correspon al Paleolític, un període anterior al descobriment de l’agricultura, la ramaderia, la ceràmica i els metalls, durant el qual l’economia dels nostres avantpassats consistia en la caça i la recol·lecció, la qual cosa els obligava a mantindre’s sempre en moviment, cercant els llocs on hi havia aliment i refugi. Fa només uns 50.000 anys arribà a Europa una nova espècie provinent d’Àfrica, la nostra, i 5.000 anys després cohabitava en la península Ibèrica amb els neandertals. Sembla que l’art apareix just un poc abans de la nostra arribada, però es desenvoluparà enormement amb nosaltres.

Però durant tot aquest temps que suposa gairebé el 99,9 % del passat del gènere Homo, no disposem de textos escrits que ens ajuden a conéixer i interpretar el passat. És per això que els prehistoriadors hem hagut de desenvolupar tota una sèrie de estratègies i tècniques per tal d’obtenir informació que ens ajude a reconstruir el passat a partir de les deixalles que deixaren els nostres avantpassats. Restes de menjar, objectes d’ornament, eines de pedra, banya o os, pol·len i ADN fòssil, llavors, carbons i els sediments mateixos són tresors que ben interrogats ens contaran tot allò que volem saber.

Caminar entre crisis. Significats de caminar en un món en transformació (Part III)

per Rafael López-Monné

Geògraf i fotògraf, consultor especialitzat en turisme a peu i professor de la Facultat de Turisme i Geografia de la Universitat Rovira i Virgili.

Autor del blog Vistes

Twitter: @lopezmonne

Foto de l'autor: Foto-RLM-©-Maria-Dias

ESPADÀNIQUES ofereix hui la tercera (i última) part d'este text basat en la ponència del mateix nom, presentada a la Trobada Internacional Art de Caminar i Geografies Relacionals, el 7 de juliol del 2022 a Olot. Nau Côclea, amb el suport de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, la Universitat de Girona i la Universitat de Vic. Per la seua extensió, el publiquem en tres entregues. Si vols llegir la primera, la trobaràs ací. I la segona, ací. Moltes gràcies, Rafael!

8. Caminar com a pràctica transformadora

Caminar sol ser el sistema de transport més lent —encara que no sempre—, però també és el més lliure. És el primer que adquirim entusiasmats aproximadament a l’any d’haver nascut i el darrer que volem perdre quan ens fem grans. Ens dota d’autonomia per desplaçar-nos i, per tant, per prendre decisions i governar-nos. S’ha demostrat que els nens que arriben a l’escola caminant obtenen millor rendiment escolar degut no només al fet que arriben “desperts”, sinó perquè la necessitat de prendre decisions afavoreix la maduració personal. Caminar ens atorga una experiència directa de l’espai travessat, sense intermediaris que puguin distorsionar la percepció. Caminar ens fa lliures. Sense camins no hi ha llibertat.⁸⁶

La idea de llibertat està intrínsecament lligada a caminar i, per tant, també als valors democràtics. Que a un lloc s’hi pugui arribar a peu és la millor garantia d’equitat i accessibilitat amb què es pot comptar. És també el sistema de locomoció més respectuós i tolerant amb la resta de mitjans, i no pas a l’inrevés. No contamina, no fa soroll, no pot causar danys greus a altres persones. Caminar ens iguala, tot i les diferències que puguin presentar els individus. Caminar no ajuda a sentir-se més fort o més ràpid o més prioritari que els altres. D’altra banda, és una pràctica que no cal regular, ho fem de manera natural amb l’única norma d’un mínim de respecte i tolerància.⁸⁷ Tenint en compte aquests aspectes, pot una pràctica tan bàsica, tan humil, exercir un paper transformador dels nostres espais, de les nostres societats?

Com protegir la serra d'Espadà

per Josep Herrero Cabanyes

Fundador de la SASE, investigador i membre d'Artanapèdia

ESPADÀNIQUES vol agrair de nou a Josep Herrero les seues reflexions, fetes des de l'experiència i l'estima profunda i desinteressada per la serra d'Espadà des de fa tants anys. 

Després del darrer incendi a les comarques de l’Alt Millars i Gúdar-Javalambre, en el qual hem perdut quasi 5.000 hectàrees de bosc, cultius agrícoles, gran quantitat d’animals i alguna zona urbana, la nostra preocupació per la serra d’Espadà i per altres zones boscoses és màxima. Aquesta preocupació ens motiva a fer una reflexió sobre quines causes tenen els incendis i sobretot la forma d’evitar-los o com a mínim aconseguir que els seus impactes no siguen tan devastadors.

Segons les estadístiques, el 4 % són per causes desconegudes, el 31 % intencionats, el 39 % per negligències, el 25 % per llamps i l’1 % per reproducció d’altres focs. O siga, com a mínim el 70 % és d’origen humà i les causes naturals també són considerables.

Evidentment, amb aquestes dades estadístiques, els incendis als nostres boscos són inevitables.

40 edicions de la Volta al Terme de Fondeguilla

per C.E. Amics de la Volta al Terme de Fondeguilla

www.voltaalterme.es

http://voltaalterme.blogspot.com/

ESPADÀNIQUES felicita els pioners i les persones que continuen fent que la Volta al Terme de Fondeguilla siga el que és després de 41 anys. Enhorabona! Vos oferim el text que ens han enviat des de l'organització.

 

El 27 de maig de 2023, la serra d’Espadà es vestirà de gala per a celebrar la 40ª edició de la Volta al Terme de Fondeguilla (VTF). Aquesta cursa per muntanya de 34 km i 2.450 metres positius, amb eixida i arribada a la plaça de Fondeguilla, recorre el perímetre del terme municipal (Racó del Batle, Sumet, Penya Migdia, Aigualit, Penyalba, l’Ereta, la Pitera, Coll d’Artana, la Serra, el Coll Roig, la Nevera, les Bonyigues, el Sinaí, el Pla Miralles, Marianet, l’Alt del Senyor, l’Apol·linari, el Colom, la Lloma del Tio Cirera, la Lloma la Fogassa, Aiguamolls, Rodeno, el Coll de Garrut, el Palmeralet i, per últim, l’Alt de Pipa).

Aquesta idea boja, sorgida en la barra del Pub de Paco Choli en 1982, s’ha convertit en la prova degana de curses per muntanya de l’Estat espanyol. Des d’aquell any i tots els anys (excepte 2020 i 2021 per la pandèmia) el darrer dissabte de maig tots els enamorats d’aquest esport i de la serra d’Espadà tenen una cita per a enfrontar-se a una les proves mítiques i més dures del calendari nacional del trail running.

En 2009, la VTF va acollir el Campeonato de España Individual y por Federaciones de Carreras por Montaña de la FEDME. Enguany, per a celebrar aquesta 40 edició, la VTF acollirà el Campionat Autonòmic Individual i per Clubs de curses per muntanya de la FEMECV.

Al títol de campió i campiona autonòmics només optaran els federats de la FEMECV. Els actuals campions autonòmics Francisco Vicente Macià Garcia i Júlia Font Gómez (Oriola, juliol de 2022) defensaran el títol davant dels millors corredors i corredores valencians. Volem recordar que Júlia Font és natural de Fondeguilla i ostenta el rècord de la prova amb un temps de 4 hores, 7 minuts i 11 segons des de 2019. El rècord masculí és més antic, de l’any 2008, posseït per Raúl García Castán, pentacampió d’Espanya i campió d’Europa, que va deixar el crono en un temps de 3 hores, 22 minuts i 21 segons.

Les categories inferiors federades tindran un recorregut adaptat al seu nivell. Els corredors promesa faran el mateix recorregut que l’absoluta, però eixint des de l’Ereta, amb un recorregut de 25,7 km i un desnivell positiu de 1.640 m i negatiu de 2.010 m. Les categories cadet, juvenil i júnior eixiran des del Colom i faran la part final de la Volta al Terme, amb una distància de 10,4 km i un desnivell positiu de +710 i negatiu de -790 m.

Per als corredors no federats es celebrarà, al mateix temps, la prova OPEN, amb una categoria única per a tots els corredors.

Teniu tota la informació de la prova en www.voltaalterme.es

Morir a Espadà: notes sobre l’estructura i el contingut de testaments i codicils atorgats per espadànics de la dècada dels 60 del segle XVIII

per Ismael Xiva i Molina

Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ismaxiva i @caminsnatura

ESPADÀNIQUES vol agrair de nou a l'autor la cessió d'este magnífic estudi original, fruit de moltes hores de treball d'arxiu, de transcripció i d'investigació.

1. INTRODUCCIÓ

Si una cosa té l’espècie humana que iguala a tots els seus membres, aquesta és la mort. Des que naixen —llavors encara sense saber-ho—, totes les persones estan predestinades a faltar. Mentre creixen, a mesura que presencien el traspàs dels iaios, dels pares, dels amics, etc., comprenen que els dies de la seua vida finiran tard o d’hora.

Sent-ne conscients per a bé o per a mal d’aquest fet, és molt comú, arreu del món i en tot temps, que vulguen ordenar el destí del seu cos i dels seus béns per a quan jo no hi siguen en aquest món, a fi de deixar una petjada duradora en la terra, més enllà del límit de la vida biològica del seu cos físic. Açò, que ja ho succeïa en l’Antiguitat grecoromana i, evidentment, continua fent-ho en el nostre temps, s’articula per mitjà dels testaments.

 

Cementeri de Suera. Fotografia: Ismael Xiva i Molina

Aquest document és el que, negre sobre blanc, arreplega les últimes voluntats dels éssers humans que volen evitar que la seua siga una successió ab intestato. Abans, però, també es podia fer a través dels codicils, o siga, de clàusules addicionals complementàries, modificatives o revocatòries en relació a un testament prèviament atorgat. De fet, a Catalunya i a les Illes Balears, la pràctica codiciliària continua vigent, però no és admesa per la resta de legislacions civils de l’Estat espanyol.

Caminar entre crisis. Significats de caminar en un món en transformació (Part II)

per Rafael López-Monné

Geògraf i fotògraf, consultor especialitzat en turisme a peu i professor de la Facultat de Turisme i Geografia de la Universitat Rovira i Virgili.

Autor del blog Vistes

Twitter: @lopezmonne

Foto de l'autor: Foto-RLM-©-Maria-Dias

ESPADÀNIQUES ofereix hui la segona (i penúltima) part d'este text basat en la ponència del mateix nom, presentada a la Trobada Internacional Art de Caminar i Geografies Relacionals, el 7 de juliol del 2022 a Olot. Nau Côclea, amb el suport de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, la Universitat de Girona i la Universitat de Vic. Per la seua extensió, el publicarem en tres entregues. Si vols llegir la primera, la trobaràs ací.

Part II. Les potencialitats

 

6. Un món en crisi

 

 

«Les idees fixes són com les rampes als peus: el remei és continuar caminant»

Søren Kierkegaard, 1813-1855

 

El primer moviment sistemàtic de teoria econòmica va ser la fisiocràcia, la qual va sorgir al segle XVIII com a reacció al pensament mercantilista. Els seus seguidors consideraven que la prosperitat només podia basar-se en allò que la naturalesa fos capaç de regenerar cíclicament. Els límits els marcava la degradació de les condicions que possibilitaven el renaixement d’aquesta riquesa. En canvi, l’economia neoclàssica va tallar el cordó umbilical amb la terra, amb la naturalesa i amb les condicions que sustenten la vida. «El capitalisme té una lògica extraterrestre», sosté la investigadora i activista Yayo Herrero. L’economia dels països més rics del món ha evolucionat progressivament divorciant-se de la Terra, somiant viure en un planeta inesgotable. Hem creat una economia fantasiosament ingràvida, desconnectada dels límits. Una economia que ha crescut i s’ha expandit en una mena d’absència de gravetat, sense admetre que s’assenta sobre una realitat física i que, per tant, també està sotmesa als dictats de la mecànica i la termodinàmica.

El churro, la pérduga qu’hace mal

per Antoni Porta i Coello

Investigador i autor del blog Romances y Calandarios

@lenguachurra

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor este text tan necessari sobre una de les llengües històriques de la serra d'Espadà, patrimoni viu i de tots.

El churro es como son mentás popularmente un conjunto de variedás lengüisticas qu’enantes eran charrás en las rodalás valencianas de la Serranía, El Palancia Alto, El Mijares Alto, El Rincón d’Ademuz, La Hoya de Buñol-Chiva, y p’algunos La Canal de Navarrés, a más d’algunos otros lugares, asina como, por contato, hestoria y vecindá, puemos consederar también churras las rodalás trehuelanas del Maestrau y Gúdar-Chavalambre.

El navarro-aragonés que trajieron los repuebladores a la Sierra d’Espadán, y a toas las redolás churras, desarrolla las carateristicas suyas so un sustrato vascón. En los sieglos XIII y XIV es a la que la lengua alcigia l’escampillamiento más grande, allegando a las rodalás nuestras. Con l’allegá al Raino d’Aragón de la dinastía castellana de los Trastámara, el navarro-aragonés escomienza a penar un cambeo lengüistico a favor del castellano. L’azoniamiento de los decretos de Nueva Planta, en 1714, hace qu’el castellano sía reconocío como lengua alministrativa y d’amostranza en las ascuelas. La sostetuyición lengüistica es más fácil entre lenguas d’una mesma familia y de fácil intercomprinsión, caso’l churro, aragonés u castellano. El churro es, pos, un lenguaje que funde las radices suyas en los emprencipios de la charra de los puebladores crestianos primerencos qu’allegaron a las rodalás nuestras, que continía enfluyencias aragonesas siñalás, tanto por pueblamiento como por lindá con l’Aragón Bajo, y que fue sumetía, dinde el sieglo XVI, a un pruceso entenso de castellanización dica hoy en día.

A carramanchín de los sieglos XIX y XX las lenguas dijan de ser un estrumento cumunicativo prevau y se convierten en lemento central de la organización d’un espacio publico. Asina, l’ascuela, l’ejercito, las organizaciones agrarias u obreras, los gremios, etc., son estrumentos de socialización enantes esconocíos, ande conviven personas con variedás lengüisticas diferientes. La platica onnipresiente’l castellano en las atividás coletivas va percebiéndose como una cosa natural. Con el churro, la castellanización escomienzó en l’ascuela, por la impusicion del castellano como lengua de prestigio y midiante una fuerte imersión lengüistica y centralista. Al costau de la desvalorización de la charra familiar, por consederala qu’era “hablar mal”, los mesmos alumnos contrebuyeron a cambear isa charra po’el “correto” castellano. Los antempasaus nuestros no charraban castellano pero hoy en día el grau de castellanización ha allegau a tal extremo que tenemos consederanza d’esta lengua como nuestra, lo qu’ha hicho perder parte de la edentidá nuestra.